En el Meu Lloc

Oliva

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Fri, 20 Nov 2009 19:29:00 +0000

Quan visites una població per motius burocràtics o per altres assumptes de caràcter professional o laboral, no eres conscient de tot el que contenen els carrers i les cases i de tot el que ens aporten les persones i els seus costums. M'acudeix a mi aquesta reflexió després d'haver tornat -aquesta vegada amb caràcter de visita recreativa- a la població en què ha transcorregut gran part de la meua vida professional.
Oliva ha estat la meua casa al llarg de moltíssims anys i d'ella conec persones, costums i història i de la qual guarde també importants vivències ì experiències que, tot plegat, constitueixen un record impossible d'esborrar.
L'altre dia, en companyia d'uns amics, passejarem pels carrers de la vella Oliva, d'eixa part de la població que quan entres procedent de Gandia et queda a la dreta de la carretera i que quasi ningú dels que la travessen se n'adona. Per a tothom, Oliva és una ciutat difícil de passar pel transit que suporta i que es procura eludir si està dins de les possibilitats del nostre trajecte.
Però Oliva no és tan sols eixa carretera i els edificis i carrers que a la seua esquerra ens reben quan hi accedim. Oliva és també pura història en eixe espai que s'estén als peus de la muntanyeta de Santa Anna coronada pel castell-fortalesa del mateix nom.
Començant per la Raconada d'Alonso –avuí en dia una arreplegada placeta plantada d'arbres i on no fa massa anys encara s'alçava un vell edifici que albergava vivendes del funcionariat local i al costat hi era la residencia d'ancians regentada per unes mongetes- pugem pel carrer Abadia on es pot contemplar part de l'antiga muralla que la separava del Raval i la torre de l'antic palau dels Centelles, un palau gòtic malauradament desmuntat peça a peça espoliat com tantes obres d'art de la nostra geografia.
Una mica més amunt, se'ns presenta l'església de Sant Roc -antiga mesquita- presidint una apartada placeta i de la qual ixen uns carrers estrets plens d'encant, sobre tot l'anomenat carrer La Hoz, típic carrer tot tallat sobre roques i que presenta la forma d'aquest instrument agrícola.
Al cim de la població, s'alça el castell de santa Ana, talaia de vigia i refugi en moments de perill davant les incursions dels sarraïns procedents del nord d'Àfrica. Des d'allí, es contempla una amplíssima vista que comprén des del Montgó fins a Cullera.
Baixant del castell pel Calvari, empalmem amb una escalinata que ens condueix al carrer del Carme que ens porta fins la plaça d'Espanya on la imponent fàbrica de Santa Maria ens rep i ens mostra tota la seva història escrita en forma de rajoles amb les que estan construïdes les seues parets.
A les proximitats, es troben les antigues cases senyorials de Tamarit, remodelades amb bon gust i dedicades a la cultura. S’hi pot veure el passat agrícola dels olivers amb tota classe d'eines usades, en concret dedicat a l'oli, al canyamel, a la morera i al raïm.
M'ha agradat tornar a Oliva. Sentir el seu parlar tan característic, