En el Meu Lloc

D. Arturo i l'Ahuir

2012-01-21T17:30:00.000+01:00

Un dels meus temors davant una hipotètica arribada del PP al poder municipal a l'ajuntament de Gandia, era la destinació que li pogués donar a la platja de l'Ahuir. Aquests temors no han estat infundats i ja, quasi a primeres de canvi, la sentència la té dictada: serà oferida al millor postor.

Sembla que a la dreta -en aquest cas, el PP- li molesta que hi haja quelcom “improductiu”, i improductiu per a ells és tot allò que no reporte ingressos econòmics, diners comptants i sonants. Per això, la cultura, l'ecologisme i altres historietes, són activitats que no entren massa bé en els seus plans.

Quin profit, pensa el màxim dirigent local del PP, D.Arturo, se li pot traure a aquest espai encara bastant verge, que sols aprofita per a criar males herbes i animalets que únicament serveixen per fer nosa? Com ell –i tota la seua gent- creu que cal revitalitzar-lo i fer un espai referent d'activitats turístiques, doncs a pensar en projectes que puguen ser font d'ingressos per a les arques municipals i per a tota la fauna depredadora d'espais naturals que sols pensa en els beneficis econòmics i l'importa una bleda bullida el respecte al medi ambient.

I pensar que és un dels poquets llocs en estat quasi natural que queden en tota la costa d'aquest destrellatat país!

Gotes d'aigua

2012-01-18T22:23:00.000+01:00

Sotaaquell cel negre d'espeses nuvolades i la pluja caient a mars, la teua intencióde sortir de casa, prendre l'aire i practicar una mica el teu esportfavorit per desemboirar-te d'aquell temari farcit d'asprosa matèria-de vegades incomprensible- era força complicada. Decidires quedar-te-hi contemplant les gotes d'aigua com s'instal.laven als cristalls formant multitud de filets aquosos que relliscaven per la superfície, lentament al principii accelerant la caiguda després, una vegada abastat el gruix necessari.

Mecànicament encengueres un cigarret –ja en portaves uns quantsconsumits, però ni tan sols te n'havies adonat- i lentament anaves llançant elfum cap al sostre amb la mirada fixa i perduda, abstreta mentalment de tot allòque t'envoltava.

Elsoroll de la pluja t'invitava a la relaxació més profunda i la sensaciód'ensopiment et deixava en un estat gairebé inconscient. Un tro esquinçat et vaespavilar, i la teua ment va començar a revisar tot allò que haviesestat repassant moments abans.

Decidiresposar música per tenir la sensació d'estar acompanyada i rebuscant en elcatàleg emmagatzemat al disc dur del teu ordinador, vas triar aquella peça encisadora com a poques, aquell Concertino tantes vegades gaudit en els teusmoments de solitud, i que seria tota una delectança tornar-lo aescoltar en aquella vesprada d'oratge infernal en què no hom podia feraltra cosa més que romandre-hi i deixar caure tota aquella cortina líquidaprocedent d'uns núvols replets, rebentant en forma de milions de gotes d'aigua.

Elssons de la guitarra com a vaixell melodiós en la mar de la simfoniaorquestral et tornaren a transportar a moments somniats del passat, en aquellaplatja d'arenes daurades en què experimentares aquelles sensacions tan delectables tenintcom a testimoni una lluna plaent que t'observava des d'allà dalt.

Elfinal de la melodia et va tornar a la realitat i un munt de paperassa aspra ieixuta et va recordar que encara tenies molta feina per enllestir, però optaresper abandonar-la, almenys de moment, i seguir fruint de la tranquil.la vespradaque t'oferia eixos moments de soledat amb la casa, la pluja i tu, fent volar laimaginació cap a moments delitosos d'un passat recent.

Tres anys després

2012-01-15T16:00:00.000+01:00

Fa quasi tres anys publicava a aquest mateix blog lesmeues impressions sobre les activitats de la Universitat de València destinades a la població majorde 55 anys a la ciutat de Gandia. Ara, torne sobre la mateixa idea, però ambl'experiència de tres anys després, no sols ratificant-me en allò exposat, sinóaugmentant encara més els avantatges socioculturals que aquesta activitatreporta.

La finalitat principal per a laque ha estat pensada queda amplament justificada, doncs les persones que hemalcançat aquestes edats tenim un lloc on poder mantindre'ns actius sense caureen els clàssics centres especialitzats i en muntar les típiques partides de dòmino, xamelo o truc, que també són bones, però no és el mateix.

Ací, alhora que adquirim nousconeixements, incidim en els que ja tenimi actualitzem els desfasats, anem desenvolupant noves relacions socials qued'altra manera serien, crec jo, impensables.

En efecte, aquestos tres anys hanestat capaços de crear vincles d'amistat entre les diferents persones que hiassistim, tot i les diferents mentalitats, ideologies i edats. Res feia pensar al principi que un reduïtgrupet anara expandint-se fins arribar a abastir tot el grup. Solament peraquestes relacions socials ha pagat la pena assistir als cursos.

Cada dia de classe, a l'hora delrecés, els establiments de les rodalies es veuen animats per la cridadissa del'alumnat que en aquest aspecte no presenta massa diferències amb els grups de jovesestudiants al voltant dels centres docents.

Que l'activitat, al marge del'aspecte acadèmic és notòria, ho diuen eixos muntatges lúdics en formad'excursions, viatges i gastronòmics. Eixos nombrosos àgapes al llarg de totl'any hi són bona mostra. I no sols els àgapes en si, sinó que també les festesque els segueixen, manifesten la cohesiósocial que s'hi forma. Qui anava a dir-nos que quaranta o cinquanta anysdesprés anàvem a fer rèpliques d'aquells famosos guateques que, picú davall del bras, buscant alguna casa on instal.lar-se i al ritme del“sorbito de champán” i d'altres cançons del moment, realitzàvem de manera quasi clandestina.

Res fa pensar, però, que aquestes tasquestinguen llarg recorregut, doncs corren temps foscos i de negres presagis. La crisi econòmica va engolint-se totes aquellesactivitats que no són estrictament necessàries i aquesta n'és una, no ensenganyem. Com deien elsclàssics: “primun manducare, deinde philosophare”.

I un altra negra nuvolada -enaquest cas, municipal- se cern sobre l'espai físic on hom desenvolupal'activitat. Sembla que l'oci prima sobre la cultura i cal deixar pas a altresactuacions, diem-ne, més “populars”. Encara que algú puga objectar que unes ialtres siguen conceptuades com a oci -totes dues, en efecte, ho són- hem deconvindre que no són la mateixa cosa.

Esperem que tots aquests pessimistesauguris no arriben a complir-se i hom hi puga albirar a l'horitzó un clar futur pera la Universitat dels Majors.

Trobant la Cova de l'Or

2011-12-29T18:10:00.000+01:00

De què la vida està plena de petiteses que ens donen grans satisfaccions tothom n'està assabentat. Doncs, una d'eixes petiteses m'ha fet feliç i m'ha omplit de goig. En si, no és res de l'altre món, però per a mi, hi ha representat moltíssim.

Feia anys que tenia en ment visitar la cova de l'Or a Beniarrés, el meu poble. De fet, ja ho havia intentat en alguna que altra ocasió, però sense guia, a les palpentes, com aquell que diu, la cosa havia estat un fracàs. La cova en qüestió es troba ben arrecerada en un raconet de difícil accés i sense camí que hi conduïsca.

Però, ara, l'ajuntament de Beniarrés se n'ha fet càrrec i han començat a habilitar una petita senda, que tot i trobar-se encara bastant embastada i sense senyalització, m'ha facilitat moltíssim la tasca de trobar-la, encara que en algun punt l'haja perduda i he hagut de refer les passes per tornar-hi. Si que seria d'agrair alguna que altra senyalització puntual en aquells llocs on escaiga.

La primera part del recorregut és ben fàcil. Un camí asfaltat condueix fins el tram més complicat des d'on, travessant espais plens de vegetació salvatge i d'empinades costes, arribes fins la mateixa cova, tapiada i amb una petita reixa metal.lica per impedir l'entrada de la gent desaprensiva que, des del seu descobriment, ha anat espoliant-la i realitzant diferents actes de vandalisme.

Arribat a aquesta part dificultosa del recorregut, hi ha hagut un moment de pèrdua de la senda que m'ha fet dubtar en si continuar o no perquè anava endinsant-me cada cop més en un terreny força abrupte i recobert de vegetació que m'impedia el pas. Afortunadament, tornant sobre les meus passes, l'he retrobada de nou i ja ha estat fàcil accedir-hi. Una reixa abandonada al costat del recorregut m'ha fet pensar que la gruta ja estava ben a prop. Així ha estat. Allí estava l'entrada, encarada al sud, solejada durant tot el dia i ben protegida dels freds provinents del nord.

L'emoció ha estat gran. Tota la comarca del Comtat a la vista. L'impressionant Benicadell al costat i una mica més enllà, el Montcabrer. El barranc de l'Encantada entre Beniarrés i Planes.L'embassament desprenent boires matutines. La sempre referent ermita marinera. La mateixa vista que els habitants del Neolític, més de 5.000 anys abans, ja contemplaven, és clar, sense l'embassament i l'ermita. Allí guardaven els seus cereals conreats a les vores del riu Serpis, allà baix, a la vall de Perputxnet. Allí tenien els seu recipients, artísticament fabricats i de gran bellesa plàstica.

He acabat el matí content i satisfet. Al cap i a la fi, era un desig de molts anys enrere. He baixat al poble i l'amic Fede, al bar que regenta, el Caribbean, ha estat el primer en conéixer el meu desig complit.

Dies de Nadal

2011-12-19T21:09:00.000+01:00

Eldies nadalencs semblen ser un temps en què als adults ens envaeix eixe esperit infantil que mai no hem perdut i queaprofita aquestes dates per aflorar i esdevindre una mica l'infant que portemdins. Els records s'amunteguen i ensaclaparen, ens transporten al passat i voldríem que mai hagués transcorregut eltemps que ens ha convertit en adults.

Les nostres ments sesubmergeixen en les aigües dels recordsi tot un munt d'éssers estimats i d'esdeveniments màgics ocupen el lloc onestaven situats a l'arribada d'aquestes festes. Flaires aromàtiques d'espígol, nadales recorrent els carrers,rostres somrients i feliços eren el preàmbul que en eixa nit de misteris enforma de súbites aparicions de monedes i ametles ens feien creure quepersonatges misteriosos i ocults eren els autors de tals actes emotius queprovocaven, alhora, temor, inquietud i alegria.

El dia de Nadal -per aquestes terresmediterrànies, habitualment, freds i solejats- ens oferia l'atracció derecaptar les estrenes de mans dels familiars més pròxims. Ara ens venen a lament tots aquells que ja no hi són, però que reviuen en aquestos dies amb forçafent-se presents al nostre record.

Aquestes imatges tenen eixa empremtabarrejada de melancolia, tristesa, alegria, simpatia i goig que, tot plegat,caracteritzen els dies de nadal. Si a tot açò afegim l'escenari del petit ifamiliar lloc on ha transcorregut la nostra infantesa, encara pot presentartots aquests trets d'una manera més accentuada.

Comportaments humans

2011-12-03T16:49:00.002+01:00

Mirant les notícies i llegint la premsa t'adones dels comportaments tan uniformats que tenim les persones en quant a adoptar conductes de masses al voltant d'alguns fets, siguen del caire que siguen. Els hi ha de tipus religiós; també de caràcter esportiu; uns altres adorant ídols mediàtics o emocionant-se davant fets de merxandatge de tecnologia informàtica o de rebaixes comercials. Malgrat ser tan diferents aparentment, tenen el denominador comú d'arrossegar les masses cap a un objectiu que trascendeix la més pura racionalitat tot caient en eixos estats compulsius que difícilment podem justificar després d'una anàlisi freda dels fets.

Aquesta reflexió se m'ocorre després d'haver vist eixes cues i vetlades a les portes d'un establiment comercial d'alta tecnologia informática que acaba d'obrir les seues portes a la ciutat de València. Gent, no sols de la ciutat, sinó també d'origes variats, és la que ha acudit massivament a vore, tocar i admirar eixos objectes de desig que , tot i la crisi imperant, cap d'ells està disposat a no adquirir algun dels seus atifells d'última generació.

Quina diferència de comportament hi podem trobar amb la descoberta de la Mare de Déu dels Desemparats a València, amb la romeria del Rocio, amb la processó de Loudes, amb l'arribada d'un cantant de moda a una ciutat, etc, etc? Tret de la finalitat amb què s'hi fa, jo no en veig cap altra, El comportament hi és el mateix. La racionalitat que s'hi usa és la mateixa: nul.la. En eixes circumstàncies les persones es mouen per impulsos sentimentals. Podiem aplicar aquella frase de Pascal que diu que el cor té raons que la raó no entén i amb la qual, poc més o menys, volia demostrar la seua teoria dualista de cos-ànima.

Va, pensiero !

2011-11-24T18:30:00.004+01:00

Entre les tasques més difícils del món hi ha, si més no, la de pensar. Això és almenys el que pensa Ralp Waldo Emerson.

Observant la realitat en què estem immersos, resulta que observes i veus que si que té molta raó Ralp Waldo. Pensar, el que es diu pensar, molt pocs són el qui ho gastem i no cal “pensar” massa per asseverar-ho.

En la vida quotidiana trobem infinitat d'exemples per a corroborar-ho. Aquella expressió de “ho anuncien en la tele” et fa vore que, efectivament, el pensar déu de ser una activitat bastant difícil de dur a terme. Ja sabem que les tècniques de marketing fan que tots creguem en els beneficis de qualsevol producte sense parar-nos a pensar en el que ens diuen i simplement ens deixem portar per aquells que han pensat per nosaltres. Hui mateix –i ha estat el motiu de què pensarà en aquest tema- un espot publicitari anunciava els miracles d'una crema facial. Doncs bé, fins ara res d'estrany. Una senyoreta feia palés els efectes beneficiosos per al cutis del producte en qüestió. Tammateix, açò m'ha fet pensar en què ens diuen el que volen i nosaltres, sense més, ho acceptem així com així.

En eixe anunci publicitari eixia una xica d'una vintena d'anys. Posem que en tinguera trenta, tant s'hi val. Si almenys n'haguera tingut seixanta, doncs encara hagués estat normal. Ja sabem, però, que per anunciar algun producte cal que siguen xicotes ben joves i ben guapes, encara que el potencial de compradores pot ser estiga més en edats madures que no pas en quasi adolescents.

I què tenia l'espot d'estrany o que em cridara l'atenció? Doncs que la xica anunciant, que ja hem dit tindria una vintena llarga d'anys, assegurava que la seua dermis li feia aparentar uns vint anys menys dels que tenia en la realitat, és dir que si en tenia vint-i-huit, posem per cas, la seua aparença n'era de huit. Crema miraculosa com poques!

Aquest detallet tan simple ens fa vore com els creadors de publicitat saben que el pensament el tenim en atur, que no el fem funcionar i, conseqüentment, ens poden dir tot el que vullguen sense que ningú caiga en la mentida que ens estan contant.

Acabem d'eixir d'un període de temps en el que ens han estat prometent realitats futures si guanyaven les eleccions. Unes afirmacions que ni ells se les podien creure. Tammateix, si que sembla que eren adients, perquè com el pensament no sol usar-se, doncs farien el seu efecte traduït en forma de vots.

Aquesta facultat que tenim al nostre abast és de les menys utilitzades. Ens resulta més còmode obrir el cervell i que l'òmpliguen del que siga, no importa. Faltaria més, que amb les tasques quotidianes que ens toca fer encara haguérem de fer treballar el pensament.

L'endemà passat

2011-11-21T12:42:00.004+01:00

El dia de la Victòria ja ha arribat. Conforme als sondejos, el triomf del PP s'ha fet palés al llarg i ample de la geografia peninsular. Les més negres nuvolades han fet acte de presència en forma de símil i en la realitat. En efecte, la gran majoria dels votants ha portat aquesta formació política a dominar tot l'àmbit nacional i l'oratge, conscient d'això, ha volgut participar en l'esdeveniment col.laborant amb la seua manera de dir les coses: nit de trons i rellamps.

Aquestes coses són com tot. Hi ha qui se n'alegra –la gran majoria votant- i d'altres, en canvi, ho vegem tot negre i amb preocupació. Negre perquè ens sembla un pas enrere i preocupats perquè no sabem on anirem a parar amb aquesta mena d'ideologia. Ells s'autoanomenen salvadors de la pàtria i de les butxaques del poble. Del poble, no sé si ho seran, però de les pròpies d'ells, ben segur que si.

En principi no tindrem més remei que atorgar-los eixe mínim de confiança al que per cortesia democràtica tenen dret, però mirant les actuacions que duen a terme allà on governen, ens fan desconfiar una mica. D'idees crec que van igualment escassos. La seua oposició ha estat enfocada a l'acaçament i enderrocament del govern sortit dels altres comicis. Com Tiro Fijo, estaven obsessionats en fixar el seu objectiu en arribar a la Moncloa. De salvament de l'economia nacional, res de res. Negació total a l'hora d'arrimar el muscle. Ara, tanmateix, sembla que volen demanar participació a la resta de forces polítiques.

Aquesta dreta nacional, espanyolista i nostàlgica del passat em fa por. Tenen tics de l'anterior règim, doncs abunden entre ells famílies instal.lades al poder en el període del Movimiento Nacional i en l' època i geogrfia caciquil. També estan lligats de peus i mans a la dreta més extrema i cavernària que no té escrúpols en reivindicar aquells anys tan negres de la història d'Espanya. N'han rebut molta ajuda i ara serà l'hora de tornar-los-la en forma de concessions politiques.

Anem a vore com gestionen tota la crisi econòmica. No crec que hi puguen fer massa coses encaminades a sol.luciuonar-la. No depén d'ells, cosa que ja sabem i que ells també saben, però que li ho han negat a l'anterior govern en la seua obcecació per fer-los fora. Ho han fet sempre que no han estat governant, el voler acabar amb governs eixits de la voluntat popular. Els tics totalitaris no se'ls poden traure de damunt i axí ho demostren sempre que poden.

Un qüestió problemàtica que van a tindre i que tan li han tirat en cara al govern de Zapatero, el del problema basc, vorem si són capaços d'armonitzar les acusacions que li hi feien instats per eixa dreta caciquil, cavernària i intransigent i les obligacions de diàleg que tot govern té a l'hora de solucionar els problemes de convivència entre els diferent pobles que componen aquest estat.

La part d'aquesta dreta instal.lada al País Valèncià, a banda de participar en eixa ideologia, té l'agreujant de ser una dreta submisa, servil, sense personalitat pròpia i incapaç d'exigir els drets que com a poble tenim. Més bé pensen i, de fet, porten a la pràctica, l'estar oferint glòries a eixa nació que ells diuen Espanya, però que ni siquiera saben ben bé què és.

Les meues reflexions en aquesta nit electoral han anat per ací. Encara hi ha hagut d'altres que no val la pena seguir narrant i que deixem, doncs, sense exposar. Supose que molts estareu d'acord en tot el que he dit. Hi haurà d'altres que no em comprendran i que estaran força satisfets amb el que ha ocorregut. Al cap i a la fi, açò és democràcia, el que cadascú opine i pense d'una manera, i si la majoria ha dirigit el seu vot a aquesta opció política, doncs l'aguantarem, però no dubtarem gens ni mica, en manifestar el nostre desacord en la manera de gestionar els problemes de l'estat, del país o de la nació, que en qüestió de noms tampoc tenim sintonia.

En campanya electoral

2011-11-10T22:32:00.006+01:00

Realment les campanyes electorals, conforme estan muntades, per a què serveixen? No ho sé. No sóc expert en la matèria per atrevir-me a afirmar o a negar la seua utilitat. Puc parlar per mi mateix i dir si em serveixen a mi. Crec que cadascú sabrà si en trau alguna conclusió. El que si que està clar, i això ho podem afirmar tots, és que les despeses de la mateixa es disparen en gran manera i en aquests temps de crisi, resulten insultants.

Els dos grans partits, sobre tot, s'enduen la palma. Ells són els gran beneficiats tot i ser àmpliament coneguts. Els partits minoritaris, en canvi, han de posar la imaginació en marxa per tal d'aprofitar qualsevol recurs que troben al seu abast. Crec que haurien de ser ells els beneficiats en les falques publicitàries gratuïtes als mitjans de comunicació. Els grans ja sabem molt bé que són, que pretenen i com actuen. Els minoritaris, per contra, passen quasi desapercebuts per al gran públicc en general i haurien de ser promocionats per tal de què els seus missatges arribaren al domini públic.

Sembla que la intenció dels poders polítics radiquen en fer desaparéixer qualsevol ideologia que no forme part d'aquest dualisme empobridor que patim des de la instauració de la democràcia. Ells s'ho cuinen i ells s'ho mengen. Als altres, com a màxim, alguna molleta els hi pot caure, però ben poca cosa més. Quan veus les esperances democràtiques que teníem els qui hem viscut la transició i la realitat actual, no pots més que pensar en aquelles paraules de “atado i bien atado”. Abans, era un únic partit i, ara, en són dos, però que semblen constituir les dues cares de la mateixa moneda.

En la realitat política observes tal quantitat de deficiències democràtiques i també d'injustícies clamoroses en l'actual llei electoral, que no pots pensar en altra cosa que no siga en un complot a dues bandes perquè la veu del poble no s'hi manifeste com cal i, així, entre ells dos, s'hi puguen repartir totes les prebendes hagudes i per haver-hi.

D'aquesta manera han aconseguit fer callar les veus discrepants de tots aquells que no pertanguen a les dues formacions majoritàries i conseqüentment puguen arribar a repartir-se el poder per fer el que realment els hi done la gana, sobre tot a l'hora d'afrontar reformes constitucionals i d'organització territorial i administrativa i seguir sent ells el que acaparen tot el poder necessari per fer i desfer al seu capritx.

Arribats al període electoral, no cal donar-los tanta facilitat propagandística. Els minoritaris són els que la necessiten perquè el seu missatge arribe a tots els racons i els electors tinguen més opcions on poder confiar el seu vot. Així doncs, hom podria acabar amb allò de "no vote cap dels dos perquè no confie en ells". També podria ser que molts votants dels partits majoritaris ho són pel fet que no en coneixen d'altres i s'hi veuen forçats a triar entre ambdós.

La felicitat

2011-11-07T21:09:00.004+01:00

Acabe de llegir que una de les promeses electorals és la de donar-nos la felicitat. Més que donar-nos-la, seria la de tornar-nos-la. És a dir, que abans erem feliços i ara no ho som. Éstic meravellat, doncs, de veure amb quina facilitat els polítics se'n van de la llengua i comencen a dir parides verbals. El més trist de tot és que sembla que hi ha gent tan ingènua que acaba creient-s'ho tot. Han d'estar la mar de contents solament pensant que a partir del dia 20N començaran a entrar en un estat de felicitat total.

Hem estat vivint quasi huit anys amb una desgràcia darrere l'altra. Aquests anys han acabat amb l'estat de felicitat en què ens trobàvem. Tan era així, que veies pels carrers gossos lligats amb llonganisses i capitans cristians que ho pagaven tot. Erem una societat feliç.

Però això està a punt de tornar. Ben aviat la felicitat farà acte de presència en les nostres vides i de bell nou ens retrobarem amb aqueix món faltat de penúries. I riurem, i cantarem, i ens oblidarem de la tristor que envaeix les nostres vides. Anem afinant guitarres i aclarint veus perquè haurem d'eixir eufòrics al carrer cantant allò de:

La felicidad, ah, ah, ah, ah,

me la dio Rajoy, oh, oh, oh, oh,

hoy hacen cantar, ah, ah, ah, ah,

a mi corazón, oh, oh, oh, oh.

Culturitzant l'àmbit rural

2011-11-02T20:47:00.008+01:00

Si un museu és un lloc on es guarden i s'exposen tota mena d'objectes pertanyents als diferents mons de l'art , la ciència o la tecnologia, el que hi ha muntat a Beniarrés sobre el clima, més que museu, que també, jo preferiria dir-li centre d'interpretació del clima.

Efectivament, a banda de tindre la finalitat d'exposar aparells de mesurament, és un lloc on bàsicament hom fa una explicació del clima de tota la zona muntanyenca del País Valencià situada al nord de la província d'Alacant, així com també una explicació general dels conceptes bàsics de climatologia i meteorologia. Un aspecte interessant és també tot el recull de dites i refranys que sobre l'oratge hom fa a l'entorn de referència.

Mitjantçant programes informàtics tenim accés a la realitat actual de l'oratge en tot el territori valencià. També es mostra la reproducció de la formació d'una tempesta incloent-hi llamps i trons.

Un altra activitat a la que hi podem accedir es als audiovisuals que, d'una manera clara i didàctica, ens expliquen les característiques climatològiques de la zona i les causes de les mateixes. Una activitat humana derivada d'aquest clima i de l'aspecte muntanyenc és el tret paisagístic tan característic dels abancalaments en marges de pedra en totes les comarques i subcomarques que estan dins de l'àrea d'estudi.

Si tenim en compte que aquest territori és muntanyenc amb altures que sobrepassen amb escreix el millar de metres, tot just molt a prop de la mar i amb valls orientades de sud-oest a nord-est, deduirem que els vents de gregal tenen via oberta cap aquestes terres precipitant en elles tota la humitat que porten procedents de la Mediterrània. D'aquesta manera, l'índex de pluviositat és més alt que a la resta del país, alcançant freqüentment els 1.000 l. anuals i, fins i tot, algun que altre any, els 2.000 l.

De tot açò tenim abundant informació en aquest museu, que com he dit abans, seria més bé un centre d'interpretació del clima característic de la zona.

Com a complement del clima i en sala anexa, tenim el centre d'interpretació de la Cova de l'Or, un dels referents del neolític i, tal vegada, el més important en vestigis en forma d'objectes usats quan els humans esdevenen agricultors i ramaders.

Caldrà tindre cura de què aquests punts culturals no caiguen en l'oblit o no tinguen el suficient ressò per poder usar-los com a eina d'estudi o divulgació científica a nivells elementals.

Foto d'Ontimet.es

Foto d'ontimet.es

Foto d'Ontimet.es

Tallers de costura i escriptura

2011-10-20T16:56:00.005+02:00

De vegades, volem escriure alguna cosa, volem opinar sobre algun tema, volem expressar algun pensament nostre i deixar-lo plasmat al paper o a la pantalla de l'ordinador perquè siga llegit per altres. No sempre resulta fàcil que surta quelcom que pague la pena. Però, sovint, tampoc és que vullguem dir coses interessants per als altres, sinó més bé, donar eixida als nostres pensaments i que no resten adormits o atrofiats dins del nostre cervell sense que els pegue l'aire. Unes voltes serà saludable esplaiar-se i fer fora el que pensem perquè podrà, fins i tot, fer-nos malbé si no ho fem aixi. Altres, però, no tenen més motiu que el simple fet d'escriure, es a dir, divertir-se una mica amb aquesta activitat, com el que juga al truc o trau a passejar el gos.Tanmateix, no és una tasca senzilla, almenys per a mi, donar cos a les idees que volem expressar i que siguen enteses pels lectors. Correm el risc de què siguen malinterpretades, o no enteses bé, o que ferisquen sensibilitats.

Arribats a aquest punt, al de saber quina idea volem transmetre, ens queda una altra activitat no menys important que la primera: usar el llenguatge correcte perquè puguem ser entesos. Per això, caldrà tenir un mínim de coneixements de la llengua i fer-ne un ús escaient, no siga que ens isca un totum revolutum de difícil comprensió, com, malauradament, estem veient en escrits que abunden per la xarxa de gent que ni tan sols aprovaria la primera avaluació del primer de Primària.

L'altre dia, escoltava Ignacio Carrión, escriptor i periodista, comparar els tallers d'escriptura amb els tallers de costura en el sentit de què les peces de roba han de ser tallades, cosides, acoblades i planxades perquè, tot plegat, esdevinguen uns vestits com cal. Així mateix, al taller d'escriptura hom aprén a fer quasi el mateix amb les paraules, frases i paràgrafs. Hem d'aprendre a usar punts, comes i tota mena de signes de puntuació, no siga que en lloc d'una mànega ens isca un camal o un coll.

Em va agradar aquesta comparació, que segons ell, se li va ocórrer quan casualment es va entropessar amb una antiga companya d'estudis i al preguntar-se mútuament a què s'hi dedicaven, la tal senyora, amb el soroll de l'entorn, va confondre taller de costura amb taller d'escriptura, que és una de les tasques que desenvolupava ell.

I com totes les activitats en la vida, n'hi ha que ixen brodades pels seus practicants. Existeixen vestits elegants, obra de grans mestres del disseny, i vestits únicament útils per a realitzar activitats en què correm el risc d'embrutar-nos. Així també, hi ha escrits que són un plaer llegir-los, obres de grans mestres de les lletres, i escrits com els que fem nosaltres, simplement per eixir del pas.

La Hispanitat

2011-10-12T18:13:00.003+02:00

L'expressió de “Hispanidad” s'utilitza per denominar persones, països i comunitats que comparteixen l'idioma espanyol o castellà. Fins ací, tot normal, correcte, acceptat per tots –almenys per aquells que tenen a Espanya com a la seua “nació”- i ningú no oposa resistència a tal concepte.

Però, què passa si volem donar-li un nom a totes aquelles persones, països i comunitats que comparteixen l'idioma català? Ah, ja hem tocat la fibra nacionalista espanyola! Ara, açò ja no val. No podem posar-li cap nom. Res de catalanitat, res de països catalans. Res de res. Tot el brofegàmen bunkeritzat espanyolnacionalista eixirà dient que eixa idea té connotacions diabòliques que volen destruir la sacrosanta idea de la nació espanyola unida per Déu i concebuda com a “unidad de destino en lo universal”

Val, ja tenim eixa idea ben assumida i celebrem el 12 d'octubre com el dia dedicat a recordar-nos-ho. Dia festiu. Dia de desfilades i exhibicions militaristes. Els “espanyols” ben contents i desvanits de pertànyer a eixa nació cap de tot allò que signifique “hispanidad”

Què ocorre, però, amb els qui volen formar part d'algun altre grup que no tinga el castellà com a llengua pròpia? Doncs, que s'han de mossegar la llengua si no volen ser tractats com a proscrits, ingrats, deslleials i escòria nacional.

Jo, com el meu amic que se n‘ha anat a patejar els voltants del Penyagolosa i oblidar-se així de tanta hispanitat, me n'he anat també a patejar pels voltants del Benicadell per vore si en mig de les pinedes, amb el piular dels ocellets i les vistes panoràmiques, el meu cap quedava lliure de tant “hispanejar” i ens centràvem més en la realiat del nostre país que no pot tindre cap dia d'aquestos, ni tan sols anomenar allò de Països Catalans que és una denominació que a mi em sembla molt bona per agrupar totes aquelles persones, països i comunitats que comparteixen l'idioma català.

Doncs bé. Una passejada senderista de 10 kms i el posterior dinar a Castelló de les Gerres m'ha servit per evadir-me de pensar en quin dia era hui. Això si: la celebració de la Maedeu del Pilar, m'ha servit com a recordatori de totes aquelles amistats que porten eixe nom i des d'aci felicitar-les en el dia de la seua onomàstica.

Sempre igual.

2011-10-10T13:13:00.006+02:00

M'he trobat en una situació que no és nova i que malauradament em resulta d'allò més ignominiosa. Aquest fet, per desgràcia, sovinteja molt i ens el trobem a cada passa que peguem. Em referisc a l'ús que fem de la llengua, a la poca estima li tenim, a l'esperit de servilisme badoc que tenim els habitants d'aquest país quan algú se'ns dirigeix en llengua forastera.

Resulta que anava jo a fer una revisió a la meua bici i quan entre al taller, un client estava explicant-li al xicon encarregat el motiu de la seua visita i tot el que volia per a la seua bicicleta. Observava com de dificultós li era expressar-se en llengua castellana i ja estava patint jo de veure tant de servilisme idiomàtic. Coneixia que aquest xic, to i ser de les generacions gandianes que ja han crescut parlant castellà, entenia i sabia parlar la nostra llengua. Jo sempre li hi parle i ell em contesta sense problemes.

Doncs bé, coneixent tot açò, no aguantava aquesta situació tant habitual per aquestes terres i vaig intervindre tot sabent que em clavava on no m'importava, però rebentava si no ho feia.

-Perdone, però el veig patir parlant en castellà- li vaig dir. –Ell l'entén perfectament si ho fa en valencià- Li vaig aclarir.

L'home em va mirar una mica estranyat i, alhora, alleugerit d'allò que ell creia era la seua obligació –de parlar-li en valencià, clar-.

-Es que com m'ha parlat en castellà, doncs jo pensava que no m'entendria- Em va contestar.

Aleshores li vaig fer la clàssica petita reflexió que adduïm en aquestos cassos, com un exercici propagandístic per a l'ús de la llengua.

-Mire, sempre hem de tindre present que la nostra llengua és la que hem d'usar en tots els llocs. Ací, tothom ens entén, encara que no la parle i vosté està patint expressant-se en castellà. Aquest xic havia d'haver tingut la delicadesa de parlar-li en valencià tot veient els esforços que vosté està fent per parlar en castellà.

A l'home li va canviar la cara. Ara s'hi veia més distés i amb més loquacitat parlant en la seua llengua, la que havia d'haver utilitzat des d'un principi.

Què celebrem?

2011-10-05T16:37:00.002+02:00

La Valenciclopèdia, fent gal.la de la seua jocositat, defineix aquesta data de la següent manera: Xe, el 9 d’octubre, com el seu nom indica, és el dia que fa nou del mes d’octubre, i el que fa dos-cents huitanta –dos d’un any normal (dos-cents huitanta-tres si l’any és bisiesto): en Valéncia se celebra San’Donís, qu’és el patró dels enfigats, & la famosa mocãorã.

Caldria afegir alguna cosa més que li donara serietat a aquesta data? Conforme està tot muntat i de la manera que les autoritats en fan ús, ben poca significació li trobe, doncs el que s'hi celebra és poc mes o menys que una burla a aquest país que ja no sabem ni com s'anomena: País Valencià, Regne de València, Comunitat Valenciana, Levante Feliz o Playa de Madrid. Vaja vosté a saber. Cadascú que trie de la paradeta segons afinitats, usos i costums, ideologies o interessos mediàtics.

El que sí que queda clar és el paripé que els nostres pròcers representen fent-nos creure que sofreixen un atac desaforat de nacionalisme portant una bandera que no volen que s'incline davant res ni ningú, però que ells, habitualment van a genollons, inclinats i a culades davant la veu de comandament que els ve des de la capital del reino i s'afanyen a renegar del seu país de la seua bandera –la que eixe dia porten tan dreçada- i de tot allò que ensume quelcom diferent a la idea d'una Espanya que ni ells mateix saben què és.

I si no en teníem prou, de manifestacions d'aquest tipus en el cap i casal, ara, les noves autoritats de la meua ciutat de residència volen fer el mateix. Ai, qui vos veu tots els dies i ara voleu fer creure no sé què! De tota manera, aquestes manifestacions seran d'un nacionalisme desllavassat. Què dic nacionalisme? De regionalisme caspós i saineter.

Bé, preparem-nos a celebrar aquest dia manifestant almenys la nostra disconformitat amb tot allò que de manera oficial s'hi representa. A mi no m’agrada. Per això ho manifeste. Aquells que n’estiguen satisfets, que vagen a la seua, que canten el que vullguen i que victoregen el que els plaga.

Indignar-se, verb pronominal

2011-09-17T13:04:00.006+02:00

Això d'indignar-se està molt de moda. Cada dia ens assabentem de conductes i comportaments dels nostres dirigents que són d'autèntica vergonya, si més no de prendre'ns per imbècils i acabar pensant que realment ho som. Tos els dies, com un continu degoteig, arriben als nostres ulls i oïdes notícies d'autèntic esperpent i de burla, mofa i escarni als pobres contribuents que som els pagans d'aquestes malifetes en forma d'abús de l'erari públic. Unes vegades serà de manera legal, altres de forma fraudulenta, però tot plegat, actuant immoralment. Ja sabem que la moral i la legalitat no sempre van agarradetes de la mà.

Quan som petits diem que de majors volem ser tal o qual cosa, exercir tal o qual professió. Doncs bé, u mai arriba tard a desitjar aquestes coses i ara, encara que de petit ja no tenim res, dic que quan siga major vull ser director de l'aeroport de Castelló. Tu saps, quina manera de guanyar diners sense fer res –almenys és el que deduïm, mentre no ens expliquen el contrari-. Cap avió, gens ni mica de personal, portes tancades per poder esmorzar a mitjan matí sense rebre visites impertinents que puguen trencar l'àpat. I tot, tot, pel mòdic salari de: 84.000 € anuals !!!!

Una altra cosa, que per molt que me l'expliquen, dubte que puga entendre-la. Com pot fer un cotxe una despesa de 54.000 € anuals, és a dir, vora 150 € diaris en combustible? Repetisc: no ho entenc. Amb aqueixos diners els mortals que anem de simples per la vida tenim per a quasi tres dipòsits i amb el meu cotxe puc rodar uns 3000 kms. Si pense una mica, encara que siga un simple, són 3.000 kms al dia els que s'hi feia el molt honorable exresident Camps per gastar eixa quantitat. I si comparem, podem dir que superava la despesa d'un camió de 40 tones o la d'un carro de combat americà, que gasta unes tres vegades menys. Ben mirat, haurem de pensar que aquest cotxe, a banda de serveis oficials, en feia d'altres no catalogats així. Se'n poden deduir molts i de variada nomenclatura. O, fins i tot, podem pensar que hi hauria visites fantasma als sortidors.

Quanta coseta per indignar-nos!!! Escoles tancades, places suprimides, hospitals deficitaris, ambulàncies que no arriben a tots els llocs, etc, etc, i, per contra, cotxes oficials (sols a la Generalitat nostra) tirant dos milions d'euros en combustible.

Abraçades virtuals

2011-09-15T16:31:00.004+02:00

Va circul.lant pel Facebook un text bastant simpàtic mitjançant el qual alguna gent va demanant una abraçada a les seues amistats en aquesta xarxa social. Res que objectar. Més bé diria, molt que elogiar. Sempre que es tracte d’anar fomentant la convivència, l’estima i l’amistat, pensarem que són iniciatives molt positives i que cal posar-les en pràctica. Tothom qui forme part d’aquesta xarxa l’haurà vista, però qui no en pertanga, pot llegir-la a continuació. El seu original sembla estar redactat amb la modalitat argentina del castellà. Ací el transcric a la nostra llengua. L’idioma és totalment indiferent, perquè el que realment importa és el seu significat i els sentiment sols coneixen el seu llenguatge.

“NECESSITE UNA ABRAÇADA!!! Per abraçar-me, si et plau, fes clic a M'agrada, després copia-ho i comparteix-ho al teu mur. Probablement ja sé qui m'abraçarà. Recorda que una vegada que poses M'agrada, has de copiar-ho i enganxar-ho al teu mur, perquè pugues abraçar-me. Serà interessant veure quants amics t'abraçaran. Les abraçades són genials, són medicinals, no sigues tímid@”

Com hi podem comprovar, no es tracta d'un text sense massa sentit. Per a mi si que en té, doncs es tracta d'enviar i rebre un tipus d'afecte virtual que pot ser no tinga la càrrega emocional de les abraçades reals, però si que pot tenir significat afectiu, vullguem o no.

En vista de què hi són moltes de les meus amistats feisbukqeres les que ho han sol.licitat, se'm va ocórrer anit repartir abraçades virtuals des del meu perfil a totes les amistats que ho havien enganxat al seu mur. D'aquesta manera responia d'una forma general encetant un petit diàleg amb alguna amistat i a algunes altres els hi va agradar.

Ara, des dací, torne a enviar les meues virtuals abraçades a totes aquelles amistats que no s'assabentaren de les meues intencions i demane a aquells que ho lligen (ho publique al Feis també) que facen clik al M'agrada com a senyal de què han rebut la meua més sincera abraçada.

Després de la tempesta estiuenca

2011-09-14T18:09:00.007+02:00

Qui diria que açò, tan sols fa uns dies, era com una cassola bullint. Tot ple de gent -massa i tot- que feien de l'indret quasi zona inhòspita. Tanmateix, les aigües han tornat al seu llit. Ara és una platja més humanitzada. Res que s'hi parega al que hem estat veient aquestos dos darrers mesos. Camines sense trepitjar ningú ni sensse que ningú et trepitge. Les arenes se t'ofereixen netes i diàfanes. Les piscines es presten a què et canses de traspassar-les d'una vora a l'altra sense que cap braç o cama aliena se't creu al teu pas.

Setembre, aparentment un mes trist, pot esdevindre un més carregat d'alegries pretadorenques. No tot ha de ser primavera, estació eufòrica per excel.lència. A la tardor, també s'hi poden trobar moments de satisfacció, no com les primaverals, però si d'una altra classe.

Ben aviat els àrbres caducifolis desprendran la seua vestimenta foliar i cobriran el terra de catifes de matisos grogencs i ocres indicant-nos que un cicle ha acabat i ara pertoca descansar i carregar-se d'energia que esclatarà tot just a l'acabar l´hivern.

Entre dues riberes

2011-09-08T12:51:00.018+02:00

Sens dubte un dels llocs amb més càrrega emocional del món pot ser aqueix punt on s'uneixen dos continents, dues civilitzacions i, conseqüentment, dues maneres de viure i d'interpretar la vida. És Istambul aqueix punt calent, ple d'història, de conflictes i de lloc de pas per on ha circul.lat tota mena de pobles des de la nit dels temps. El punt geogràfic on està situat ha fet d'ell porta de comunicació entre aquests dos mons i tothom n'ha volgut tenir la clau de les seues portes.

Quan navegues al llarg del Bòsfor vas contemplant les dues riberes i mentalment vas viatjant per la història imaginant-te tots els pobles i civilitzacions que hi han passat o hi han estat.

Actualment, tot un seguit de viles i mansions, residències de les classes benestants i que són un insult a les necessitats que les envolten, van ornamentant les seus ribes. Al mateix temps, enormes transatlàntics hi romanen ancorats .

Quan ja t'hi veus abocat a l'extrem nord, una altra sensació t'envaeix. Estàs a punt d'entrar en el món fins fa a penes dues dècades anomenat Europa del'Est, aqueixa altra divisió en dos bàndols que ha estat imperant durant cinquanta anys, hui, afortunadament, ja desapareguda.

El mar Negre ha estat escenari d'esdeveniments bèl.lics en les darreries del XIX i primeries del XX. El Bósfor sembla el forat del pany que obri i tanca les portes al mar Negre. Ja ho va tenir en compte l'emperador Constantí quan va refundar l'antiga ciutat grega de Bizanci posant-li el nom deConstantinopla el 330 d.C. Al 1553, el otmans li canviarien el nom per l'actual Istambul.

La vida en aquesta ciutat es desenvolupa dins de l'anomenat Corn d'Or. Quan t'hi endinsestravessant pel pont Gàlata, desenes de pescadors s'alineen a les seues vores, de peus, colze amb colze amb llurs canyes de pescar, i una vegada acabes de passar-hi un gran mercat de carrer sembla voler engolir-te.

És Istambul, amb el seu caràcter de ciutat oriental, seu de mercats on hi pots trobar tota mena de productes, i en algun d'ells, ensumes varietats de flaires de mil i una espècies.

Ací, els venedors han aprés les tècniques de màrketing al llarg de milers d'anys i han anat transmetent-ho de pares a fills sense necessitat de fer cap màster al respecte. És increïble la facilitat que tenen d'adaptar-se a les diferents llengües que s'hi barregen entre els turistes. Entres a les botigues i regateges amb els venedors, i si eres expert en aquesta tècnica pots eixir havent pagat un preu bastant inferior al que t'hi havien proposat.

- Españoles? -Criden

- Com ho sabeu? -Contestem una mica estranyats.

I com ho hem dit en valencià, ens pregunten:

- Catalans?

- Quasi. Som valencians. -Els aclarim

- Ah! Paella, naranjas, arroz...

I continuem passejant i mirant. No paren de reclamar en espanyol:

- Pasen, pasen. Más barato que en el Corte Inglés.

Sempre t'hi pots trobar alguna agradable sorpresa, com la d'un venedor que m'oferí una tassa de té:

- No vull comprar res. - Li vaig dir

- No es mi intención venderle nada. -Em contestà en castellà. -Soy alumno del Instituto Cervantes i sólo quiero hablar un poco en español.

I així, durant una bona estona, vaig romandre conversant i assaborint el deliciós te que el venedor- estudiant em va oferir.

És Istambul una ciutat allargassada, de kilòmetres i kilòmetres de zona habitada. Quan creues un dels dos ponts que uneixen les dues parts de la ciutat –part europea i part asiàtica- et fa la sensació que has traspassat el teu hàbitat europeu per endinsar-te en un altre món totalment desconegut. No és que la zona europea siga quelcom al que hi estigues habituat, però és Europa i el nom et fa sentir com a casa, encara que la realitat hi siga ben diferent.

De sentències i sentiments

2011-09-04T12:40:00.005+02:00

Sempre,en aquest país anomenat Espanya –això de país seria un concepte molt discutible- s'ha mirat molt al melic propi sense pensar que més enllà del propi melic existeix un altre món, si no millor, almenys, igual que el que s'hi miren.

Ara resulta que l'ensenyament del català, valencià, balear, o com li vullguen dir, és un perill contra la supervivència de la llengua castellana.Hom pot dir més destrellat amb tan poques paraules? Quin atac més bast, més poc consistent, amb més mala llet i amb més gana d'acabar amb 1000 anys d'història d'una llengua que ha nascut i crescut lluny del melic centralista d'aquest estat assassí de tota cultura que no siga la d'ells, la nascuda al seu territori, que no és el nostre, però que així volen que siga.

Des de la posició d'un estat centralista no es vol reconéixer l'existència d'altres llengües i cultures. Els hi fem nosa per al concepte que ells tenen de la idea d'Espanya. Amb eixa actitud mai aconseguiran la pau i la convivència dels diferents territoris que formem aquesta península. És més, engrandiran la fractura històrica que es va produir quan van voler unificar un territori a base d'exclusions, de conquestes armades i d'esclafaments socials.

Ara, amb la sentència de TSJC, volen tirar al femer una experiècia positiva que des de fa 30 anys ve portant-se a terme i que no és altra que dignificar la llengua que parla el poble donant-li la categoria de llengua culta i no quedar-se solament en eixa llengua usada només a nivell domèstic o per reproduir exclamacions que ixen del fons de l'ànima perquè així ho hem mamat des dels primers moments de la nostra existència.

Què poc hem canviat encara des que Joan Maragall escriguera el poema Oda a Espanya:

Escucha, España, la voz de un hijo
que te habla en lengua no castellana;
hablo en la lengua que me ha legado
la tierra áspera;
en esta lengua pocos te hablaron;
en la otra, demasiado.

....

I això que ell encara ho feia amb un cert amor a aquest “país” pensanten què el respecte i la consideració envers les altres llengües i cultures fórapossible.

Què pretenen amb aquesta sentència? Acabar amb la nostra llengua? Fermés profunda la divisió entre els diferents conceptes d'Espanya? Si volen això,el problema està servit: molta gent ens considerarem espanyols perquè així ho diràel DNI, però el sentiment de ser-ho estarà molt allunyat de la realitat.

Cabòries meues

2011-08-29T16:11:00.004+02:00

Anit, entre espera i espera, anava jo mirant pels diferents televisors instal.lats a les terrasses dels bars i cafeteries de la primera línia de platja. Estaven retransmetent el partit entre el Real Saragossa i el Real Madriz. Anaven guanyant els de l'altiplà per dos a zero amb probabilitats d'augmentar la renta de gols al seu favor, com així va ser: 0-6, resultat final. No m'abellia ni gens ni mica estar veient tanta superioritat a favor d'eixe equip que darrerament té comportaments molt, però que molt semblants, a l'actual dreta espanyola. Els meus comentaris –contraris al Madriz- els anava fent en veu alta, en mig dels espectadors -majoritàriament madridistes per les actituds que manifestaven- i, per supost, en valencià. Alguna mirada em dirigien quan entenien alguna cosa (sempre n'entenen) i menys mal que no entraven “al trapo”, perquè no sé com haguérem acabat. Reconec que anava jugant amb foc, però no em podia aguantar i necessitava expressar-ho.

En primer lloc veiem que adopten la teoria de la conspiració. Com el Barça és superior, addueixen actituds conspiratòries i complots judeo-massònics en contra d'ells. Davant tanta derrota en els enfrontaments amb l'enemic etern, trauen les més pures essències d'aquells que no saben perdre i arremeten contra tot i contra tots.

Són incapaços de reconéixer el joc brut que realitzen, sobre tot eixe PePe (coincidència amb les sigles del partit de la dreta espanyola?) S'agarren a les declaracions sempre incendiàries del seu personatge més important, el tal Mou -piròman expert- També escoltem declaracions, moltes vegades incendiàries, d'algun portaveu de l'oposició que no fan més que incrementar la divisió i la crispació social. No veuen la viga pròpia de les històriques ajudes arbitrals però si que veuen la palleta del possibles errors a favor de l'equip contrari. La premsa centralista exalça gols de xurra que fan els seus davanters o els resultats d'escàndol davant equips inferiors.

Si a tot açò li afegim que entre tots dos –R.Madriz i PP- es forma un conjunt d'admiradors mutus, ja és la repera.

Bé, com posa a les façanes de les casernes, “Todo por la Patria”

Després d'haver escrit açò he buscat per la xarxa algun escrit que corroborara la meua opinió i, mira per on, bingo!!!

http://bottup.com/201105167322/Nodo-libre/el-pp-y-el-real-madrid-como-el-papel-de-calco.html

Reflexió

2011-08-19T16:27:00.007+02:00

Tots els anys, a l'acabar les festes del meu poble i, sobre tot, els actes finals de l'últim dia, em faig la mateixa reflexió i no per repetida trobe una resposta unívoca. Aparentment tothom pot pensar que aquestos actes finals de festa són una manifestació religiosa dirigida a la patrona del poble -jo no n'estic segur-, però analitzant els fets, tant el que ací passa com el que ocorre a altres localitats, i en la meua opinió, serien una altra cosa disfressada de religió. No vaig a entrar, però, en si és d'aquesta o de l'altra manera el sentiment que s'hi expressa. Cadascú que pense el que vullga i que senta el que més li isca del cor que al món dels sentiments no se li poden posar barreres. Això si, la imatge de Cova Santa, és un símbol que serveix de motiu per reunir-nos a tots.
El beniarresins que vivim fora venim principalment aquesta nit -si no tots, almenys molts- a manifestar que, per damunt de tot, no hem deixat de pertànyer a aquest poble que, encara que no hi vivim, seguim portant-lo dins tal vegada més que els que si que hi viuen, perquè la llunyania et fa sentir les arrels més profundes, et fa recordar que els teus origes estan ací i que, com estàs al marge de la convivència del dia a dia, no entres en les desaveniències que aquesta produeix, tenint, per tant, una visió del poble i de la seua gent més imparcial i no tant contaminada pels enfrontaments inevitables que es produeixen en totes les col.lectivitats.
Quan vas passejant pels carrers seguint la marxa de la processó, vas retroban-te amb l'espai dels teus majors, amb el teu passat, amb els records de la teua infantesa quan te'ls recorries tots i coneixies qui vivia en cada casa, com eren els seus habitants. I ara hi tornes a passar i veus que moltes coses han canviat. Altra gent hi viu. Els que coneixies d'abans s'han fet també majors. Altres ja no hi són. Però, tot i això, estàs amb els teus, encara que ja no coneixes quasi ningú i quasi ningú tampoc no et coneix.
I la processó continua amb cada vegada més gent que no vol perdre-se-la. Molts forasters que ens visiten no entenen massa bé perquè tanta participació ni perquè es comptabilitzen els participants. Nosaltres si que ho entenem, encara que no ens comprenguen. En cada cantó, gent nova s'hi afegeix. És com un riu al que van a parar els afluents i el fan cada vegada més cabalós. Ningú no vol deixar escapar l'oportunitat d’expressar els seus sentiments de pertinença, de manifestar que els seus origes també estan ací.
Carrers Sant Vicent, Santa Teresa, Sant Josep, Dolors, Trinquet i, quan enfila el carrer Cova Santa, aquest riu de gent es mostra amb tot el seu esplendor com una gran allau d'aigua en un riu crescut. Tots volem ser, alhora, participants i espectadors, i de fet així ho fem. Tots volem acompanyar eixa imatge i alhora veure-la. Per a uns serà símbol religiós i per a altres una altra classe de símbol, com he dit abans. A tots, però, ens mou un únic pensament i sentiment: ser beniarresins.

Descalciño por la arena

2011-08-07T19:52:00.010+02:00

Que estem en temps de crisi, ningú no ho pot negar, però que hi haja gent que no tinga per a unes miserables xancletes, em costa creure-ho. Doncs sembla ser que si, que hi ha gent que va descalça i es posa el primer que troba, tan si s'ho troba com si es trobat, que per al cas és el mateix.
Ho dic per les meues xancletes, companyes inseparables en els temps d'estiueig vora mar. Elles, tan sofrides aguantant-me un estiu darrere l'altre per accedir a l'arena, però que no les deixava passar més enllà dels primers metres de platja.

Al primer umbracle que hi havia, les deixava descansar i de passada descansava jo també de no dur-les penjant. Mai passava res. Mai ningú hi posava l'ull ni, menys encara, la mà. Però mira tu per on, que en aquests temps de crisi comencem a no fiar-se ningú de ningú. Jo, fins ara m'he fiat. Tanmateix, hauré d'anar en compte àdhuc en les coses més nímies com puguen ser unes xancletes, que no és pel que valen, sinó perquè has de tornar descalç, fet que no m'importa en si mateix, sinó pel que hi pugues xafar -ja sabem tot el que cau a la via pública procedent de tot ser vivent que hi transita-

Quan tornava i em dirigia cap on les havia deixat, ja vaig observar que en aqueix lloc alguna coseta faltava. En eixe moment no vaig poder evitar cantar mentalment aquella cançó tan “maxacona” que tenim clavada des de la nit dels temps i que no és altra que “Mi carro me lo rabaron anoche cuando dormia” que traduïda al moment del que parlem vol dir

Mis chanclas me las robaron
la tarde que paseaba,
descalzo entre las aguas
i arena mediterráneas.

De les coses sense importància hem d'extraure el que tinguen de divertit. Ja veus, unes xancles d'escàs valor hauran servit perquè algú acabe el dia amb la satisfacció del deure complit. Que les disfrute, que li vagen bé i, sobre tot, que les estime tant com jo les he estimades.

Empatia virtual

2011-08-03T12:56:00.002+02:00

Les xarxes socials, tot i la mala fama que per a alguns tenen -pense que per desconeixement- tenen entre els aspectes positius, alguns trets que cal remarcar. Almenys jo ho he pogut experimentar i en puc donar fe. Em referisc a les manifestacions empàtiques derivades de la intercomunicació entre les diferents persones que participen en aqueixa activitat intercomunicativa que s’hi estableix.
L’empatia (del vocable grec εμπαθεια, format εν, 'en el interior de', y πάθoς, 'sofriment,) anomenada també intel.ligència interpersonal, és una destresa bàsica de comunicació que permet un enteniment sòlid entre dues persones. D’aquesta manera podem comprendre el missatge d’un altre i hi establir un diàleg. Aquesta habilitat genera sentiments de comprensió, simpatia i ternura i ens fa partíceps de la realitat que afecta a una altra persona.
Hom pot despertar algun sentiment empàtic mitjançant les xarxes socials? Jo diria que si. Perfectament i, a més a més, sense conéixer físicament la persona.

Estic experimentant-ho en el cercle de les meues amistats. Com s'explica, sinó, que tinga contactes que siguen molt diferents a mi ideològicament i que els entenga perfectament i els comprenga en la seua manera de pensar?
En altres circumstàncies seria motiu d'acalorades discussions que no ens conduirien a enlloc. En canvi, notes aqueix sentiment que et fa partícip de la manera de pensar de l'altre i que t'impedeix entrar-hi en conflicte. No és que penses el mateix. Més bé et poses al seu lloc i et fa entendre el perquè pensa i actua d'aqueixa manera, que està, moltes vegades, a les antípodes de la teua.

Supose que això serà degut al desenvolupament d'eixe sentiment

De països íntims

2011-07-18T20:23:00.006+02:00

Sempre que llegim llibres, n'extraem algun detall, algun paràgraf, alguna idea, que ens ha sorprés més, que ens ha agradat més o, simplement, que més ens ha divertit.

Acabe de llegir País Íntim de Maria Barbal, premi Prudenci Bertrana de 2005, i del missatge que ens vol transmetre, he destacat per a mi, aquell paràgraf que diu:

"No eres tu només la del país íntim, doncs, com havia estat creguda temps abans. Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i variat, amb terres secretes com té un país. I quan ens enamorem d'algú, tan solos hem albirat la punta d'una muntanya o l'horitzó d'un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra dels altres. De vegades comencem pel subsol perquè ens sembla autèntic i fort, pedra picada que aguantarà els nostres peus, però no en tenim prou i volem continuar. Sovint ens llancem de cap al país de l'altre perquè intuïm que allí tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s'hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra i hem de descobrir l'hivern, o una cova, on caldrà resistir o pot ser s'haurà d'explorar abans de tornar a sortir a la llum. Saber-ho no em serveix per anar endavant a escorcollar els països que m'importen. Dintre seu sempre hi haurà una frontera, que, si vols tu, al cap d'un temps cau i pot ser pots avançar més endins o, mentrestant, t'ha passat el deler de fer-ho i ja només penses a escampar boira".

Cadascú tenim un món interior, secret per als demés. Si ens unim a algun altre, podem endinsar-nos pensant que anem a trobar el que desitgem. També crec que l'altre obrirà les portes fins on crega escaient. Segons el grau d'intimisme mutu, cadascun d'aqueixos països serà obert en major o menor grau.

M'ha agradat el símil utilitzat per l'autora per anomenar eixe espai íntim i secret que tothom tenim i que ha posat en boca de Rita, la protagonista de l'obra, aqueixa xiqueta que espera fer-se gran per entendre el món de sa mare.

Tot un recull de fites històriques de postguerra sense que la Història en siga protagonista directa

Pagar i plorar

2011-07-15T15:35:00.003+02:00

Hui, bullien tots els diaris digitals amb la notícia urgent d'ultima hora: El president Camps, s'asseurà a la banqueta dels acusats per tot allò que ja coneixem de sobra.

Els diferents noticiaris de ràdio i televisió feien el mateix en els seus butlletins de notícies. Normal: era una noticia esperada amplament per tothom. Res que objectar. Ens hem assabentat de manera adient.

Què ha passat, però, a la que diuen és la nostra, la televisió que tots paguem i que s'encabota en desinformar, en mentir, en amagar o distorsionar notícies? He tingut la santa paciència i el més cruel dels masoquismes de tragar-me l'informatiu del migdia tot sencer.

Han començat, com sempre, destacant ,a mode d'índex general, les notícies més rellevants i, res de res, aquesta noticia no apareixia. El presentador anava desgranant tots i cadascun dels esdeveniments del dia sense fer cap menció a allò que la resta d'informatius destacava.

Ja estava jo cabrejant-me de tan ignorants com eren que encara no se n'havien assabentat de tot allò que els altres tan puntualment informaven. Tanmateix, quasi a la meitat de l'informatiu, donaven una noticia d'uns deu segons dient que uns trages eren acusats de no sé què. Uns trages!!! Però, qui és el destinatari d'aquestos trages? Algun maniquí d'aparador? La perxa d'algun armari? No ho van dir. Ells, erre que erre, trages amunt, tratges avall, sense mencionar el beneficiari.

En això que jo estava pensant que algun atac d'amnèsia hauria tingut aquest Canal 9 de mis amores quan, hui, solament hui -tal vegada algun altre dia també- havien oblidat qui era el nostre Molt Honorable. No el mencionaven per a res. Quina casualitat més estranya: tots els dies Francisco Camps amunt, Francisco Camps avall i, hui, res, no teníem president. El vent se l'havia emportat i no en teníem. Amnèsia total i absoluta.

Acabat tot l'informatiu he pensat en la manera tan burda tenen de riure's de nosaltres dient-nos tontos, imbècils i no sé quantes coses més. Açò si que és pagar i plorar.

Monotonia

2011-07-09T18:04:00.004+02:00

Tots el dies el mateix, des de l'eixida del sol més enllà de la línia de l'horitzó fins la seua posta per darrere de les muntanyes que voregen aquestes terres litorals, les seqüències van repetint-se una i altra vegada, un i altre dia, un i altre any: gentades àvides de sol i platja acudeixen en pelegrinatge devot a tenyir-se la pell de bru i posar-se a to amb el fashion que ens esclavitza i a tots ens té ensopits sens criteri per distingir el que està bé o ens és perjudicial. Allò que realment importa és lluir el cos amb aqueix color característic de qui ha gaudit d'unes vacances vora mar. I quan açò no ocorre, que lluïm un colorit no massa uniforme, volem dissimular-ho perquè no siga que hom pense que això ho hem aconseguit desfent terrossos a algun bancal

Totes les nits el mateix, des de la posta del sol fins la mitjanit, la gent passeja, la gent seu sobre els escassos bancs embrutant massa sovint el terra amb les corfes de pipes que servirien per alimentar tota una granja de lloros. I quan veus com infrautilitzen la paperera que tenen a un metre, i veus com ornamenten el terra amb aqueixa espècie de catifa pipera i veus com uns altres vessen els líquids o abandonen les deixales, t'entren ganes de repartir graneres pertot arreu.

Totes les matinades el mateix, fins l'eixida del sol. Bandades de joves fora de si caminen descalços, descamisats, amb veus embogides per l'eufòria etílica o d'altres substancies, posant rumb al llit que els acollirà fins el proper capvespre quan començaran altra vegada la ruta rítmica del pum-pum, nyaca-nyaca, i amb el got a la mà, vagaran errants d'un lloc a un altre sense trellat ni forrellat.

I així és l'estiu en aquestes platges de “qualitat” on la gent carrega l'esperit per tornar a la quotidianitat . Què anem a fer-li! Cadascú es distrau com li agrada o com pot.

D'un temps, d'una fireta

2011-07-03T17:32:00.004+02:00

Era un dia pesat, calorós, costava arrossegar el cos i també l'ànima. Tanmateix, a la gent del poble no li feia nosa d'anar d'ací cap allà cercant allò que més li interessava. Gairebé ningú hi havia de fora. Qui gosava apropar-se en un dia tan calorós i fer una passejada? Tampoc als firers els abellia muntar les seues paradetes en unes dates tan poc escaients per a aquesta mena d'esdeveniment. Solament estan per damunt del que marque la meteorologia aquelles fires històriques i amb solera que s'hi poden comptar amb els dits de la mà, posem per cas, Cocentaina i Xàtiva, que encara que el Mestral t'arrabasse de soca-rel o el Ponent et creme les entranyes, la gent hi acudirà fidel a aquestes fites històriques plenes d'activitats comercials i culturals. Les altres, les més recents, les que encara no tenen la suficient tradició com per atraure visitants i participants, hauran de ser realistes i procurar fer cas al que impose la meteorogia i buscar dates en què les condicions atmosfèriques siguen òptimes per a gaudir d'una agradable estada.

Tot i haver sentit parlar de la Fireta, d'haver vist per activa i per passiva els seus cartells anunciadors, mai no m'havia apropat. No trobava els suficients motius com per a prescindir de les meues activitats i fer-hi una visita. Aquesta volta, però, diferents raons em van moure a acostar-me i comprovar per mi mateix com es desenvolupava aquest esdeveniment.

Havia escoltat i llegit comentaris sobre la conveniència o no de celebrar-la en aquests dies de finals de juny o primers de juliol, tot adaptant-la a la festivitat de Sant Pere. Abans era la fireta de tardor. Com mai no hi havia estat, no podia donar la meua opinió. Ara, en canvi, si que puc opinar, i tan sols opinar d’un dia, defugint l'afirmació de què estiga bé o malament el seu canvi de dates. Els qui ho hagen decidit, ells sabran el perquè. Jo tan sols em limite a expressar com a mi m'ha anat i, a aquest respecte, no puc ser massa positiu. M'hagués agradat veure moviment de gent cap amunt i cap avall, parant-se a cadascuna de les paradetes que hi havien. No ha estat així. La quasi inexistència d'elles feia del recinte firal un lamentable lloc digne de llàstima.

No sé de qui serà la culpa de tot aquest afer, però si que haurien de posar-se d'acord govern i oposició municipals per reanimar un esdeveniment que crec recordar, ho va fer amb més força que la que no pas té ara. No sembla que vaja a ser així, perquè en aquest país nostre, si podem fer el contrari del que l'oponent diu -encara que estiga encertat- millor que millor.

I com cadascú conta de la fira segons li va, a mi, personalment m'ha anat molt bé, encara que per motius ben diferents als del programa oficial.

I això, per a què?

2011-06-28T18:54:00.003+02:00

I això, per a què serveix? Doncs, per a molt o per a res. Segons qui o què. Segons l'ús o el desús. Pot ser que trobes molt o no trobes res. Açò és com tot, és a dir, que la relativitat hi està present. Algú pot pensar que estem jugant a fer “gallegades”. No. Res d'això. Estic parlant de les xarxes socials. Aqueixa moda que s'ha instaurat als darrers anys i que està alcançant quotes insospitades d'usuaris, de tal forma, que aquells que no pertanyen a cap d'elles, sembla que no existeixen.

No vaig a dir res que no haja experimentat, és a dir, que el que escriga ací no va a ser pura teoria, sinó resultat de la praxis diària amb aquesta experiència.

Realment quan algú comença –almenys és el meu cas- ho fa per simple curiositat i a vore què passa. Vas veient que la gent diu coses –la majoria de les voltes ximpleries- que cap importància tenen. Altres vegades, pengen fotos molt variades o publiquen enllaços. En fi: que són activitats amb objectius ben diferents.

Tot açò pot semblar que no tinga cap utilitat. En tinga o no, una cosa si que és certa: fomenten les relacions humanes entre desconeguts fins eixe moment i retroben gent coneguda, que pot ser comencen una nova relació, o no.Tot dependrà de les diferents circumstàncies que hi concórreguen.

Una de les coses que no m'agraden és la quantitat d'amistats -no en el sentit estricte del mot- que s'hi poden fer. Aquestes “amistats”, en la immensa majoria de les ocasions, no són amistats. Tan sols són noms que estan ahí, com ornamentació del perfil de cadascú. Si solament mantinguérem aquelles que participen en les nostres actuacions, veuríem que seria possible aplicar-hi la lletra de la cançó “Cinc pometes té el pomer”. Però, també és ben cert, que n'hi ha algunes que solament per elles ha pagat la pena el participar-hi. Puc donar fe, que en la meua experiència, he trobat alguna que altra joia. Si no és per aquesta activitat, possiblement, ni elles haurien tingut coneixement meu ni jo tampoc d'elles. Ara, però, em queda l'etapa d'arribar a conéixer físicament algunes de les que encara, tan sols, són amistats virtuals. M'encantaria poder fer-ho, perquè el grau de participació mútua ha estat bastant elevat.

De la màgia a la festa

2011-06-24T00:41:00.006+02:00

Vint-i-tres de juny, nit de Sant Joan. Fogueres, fogueretes i fogueriues. Fum, soroll, gent amb ganes de vetlar i uns pocs, molt pocs, vivint amb plenitud la màgia i el misteri d'aquesta nit tan plena de significat des de temps immemorials.

El sol, després d'haver-hi alcançat el seu zenit, comença el retrocés que ens portarà a les llargues nits tardorenques i, sent-ne conscients, els nostres avantpassats, i temorosos de què el sol no retornara i alcançara el seu esplendor, practicaven una sèrie de cerimònies amb el foc com a protagonista i com símbol solar.

La humanitat sempre ha cregut en èssers superiors o en forces de la natura que regien les seues vides. És per això que proliferen els ritus, cerimonials, creences i misteris al voltant dels fenòmens naturals i dels cicles de la natura.

Actualment, les societats occidentals, una vegada alcançada la racionalitat de quasi tots els fenòmens, ja no practiquen aquests cerimonials amb la creença de què seran portadors de beneficis psíquics o físics. Són societats massa tecnificades i la màgia i el misteri quasi com tenen adeptes.

Això, no obstant, han seguit la tradició, però adaptant-la a les diferents circumstàncies socials, religioses o de formació intel.lectual, i integrant-la a les jornades festives que són necessàries per a un integral desenvolupament humà.

Cada cop més, aquesta nit ha passat de ser una mena de reducte per als pocs que s'apropaven a la vora de la mar a demanar a algun ens arcà la concessió d'algun favor o l'acompliment d'algun desig, a la massificació més absoluta, tot omplint les platges de fogueres i muntant espectacles que res tenen a veure amb el significat més primigeni.

Si l'antic cristianisme va transformar tots aquests ritus en quelcom religiós, ara ho hem transformat en festiu i lúdic. No sols aquestes ritus d'orige pagà, sinó també els mateixos ritus i cerimonials religiosos.

Mari Catúfols

2011-06-17T17:05:00.011+02:00

Ara que s'acosta la temporada estiuenca, m'agrada repassar el bagul dels recors dels llibres llegits en temps passats, i m'hi he trobat amb el famós Mari Catúfols, d'Isa Tròlec. Un llibret de narrativa, premi Ciutat d'Alacant de l'any 1977, i prologat per Joan Fuster.

Transcriuré la part final que pot ser com un resum del llibre on hi queda palesa una certa tristesa latent i un aire inquietant, alhora que una mena de lirisme camuflat i dramàtic com diu Fuster al pròleg.

La lectura d'aquest llibre resulta molt fàcil, tot seguint les pautes amb què escriuria una xiqueta d' una incipient pubertat.

I jo,

Mari Cadufos,

una bona xica

de més

de trenta anys,

vaig esperar des dels dotze

.........................................................

seguia vivint com les merles,

solitària

malfiada

no podia disposar de la meua vida

com els cirerers de pastor

no podia dir a ningú

que patia

i jo patia a la vora del camí

plena d'esbarzers

i argelagues

i patia quan em tallaven les branques

i les cireretes

i com els cicles de l'any

sabia que vindria

la calor

el fred

la pluja

i el vent

i que desapareixerien

i vindrien els temps

de la florida

els temps

de la collita

i els gels

i com la lluna

sabia que uns dies al mes tots

em mirarien

i en acabant moriria.

i els dies de foscor

ningú

no em recordaria

i com als déus

caldria que algú em fera

resucitar

o bé morir

Perquè jo,

tota sola, no gosava tirar-me

pels penya-segats que

Evarist

m'havia fet conéixer.

I jo,

tota sola,

no gosava caure dins del

verd malaquita.

no gosava

tallar-me les venes

perquè jo sabia

que la sang

era de color

vermell

com el bancalet

de mon pare

I jo l'estimava tant!

Canvi municipal

2011-06-13T17:53:00.005+02:00

Ja hem començat amb el nou alcalde. El fins ara present, ja hi és passat. Estem a l'aguait de veure que és el que canvia. Si el canvi va a millor, si no es percep o si, pel contrari, va a pitjor. De moment, ens costarà assimilar que noves persones amb noves idees i projectes i amb nova ideologia, són els que estan al capdavant del govern de la ciutat.

Moltes incògnites queden per resoldre que sols el temps serà capaç de donar-nos el resultat. Activitats de tipus lúdic i cultural poden ser afectades en forma i contingut. Comportaments socials, fins ara permesos, poden ser regulats d'una altra manera. El desenvolupament urbanístic municipal pot ser canviat seguint altres pautes d'interessos, etc, etc.

Hui, ha estat el primer dia hàbil per al nou ajuntament. He anat pel carrer i, tot i ser molt prompte per notar els possibles efectes dels nous canvis, el que si que m'ha cridat molt l'atenció, perquè mai no ho havia vist, ha estat l'activitat frenètica de la policia local posant multes als vehicles mal estacionats a la zona de l'hospital. Casualitat?. No és que em semble malament, ans al contrari, està bé que, si no és per les bones, siga per les males, el que els usuaris vagen prenent consciència de què els vehicles no es poden deixar on ens vinga en gana. D'açò hom dona molt a Gandia. A les altres ciutats, també ha de ser habitual, però jo parle del que veig.

Hi ha un altra problemàtica ciutadana que necessita ser regulada, i ben aviat. L'ús de les bicicletes per les vies públiques. A mi, com a usuari d'aquest mitjà, no m'agrada vore bicis per damunt de les voreres, bicis passant pel teu costat quasi tocant-te, bicis circul.lant pels carrers en sentit contrari a la circul.lació. En resum: invasió incontrol.lada de bicicletes. Les noves autoritats n'hauran de regular l'ús per tal de no col.lidir amb vianants i vehicles a motor. I tot, pel bé general.

Què passarà a la platja, que cada any va en augment el lloguer d'apartaments a grups incontrol.lats de joves que venen a divertir-se -amb tot el dret del món- però que no saben limitar el propi dret amb el dret dels demés?Són qüestions del dia a dia que estan en boca de tothom. Notarem el canvi en aquestes i altres problemàtiques? Les realment importants, les que afecten l'economia del poble, no crec que vagen a canviar massa, perquè, entre altres coses, ni Orengo tenia la vareta ni a Torró se li ha aparegut la Mare de Déu de Loudes.

La llei dels terços

2011-06-11T00:06:00.004+02:00

(Imatge de esquerrasocialistacastellon.blogspot.com)

Diuen que l'estiu s'hi presenta calorós. Interessant notícia, no us sembla? El que és rar seria que fos fred. Com diu aquell refrany castellà: "Cada cosa a su tiempo y los nabos en Adviento" La podria traduir per: "Cada cosa al seu temps i els naps a l'Advent", però no em sona bé, perquè sempre l'he sentida en castellà. Podria ser d'altra manera? (el que l'haja sentida en castellà) Ho dubte, perquè açò de la lletra sempre ho hem fet en castellà, como Dios manda.

Ara que açò de l'adaptació lingüística semblava que anava encarrilant-se -no hi és encara encarrilada- va, i un homenet d'ahí dalt, de les terres de Castelló, que crec que són valencianoparlants, perquè així ho va voler la història, diu que això de què els xiquets (les xiquetes, també, eh!, no penseu que les excloc) estiguen a l'escola llegint i escrivint en valencià, no li sembla bé. Per a usar la llengua nativa, ja en tenen prou al carrer. A l'escola, amb un terç, van més que sobrats.

Jo crec que amb un terç no poden arribar a aprendre a dir "Cada cosa al seu temps i els naps a l'Advent" Necessiten més temps, doncs més enllà del terç, ja no tenen més oportunitats de desenvolupar-se amb la llengua pròpia. Creixeran les pobres criatures raquítiques i es quedaran bastant nanes en la pròpia llengua. Però, a aquest homenet de les terres castellonenques no li importa. A ell li interessa que siguen gegants en castellà i que aprenguen "Cada cosa a su tiempo y los nabos en Adviento" i moltes més. En valencià, ja les aprendran quan siguen grans. I què voleu més, si pot ser sàpiguen dir també "One thing at a time and turnips in Advent" o, tal vegada també: "Youyi jiàn shìqíng de shíjian hé zài lín luóbo" (Peldón, glafias chinas no salir en tlaductol. Podel il a Multiplecio i allí escribil)

Fon de Mora, Font de Mora, és teua la idea o te l'han suggerida des de més amunt?

Carta de Déu al PP gandià

2011-06-03T17:53:00.006+02:00

Benvolguts dirigents del PP gandià:

Acabe d'assabentar-me per la premsa que voleu vindre a l'església a donar-me les gràcies d'alguna cosa que jo no he fet. Pense que li les haureu de donar a algun altre que, per omissió o comissió, no ha fet el que pertocava. A mi el que és meu i al Cèsar el que és d'ell. Sobre tot, açò que quede ben clar: no vull que em feu la pilota afalagant-me en coses tan terrenals, d'eixes que dieu de "gente bien de toda la vida".

Deveu saber, i si no us ho dic ara, que el meu món pertany a la categoria dels assumptes que tenen l'estima del proïsme i la convivència pacífica entre tots vosaltres i entre vosaltres i les criatures vives o inertes que serveixen de casa per a tothom, per la qual cosa, jo no influisc en assumptes tan banals com guanyar unes eleccions o guanyar un campionat de Lliga o Copa, que també venen a agraïrme-ho tots els anys, a mi directament, a ma mare o a alguna persona que li heu donat la categoria de sant.

Bé. Al que anàvem. Vosaltres veniu a donar-me gràcies per haver guanyat, però heu de tenir en compte, que entre els que han perdut, també tinc molts fidels que s'hi poden sentir ofesos amb mi perquè no els he ajudat a guanyar. Com podreu comprendre, jo no puc fer això. He de ser el Déu de tots. Així és que, aneu si voleu, però jo no vaig a escoltar-vos perquè, ja vos he dit, que el mèrit no és meu.

També us he de dir que estic molt disgustat perquè els vostres dirigents de València i de Madrid, amb connivència dels que s'atribueixen ser ministres meus, tinguen eixa poca consideració amb la gent necessitada, de muntar grans ostentacions per rebre a eixa persona que també diu ser el meu màxim representant sense que jo li ho haja dit, entre altres coses, perquè jo no vull representants que aprofiten la bona fe de les persones i les enganyen. Cadascú ha de dirigir-se a mi des del seu fons de l'ànima i complint amb les seues obligacions de respecte a totes les criatures humanes i les incloses en això que denomineu medi ambient.

Tot i que sé que aquesta carta no aneu a llegir-la -i si la llegiu, no li fareu ni puto cas (perdó)- vull dir-vos que us estalvieu la molèstia d'anar a la col.legiata -perquè supose que allí anireu- i no molestar l'abat mitrat ,o no mitrat, perquè us fassa el paperot. Ara, que ben mirat, l'abat està ahí perquè no té coses millors que fer, perquè si les tingués, us enviaria a tots allà on brama la tonyina, però a ell també li agrada tot açò.

Tinc moltes més coses que dir-vos, però amb aquestes ja en teniu bastant. Això si: us recomane amb encariment de tenir present que jo sóc Déu de blaus i de rojos, de verds i de la resta de colorets, per tant, qualsevol acte d'agraïment per haver-hi guanyat seria com una ofensa que em farieu, perquè , en eixe cas, estarieu tractant-me com un Déu parcial, com un vulgar Déu integrista.

Per acabar, "lo cortés no quita lo valiente", com diuen els meus amics castellans i així ens ho han ensenyat, governeu bé i sigueu respectuosos amb les ideologies que no us han votat i tingueu èxit en la vostra tasca de govern.

La Penya

2011-05-30T00:23:00.017+02:00

Per als que hem nascut als seus peus, no és una penya, és la Penya, nom propi amb el que tothom la coneix.

Hi he tornat i ja en tenia ganes. Feia dos anys que no abastava el seu cim i il.lusió no me'n faltava. Així que, a la proposta que em van fer uns companys i companyes de programar una eixida, els vaig proposar de pujar al Benicadell. Ho acceptaren amb entusiasme, i allà anàrem. Cap d'ells hi havia estat, i els va agradar moltíssim l'experiència.

Tot i la calor anunciada, no va ser obstacle perquè iniciàrem l'ascens. Ens va sorprendre l'agradable frescor amb què ens va rebre aquesta ombria de la muntanya. Ens va acompanyar durant tot el trajecte i estada al més amunt.

Els meus companys anaven sorprenent-se de les meravelloses vistes cada cop que guanyàvem altura. No en va, aquesta muralla rocosa és vigia principal de les terres de la Vall d'Albaida, la Ribera, la Safor i l'Horta alcançant el seu camp visual fins le muntanyes de Castelló.

Però els meus acompanyants encara estaven per comprovar la sorpresa que els esperava una vegada arribaren al llom de la muntanya. Perquè aquesta muntanya té llom, no com altres a les que hi accedeixes i sols hi pots contemplar unes terres més o menys planes, però a gran altura.

Grandiosa la vista que s'estenia als nostres peus: la comarca del Comtat i part de l'Alcoià, des de la cua de l'embassament de Beniarrés fins Alcoi, tot tancat per la serra de Mariola, el Menejador, el Rentonar i les serres d'Aitana i Serrella. L'albufera de Gaianes, espai lacustre recuperat fa tan sols uns pocs anys, era objecte de curiositat per part de tothom, doncs encara és un indret bastant desconegut.

La senda ascendent no havia tocat sostre. Un fort pendent restava per accedir a la part més alta, on hi era l'apreciada ombra d'un sicòmor. Tot just al seu costat, el famós pouet del Benicadell amb el seu enreixat pujat a les esquenes i col.locat després haver-hi fet la neteja del seu fons per part del personal de protecció i manteniment de la Conselleria de Territori i Medi Ambient.

Des d'allí, una balconada ens oferia les vistes de la resta del Comtat –la Vall de Perputxent- amb les poblacions de Beniarrés i L'Orxa. Més al fons, el Montgó i les muntanyes de la Marina Alta.

I, finalment, per damunt dels rocams, alcançàrem el cim, cim carregat de vertigen d'altura.

Tot un plaer tornar-hi i acomiadar-se fins aviat.

Cançons d'una vida

2011-05-28T12:15:00.003+02:00

L'altre dia, escoltava per la ràdio una cançó que molts la inclourien dins del catàleg de cançons horteres. Acertarien, aparentment, en la qualificació, però, com en tot, la relativitat s'hi fa present.

En una anàlisi comparativa entre els gustos de temps passats i els actuals, si que seria una cançó amb una lletra que no diu res a les nostres mentalitats postmodernes –o almenys, això ens pensem que tenim- i, per tant podria provocar una certa hilaritat tot prestant-hi atenció.

Bé. Al marge del que diu –lletra cursi, sentimentaloide com poques- i de la música que l'acompanya -la típica cobla espanyola- és una cançó que em va fer aflorar tot el passat que, vullguem o no, forma part de la nostra vida. Unes vegades el recordem amb nostàlgia, altres, amb simpatia i altres ens provoca rebuig..

D'aquestres tres maneres de recordar-lo, em quede amb la de simpatia. Simpatia, perquè la trobe agradable i no em provoca cap sentiment que m'irrite, ans bé, em relaxa i desperta els millors records de la infantesa que és quan estava de moda. Quina quantitat de peticions tenia en aquells “discos dedicados” radiofònics!: “De fulano a mengano en el dia de su Primera Comunión”. De zutano a merengano, para que pase un feliz dia” i així, un inacabable repertori de dedicatòries que acabaven en els primers compassos de la música que introduïa Juanito Valderrama en la cançó.

Aprofite per dedicar-la ara que estem en temps d'això.

http://www.youtube.com/watch?v=IR5HqTxLohI

Una mica el cap refredat

2011-05-24T21:11:00.003+02:00

Una mica amb el cap més fred i passat el primer cabreig de veure una pell de brau quasi tota pintada de blau, amb una massa enfervorida cantant –o bramant, no sé- coses com aquelles de “Yo soy español, español, español”, o “presidente, presidente, presidente”, així, per la cara bonica, analitze el que ha passat i comprove que és enganyós el resultat, es a dir, que no és un triomf absolut atenent les xifres, sinó més bé, una conseqüència de l'aplicació de la tant injusta i nefasta llei d'Hont.

No vull negar l'evidència. Ahí estàí. Però, l'èxit d'uns en aquestes eleccions és, més bé, el fracàs dels altres. Sóc més que tu, no perquè haja crescut, sinó perquè tu has minvat. I, clar, mirant-ho així, el resultat és molt bo, com dic, però hi és enganyós.

Personalment, m'alegra que en aquest país nostre emergisca quasi de l'anonimat la força política que li done sentit al que som. Una força que radique ací i que no obeïsca manaments alienants vinguts del centre. Fins ara, entre “tuya y mía”, els dos grans partits han estat jugant a alguna cosa diferent al que necessitem i així ens ha anat des que aquesta autonomia va iniciar el seu recorregut ja fa un bon grapat d'anys.

No em clave, ara , amb aquells, perquè, entre altres coses, no tenen el govern. Si que ho de fer, per obligació, amb els que hi estan governant-nos –o això diuen que estan fent- encara que, crec que més que governar, estan dient parides culpant els altres de tot el que no fan.

Cite algunes expressions del nostre Molt Honorable que donen fe de tot açò. El llistat seria inabastable, però amb aquestes darreres pronunciades en plena campanya electoral, són més que suficients i bastant il.lustratives. (En castellà, que és la llengua dels moments importants)

- “Zapatero nos lo ha quitado todo y no ha podido con nosotros.”

- “Miradnos, hemos estado estos años contra un gobierno maligno y nos hemos mantenido en pie.

- ”Hemos resistido, aguantado los embates de un gobierno que no ha estado a la altura de la Comunidad Valenciana. Hemos esperado siete años a este gran momento y sólo falta marcar el número de la Moncloa y que al otro lado responda un español de verdad, que sepa que apostar por esta tierra es apostar por una gran nación.”

Algú pot pensar que són frases de miting. Tanmateix, ha estat el discurs oficial de sempre. No n'hi ha hagut d'altre.

En l'última paragrafada, hi ha dues expressions que em criden l'atenció: “un español de verdad”, referint-se a Rajoy i “apostar por esta tierra es apostar por una gran nación”

Mitjançant la primera, el que s'hi diu espanyol, tan sols ho és el militant del PP i, per tant, la resta no sé d'on som, encara que a mi, això de dir que no sóc espanyol, si ho he de ser seguint el seu patró, no m'importa, quasi m'afalaga.

En l'altra, tinc els meus dubtes i pense que no la interprete bé, perquè referir-se a aquesta terra com una gran nació, això de nació, seria massa per a ell.

Resumint el que ha estat el període de Camps, jo el qualificaria com una imitació de les lamentacions del profeta Geremies. O el que és el mateix: de forment, ni un gra.

El dia després

2011-05-23T11:15:00.003+02:00

Ja ha passat tot. L‘ona gegant que esperàvem ha arrasat amb qualsevol indici d'esperança de què no fos així. Però, bo, és la democràcia, i tot siga en el seu honor, encara que sempre podem extraure'n algunes conclusions, almenys per a consum intern, que no procedeix explicar-les per allò de no ferir susceptibilitats.

Què ha passat perquè això succeïra? En la ment de tothom està. No cal tornar-hi a repetir el que és conegut força per tots. Ara, tanmateix, a esperar una nova cita que ens torne a insuflar ànims i esperances de què aquest país isca d'una punyetera vegada a la superfície i mostre la seua vertadera cara, i no que vaja arrossegant-se ple de complexos i menyspreant la poca personalitat que li queda.

Una de les conseqüències més lamentables de tot aquest afer ha estat l'aflorament de la vessant més ultra conservadora d'una part de la societat que veu amb aquest triomf el ressorgir d'una idea ancorada en la part més profunda d'aquest invertebrat territori, que no sé com anomenar-lo de tan complex com em resulta.

Hi veus també com aquesta gent va traient pit i reivindicant unes polítiques corruptes i arborant la bandera de la ratificació popular com a justificant de les mateixes. Quant ha de millorar la democràcia perquè puguem distingir la qualitat del vot!

Continuarem amb la fe en un ideal, difícil, si, d'abastar, però que ens manté vius i esperançats.

Spanish revolution

2011-05-19T16:36:00.006+02:00

Spanish revolution. Ja tenia ganes de veure, escoltar o llegir titulars com aquest.

I és que no és per a menys: per uns dies, alguns han canviat la botella per la protesta. Estan fent bona aquella pancarta que resa "Menos botellón y más revolución". No podiem continuar així, adormits, ensopits com els rèptils en ple hivern, sense reaccionar davant tant d'atropell i tant d'abús per part de la classe política, empresarial i financera d'arreu del món. A la joventut li pertocava posar en marxa tot aquest tsunami reivindicatiu reclamant un canvi en les estructures sociopolítiques i econòmiques en les que estem immersos.

A nivell mundial, tenim la tirania dels mercats financers regits per gent sens escrúpols que sols pensen en l'enriquiment personal sense importar-los el més mínim la resta de la gent. A nivell nacional, un cúmul de vividors dedicats a governar-nos passant-se per l'entrecuix els problemes dels ciutadans i actuant de manera profitosa per tal de tenir les butxaques ben plenes de diners provinents d'operacions fosques, però recobertes amb un mantell de legalitats que, de tant en tant el trenquen i aguaiten en forma d'actes de corrupció.

I què dir del règim que suposadament s'autodefineix com a democràtic? Quanta mentida i engany en aquesta llei electoral que ens dona duros a sis pessetes fent-nos creure el negoci de la democràcia. Ens ofereix unes llistes de persones emparades sota unes sigles de grups i partits polítics que nosaltres si o si hem de votar, sense opció a triar-ne d'altres. I, clar, d'eixa manera, ens col.loquen en el quilo de polítics que tenim a la llista, uns individus corruptes, implicats en afers més que tèrbols, espavilats i capciosos que, a la més mínima, no dubtaran en abandonar el grup del que formen part i anar-se'n a un altre d'on hi puguen traure més benefici personal.

I mentres aqueixes castes intocables van millorant-se llurs condicions econòmiques, personals i de benestar social, la resta dels mortals, anem veient com les nostres van reduint-se i encollint-se com un suèter de cotó

Aquestes i altres actuacions"legals", fan que el sofrit poble reaccione, fart de tot i de tots, plantant-se a la via pública i dient: prou, ja està bé!

Veurem, ara , en què acaba tota aquesta moguda. Em tem, que com hat passat altres vegades i en altres temps, l'establihsment acabe engolint-se tot aquest moviment i el faça seu, adaptant-se'l a la seua mida. La història n'està plena.

Les Marjaletes de Beniarrés

2011-05-14T17:45:00.007+02:00

Darrerament, està sortint al coneixement públic una partida del terme municipal de Bneiarrés anomenada Les Marjaletes. Com el seu nom indica, podria tractar-se d'un lloc pla i amb molta aigua , segons coneixem a les planures litorals de les nostres costes. Però, no, es tracta de tot el contrari: un terreny escabrós, de fort desnivell i a una altura vora els 1000 metres, al mateix Benicadell.

Per què aquest nom? Doncs tot té la seua explicació. Aquest indret, als mateixos límits provincials, comarcals i municipals, a les faldes nord-orientals del cim del Benicadell, està tot just encarat a les influències plujoses dels vents de gregal, que com ja coneixem per ací, són els encarregats de portar-nos els episodis de pluja i els vents humits de caràcter marítim. Això i la seua situació ombrívola fan que la humitat del terreny siga alta i dure quasi tot l'any de manera notòria. És per això que, en altres temps, hom pogueren trobar espècies de bosc mediterrani, com el freixe, el marfull, el teix, l'auró. Malauradament, els incendis han acabat amb quasi tota la vegetació arbòria del paratge i ara, esperem que alguna repoblació forestal siga un dels objectius a dur a terme.

Conten que, antigament, s'hi conreava arròs i que, per tant, hauria de ser el lloc de més altura on creixeria aquest cereal per aquestes terres.

Acabe de realitzar una visita per primera vegada -no hi havia estat mai, tot i conéixer de la seua existència- A Beniarrés, aquesta part del terme, és bastant ignorada pels seus habitants degut al seu difícil accés. Ara, però, s'ha dut a terme una actuació consistent en el muntatge d'un mirador i una simbòlica repoblació forestal.

He de dir que he gaudit molt contemplant les vistes tan espectaculars de la cresteria del Benicadell i del barranc que baixa cap a Beniarrés, podent veure's tan sols la part alta del poble i tenint com a fons l'embassament. Vistes, també, cap a la Safor, la Barcella i la zona de Terrateig.

En resum: una passejada molt fàcil de realitzar des de la casa de les Planisses de Beniatjar. Esperem que hom faça alguna actuació en la senda que puja des de Beniarrés amb la finalitat de tenir una ruta senderista atractiva.

Us deixe un resum en aquest petit video, que tot i tenir una baixa qualitat per com ha estat gravat, pot donar una idea del paratge

http://www.youtube.com/watch?v=5WR_pjAjAKU

Utopia

2011-05-07T00:23:00.003+02:00

El concepte utopia designa la projecció humana d'un món idealitzat que s'hi presenta com a alternatiu al món realment existent, exercint d'aquesta manera una crítica sobre aquest.

En el llenguatge corrent, una utopia designa un ideal irrealitzable i, en aquest sentit, se l'entén com a sinònim de somni, il.lusió o quimera.

I ara que estem en període electoral, interioritze aquesta definició i en trac la conseqüència de què quelcom d'això és la nostra decisió de votar una i altra vegada ofertes polítiques que pretenen materialitzar la diferència entre allò que és i allò que hauria de ser.

Allò que és, ho tenim a la vista. No cal fer-ho palés altra vegada, perquè de tan evident, ja ha passat a formar part de la denominació d'orige d'aquest país. No ens agrada gens estar immersos en aquest status que sembla ser s'ha enquistat i res ni ningú ho puga revertir.

Tothom –no tothom, però quasi- hi viu feliç en aquesta espècie de babau arcàdia farcida de tòpics autocomplaents i acusadors, on líders enxisadors a base de fer veritats de mentides repetides, on gents fàcils de captivar i admiradores de conductes reprovables tingudes com a exitoses, són la substància natural on ens pertoca viure i de la qual cosa n’estem tip.

D'aquesta realitat és de la que volem defugir i busquem alternatives que puguen posar en pràctica tot allò que desitgem i que tenim com a ideal per a la terra on vivim, de la que som i la que no volem que desaparega com a conseqüència de polítiques que la tinguen en el més complet abandó.

No és fàcil trobar-ne alguna que acomplisca totes les exigències, encara que n'hi han que s'apropen. Aquestes, però, són representants d’una minoria de ciutadans que res no podem fer per aconseguir un país que pose de manifest una personalitat i una idiosincràsia diferenciades de la resta de territoris de l'estat. Els grans partits d'àmbit nacional volen tindre'ns ensopits en una uniformitat despersoniltzada i, precisament açò, no ens agrada.

Tot i ser molts els que desitgem que aquest somni siga realitat, encara en som pocs. Continuarem, però, somniant i esperant veure realitzada aquesta utopia. Mantindrem vives les esperances que ens han acompanyat tota la vida i tindrem ben presents aquestes paraules de l'Estellés: Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, I patiràs, i esperaràs,i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots.

I la botifarra a la cendra

2011-04-29T11:18:00.003+02:00

En aquesta temporada pasquera que estic fora del domicili habitual -ací, pels pobles de Perputxent- anava jo molt content els primers dies pensant que podria gaudir d'internet a domicili durant quatre dies, més un altre de franc. Movistar m’havia regalat una connexió mòvil com a compensació a unes anomalies produïdes a l'inici d'haver contractat els seus serveis. Però, res més lluny de la realitat: aqueixa connexió, al segon dia, ja havia dit prou. Així que, una mica de desencís. Els grans monstres de les comunicacions ens prenen el pel com volen. Tot i això, no passa res. Ho podem compensar d’alguna o d’altra manera. Sempre tenim a l'abast la connexió a la xarxa rural que ens trau les castanyes del foc i podem anar, portàtil davall del braç, a les portes de l'ajuntament o al seu interior, si és dins de l'horari. Un gran servei públic per als pobles petits que sembla estan abandonats de la mà de déu i, sobre tot, de les mans dels polítics. També, com no, podem servir-nos als bars de la població.

Tot aquest “tuacte” -m'agrada aquesta expressió per significar algun afer- posa en evidència que ja som dependents d'internet i que si no la tenim ara i ací, és com si quelcom ens faltara. Però això, pot ser siga addicció. A alguna cosa hem d’estar enganxats. Tothom ho està per algun o altre motiu. Hi ha algú que quede lliure de no tindre cap cosa amb la que pense continuament? Sempre n’hi haurà algun que altre, però no quedarà lliure del tot. Si no és per això, serà per allò. Tant si ho és com si no ho és -l'acció d'estar connectat a internet- benvinguda siga. Personalment n'estic satisfet. No vull ni pensar que no hi hagués pogut fer-ho. No sé com podria viure allunyat d'ella. Ara que, ulls que no veuen, cor que no sent i podríem pensar que si no en coneixes els avantatges, no la notes a faltar.

Veig quan allunyats del món actual estan tots aquells que en són al marge. És com si no existiren. Els hi busques i no els trobes enlloc. I et preguntes que haurà sigut d'ells, on viuran, a què es dedicaran. Podries passar-te el dia cantant la cançó del Perales sense trobar-hi cap resposta..

Tot plegat, t'adones de la quantitat de gent amb la que t'hi has trobat, amb la que has intercanviat opinions, amb la que has convingut o has discrepat. Antics coneguts, gent nova, gent jove, gent de regions allunyades o paisans, gent de tota mena. I quant tot açò no hi és possible perquè ens falla la connexió, és quan penses que et falta alguna cosa.

He patit, doncs, una petita frustració, però l'he poguda solucionar amb l'altra alternativa. Això si, limitat per raons òbvies.

Efemèride entre mona i pluja

2011-04-25T17:59:00.007+02:00

25 d’abril, segon dia de Pasqua i jornada plujosa altra vegada. Enguany, està clar que la “mona” és domèstica o menjada entre quatre parets. I mentre esperem l’hora de donar-ne compte, llegim blogs i diaris i ens adonem que hui, fa 304 anys, el mal vingut d’Almansa encara no ha estat curat, més bé diria jo que està agreujat.

Així doncs, entre mones i pluges passarà aquest dia sense pena ni glòria. La gran massa popular desconeix aquesta data i res no li importa què és el que va passar. Està capficada en com donar compte d’aquest producte gastronòmic tan popular i tot el que no estiga relacionat amb aquesta tradició, serà poc significatiu per als seus interessos més immediats.

Plou per aquestes terres entre el Xùquer i la Carrasqueta, rovellet d’ou del valencianisme. Però, encara que açò siga cert, el rovellet està diluïnt-se de manera ràpida. A les altres terres, de més al nord i de més al sud, ja fa temps que el valencianisme està molt diluït.

Aquesta terra, abans Regne, després -per a molts o pocs, que no és fácil esbrinar- País, ara Comunitat i en un futur no massa llunyà, Levante, està caient en la més vulgar despersonalització fins arribar al punt de no ser res, de no tenir cap ascendent sobre la resta de l’estat on vegeta i on els seus dirigents, submissos als seus amos de més enllà, són incapaços de vetlar per els interessos pròpis.

El poble, incapaç de reconéixer’s com a poble diferenciat, cau en la vergonya de demanar disculpes quan alguna mena de diferenciació s’hi fa palesa. Així, va arrastrant-se, genuflexe, amb complexos d’inferioritat i amb pobresa d’esperit, per aquest rogle ibèric.

Tot i això, sembla que n’està orgullos. Obri les seues platges a la invasió "mesetària", on hi arriben trens d’alta velocitat carregats de gent que pensa que acudeix a les colònies d’on són els amos. Aquestos trens sempre van de Madrid cap a València, a Gandia o a Castellò, mai a l’inrevés.

I ací, al que resta del rovellet d’ou, continua el mal oratge i el mal vent vingut d’Almansa.

Totemisme

2011-04-21T12:53:00.011+02:00

Estem en uns dies d’eclosió “religiosa” -entre cometes i en cursiva- Jo preferiria anomenar-la eclosió totèmica, atenent les reaccions primàries de la gent.

Segons les definicions acceptades de tòtem, aquest seria un objecte, un ésser sobrenatural, pres com emblema de la tribu, de la societat en què hom habita o de l’individu.

Als tòtems se’ls atribueixen qualitats sobrenaturals i espirituals, per la qual cosa, són objecte de veneració i adoració entre la gent que els té com a tals.

En la civilització actual, pensem que el totenisme és una cosa del passat o de pobles primitius. Res més allunayat de la realitat. El totenisme està arrelat entre els humans, fins i tot, en aquesta època moderna i postmoderna. No hem d’anar massa lluny per comprovar-ho.

Repassant la vida quotidiana, veiem actes totèmics de tot tipus: processons, ofrenes florals, enceses de ciris davant imatges religioses, estampetes de sants, etc, etc... I, com no, ofrenes de trofeus esportius a les respectives patrones locals i, fins i tot, actes de quasi veneració a imatges paganes, com acabe de veure el que han fet a la deesa Cibeles a Madrid. Recorde, també, com hi havia gent que resava a la Dama d’Elx quan la portaren a aquesta localitat per rètre-li homenatge.

Però, els dies d’or d’aquests ceremonials són, percisament, ara, durant la Setmana Santa. Actes de tot tipus: pseudoreligiosos, folklòrics, violents, carregats d’esoterisme i de màgia, llàgrimes per no poder eixir a les processons, saetes esgarrades,... En resum: irracionalitat desmesurada. Pense que el sentiment religiós no hauria d’anar per aquests camins. És més, no deuria d’estar encotillat per cap organització religiosa, sinó ser lliure com el vent.

Catifa negra

2011-04-11T17:34:00.005+02:00

Acabem de patir una altra agressió mediambiental que a tots ens afecta i de la que encara resten calentes les cendres. Fa només uns mesos, part de la Mariola i Benicadell sofriren un dels pitjors incendis. Ara ens ha tocat una mica més al costat: la Vall del Vernissa, un espai força visitat en les meues eixides en bicicleta per gaudir de la natura.

Dissabte passat, amb els primers llums del dia, ja s'esbrinava al cel que alguna cosa estava passant no massa lluny de Gandia. Un sol enterbolit per columnes de fum que venien de ponent ens feia presagiar que la muntanya deuria estar cremant-se. Tot un seguit d'hidroavions enfilaven direcció cap a la Vall d'Albaida.

La nostra destinació era, precisament, un poble d'aquesta comarca: Agullent. Ens venia de passada conéixer el punt exacte del sinistre. Així, veiérem com les flames anaven devorant els termes municipals de Ròtova, Almiserà i Benicolet, i com, al pas d'elles, una tètrica negror anava escampant la seva catifa de mort i desolació.

No vull ni pensar com hauran quedat els voltants del Borró, aqueix estret on el riu Vernissa, procedent de la Vall d'Albaida, s'obri camí cap a la Safor, entre la verdor dels tarongerars i les pinedes, per davall del castell de Ròtova i banyant els peus de la Penya Roja, entre d'altres noms que jalonen aquest paradisíac espai natural.

Ara, seria molt fàcil culpar els polítics per no posar els mitjans escaients i fer front d'una manera ràpida a aquests desastres mediambientals. No vull exculpar-los, que tampoc. Més aïna pose la meua atenció en tota aqueixa maldat humana de la que són capaços alguns representants de la nostra espècie i que, ajudats per la feblesa de les lleis o emparant-se en la dificultat que tenim en descobrir-los, posen en pràctica els seus més baixos instints i, en un tres i no res, desfan tot el que la natura ha tardat en donar-hi vida.

Cada incendi que sofrim és com un cop baix que rebem en forma de destrucció de la Natura a la que tant estimem, de la que tant gaudim i la que tant ens dóna. Desitgem que el llarg estiu que ja està tocant a les portes, no ens proporcione més catàstrofes d'aquesta mena. Confiem també en què els representants dels nostres governs tinguen prioritzades a les seues agendes mesures ràpides i contundents contra tota aquesta classe de desastres naturals, ja siguen provocats per desgavellats mentals, ja ho siguen per la mateixa natura.

Un poble d'interior: Espadilla

2011-04-02T19:49:00.016+02:00

En la comarca castellonenca de l'Alt Millars, en la ruta que va des d'Onda a Montanejos, hi ha un rosari de petits pobles els quals estan patint de manera extrema el fenomen de la despoblació i, com a conseqüència, l'envelliment dels seus habitants. Tenen el transcendental repte de sobreviure a les circumstàncies per tal de no esdevindre pobles abandonats.

Entre tot aquest seguit de poblets que hi trobem, n'hi ha un que no el coneixia, però que ha pagat la pena acostar-se fins a ell i conéixer de prop l'extraordinària bellesa del paisatge que l'envolta.La prepotent geologia, l'encís dels rius, el paisatge que el conformen, la bondat tonificant de la localitat, la temprança del camp agrícola, les seues fonts... són al·licients que converteixen Espadilla en un lloc ideal de repòs i d'atracció estiuenca. Així resa un dels fullets de promoció turística de la localitat. I no exagera. És real.

Doncs, bé, a aquest poble li hem fet una visita -organitzada com a activitat de camp pel Centre Internacional de Gandia, pertanyent a la Universitat de València- i com a complement de la mateixa, l'alcalde ens ha oferit una xerrada exposant-nos la situació general del municipi amb els reptes de present i futur d'aquestes zones rurals.

Com a eixida viable, ens manifesta que la principal activitat seria la projecció del poble com a destinació de turisme rural, ja que altra solució seria impensable. L'agricultura, ja sabem, és un sector en crisi, no sols en àrees de muntanya, també en altres d'agricultura desenvolupada.

La població infantil hi ha anant minvant fins arribar a la pràctica extinció d'aquest sector de la població. Sols queda un xiquet en tot el poble. Fa alguns anys, a l'anar decreixent el nombre de població escolar, l'administració educativa anà retallant professorat fins arribar al punt de la supressió total del centre escolar, amb l'acceleració de l'emigració de parelles joves en busca de millors circumstàncies de vida.

Un altre problema és l'escassetat de recursos econòmics i humans: tots dos són practicament simbòlics i per tant, han de contar amb l'ajuda dels organismes superiors i amb la bona voluntat d'aquells que hi vulguen i puguen col.laborar. Malgrat tot, Espadilla presenta un bon aspecte urbanístic i conta amb unes infraestructures bàsiques tot fruit de l'interés i l'esforç de les persones que n'estan al front.

Com molts altres, Espadilla, resta un poble sense rialles i jocs d'infants pels carrers de la població. Moltíssims altres pobles d'interior també hi resten. Altres, tot i no estar en aqueixa problemàtica, en van camí i, si la situació no canvia, passaran a engrossir la nòmina de pobles de muntanya en perill d'extinció.

Quedem-nos amb l'aspecte lúdic i de vida asossegada que ens ofereixen aquestes zones rurals com a complement revitalitzador de l'estrés que comporta l'activitat diària i esperem i desitgem que aquest tipus d'activitat servisca de revulsiu socioeconòmic.

Ciclisme tocadet

2011-03-27T23:32:00.024+02:00

Hui, vaig a reportar sobre una eixida amb bicicleta que he fet moltíssimes vegades, però aquest cop ha estat diferent. Ho ha estat per diversos motius: perquè l'he volguda fer sense presses, perquè tenia ganes de parar-me en alguns dels seus indrets i mirar amb altres ulls allò que m'era tan familiar, i perquè fa uns mesos vaig llegir el “Crim de Germania” de Josep Lozano en el que situa els inicis de la segona revolta de les Germanies en un dels espais del recorregut que m'ocupa: La Retoria.

El viatge té el punt de partida a Gandia, seu dels Borja, amos i senyors de quasi totes les terres d'aquesta part de La Safor i de La Marina, que foren, entre d'altres, causants d'aquesta revolta iniciada per les condicions abusives a les què eren sotmesos els nouvinguts repobladors mallorquins que ocupaven el lloc dels expulsats moriscs.

Una vegada passada la localitat d'Oliva, seu dels Centelles, emparentats amb els Borja i, també, com aquells, explotadors dels camperols, arribe al paratge oliver anomenat la Font Salada, que deu aquest nom a les aigües termals que allí brollen i que mantenen una temperatura constant durant tot l'any.

Des d'allí mateix inicie el recorregut que travessa el parc natural de la Marjal Pego-Oliva que en aquests inicis de primavera, la flora i fauna comencenun nou cicle vital. Ho faig tot recorrent paral.lel al riu Bullent -desaigüe natural dels acuífers que procedeixen de les muntanyes de l'interior- ja en terme municipal de Pego. Aquesta marjal estava molt d'actualitat fa alguns anys quan al front del consistori pegolí hi era un d'aquells alcaldes que s'hi feien notar per les actuacions tan personalistes i megalòmanes.

Continue en direcció a Pego i a través del port de Sagra -tenint per damunt el castell d'Ambra i llegint algun que altre topònim morisc- arribe a la Retoria, territori del principal cabdill de la rebel.lió agermanada. Cal destacar que aquests camperols agermanats eren descendents dels mallorquins que repoblaren aquestes terres dos o tres generacions abans. No sols vingueren a aquests indrets de La Marina, també ho feren a les comarques veïnes de la Safor, el Comtat i la Vall d'Albaida, i d'ahí que la revolta s'estengués per totes elles, éssent la batalla final a Setla de Nunyes (Muro de l'Alcoi)

Sagra i El Ràfol d'Almúnia són els pobles pels que passe. Els altres, Benimeli, Sanet i Negrals i Beniarbeig, queden en direcció a Ondara i el Verger. Des d'El Ràfol, em dirigisc cap al nord, travessant la Segària, tot buscant la marjal que he deixat abans i que ara la travesse longitudinalment en direcció a la desembocadura del Molinell, l'altre riu de la marjal.

Abans de baixar el port, em pare a contemplar tota l'extensió d'aquesta impressionant zona humida -encara amb aspecte hivernal- oberta a la mar i tancada per les serres de Mostalla i Segària. I, a la vista, trencant la bellesa muntanyenca, la bestiesa habitual per aquestes comarques: destrosses i més destrosses de muntanya per construir cases i més cases amb eixe afany d'urbanitzar i fer d'aquest país el més pròsper i desenvolupat d'Europa (economia rajolera que ens ha dut a una situació difícil.

Al final d'aquesta ruta i després de travessar la N-332, arribe a la desembocadura del Molinell i des d'aci, rumb a Oliva, camí jalonat de campings que serveixen de residència hivernal als centroeuropeus que han escollit aquesta climatologia fugint de la duresa climàtica dels seus països d'orige.

De nou entrant a Oliva pel camí de les Bruixes. Tot em resulta familiar, com si estigués al meu poble. De fet, si que el considere com a tal. Tants anys en aquesta població, recorrent els seus camins i carrers i convivint amb la seua gent, m'han deixat una petjada ben difícil d'esborrar. Quasi tot el terme municipal visitat en aquelles activitats de camp que ens duien, tant a peu com en bici, a molts dels seus racons: La Carrasca, l'Almuixic, la font del Rubiol, l'Elca, la font de l'Om, les Marjaletes, el Clotal i un llarg etcètera.

No ha estat malament l'experiència. Pensarem en algun altre recorregut que il.lustre aquesta activitat lúdica.

Atacs de nostàlgia

2011-03-26T19:45:00.004+01:00

Mira que em propose no escriure de l'activitat política que duen a terme els nostres representants, però si no ho faig, rebente. Un dels objectius d'aquest blog és precisament això: donar eixida a les recalfades mentals que em produeixen alguns polítics en exercici, sobre tot aquells que actuen de manera prepotent, abusiva i faltada de la més mínima decència.
És el cas, com no podia ser d'altra manera, de l'actitud presa pel PP valencià davant la marxa convocada contra la corrupció. No els agrada que ningú els retraga allò que estan fent, no sols malament -que això tindria una certa comprensió per part de tothom- sinó el que fan contra el més mínim sentit ètic que se suposa ha de tindre un governant.
L'actitud que han pres davant la convocatòria d'aquesta marxa ha estat demanar al jutjat que l'anul.le. Fins i tot, van més enllà de l'anul.lació: demanen també el tancament de webs, blogs i perfils del Facebook que hagen difós, segons ells, una imatge vexatòria del president. Com si ell, el Molt Honorable, no estigués contínuament vexant-nos a tots amb la seua conducta vergonyosa i menyspreadora, mentidera i deshonesta, que ens avergoneix i en ompli de d'amargures.
Aquesta reacció és pròpia d'unes mentalitats totalitàries que ens recorden esdeveniments que estan en plena actualitat. No en va aquests dirigents populars –em fa gràcia això de populars- venen d'on venen: de l'antiga Alianza Popular, que ja saben d'on procedien. Si fins i tot, al seu si, sembla que s'estiga gestant alguna cosa per part d'algun sector més “normal” perquè també aquests estan veient-se arraconats i foragitats.
Amb quina nostàlgia recorden temps passats en què dictaven el que calia fer i dir en cada moment (encara ho fan a Canal 9). I, sobre tot, l'afalac desmesurat al líder.
Pensava que havíem avançat. Però, no.

Eufemismes

2011-03-25T21:07:00.002+01:00

Açò de llenguatge, com la roda, és la cosa més gran que la humanitat ha posat al seu servei. Amb ell, podem canviar el que ens done la gana. Podem posar pels núvols alguna cosa i, pel contrari, esmicolar-la fins el ridícul.

Continuant una mica amb la temàtica del post anterior, i carregant les tintes en allò que ens hem entestat en deixar-ho com a políticament correcte, vegem que amb el llenguatge podem fer autèntics miracles amb la idea que tenim de moltes coses. Ens valdrem d'eixe mot que no té res a veure amb l'Eufèmia, però que se li sembla molt. Així, mitjançant els eufemismes, hui en dia, transformem idees i conceptes.

Pareix ser que dir al pa, pa i al vi, vi, ja no hi és correcte. Hem de dissimular i caminar de puntetes per no fer massa soroll.

Estem veient com en els últims anys, en els mitjans de comunicació, van apareixen maneres de dir les coses que dissimulen, amaguen o ornamenten uns significats que no agraden.

En l'àmbit de l'economia observem que la borsa no s'enfonsa, sinó que hi ha retirada de valors. No existeixen els acomiadaments massius, més bé hi ha redimensió empresarial. El creixement, sempre és creixement, encara que siga negativament o s'hi quede en zero. Nigú té responsabilitat dels preus, són ells els que tenen un comportament bo o dolent. L'acomiadament no és barat, més bé les plantilles són flexibles.

En les guerres al Pròxim Orient, sembla que són las “Hermanitas de la Caridad” les protagonistes, perquè en lloc de bombardejos massius, atenen objectius. No causen víctimes civils, faltaria més; produeixen danys col.laterals. I si en una visita no en tenen prou, en fan una altra, així s'estalvien els atacs.

En els ambients civils, el canvi de status és meravellós. Ia no hi ha carcellers, ara són funcionaris de presons. Els espies ja no espien; millor, informen. Els casers han passat a ser empleats de finques urbanes i els fematers, ara, s'han reconvertit en especialistes en tractaments de residus urbans. I què dir de les xaboles. Ara, sembla que han millorat i són mòduls horitzontals de tipologia especial.

La higiene i la no discriminació s'han fet paleses en el món de la prostitució. Les prostitutes, algunes, han millorat la seua consideració i han passat a ser massatgistes, desplaçant a aquestes últimes a la categoria de fisioterapeutes. Els fisioterapeutes s'han vist envaïts per elles i han dit: nosaltres som digitopuntors.

El món del dolor resulta massa fort, d'ahí que mots com malaltia, angoixa de la mort i accident mortal, siguen substituïts per patologia, dolor terminal i lesions incompatibles amb la vida.

Com veiem, les paraules són un instrument al nostre abast per difuminar aquells conceptes que considerem massa forts i que poden causar-nos malestar i intranquil.litat d'esperit.

Llenguatge sexista?

2011-03-21T17:41:00.007+01:00

Des de sempre -i d'açò tan sols fa un parell de dècades- aqueix llenguatge que vol ésser no sexista i que per a conseguir-ho no dubta en degenerar la llengua, em resulta, si més no, un tant -o millor dit, un molt- farragós, pesat, inútil i superflu. Ja sé que els partidaris d'aqueixes formes no hi estaran d'acord. Qüestió d'opinions i les opinions són lliures. Així que allà ells amb el seu pensament, que el meu no va per ahí.

Ells i jo, això si, estem d'acord en no ser sexistes, en reconéixer la igualtat entre tots -homes i dones- i la igualtat va per altres camins més importants. Però que per a manifestar-ho hàgem de recórrer a usar eixe carregament lèxic, em sembla excessiu. Els textos i discursos s'hi fan pesats, repetitius i, fins i tot, ridículs. Almenys així m'ho pareix. Ja dic, qüestió de gustos i d'opinions.

I tota aquesta moda, mania, o com s'hi vullga dir, ve de la hipòcrita “correcció política” que gasten polítics i comunicadors per por a ser tatxats de discriminadors.

En l'àmbit lingüístic anglosaxó, aquesta transformació del llenguatge ha estat realitzada d'una manera més palesa, doncs els compostos amb el mot “man” hi son habituals. Així tenim, entre d'altres, chairman, mankind, workman, woman, etc.etc.. que, efectivament, porten el man com a prefix o sufix, però amb sentit neutre. Açò, no obstant, per als defensors de la igualtat en el llenguatge no és obstacle per a modificar-les, transformar-les o inventar-ne de noves.

Entre nosaltres, tant en català com en castellà, eixe fenomen discriminador no s'hi dona, però si que hi ha tendència a utilitzar fòrmules que eliminen el neutre, doncs tenen l'aspecte de masculí. Si ho podem fer així, res a objectar. Però altres vegades no tenim més remei que usar fòrmules que, com he dit abans, són pesades, inútils i supèrflues: Benvolgts/des amics/es, estem tots/es ací per expressar als ciutadans/es que entre tots/es nosaltres... Un desgavell si continuara.

També hi ha qui s'inventa fòrmules rares i estranyes, en castellà. Aquell tan radical i inconformista que canvia el genèric “queridos amigos” per “querides amigues”. O d'altres, en anglés, que li tenen aprehensió el terme “History” per allò del “his” i proposen dir també “Herstory” Així, ells i elles, tots i totes contents i contentes. O cal dir: tothom content. Però, atenció, que "tothom" és masclista. Caldria inventar-ne una altra que digués: "totdona" Millor, deixem-ho amb "everibody" i cap persona resultarà ofesa. Ah! i què em dieu de "persona"?: un flagrant feminisme.

Res, que qui no resulta ofés, és perquè no vol.

Àngels, allà on estigues

2011-03-18T20:53:00.007+01:00

Àngels, ja ens has deixat. El teu cos s'ha cansat i no t'ha permés continuar més enllà, però des d'on estigues, el teu esperit continuarà entre nosaltres i la teua estela brillarà en el nostre record. Tin per segur que has deixat una petjada en les nostres vides que res ni ningú no la podrà esborrar.

Durant els molts anys que et vam tenir entre nosaltres, fores el nexe d'unió, la guia, la persona amb qui descarregàrem moltes de les nostres preocupacions, la persona a la que acudirem per solucionar dubtes, solucionar petits conflictes -perquè eren petits-, la que ens recordava continuament que entre el blanc i el negre hi havia tota una gamma de grisos. I ho feies tot, no des d'una posició elevada, sinó com una germana major, a l'altura nostra. La teva edat no era obstacle per a res perquè la mentalitat no te la marcava el DNI.

Una malaltia de cognom recidivant, va fer que la teua jubilació no fos el que t'havies merescut i d'aquesta manera vares anar consumint-te sens poder gaudir plenament de la vida i això ens entristia, sobre tot quan celebràvem algun esdeveniment o algun acte de convivència.

Encara recorde el dia que et vaig conéixer. Acompanyava la meua dona, de la que vas ser mestra d'infantil en L'Orxa -on encara et recorden amb afecte- quan anàrem a Oliva perquè ens informares de quines eren les circumstàncies escolars a la localitat. Després, l'any següent, vaig tenir la sort de començar a treballar al centre que tu dirigies i on ja no ens separariem fins que la teua vida laboral es va esgotar.

Ens vas obrir ta casa i no ens la tancares mai. Quantes voltes celebràvem algun àgape amb altres companys en aquell lluminós pis que tenies allà on comença el nou urbanisme oliver cara a la mar! Després, sempre t'hem tirat de menys. Aquelles expressions de: Àngels no vindrà, no s'hi troba bé. Àngels ha d'anar a la diàlisi... ens produïen una pena immensa.

En el treball, ben aviat començarem a participar de les mateixes idees. Tot i que procedies de l'escola de l'antic règim, t'acoblares d'allò més bé a les noves idees que tot aquell grup de mestres joves aportàvem al centre que, pocs anys després, esdevindria com a Hort de Palau, canviant-li el nom, l'edifici i l'esperit.

L'estima pel teu país va arrelar en tu i ho portares a la pràctica en la teua vida professional i privada. Per això has tingut un comiat de la manera que t'hagués agradat. A l'església, la llengua ha estat la teua, la nostra, des de l'A a la Z. En aqueixa parròquia, sembla que tenen clar que Déu, a banda de l'arameu, l'hebreu, el grec, el llatí i el castellà, també entén el valencià.

I com a acte final, abans que se t'endugueren, dos antics alumnes teus han interpretat de manera sentida per tots els assistents, eixa melodia que no ofereix glòries a ningú, però que sens dir res, ho diu tot. Diu el que som i ens recorda d'on som i per això ens commou cada cop que l'escoltem: La Moixeranga.

Adéu, Àngels. Per sempre viuràs entre nosaltres

Futbol, futbol

2011-03-13T19:34:00.006+01:00

És evident que els estats d'ànim estan determinats per les circumstàncies. Unes vegades, seran circumstàncies vitals, importants; altres, en canvi, seran irrellevants, trivials, però que et deixaran el mateix regust dolç o amarg.

Una d'aquestes últimes seria la que ens produeixen els resultats de futbol dels nostres equips. Açò que sembla una tonteria per als no aficcionats a aquest esport, no ho és tant per a aquells qui des de les més tendres infanteses han estat seguidors d'un club de futbol. Aquesta implicació sentimental vers un equip imprimeix caràcter en els seus seguidors.

Els èxits o fracassos esportius produeixen estats d'eufòria o de depresió que els no addictes a aquests menesters no comprenen i àdhuc els resulta difícil d'entendre. Tanmateix, és una realitat constatable.

Darrerament, els seguidors d'aquest imprevisible, caòtic i desgavellat club, el VCF, estem rebent una sèrie de frustracions, desencants i revessos massa grans per a no caure en un estat de pessimisme que ens pot recordar al que tingueren els escriptors de la generació del 98 davant la pèrdua de Cuba i Filipines.

Des de ben menut que tinc aquest sentiment pels colors del VCF. Cap altre club, per guanyador que fos, ha pogut desviar-me de la seua influència i portar-me a la seua cleda guanyadora. Fidelitat sentimental, que, tot i ser minsa en èxits, supera els intents de lliurar-se de la seua influència.

Però aquest seguidisme cap a un club, fa que algun altre reba les més agres fòbies que s'hi transformen en alegries quan fem del seu fracàs, un èxit propi. És a dir: que en gran manera ens alegrem quan vegem per terra l'equip de les nostres fòbies. Aquest seria el cas d'aqueix equip que desperta en nosaltres la més profunda desafecció fins alegrar-nos dels seus fracassos.

I, per què aquesta fòbia? Doncs perquè vegem un cert aire de despreci i superioritat que els més dèbils no podem suportar. D'ahí que, alhora, siguem quasi seguidors d'un altre club superior al nostre al que no li vegem aqueix orgull que desprecia l'inferior. Per això ens alegrem força dels èxits d'aquest últim, perquè sabem que els seus èxits són els fracassos de l'altre.

Quin món aquest, el del futbol, que tantes passions desperta i tants milions mou tot emparant-se i aprofitant-se dels sentiments que tenim cap a uns o altres colors. Però així és la humanitat: tenim creences i conviccions, filies i fòbies, i de tot açò se n'aprofiten uns altres per enriquir-se, manar i dominar. Malgrat ser-ne conscients, seguim amb els nostres sentiments.

Dones, més enllà del seu dia.

2011-03-07T19:00:00.001+01:00

En el Dia de la Dona, qualsevol cosa que diga o escriga és poc. Per tant, vos deixe aquest video que he trobat i que servisca perquè la societat masclista, arreu de tot el món, les tinga al lloc que els pertoca, que no és altre que el d'ésser considerades com a persones. A veure si algun dia desapareix el Dia de la Dona. Això voldrà dir que les dones seran persones i no objectes al servei de l'home.

També La Safor

2011-03-06T17:48:00.006+01:00

Una manifestació més en contra de la supressió de les emisisons de TV3 al País Valencià és la que realitzàrem a Gandia en la vesprada del dissabte , 5 de març, a la Plaça Major.

Ha estat un punt de trobada de vells coneguts i motiu d'alegria de veure'n de més joves que mantindran la flama del nacionalisme valencià durant les properes dècades, tot i la persecució cultural que estem patint per part del partit governant, el PP, segons ells, de la CV, però, no; més bé de l'Espanya profunda.

Aquest acte reivindicatiu, dançat espontàniament per molts participants al ritme de la música popular, ha suposat una reafirmació dels nostres sentiments d'estima a esta terra tant maltractada per les classes dirigents al llarg de la història.

Hem denunciat la censura a un mitjà de comunicació en la nostra llengua que, damunt, ofereix una qualitat que no trobem en altres mitjans promocionats o protegits per ells. Volen fer-nos creure que per motius de caràcter administratiu s'hi veuen obligats a clausurar aquestes emissions. Quin cinisme!

Tenim ben clar que van a per nosaltres -els hi fem nosa- i no volen permetre que hi puguen haver mitjans de comunicació no controlats per ells. A Gandia TV -sense entrar en més- estan fent-li el mateix; no així a l'altra cadena comarcal que si que és controlada pel candidat local del PP.

Hem escoltat les paraules que denunciaven els fets, i per uns moments, ens hem alliberat de la pudor que desprenen les idees putrefactes d'aquest PP entestat en acabar amb tot allò que no siga conforme a la seua manera d'actuar.

Som conscients de què la seua picadura alienant no ens farà seguidors aborregats i sense criteri dels qui puguen traure submissió i fervent homenatge, fins el punt d’estimar-los i afalagar-los com a salvadors de totes les crisis que ens afecten. No, res de tot això. Quedarem com a sìmbol i testimoni d'un País que van desfent i que nosaltres, malgrat les seus murrieries, lluitarem perquè no siga així.

El teatre de la mentida

2011-03-04T23:31:00.001+01:00

Ja anem endinsant-nos en les turbulentes aigües de la campanya electoral. Ja comencen -bé, no comencen, continuen, però amb més intensitat- a desbarrar i a dir bogeries.

M'acaba de cridar molt, però que molt, l'atenció l'acusació de Camps cap al govern central dient que li ho han llevat tot. Això si, la dignitat crec que no li l'han furtada. Com van a furtar-li-la si ni en té ni la coneix? Si en tingués, ja faria temps que hauria deixat el càrrec. I no sols no el deixa, sinó que damunt va presumint com un Mubarak o Gadafi de què el poble l'estima i de què és el dirigent més votat de tot l'occident occidental. Ben mirat, li done la raó. Ara, que s'hauria de preguntar si és a ell, per ser ell, a qui voten o el voten perquè encapçala la llista. Ja sabem que ací voten PP encara que el cap de llista siga el Botones Sacarino.

Jo ja no sé si pensar que aquesta societat està malalta quan permet que individus com aquests ens governen amb majories tan notòries. Alguna cosa fallarà quan la corrupció hi és presa com a qualitat positiva en un governant. És un dilema el que tinc: o a la gent considera valuosa la corrupció política o és que és tonta i no se n'assabenta.

Una altra perla que ha amollat: Somos imbatibles, somos los mejores! És veu que també li han furtat la humilitat i s'hi mostra altiu i desafiant. No té remei i damunt sap que açò li dona més vots.

Com pot el PP reivindicar la regeneració política posant Camps com a gran estrela? No ho entenc. Si les previsions de majories s'hi compleixen, Déu ens pille confessats. La societat haurà caigut en les urpes d'aquestos manipuladors, demagogs i tergiversadors.

Ara bé, una mica de por si que deuen de tindre quan no volen que figure el seu rostre en les tques electorals, no siga que el reconeguen i l'identifiquen com un Wanted de la Gürtel, per si encara hi ha gent que no ha caigut de la figuera i pense que sols és un bon xic, amic de bisbes i cardenals.

Els defensors de la llengua

2011-03-03T22:11:00.003+01:00

Diuen defensar la llengua, però els ve gran, molt gran. I el més trist és que no tenen vergonya. Ací en teniu un petit exemple del que són.

Dialogar

2011-02-27T17:45:00.003+01:00

És còmode parlar amb els que et segueixen el corrent: et reafirmes en les teues idees, et sents part d'un grup, protegit, enfront de la resta de bojos que s'equivoquen. Per primera vegada, vaig aprendre que dialogar amb persones que et porten la contra és molt més interessant. Pot resultar incòmode al principi. Però quan aprens a encaixar, la cosa flueix, i les idees entren.

Aquest paràgraf l'ha penjat una d'eixes "amistats" del Facebook que no coneixes, però que t'han demanat formar part del seu elenc i que acceptes perquè creus que, més enllà de qui siga o deixe de ser, pot enriquir-te amb les seues aportacions.

Doncs, bé: m'agrada el que hi diu -no sé si serà de la seua pròpia collita o l´haurà trobat per ahí- i és força interessant el seu missatge. Altra cosa és que estiguem capacitats per dur-lo a terme. De tota manera, caldrà tindre'l present per quan l'ocasió ho requerisca.

Ja sabem que en les xàrcies socials abunden i són majoria les "amistats" que et son afins ideològicament i hi és molt fàcil trobar ressò a les teus paraules. Però que ocorre quan alguna d'eixes “amistats” no ho és? Generalment observe que no entrem en discussió -jo, el primer- i tendim a unir-nos a aquells amb qui compartim ideologia. Bé és cert que portar una discussió en aquestos llocs és una mica complicat perquè no son espais escaients per poder profunditzar-hi.

Al marge de si és o no és espai habilitat per dialogar, caldria posar en pràctica aquesta suggerència. Pense que deu de ser una experiència enriquidora quan s'hi fa des de mentalitats obertes.

Res no canviarà

2011-02-25T20:42:00.005+01:00

Venen temps de borrasques profundes, no de les meteorològiques, sinó de les polítiques, d'eixa faceta de la política que no hauria de veure mai la llum pública. Tots contra tots. Antics enemics, ara gitant-se junts. La cara més abjecta de la política manifestant tota la seva magnificència sens aportar quasi res de positiu, tan sols fer palesos els defectes del contrari.

Però, tot i això, hem de prescindir del que diguen uns i altres i anar a l'essència de la ideologia que cada partit ens ofereix, pensant sempre en quin és el que satisfà en major mesura els nostres ideals de societat i tancar les oïdes -si podem, clar està- a totes les badomies que hi van dient-se.

Les ofertes que tenim al nostre abast són d'allò més contradictòries i, per tant, la nostra inclinació sempre anirà cap al costat en què hi vegem més afinitats, i aquestes, en la majoria dels cassos, seran excloents.

Així resulta que hi ha ofertes polítiques que, implícitament, porten uns missatges, una ideologia, una manera d'actuar, que mai no podrem fer-les nostres i, en conseqüència estarem predisposats al seu rebuig. Segons la mentalitat de cadascú, seran uns o altres els objectes rebutjables.

Tanmateix, hi ha inclinacions i tendències que són fixes, que no miren si són convenients els vots depositats a favor d'uns o d'altres. Són aquelles persones que fidelitzen el seu vot a un determinat partit fassa el que fassa. Són com els seguidors d'un equip de futbol que guanye o perda, sempre porten l'escut al cor.

Malauradament, en aquest desvertebrat, despersonalitzat i anul.lat país, la majoria de gent s'hi troba com encisada i enlluernada per una opció política que, tal vegada, siga el reflex d'una manera de ser que li és pròpia. És eixe modus vivendi que té la lluentor, la presumtuositat, la fatxenderia com a principals virtuts públiques. Allò que importa és el que es veu, l'aparença.

Així, les polítiques que practica la força majoritària, són aquelles dels grans esdeveniments, aquelles que usen gran quantitat de diners públics sense pensar si el seu rendiment puga ser o no positiu. Res d'això importa. Tan sols miren que la façana estiga ben arreglada, encara que l'interior siga una porquera.

I clar, als possibles votants d'aquesta opció no els preocupa que els dirigents siguen decents, honestos i honrats. No els importa que dediquen els seus esforços, entre altres coses, a respectar, conrear i potenciar el seu país i la seua gent, la seua història i la seua cultura. S'hi deixen enganyar i enlluernar per l'envoltant del producte representat per les bambolines multicolors.

D'aquesta manera, estem creant-nos el tòpic de babaus, que sumat al de menimfots, fan que qualsevol que s'hi presente per eixes sigles, puga presidir la Generalitat. I és que aquest país, és un país de falla, de flamerada, de tro i de res més. Malgrat tot, és el nostre país i ens dol profundament.

Allà, on mor el sol

2011-02-20T19:22:00.004+01:00

Un dels llocs més ple de llegendes, fantasies, històries, narracions i supersticions, és la part nord-occidental de la península Ibèrica,en concretet els voltants del Cap Finisterrae, Finisterre o Fisterra. Aquests indrets, tan plens de màgia i d'esoterisme, sovint coberts de fantasmagòriques boires i assotats per forts vents, representaven la fi del món per als habitants del continent europeu.

Lloc d'intrèpids mariners, de profundes i ancestrals tradicions i d'arrelades supersticions, li donarien el tètric nom de Costa da Morte.

Durant les llargues nits d'hivern, quan els temporals impedeixen la navegació i la pesca, tots, reunits al voltant del foc, escoltarien llegendes i històries trameses de pares a fills.

Existeix la creença de què el nom li ve donat per la gran quantitat de naufragis provocats per la força del mar contra les roques d'aquestes costes abruptes, arrastrant i projectant contra elles homes i vaixells. El seu fons marí és un gran cementeri de centenars o milers de marins victimes d'aquesta força huracanada.

Hi ha, però, una altra creença que el nom no li ve donat per la mort de mariners, sinó per ser la Fi del Món, lloc per on el sol moria cada dia al sobrepassar aquestes costes.

Altres interpretacions més esotèriques ens parlen de l'ancestral Camí de les Estreles, batejat pel cristianisme com a Camí de Sant Jaume, que acabava precisament ací, a Finisterrae i per on antics caminants celtes arribaven de tot Europa al lloc on el Sol moria cada dia per a renàixer a una nova vida de Llum.

Actualment, tot i el desgrat de la jerarquia religiosa, molts pelegrins d'aquest camí, després de l'abraçada a la imatge del sant, no dubten en prosseguir la marxa fins tocar la punta de Finisterrae i així reproduir el camí, l'orige del qual es remunta a temps ancestrals.

Rèquiem per un país

2011-02-18T23:46:00.003+01:00

No calen comentaris al que s'hi comenta sol.

Un matí al meu poble

2011-02-09T19:15:00.002+01:00

Resulta molt agradable retornar a llocs que et són“teus”, eixos llocs que formen part de la teua existència i que per molt que n'estigues allunyat, sempre hi estan, formant part de la teua memòria, de les teues vivències i experiències. Són eixos indrets amb els que iniciares la teua vida i que t'hi són consubstancials.

No és que els tornares a recórrer després de molts anys, simplement que els visitares amb altres ulls i altres motivacions, com ha estat el cas del que vull fer-me'n ressò, com el d'avuí.

Per costum, he visitat el meu poble amb caràcter personal, en pla de visites familiars, però allò que he fet aquest matí, no ha estat així. He volgut anar-hi amb un amic i recórrer indrets que guarden moltes vivències personals, tot prescindint de visites d'obligat compliment.

Per començar, hem entrat al Bar-Cafeteria Caribbean, regentat per l'amic Frederic, el qual ens ha servit un excel.lent esmorzar en un ambient càlid, sense els clàssics fums de cigarret –quin ambient tan diferent el d'aquestos establiments- hem saludat vells coneguts i d'altres de més nous, com algun feisbuquer, en aquest cas, Viky Gilabert, a la qual torne a enviar les meues salutacions des d'ací.

Acabat l'esmorzar, hem pujat a la partida dels Racons on hem visitat l'olivera gran de la qual ja he parlat en un anterior post. (http://enelmeulloc.blogspot.com/2010/10/lolivera-gran.html) Com el meu amic no la coneixia, s'ha endut una grata sorpresa, perquè oliveres com eixa deu ser difícil de trobar-ne. De tornada, hem parat al Barranc del Port que, encara que no és el millor moment per visitar-lo, sempre resulta un paratge d'allò més encisador.

El temps transcorria i no volíem abandonar Beniarrés sens visitar l'ermita. Allà hem anat aprofitant que les obres de restauració estan fent-se i est

aria oberta. En efecte, així era: la porta estava entretancada i al seu interior el restaurador treballava capficat en el daurat d'una imatge. Ens hem presentat i Bartolomé –també Bertomeu, segons ell- amablement ens ha explicat la seua tasca, de la qual gaudeix realitzant-la i comentant-nos-la.

Bertomeu ha realitzat moltíssimes restauracions d'esglésies i imatges per tot arreu del País Valencià, però, sobre tot ací, a les Comarques Centrals, sobre les quals hem convingut que són el rovellet d'ou del País, quelcom com la reserva nacional del poc que ens queda als valencians de ser un poble amb trets identitaris propis.

També hem coincidit en què aquesta ermita representa un bé d'interés local per al municipi i que mai cap corporació municipal ha estat plenament convençuda de ser així. Ell, que treballa al seu interior des de fa alguns any que dura aquesta restauració, ha vist com gent procedent d'altres latituds nacionals i estrangeres, s'acosten per visitar-la, gaudir de les seues vistes i, fins i tot, acomiadar-se de tornada als seus llocs de procedència.

Sempre he pensat que l'ermita està i ha estat desaprofitada, tant en l'aspecte religiós com en la faceta lúdica i turística. Sens dubte, la seua situació, dominant la comarca del Comtat i la Vall de Perputxent, ofereix immillorables condicions per fer d'ella un centre de possibles recursos turístics i de gaudi lúdic per als veïns en forma deparc d'esbarjo.

M'imagine una zona d'arbres autòctons al seu voltant a mode de cinturó vegetal, estructurat com un parc, donant-li eixe aspecte de verdor del que ara manca i que tan sols està cobert de xiprers a la part davantera.

Crec que el veïns no se n'adonen, però des de la distància veus les coses d'una altra manera. I jo, des de la perspectiva que em dóna la visió des de fora veig un total desaprofitament de la nostra ermita marinera, tota de blanc, talaia del Comtat i referent local.

Arribarà algun dia de glòria per a aquest indret?

Eskerrik asko eta ongi etorri

2011-02-05T18:03:00.008+01:00

Havien fet la volta al món. Una primera estada fou Irlanda. Pluja, història i tradició en aquella illa, trampolí per a les amèriques
Califòrnia i les muntanyes Rocalloses. Motxilles a l'esquena, escalades, bicicleta i tot un munt d'escenaris sorprenents dels que havien sentit parlar i ara els acabaven de trepitjar. Ciutats, parcs naturals, flora i fauna estranya per a ells. La mítica Califòrnia havia estat objectiu de la seua aventura.
D'illa en illa, de volcà en volcà, per l'immens Pacífic arribaren a Nova Zelanda i Austràlia, on podríem arribar nosaltres si hi ferem un forat tot travessant la Terra. Meravelles de la natura en forma animada i inanimada. Tot sorpreses i descobriments. Exotismes nadius barrejats amb formes occidentals.
Novament al continent. Bangladesh, Singapur i les misèries en forma humana. Katmandú, avantsala de les altes serralades de l'Himalaya allà en terres del Nepal. Vida de misèria i contradiccions. La improvisació i les decisions ràpides han de formar part de l'ànim si no vols vuere't paralitzat.
Avions, bicicletes, trens, furgonetes i tota mena de transport terreste i acuàtic. Enormes motxilles carregades de pertinences i grans alforges equilibrades per no fer caure les bicis. Una manera de visitar el món, lluny dels programats i medits -fins el minut- viatges que ens ofereixen les agències.
Eren Leire i Asier als qui vaig trobar quasi perduts, no perduts, però si dubtosos amb el camí que devien seguir. La casualitat va ver que me'ls hi trobara i em vaig oferir a guiar-los fins on el temps m'ho permetera.
No portaven massa equipatge a llurs bicis, però amb tant de quilòmetre a l'esquena, deuria fer-se pesat. Venien del sud, procedents del nord i allà es dirigien altra vegada. Euskal Herria era el seu país.
Així que ens posàrem en marxa i per camins traçatas entre tarongers i séquies de marjals, els vaig acompanyar fins la platja de Tavernes, des d'on els vaig indicar el camí a seguir fins el Brosquil i Cullera, que era el final d'etapa.
Pel camí, Leire anava narrant-me les seues activitats i jo gaudia escoltant-la i envejant-la una mica. Asier era més callat i no parlava tant. Com a despedida em va escriure les seues dades personals i el nom del blog on narrava totes les seues aventures.
Ara, ha passat quasi any i mig no tenia notícies d'ells. El blog el tenien parat i res de nou hi era. Però, de sopte, una nova publicació ha aparegut als meus ulls i això vol dir que hi són i viatjant de bell nou. Han estat al sur d'Itàlia i publiquen un post acompanyat d'un meravellós video en què ens mostren l'activitat dels volcans d'aqueixes terres. Tota una passada visionant-lo.

Leire, Asier: gràcies i benvinguts

Ací teniu el seu enllaç:

De gerres i pitxers

2011-02-02T18:37:00.000+01:00

Que les llengües evolucionen, que reben influències d'altres, que algunes -les minoritàries i les que estan en desavantatge front a altres- sofreixen constants atacs de manera conscient o inconscient, és cosa més que demostrada. Per això, podem assegurar que les llengües no castellanes, dins d'Espanya, són les que reben els majors impactes degradants i cal protegir-les per estar en franc desavantatge front a l'oficial. Ja està bé d'escoltar discursos centralistes lamentant-se de la desprotecció del castellà en les zones bilingües –més bé, diglòssiques- de l'estat espanyol.

En aquest post, només vull centrar-me en una paraula, perquè és ella la que m'ha induït a escriure açò. És una paraula inadequada, tal com la fan servir les noves generacions. No és que siga aliena al valencià, sinó que és utilitzada de forma errònia per fer se'n un ús indegut. Em referisc a la paraula gerra.
No cal dir que el seu significat –tota la vida ha estat emprada en aquest sentit- és el d'un recipient de terrissa cuita, vidre o metall, de boca ampla, la secció circular de la qual va augmentant fins que arriba un punt en què comença a estretir-se fins a la base i que servia per guardar, sobre tot, oli. El seu tamany fa que no se'l puga usar per abocar líquid en un got, per això no té anses.
Doncs bé, actualment sol utilitzar-se també per demanar servesa o vi als bars. I ací és on està el seu ús dolent, doncs està fent-se una traducció del castellà que per a aquesta finalitat usa el mot "jarra"o "jarrón" . Si usaren gerro, estaria bé, encara que per aquestes terres no s'utilitza.
Hui en dia es emprada de forma inconscient i amb total naturalitat, però jo, quan la sent, em fa xerricar les oïdes, ja que no m'imagine el pobre cambrer fent esforços sobrehumans, portant tota una gerra del líquid daurat vessant cortines de blanca escuma per l'embocadura (Si arribe a buscar rima, no l'hagués trobada tan fàcilment, ho jure). Jo hagués demat un pitxer de cervesa que és el mot que hem emprat total la vida; l'altre, vullguem o no, forma part d'aqueixa invasió lèxica degradant que per demanar vi o cervesa oblida el pitxer i el substitueix per la gerra. I repetisc: no m'imagine el cambrer o cambrers transportant la gerra ni els clients poant-ne la servesa o el vi, que servit així més bé seria d'aquell que "tiene Assunción, que ni es blanco ni negro, ni tiene color"

A Castelló de Rugat -conegut pels que som d'aquestes comarques, com Castelló de les Gerres- en saben, o sabien, molt de gerres, encara que tem també que allí hagen canviat el nom de pitxer pel de gerra, tot i tenir un monument dedicat a aquest atifell.
Així doncs, cal donar sentit correcte a les paraules del propi lèxic i esforçar-nos en rebutjar traduccions dolentes que no fan més que empobrir el nostre llenguatge ja bastant minvat de per si i no per culpa nostra, sinó per les circumstàcies que tots coneixem.

Arrés,Iso,Ixama

2011-01-28T17:08:00.006+01:00

Diuen -almenys a Euskal Herria- que aquesta llengua, a banda de molt antiga, té un orige desconegut i desconnectat totalment de qualsevol altra llengua actual. Certament és així, però no cal calfar-se massa el cap per deduir que està emparentada amb les diferents llengües parlades a la península abans de la romanització, o així ho pense. Gole gora be ezkurtze erreinu són mots que formen part d'unes inscripcions trobades a Sagunt.

No sóc lingüista, ni historiador, ni arqueòleg, ni especialista en cap de les diferents disciplines que tracten d'esbrinar l'orige i l'evolució de la humanitat en qualsevol de les seues facetes, tanmateix si que m'atrauen aquests temes i llig amb fruïció allò que puga caure a les meus mans.

Tornant a l'euskera, sempre he pensat que, per lògica, havia de ser una llengua supervivent a la romanització i a les posteriors invasions de la península Ibèrica. L'orografia del terreny i el caràcter dels habitants del territori comprés entre Cantàbria i la part occidental dels Pirineus, feren possible que no arribaren eixes invasions i posteriors colonitzacions i, per tant, la llengua quedara estàlvia.

Aquestes suposicions i deduccions personals van veient-se abonades per les tesis que vaig descobrint i que no fan més que corroborar el que pense. I, com simplement sóc un profà, l'únic que puc fer és reproduir exemples que he vist en alguns dels textos que he llegit. Em centraré, únicament, en els topònims del meu entorn que no fan altra cosa que emparentar-los amb la toponímia euskalduna. Molts d'ells, que sempre hem associat a l'època musulmana, caldrà revisar-los i actualitzar-los.

A mode d'exemple, podem dir que Beni-Arrés, Ben-Iso, Beni-aya, Ben-Ixama, tenen de musulmà tan sols el prefix Ben o Beni, (encara que el prefixe Ben, en ibèric, té el significat de mont, pujol, tossal) i la segona part de la paraula, Arrés, Iso, Aya, Ixama, són topònims actuals al País Basc i Navarra. Cal assenyalar que els naturals de Benissoda i Beneixama, diuen, seguint la tradició ancestral en la pronunciació, Benissò i Benixama. També, Bèlgida, Algorf i Xàtiva són adaptacions a l'àrab dels mots ibèrics Bègida, Altxor i Aixàtiva, pronunciats igualment d'aquesta manera des de l'època ibèrica.

Cas ben curiós és la interpretació de la paraula Aixàtiva que seguint l'estructura i la toponímia basca, quedaria de la següent manera: Aixa=penya o pedra, Ti=aumentatiu, Ba=Sota. Sota les grans penyes seria el seu significat i el lloc on està situada la ciutat xativina.

Un altre topònim conegut és el Coll de Rates, a Parcent, que ben bé podria ser derivació d'Arrate, paraula relacionada amb muntanyes i roques.

Un tema apasionant aquest, on unes voltes hi haurà quelcom fantasiós i d'altres serà més rigorós, però que als amnants d'aquesta temàtica no ens pot deixar indiferents.

I així podríem seguir posant exemples -la bibliografia és molt extensa- però no és la meua intenció incidir més sobre el tema; tan sols he volgut fer palesa la meua curiositat per la nostra toponímia.

Meditació en un dia de fred

2011-01-23T17:16:00.007+01:00

Ai! Ja els tenim ací. Ja se'ls percep la flaire blavosa que exhalen per llurs porus. Ja tenim a l'abast el tronc on agafar-nos per sortir de l'estat caòtic en què ens trobem. Ben aviat ens veurem lliures d'aquesta llosa que ens ofega, ens esclafa, no ens deixa viure i ens té segrestada la nostra llibertat.
Aquest govern, si, el que tenim, és un sàtrapa que ens té dominats mitjançant un estat policial, en un règim de terror i de privació de llibertats que ens fa desitjar la vinguda dels àngels blaus que amb l'espasa justiciera llançaran el gran dictador, el boig que ens governa, a les obscures profunditats i la seua memòria passarà als tristos anals de la ignomínia.
Instal.lats com hi som en un país de desesperança, el nostre anhel és deslligar-nos-en i trencar amb aqueixa cultura de la mort en la que ens han situat. Una cultura de mort, no sols física, sinó també social, que ens condueix a la vora del precipici on estem abocats si ells no hi venen per salvar-nos.
Venen relluents, nets, despresos de corrupcions i anunciant austeritats per tothom. Sense privilegis iniciaran una etapa d'igualtats on no seran reconeguts ni per llurs mares. Ara serem dotats d'altíssims nivells de llibertats i de benestar social. Però ens aguaita un gran perill: molts amb el cervell semat podrien sentir-se motivats a exercir la violència si aquestos salvadors arriben a governar-nos. Tot i aquest perill, paga la pena que la blavor siga a casa nostra, doncs així, ja ningú no perjudicarà seriosament la llibertat.
Així doncs, ja podrem descansar tranquil.lament. Tot serà un niu de pau. Gaudirem altra vegada d'un excel.lent benestar econòmic i el pensament serà únic i lliure de tergiversadors que sols saben sembrar insídies, mentides i fal.làcies, per tal d'espatllar la pau i la convivència ciutadana. Una nova Reconquesta està a punt d'iniciar el seu camí per retornar aquest país al lloc d'on mai devia d'haver eixit.
La pau siga amb tots nosaltres mentres esperem la vinguda dels salvadors.

SPQH

2011-01-19T19:01:00.004+01:00

No ha estat ni el moment ni el lloc escaients per començar l'ús de les altres llengües espanyoles. Almenys, això és el que jo pense, i no és que n'estiga en contra, ans al contrari.
Que Espanya no és una, això és de caixó i qui no ho veja així, és que algun impediment té davant la vista. Cal fullejar la història d'aquest país per veure com hi ha hagut diferents Espanyes i que alguns s'han entestat en fer-ne una a base de plataformes imperials per aconseguir destinacions divines. Jous i fletxes han estat la imatge representativa d'aqueixa idea.
Fa més de cinc-cents anys que els governants d'aquesta plataforma peninsular -això d'imperial deixem-ho per a nostàlgics- han volgut unificar les gents i els pobles d'Espanya amb uns criteris unívocs, i un d'ells ha estat la llengua, la castellana, clar; però no han tingut en compte que les llengües, a banda de ser instruments per entendre's, són sentiments que caracteritzen les comunitats nacionals. Quan afecta al castellà, si que ho tenen en compte. Malgrat tot, crec que tots estem satisfets de poder tenir també el castellà com a llengua d'ús i no ens fa cap nosa tenir-ne dos, o tres, o quatre, o les que siguen.

Les diferents llengües nacionals han tingut una existència lànguida, sense vitalitat, reduïdes als espais rurals i abandonades per les burgesies i nobleses. No han desaparegut, més bé han revifat quan el poble s'ha adonat que és quelcom consubstancial a la seua idiosincràsia. Per això la Constitució del 78 les reconeix, encara que d'una manera força deficitària.
Hi ha hagut de passar més de tres dècades perquè tinguen el mateix dret a la cambra de representació territorial. I és ara, en un període de crisi econòmica quan s'habilita el seu ús, sabent que això comporta unes despeses que a ningú li semblen correctes. Si tots els senadors són castellans, bilingües, o diglòssics, perquè realitzar aquesta despesa? Parlem castellà i deixem el “pinganillo” que l'únic que fa és nosa (Quin argument més bo per als detractors)
Com hem dit abans, les llengües són instruments que la humanitat ha desenvolupat per poder entendre'ns, i també són trets identificadors dels pobles. Per això, les llengües pròpies, en cadascun del seus territoris haurien d'haver estat totalment implantades, amb els mateixos usos o més que la castellana. Si la nostra llengua fos en casa nostra “la llengua”, crec que no ens hagués importat massa la seua utilització o no al Senat.
Ara, però, el seu ús a la cambra provoca mofes, desprecis, crítiques, i la dreta, la cavernària, la de l'Espanya una, castellana, catòlica, apostòlica i romana, l'Espanya de la "Pandereta Party" arremet contra les altres Espanyes representades -no massa encertadament- en les autonomies del café per a tothom.
Sembla que hi ha hagut alguna intencionalitat malèvola en l'estrena de la cooficialitat en aquestos moments, precisament quan des dels dos grans partits està qüestionant-se l'estat de les autonomies. Així tenen motius més que sobrats per dir que són cares, inútils i destorbadores de la marxa del país.

Des del Montdúver

2011-01-14T14:30:00.002+01:00

Aprofitant els dies anticiclònics amb què ens està obsequiant aquest mes de gener, he fet una escapada al cim del Montdúver per gaudir de les vistes que des d'allí podem contemplar.
He eixit de casa amb 18ºC -ideal per fer activitats a l'aire lliure- i quan he arribat als peus de la muntanya, allí on has de posar-te a caminar, el termòmetre marcava els 14º. Millor encara, doncs el pendent és molt fort i, encara que no vullgues, et fa suar de valent.
Ben aviat, alcancem l'altura suficient perquè comencen a aparéixer les muntanyes més altes de les comarques veïnes, com en aquest cas, el Montcabrer i Benicadell.

Continua el camí ben costerut, però ben pavimentat; ara, però, enfila la direcció nord i quan arribem al final del tram, una amplia balconada ens ofereix vistes de la part nord del golf de València.

Ja no deixem aquesta cara ombrienca fins el més alt de la muntanya. Menys mal, perquè has d'esforçar-te per pujar i amb sol hagués estat pitjor.
Al meu darrere venen dos ciclistes traient el lleu per aquestes pendents. M'alcancen quan ja estic fent els últims metres. Tot i que practique ciclisme, no és aquesta ruta del meu agrat. Pense que és preferible realitzar-la a peu.
Una vegada al més alt, un bosc d'antenes de comunicacions et donen la benvinguda. Quina llàstima veure tota aquesta "plantació" de torres metàl.liques. Malgrat tot, no ens queda altra que conformar-nos si volem aprofitar les tecnologies de comunicacions. Pense que, sempre que les agressions no siguen irreversibles, caldrà conviure amb elles a falta d'altres alternatives. Si no ens funcionen els mòvils, els televisors o les ràdios, ens queixem i no pensem que, ara per ara, és inevitable cometre aquestos atemptats ecològics, paisagístics, estètics o com vullguem dir-los.
Després de xerrar una mica amb els ciclistes, em trasllade a la cara meridional del cim des d'on puc contemplar com les muntanyes del Comtat i la Marina s'endinsen en la mar pel cap de Sant Antoni i com reapareixen entre bromes marines, retallant la línia de l'horitzó en forma d'illa: l'illa d'Eivissa. Altres vegades l'he vista més clara, sense impediments bromosos com els de hui, mostrant tota la seua fisonomia.

I mentre contemple aquestes panoràmiques, un parell d'ocells indiferents a la meua presència, revolotegen, juganers i fugissers, enfront meu sens importar-los que els faça alguna que altra foto.
És aquest punt costaner, tot i no tenir massa alçària, una talaia d'observació d'una grandíssima part del País Valencià. Des de les muntanyes de Castelló, presidides pel Penyagolosa, passant per la planura litoral i el Caroig -amb la fumerada de la nuclear de Cofrents- fins el Montcabrer, Aitana, Puig Campana, Bèrnia i el Montgó, és un amplíssim territori el que en podem observar i gaudir.
Tot aquest rabeig de pau i tranquil.litat, és espatlat únicament pel soroll que causa el motor que produeix electricitat per a les antenes. Com he dit abans, hem d'aprendre a conviure amb els inconvenients de la tecnologia.

En Biar

2011-01-12T23:30:00.003+01:00

Havíem programat fer una visita a les poblacions de Biar i Banyeres, poblacions veïnes, però pertanyents a diferents comarques –l'Alt Vinalopó i l'Alcoià-. Haviem sortit des de Gandia amb la idea de visitar Biar en primer lloc, deixant Banyeres, més en concret l'indret del naixement del Vinalopó, per a després.
La ruta la varem fer seguint el traçat que ens indicava el programa de Google Earth, és a dir, seguint el traçat de la nova autovia central que travessa El Comtat, i per Ibi, Onil i Castalla ens deixa a un tir de pedra de Biar. La primera sorpresa va ser que, en un tres i no res, ens veiérem als peus del restaurat i elegant castell de Biar, testimoni d'esdeveniments històrics i que forma part de la ruta dels castell de la Vall del Vinalopó, zona fronterera de les terres de Castella i Aragó. Ben prop d'allí, hi ha la població del Camp de Mirra, on Jaume I i Alfons X acordaren, mitjançant el famós tractat d'Almirra, establir el riu Vinalopó com a frontera de llurs respectius regnes.
Iniciàrem el recorregut pujant fins les portes del castell, les quals no poguérem transpassar per no estar encara obert al públic des de l'acabament de la restauració. Tanmateix, les vistes que de tota aquesta subcomarca podem contemplar són excel.lents. No oblidem que els castells aprofitaven aquestes situacions, al més alt dels turons, per ser construïts.
L'església de l'Assumpció és un altre monument local. Ës d'estil gòtic tardà (segle XV), destacant la plateresca portada i una capella barroca que, tot i ser d'aquest estil, no resulta fastigosa la seua ornamentació.
Va estar molt interessant la visita al museu etnològic on estaven representats tos els sectors antics de la població: domèstic, agrícola, comercial, industrial, educatiu ...
Els temps se'ns esgotava i donàrem ja per perduda la caminada al naixement del Vinalopó (posposada per a un altra ocasió) i acabàrem la visita amb el bicentenari plataner, el pou de neu i l'ermita-santuari de la Marede Déu de Gràcia, punt de partida d'algunes rutes senderistes.
Biar ens sorprengué perquè ho desconeixíem quasi tot de la població i també, per la seua netedat. Carrers sense brutícies de cap gènere, almenys al cascantic. Com a habitants de Gandia, podem certificar la grandíssima diferència existent entre ambdues poblacions. No sé si hi ha gossos a Biar, però pels carrers no se'n veien i, conseqüentment, els baixos d'edificis i voreres presentaven un aspecte net, lliures dels inconvenients causats pels cans. Ja sabem: portalades i cantonades fetes una merda, a banda de les que trobes per les voreres (no volia utilitzar aquestes expressions, però no queda altre remei)
I per acabar la mitja jornada, un dinar restaurador a la Font del Patos, al costat del castell de Barxell, a Alcoi

Vista del castell

Vista cap al sud

Cap al nord, Beneixama

Portada plateresca

Capella barroca

En el museu etnogràfic

Dos segles ens contemplen

Referència històrica

Pou de neu

Canal 9 i el tabac

2011-01-09T18:09:00.004+01:00

Foto de tusalumental.com

Estic una mica preocupat i no sé si demanar cita al psicòleg, al psiquíatre o a ambdós. Resulta que els noticiaris de Canal 9 em produeixen fàstic, repelús, còlera, irritació, ganes de trencar la pantalla, i ... jo, burro, més que burro, encabotat en escoltar el que diuen.
Sens anar més lluny –per això sent ganes de desfogar-me- aquest migdia, al noticiari de les 14h., ha estat parlant i parlant sobre la llei del tabac, i no penseu que ho han fet dient com és de dolent el fumar, no. Han estat fent autèntica apologia del tabaquisme, sens el més mínim pudor i sens ocultar la desvergonya que tenen a l'informar d'eixa manera.
D'acord en què eixa llei, tal vegada, tinga els seus punts negres. Això, però, és com tot: cal veure les dues cares de la moneda i sospesar quina n'és la més convenient.
Crec que als fumadors no els agrada el més mínim –alguns hi ha que si, que veuen en ella un motiu per abandonar el tabac- i que s'hi creuen discriminats fins el punt de veure's com els moderns leprosos dels qui tothom fuig. Tampoc, crec jo, és així.
Diuen que el fi no justifica els mitjans, encara que, de vegades, no resta cap altra solució i han de ser adoptades mesures dràstiques per tal d'arribar a assolir-lo. Hem de recordar l'anterior llei antitabac per veure que era una total porqueria que no valia per a res. El fum el teníem enganxat fins el més profund de l'ànima, dels pulmons i... de la roba, que l' havíem d'estendre cada cop que eixíem d'un establiment públic.
Per altra banda, les conseqüències nefastes per a la salut són de tots conegudes i per ahí és on cal insistir. Hom hauria d'entrar a poc a poc, com un descargolador, fins arribar al punt de l'autoconvenciment què això no és bo per a u mateix, per al qui tenim al costat i per a la butxaca. Els mitjans de comunicació n'haurien de ser autèntics capdavanters en fer-ho palés a cada moment.
Doncs bé –i ahí és on vaig a parar- la “nostra”, com així els agrada definir-se, han vist en el descontent dels col.lectius implicats (fumadors, hostelers) un filó per a pescar vots i s'han llançat com a lleons famolencs a desprestigiar aquesta llei. Ho han fet traient a col.lació tots els perjudicis econòmics que els hi produeix i no han dubtat en entrevistar gent perjudicada per fer-nos creure que el govern actua per fotre'ns de manera contínua i despietadament.
Com són uns irresponsables, estan intentant fer fracassar aqueixa iniciativa que és beneficiosa per a tots i de la qual haurien de fer pedagogia positiva perquè la salut és més important que l'economia d'alguns i les dependències d'altres. De tota manera, amb el temps, les coses tornaran al seu llit i tot serà com abans, però amb aire més saludable.
Pensar que amb els diners públics s'hi fan campanyes contra el benestar general, posa els pels de punta. Ja sé que hi ha altres temes a considerar a aquest respecte, però no hem de negar que si d'un munt de coses dolentes n'eliminen tan sols una, eixim tots guanyant.
Canal 9, per què no insisteixes en manifestar els beneficis que reporta aquesta llei en lloc de furgar en els perjudicis econòmics i de fer paleses les incomoditats que causa als fumadors?
Algú els hauria d'acusar d'apologia del tabaquisme.

Una resposta que fa pensar.

2011-01-07T22:54:00.005+01:00

(Imatge del Blog "La Guayana Esequiba")

Un article arribat a les meues mans mitjançant un d'aqueixos correus aplegats i que, de vegades, no els hi fem massa cas, però d'altres, desperten la nostra curiositat. Aquest n'és un. Paga la pena de llegir-lo

Durant un debat en una universitat dels Estats Units, li van preguntar a l'exgovernador del Districte Federal, què pensava sobre la internacionalització de l'Amazònia. Un nord-americà en les Nacions Unides va introduir la seua pregunta, dient que esperava la resposta d'un humanista i no d'un brasiler. Aquesta va ser la resposta del Sr. Cristóvão Buarque:
Realment, com a brasiler, només parlaria en contra de la internacionalització de l'Amazònia. Per més que els nostres governs no cuiden degudament aqueix patrimoni, és nostre.
Com a humanista, sentint el risc de la degradació ambiental que pateix l'Amazònia, puc imaginar la seua internacionalització, com també de tot allò altre que és de màxima importància per a la humanitat.
Si l'Amazònia, des d'una ètica humanista, ha de ser internacionalitzada, internacionalitzem també les reserves de petroli del món sencer.
El petroli és tan important per al benestar de la Humanitat com l'Amazònia per al nostre futur. Malgrat això, els amos de les reserves creuen tindre el dret d'augmentar o disminuir l'extracció de petroli i pujar o no el seu preu.
De la mateixa manera, el capital financer dels països rics hauria de ser internacionalitzat.
Si l'Amazònia és una reserva per a tots els sers humans, no s'hauria de cremar només per la voluntat d'un amo o d'un país. Cremar l'Amazònia és tan greu com la desocupació provocada per les decisions arbitràries dels especuladors globals.
No podem permetre que les reserves financeres servisquen per a cremar països sencers en la voluptuositat de l'especulació.
També, abans que l'Amazònia, m'agradaria veure la internacionalització dels grans museus del món. El Louvre no ha de pertànyer solament a França.
Cada museu del món és el guardià de les peces més belles produïdes pel geni humà. No es pot deixar que aqueix patrimoni cultural, com és el patrimoni natural amazònic, siga manipulat i destruït pel sol plaer d'un propietari o d'un país.
No fa molt de temps, un milionari japonés va decidir soterrar, junt amb ell, un quadre d'un gran mestre. Pel contrari, aqueix quadre hauria d'haver estat internacionalitzat.
Durant aquesta trobada, les Nacions Unides estan realitzant el Fòrum del Mil·lenni, però alguns presidents de països van tindre dificultats per a participar, a causa de situacions desagradables sorgides en la frontera dels EE.UU. Per això, crec que Nova York, com a seu de les Nacions Unides, ha de ser internacionalitzada. Almenys Manhatan hauria de pertànyer a tota la humanitat.
De la mateixa manera que París, Venècia, Roma, Londres, Rio de Janeiro, Brasília... cada ciutat, amb la seua bellesa específica, la seua història del món, hauria de pertànyer al món sencer.
Si EUA vol internacionalitzar l'Amazònia, per a no córrer el risc de deixar-la en mans dels brasilers, internacionalitzem tots els arsenals nuclears. Tan sols cal pensar que ells ja van demostrar que són capaços d'usar aqueixes armes, provocant una destrucció milers de vegades major que les lamentables cremes realitzades en els boscos de Brasil.
En els seus discursos, els actuals candidats a la presidència dels Estats Units han defés la idea d'internacionalitzar les reserves forestals del món a canvi del deute.
Comencem usant aqueix deute per a garantir que cada xiquet del món tinga la possibilitat de menjar i d'anar a l'escola. Internacionalitzem els xiquets, tractant-los a tots ells sens importar el país on van nàixer, com patrimoni que mereix l'atenció del món sencer. Molt més del que es mereix l'Amazònia. Quan els dirigents tracten els xiquets pobres del món com a Patrimoni de la Humanitat, no permetran que treballen quan haurien d'estudiar; tampoc que moren quan haurien de viure.
Com a humanista, accepte defendre la internacionalització del món; però, mentres el món em tracte com a brasiler, lluitaré perquè l'Amazònia siga nostra. Només nostra!

Després d'una setmana

2011-01-05T00:05:00.001+01:00

Qui anava a dir-nos que açò d'internet fos una cosa sense la qual ja no podem entendre la vida i quan ella falta, és com si ens faltara l'aire per respirar.
Acabem de passar una setmana fora de xàrcia i quan hi hem retornat, la sensació d'obertura al món ens ha tornat a posar en òrbita. Ja forma part de la nostra manera de viure i ens resulta difícil d’entendre com abans ens hi ho podíem fer.
Ara, tornem a estar en contacte amb aqueix món que ens hem fabricat a la nostra mida i al qual accedim perquè hi som desvanits de formar-ne part. Tota una forma de relacionar-nos amb gent distant en l'espai i en el temps.
Com deia, una setmana sens accedir-hi et fan reflexionar sobre aquestes coses i d'altres relacionades amb elles, com per exemple, els primers moments en què ens enganxarem a aquest tren o als actuals del món blogaire o de xàrcies socials.
Encara recorde, allà per la dècada dels huitanta, com uns ordinadors quasi de joguet ens despertaven la curiositat i els utilitzàvem per fer-hi petites programacions lògiques amb allò del “if”, “then”, “goto” i altres expressions pròpies, per tal de poder solucionar elementals operacions matemàtiques que semblaven ser resultats màgics. Eren els famosos Atari i SiclairZX Spectrum. Com de prehistòrics semblen ara vistos des de la distancia!
Més tard, ja als noranta, assistirem a les classes de Framework que ens. serviren per a posar-les en pràctica i començar la informatització de la paperassa. Tot era voluntari i com a conseqüència de la curiositat que despertaven les noves tecnologies.
I ara que el temps i les obligacions ens ho permeten, hem donat una passa més enganxant-nos al món del blog, on anem expressant opinions, experiències i vivències alhora que ens. informem d'altres.
També, les xàrcies socials, estan oferint-nos tot un munt d'oportunitats de trobar-nos amb gent amb qui podem relacionar-nos. Gent que no coneixies fins ara, gent que pensa de manera similar a la nostra, exalumnes que quasi havíem oblidat, paisans que ens eren totalment desconeguts, grups de tota mena, etc, etc.
Així doncs, esperem continuar aprofitant-nos de tot aquest món que la tecnologia ens posa a l'abast.

Any Nou

2010-12-31T00:05:00.005+01:00

Roda i volta, els esdeveniments van succeint-se en el cercle del temps. Tot és cíclic, com una sénia que va girant sobre si mateix repetint infinítament els moments.

Ja estem altra vegada acabant l'any quan fa un no-res brindàvem amb vins escumosos i se'ns entravessaven els grans de raïm de manera afanyosa amb l'objectiu de donar compte d'ells al ritme d'unes campanades que indicaven que açò s'acabava.
Però no és així: ni s'acaba ni comença, simplement continua És la roda del temps que ens mostra el que li hem encarregat per jalonar-lo. I mentre el temps gira i gira, nosaltres anem consumint etapes d'una manera rectilínia sens possibilitat de repetir-ne.
Durant aquests dies del solstici hivernal, aprofitant les poques hores de llum solar, li hem assignat al temps que ens recorde que un nou cicle està començant i, amb ell, desitgem que tot siga millor –almenys no pitjor- del que ha estat fins ara. Ho farem palés a tothom, siga qui siga, i d'una manera conscient o inconscient a base de repetir frases fetes carents , moltes vegades, de contingut.
Ara iniciarem un nou període que sabem acabarà i tornarà a començar, al contrari que nosaltres, que ens haurem deixat una part nostra en el recorregut perdent-la per sempre.

I de tot cor, Feliç Any a tothom i procurem tenir present que és millor donar vida a l'anys que no pas més anys a la vida.

Després d'una sèrie de TV

2010-12-23T00:49:00.001+01:00

Acabe de veure el segon i últim capítol de la sèrie “Tarancón, el quinto mandamiento” i he de dir que la sèrie ha estat molt curta, necesistava de més capítols per poder donar a conéixer la tasca tan important que va estar realitzada per aquest cardenal tan poc a l'ús a l'Espanya franquista.
Sens dubte, aquesta sèrie m'ha transportat a través del túnel del temps a aquells anys tan plens de silencis forçats, de temors continguts, d'esperances il.lusionants i de noves realitats encetades amb esborronadores emocions derivades de la nova situació de llibertats i democràcia. Acabàvem de deixar al darrere un temps fosc que havia devorat la nostra infantesa i joventut i ens havia fet viure en un estat d'adoctrinament monolític en el que res podia ser canviat i on tots devíem mirar en la mateixa direcció.
Quan de temps ha passat i pareix encara l'altre dia. Ara, però, totes aquelles esperances i il.lusions van transformant-se en desenganys causats per una classe política que no té res a veure amb aquell exèrcit de joves sortits dels moviments i grups de renovació social i política que volien canviar totes les estructures d'aquest estat instal.lat en una via, fins aquells moments, de direcció única.
La famosa frase d'Alfons Guerra “Vamos a poner a España que no la va a conocer ni la madre que la parió” s'ha complit, però s'ha complit, per desgràcia, tant en sentit positiu com en negatiu. En positiu, no té res a veure amb aquella societat en blanc i negre, uniformada i uniformadora, i en negatiu, la presència de trepes, vividors i desvergonyits que emparant-se en el règim de llibertats politiques, s'enriqueixen a costa dels ciutadans volent fer-nos creure que treballen pel nostre benestar social.
Les il.lusions, com els éssers vius, naixen, creixen i moren i, si no canvien les coses, totes les que teníem van apagant-se i esvaint-se. Si no hi ha alguna renovació o canvi en l'estat actual de la societat, acabaran desapareixent i ja tot ens donarà el mateix.

Viatjar amb altres ulls

2010-12-18T19:52:00.010+01:00

Hem iniciat les activitats del Club Geomajors del Centre Internacional de Gandia pertanyent a la Universitat de València, amb l'activitat consistent en la primera eixida de camp, la qual tenia per objectiu conéixer les transformacions paisatgístiques en els ecositemes litorals, tot sota el suggerent títol de: Un altre mode d'anar de Gandia a València.
En efecte, ha estat un mode totalment diferent de realitzar eixe viatge, no sols pel recorregut -que ausades que ho ha estat- sinó també per la problemàtica que presenta aquest territori de la façana litoral i prelitoral del golf de València.
La manera més racional de mampendre aquest recorregut seria la de seguir el traçat de la N-332 o la d'utilitzar el recorregut de l'AP-7. Però, no, en aquesta ocasió hom ha optat per seguir la ruta de Barx, fent una parada a la zona de Marxuquera on un tècnic municipal ens ha explicat tota l'actuació d'ordenació del territori que s'hi està portant a terme per tal de regularitzar el procés espontani d'urbanització que s'hi havia produït des de feia molts anys. I aquestes coses ja sabem quines conseqüències socials comporten, sobre totals qui s'hi veuen afectats
La parada següent ha estat a l'Avenc de la Donzella; avenc que serveix de col.lector de les aigües pluvials de tot el polje de Barx-La Drova, aigües que afloren més avall, a la Valldigna, a mode de riu (el Vaca) i diferents fonts al llarg del massís del Montdúver. Molt a prop d'allí, una centenària quercus ilex, carrasca bellotera per als amics, perllongava la seua ombra en aquest solejat dia.
Tot després de baixar el port de Simat, amb excel.lents vistes de la vall –recomane aquesta ruta a tot aquell qui no la conega- ens hem dirigit a la platja de Tavernes de la Valldigna. Allí, l'arquitecte municipal ens fet una completa exposició dels projectes destinats a la transformació de tot aquest espai litoral i prelitoral. Em crida sempre l'atenció l'interés de tothom per rubricar tota aquesta classe de projectes urbanístics amb “i farem un camp de golf”. El golf, la panacea, el recurs perquè tinga èxit tot PAI, però que pot ser no s'hi tinga en compte l'handicap i després n'hi haja alguna sorpresa. En defensa del golf he de dir que tinc una amiga que –tret d'algun esporàdic intent de fer esport- ha passat de fer vainica a la pràctica d'aquest esport.
Continuant la ruta hem visitat el castell de Cullera, en fase de reconstrucció, seguint les explicacions de Quique, arquitecte municipal. Tota una amplíssima panoràmica de la Ribera Baixa, de la desembocadura del Xúquer i de la costa meridional del Golf de València (res a veure amb l'anterior golf) és el que podem observar des d'aquesta talaia usada com a tal des què els humans habitaren aquestos indrets.
El programa era més extens, però el dia és curt i, a poqueta nit, encara hem pogut rebre informació in situ de la transformació que ha estat feta de la zona de la Punta, en les immediacions del port de València. Tenint en compte el principi de la degradació ambiental intencionada, han aconseguit que desaparega l'horta per a fer, de moment,... no res. No sé si en un futur aquest espai serà utilitzat per al que ha estat programat o morirà d'abandó.

Diumenge

2010-12-12T19:58:00.002+01:00

Diumenge, des de sempre, un dia no massa “alegre”, sobre tot quan arriba la vesprada i veus que el cap de setmana està diluint-se com un terrocet de sucre en un got d'aigua. Ara, però, ja no m'importa ni gens ni mica –no sé, ben cert, si n'estic massa segur- però et queda eixe atavisme clavat a les neurones i no pots evitar una certa melancolia que no té res a veure amb la bilis negra a la que li atribuïen els antics eixe estat d'ànim. Més bé ve provocada perquè se t'hi presenta un panorama de varis dies durant els quals no manes de tu i has de fer el que tens obligació de fer. Abans, les obligacions les tenia, com aquell que diu, per decret-llei; ara, en canvi, hi són buscades, volgudes i servides a la carta. Són com el que va al restaurant i en lloc de demanar el menú del dia, demana la carta i se n'hi confecciona un al seu gust, encara que estiga compost per un ou caigut i un parell de llonganisses i botifarres. Qui ha dit que ha de ser necessàriament un menú d'elaboració ple de mariconadetes enrotllades, cobertes d'alguna salseta exòtica de colorets, servides amb uns plats de disseny on en un d'ells cabrien totes juntes sens necessitat de traure tota la col.lecció de la vaixella?
Tornant al diumenge, que això és l'objecte d'aquest escrit, i quedant-nos al matí, la gent se la munta de bo i manera que les activitats siguen variades. Parle de la gent ”normal”, no de la gent que té una espècie de malaltia anomenada “joventut”, malaltia que se'ls curarà amb el temps –malament si no ocorre així- que eixos se'l passen dormint la mona que han arreplegat en les darreres nits de “vino i rosas” i d'hectòmetres cúbics de beuratges de dubtosa composició ingerits a base d'abocar-los amb embut per dirigir-los directament a la seua destinació i amb els efectes oportuns.
Doncs bé, com hui no hi havia cap programació feta, hem sortit en pla de caminada i, després de recórrer uns deu quilòmetres, hem passat per les paradetes gastronòmiques muntades al Passeig i no hi hem pogut resistir la temptació d'adquirir uns formatges de Callosa d'En Sarrià i uns embotits de Petrer. A continuació, en casa, i per iniciar la llarga i avorrida vesprada d'aquest diumenge de tardor, hem fet el tast d'eixos productes que no tenen res a envejar a les composicions de disseny gastronòmic de les que hi parlàvem abans.

Una passejada dominical

2010-12-05T18:34:00.006+01:00

Pujant per la carretera de Gandia a Barx, tot just arribant a l'alt de la Drova, una zona adaptada per aparcar i una casa ens indiquen que estem al centre d'interpretació del paratge natural del Parpalló-Borrell. Prenent la pista forestal que parteix d'aqueix lloc, ben prompte arribem a la cova del Parpalló, un dels referents més importants de l'art en el paleolític europeu. Malauradament, no hi podem accedir per estar protegida per una tanca metàlica, doncs és l'única manera d'impedir que els desaprensius vagen apoderant-se del material que hi pogueren trobar. Encara així, sempre hi ha qui traspassa aquestes barreres i res ni ningú els són obstacle per apoderar-se del patrimoni de tots.
Des d'aquest lloc, en la cara sud del massís del Montdúver -el millor representant de la geomorfologia kàrstica del País Valencià- obtenim unes esplèndides vistes del Montgó i del cap de Sant Antoni, de les carenes muntanyoses de la Safor i la Marina i de l'espai més pròxim, com és la raconada de Marxuquera.
Anem accedint i observant les restes encara molt paleses del darrer incendi forestal provocat en la cara nord i les flames del qual van arribar fins aquesta part. Les antenes de radio-televisió s'enlairen cap el cel des del més alt d'aquesta muntanya trencant l'estètica natural que ens haurien d'oferir els 841 metres d'aquest massís cretàcic abundant en dolines i profundes simes que van jalonat el camí. A la dreta i amb un camí de fort descens, arribaríem a la font del Garrofer.
De sobte, el camí s'hi transforma en una empinada senda que ha estat adaptada amb alguns graons i una indicació ens diu que per allí arribarem al Coll de la Rafela, des d'on una impressionant vista de la zona de marjaleria i de les monstruositats urbanístiques de la platja ens faran veure com la mà humana és capaç de tirar per terra tot el que la natura ha estat construint al llarg de milions d'anys.
Aquesta és una agradable passejada apta per a qualsevol persona per un dels paratges natural més bonics d'aquestes terres de les comarques centrals valencianes.

L'hora del café

2010-12-02T22:35:00.004+01:00

Diuen que el café té unes qualitats molt bones per al sistema immunitari i també serveix de protecció per algunes classes de càncer; sempre, però, cal consumir-lo amb moderació, com quasi tot, perquè la moderació és el fidel de la balança que ens permet fer de tot, menjar de tot, beure de tot i que no et senta res malament. Tanmateix, que difícil resulta, de vegades, ser moderat en tot.
El café aporta, també, altres qualitats que no li són intrínseques, però que sorgeixen al seu voltant, es a dir, que amb l'excusa del café realitzem unes activitats socials, que ben bé podrien estar dutes a terme per altres motius. El café ha esdevingut un mot, el significat del qual ultrapassa l'objecte físic d'una tasseta plena d'un líquid negre, que segons com s'hi prepare, presentarà una atractiva capa d'escuma marró, per a convertir-se en la designació d'eixe moment que sovint utilitzem per fer un recés en el treball quotidià, per fer una quedada o, simplement, per seure's a una terrassa i veure qui passa.
En eixos moments del “café” solen sorgir converses de tot tipus. Hi haurà les clàssiques “marujades”, hi haurà discussions polítiques , hi haurà intercanvi d'opinions, hi haurà tants altres temes, que sempre s'hi queda curta l'hora del “café”.
Aquest “hora” és un dels moments més desitjats de tot el dia perquè suposa l'alliberament de la tensió a la que et somet l'obligació del treball o de l'activitat que t'hi trobes realitzant. En aquesta hora arribes a conéixer eixe o eixa company o companya que està segut tres fileres més avant que tu i que d'altra forma quasi com arribaries a saber ni com li diuen. A més a més, van configurant-se els diferents grupets que, per altra banda, són inevitables quan convius en un gran grup.
Surten afinitats que semblen impossibles en altres circumstàncies i que farien saltar espurnes a la més mínima divergència, però, no saps com ni perquè, eixes diferents maneres de pensar i de contemplar les coses, no hi són obstacle per tenir unes relacions de companys d'allò més agradables.
El café, quins estranys companys que fa!

Plou, plou

2010-11-29T13:00:00.006+01:00

Ja cauen gotes,
ja plou, ja plou,
regalims d'aigua
ho han mullat tot.

Així ha començat el matí, mullant-ho tot, però sense més. I com tots els dies aprofiten per alguna cosa, ho hem fet per a anar a la biblioteca municipal i recórrer les seues prestatgeries que ben assortides de llibres i material audiovisual es troben.
Hem tornat un llibre i hem iniciat el recorregut per les diferents seccions, sens rumb fixe, deixant-nos portar per la curiositat dels formats, títols i altres elements que ens pogueren cridar l'atenció. La bibliografia en la nostra llengua (quin dia li posarem un nom i l'anomenarem com cal, encara que no tinguem problemes per dir-li al pa, pa i al vi, vi.) és força abundant i aquest fet ens portava a reflexionar si amb un altre color polític a l'ajuntament gandià hi hauria tanta oferta literària en aquesta llengua. No sé, no sé si se'n produiria el fet; coneixent la percala pepera, amb l'encabotament per trobar diferències i dir-nos que allò que ve del nord és dolent, ho pose en dubte. Sols cal imaginar-se Rus llegint -si ho sap fer- titols i fent una foguera amb ells. Tal vegada, de literatura valenciana apropada al món popular, eixe que hom sol emprar als sainets i que prolifera al món faller, si que n'hi hauria; de l'altra, la culta, la que no distingueix si està feta ací, al principat o a les balears, pense que tindria problemes. Afortunadament, estem parlant de ciència-ficció i la realitat és la que és: que no hi ha cap problema per llegir el que ens agrade, estiga escrit en la llengua que siga.
A un replanell de l'escala, hi havia un expositor amb llibres d'Isabel-Clara Simó, l'alcoiana que resideix i treballa a Barcelona. Després de fer-ne una ulladeta, ens hem dit: no cal pensar-ho gaire. N'agafem dos de curtets i en tenim per a passar aquestos dies que ens esperen de fred i pluja. Ens ha cridat l'atenció “Hum...Rita! l'home que ensumava dones” i “Alcoi-Nova York”
De tornada a casa i com plovia i no portàvem paraigües, hem hagut d'utilitzar l'autobús. Hem obert un diari local i una notícia encapçalava la secció cultural: “Isabel-Clara Simó i Anna Montero protagonistes dels premis literaris” Foren destinatàries dels Premis Literaris de la Ciutat de Gandia 2010. En concret, a Isabel-Clara, li atorgaren el de Narrativa Joanot Martorell.
Entre gotescauen, subanestrujenempujenbajen i escrivint aquestes línies, hem passat un matí de pluja fastigosa - encara ho fera amb abundància- i fred. No passa res, cal adaptar-se a les circumstàncies i al mal temps, bona cara.

Déu, quina coentor!

2010-11-22T23:11:00.004+01:00

Cada dia va a més. La gent ho necessita. No sé què pot significar, però alguna idea sí que en tinc. Eixa afició als gossos a la que la gent va adherint-se cada cop més, presenta, en alguns cassos, unes actituds que em semblen rares. Els protagonistes actuen pensant que és el que toca fer, però jo, què voleu, ho veig des de fora com una acció coenta, sense trellat, irracional, producte d'un acomplexament lingüístic de cavall. I és que no és per a menys.
No em referisc a eixes actituds incíviques que molts amos de gossos toleren als animalets, que pobrets, com correspon al seu nivell de raonament, no saben que això no està bé: regar portalades i abandonar les mones de pasqua en la via pública, allò que els anglesos diuen we-we i poo-poo. Açò seria un altre tema amb molta molla.
El que em mou a escriure no és altra cosa que eixa --no trobe la paraula exacta per definir-la-- actitud d'alguns amos/es de mascotes que estan parlant amb tu en la nostra llengua habitual, valencià, i de sobte, es dirigeixen al gos en castellà. Que no pensaran que el gos no els entendrà si no ho fan així?
La gent d'aquest país, regne, rekión, comunitat, o territori apatxe, és així: rara, estranya, amb l'endèmic mal de pensar que la llengua és una i el que parlem no val ni per a utilitzar-ho amb els gossos. Ai! No sé si el psicoanàlisi freudià podria donar-ne alguna explicació.
Aquesta actuació no és únicament pròpia de gent inculta, que no en sap més. També l'he vista en persones que se suposa tenen cultura. Això si, als pobles no l'he observada; més bé ha estat en els ambients de ciutats mitjanes on la gent té tendència a usar el castellà a la més mínima ocasió.
Aquest destrellat profund és un exemple de la coentor que vol donar una imatge cosmopolita, tot caient, per part del que la practica, en una ridícula situació d'incultura, tot just, el contrari del que hi pretén.
Com veiem, la castellanització avança, fins i tot, en el regne animal..

Acabant en la Pedra de Basset

2010-11-21T20:23:00.020+01:00

La pista forestal que va a la Font Freda ascendeix entre incipients pinedes que intenten recuperar les devastacions causades pels incendis forestals d'anys passats i que desitgem que cap llamp descontrolat o cap piròman en estat de mística contemplació de flames purificadores de la natura li bote foc a aquest paratge amb franc estat de milloria.
A La Font Freda encara no li ha arribat la recuperació arbòria. Cal centrar-se en la contemplació del paisatge que podem gaudir des del mirador situat uns metres més avall. Tota aquesta part de la Vall Blanca s'esten en una successió contínua de bancals arribant a l'embasament de Bellús i a la Serra Grossa que la separa de La Costera i, que més enllà d'allí, s'albiren el pobles de la Ribera Alta i de l'Horta de València tancada per la Serra Calderona.

El camí continua zigzaguejant pels flancs de la muntanya entre un paisatge, en altre temps massa boscosa, però hui amb signes visibles de no tan llunyans incendis que han deixat al descobert les seues roques calcàries.

Arribats a una corba del camí, la part nord-oriental de la vall s'obri a la vista amb una fina cortina de pluja que, més tard o més propmte, també l'haurem de patir. Tot i això, no serà obstacle per poder continuar la ruta.

Després de més de mitja hora de caminada, un turó a l'esquerra amaga les quatre mal comptades parets del que resta del castell de Carbonera que, tot just al seu bell mig, separa els termes municipals d'Otos i Beniatjar.

Als seus peus, Otos i, més enllà, altra vegada, l'embassament de Bellús i les serres i comarques valencianes de més al nord.

Des del castell, una empinada i tortuosa senda que travessa el barranc condueix fins els camins aptes per a vehicles que entre bancalades d'oliveres i altres fruiters, ens portarà a la veïna població d'Otos.

Arribats a la carretera, a les proximitats del poble, una pintada en un mur ens fa somriure. SOMRIU, ESTÀS ALS PAÏSOS CATALANS!!! Però tota moneda té cara i creu i, encara que la creu en aquest cas no és tan visible, allí està, per a recordatori del país tan desgavellat on vivim. PUES VAYA MIERDA! AIXÒ VOLDRIEU. Com podem comprovar, amb lletra de color clar.

Des d'ací, una vista inèdita –almenys per a mi- del Benicadell entre tarongers. La imatge d'aquesta muntanya la tinc gravada entre oliveres, garrofers i ametlers. Açò em fa meditar en què la veritat no és una ni única. Cal aportar les diferents idees per trobar els punts d'unió entre tot.

Ja en Otos, Ca les Senyoretes ens espera. Un reconfortant arròs al form ens farà recuperar les forces gastades en la caminada feta per aquesta ombria del Benicadell. Després de dinar, l'amic Joan Olivares ens explica els seu rellotge solar que no és electrònic, però és tal la quantitat de dades que hi pots interpretar, que quasi ho és. Gustosament ens condueix al Palau, exemple de recuperació i d'adaptació d'un edifici vell en un edifici ple d'utilitat i servei a la població.

Per acabar, ens porta al ben acurat jardí i ens mostra la Pedra de Basset. La màgia solar aplicada en aquest petit monument, homenatge al 25 d'abril de 1707, dia de la pèrdua definitiva dels nostres furs. L'escut amb les quatre barres roman il.luminat pel sol durant tots els dies de l'any, però aquest dia, 25 d'abril, s'hi fa l'ombra. L'arc que passa pel seu damunt el cobreix de la llum solar.

Pels carrer d'Otos, un munt de rellotges de sol dels més variats dissenys mostren l'atractiu d'aquesta petita població de la Vall d'Albaida, comarca definida per algú com la Toscana valenciana.

Aquí, si hay playa (faltaria més)

2010-11-16T18:52:00.005+01:00

Ja el tenim ací, el desitjat, el que tantes polèmiques ha provocat, aquell que Cascos deia que, com a prompte, fins el 2012 no l'esperàrem, aquell que Aznar va col.locar una travessa i se'n va anar sense més, el que durant aquest període han silenciat, ocultat i quasi, quasi, no l'han volgut perquè no era obra d'ells: l'AVE. Ara, com és massa evident la seua presència, el presenten des d'ací –en algun anunci de C9- com una actuació pròpia.
AVE, Rita i Camps te salutant.
No és la meua intenció parlar d'això. Més bé vull destacar altres aspectes que l'arribada d'aquest tren posa de manifest i fa destacar negre sobre blanc, deixant en clara evidència les carències totals i absolutes que aquest País presenta en temes d'infraestructures ferroviàries i de comunicacions per carretera entre les principals ciutats de tot el territori.
Està molt bé que Madrid i València estiguen tan sols a 1hora i 21 minuts, ja que així, els madrilenys podran anar a la Malvarrosa a prendre el sol i banyar-se en la mar i tornar-se'n a casa en un no-res. També els valencians podran anar a la capi a fer-se unes tapetes o a visitar El Prado i tornar prompte, com si hagueren anat a Algemesí.
Però, que fem si volem anar des de Gandia a Alacant, Elx, Alcoi, Alzira o Xàtiva? Ah!, si tens vehicle propi, no hi ha massa problema. La dificultat se't presenta quan vols utilitzar un medi públic. Vas a tardar unes quantes hores i, en alguns cassos, realitzar alguns transbords.
Això em va passar a mi, quan, per necessitat, vaig haver de traslladar-me a Alacant en transport públic. Tenia dues opcions: autobús, amb tres hores, o amb tren, via València. Una autèntica burrada. Ni parle, si vull anar a Alzira a tan sols trenta-cinc quilòmetres: tren fins a Silla i des d'ací, baixar cap a la capital de la Ribera.
Tot aquest territori de les Comarques Centrals està seriosament danyat pel que fa a les comunicacions ferroviàries. Sols en queda una i, la pobra, sembla que té els dies comptats: Xàtiva-Alcoi. Quanta utilitat tindrien aquells trenets que l'antigor sels va endur per davant i dels que tan sols queden traces en forma de vies verdes, i no sempre aprofitades. Carcaixent, Gandia, Dénia, Alcoi, Villena, totes unides en connexions ferroviàries que, d'haver-se modernitzat, serien un factor importantíssim de desenvolupament i contacte entre totes aquestes poblacions i comarques.
Portem molts anys reclamant el tren fins a Dénia. Silenci, menyspreu, foteu-vos. De qui és la culpa? Misteri, interessos ocults. Alacant no vol obrir Dénia a València i a València l'importa un pepino Dénia. Tot plegat, farem un territori ignorat per uns i per altres, abandonat a la seua sort.
I com no, menció mereix l'autovia central que hauria pogut estar acabada i per guerres PP-PSOE, ahí la tenim, inconclusa i motiu de discussions. Esperem finalitze tan aviat com diuen.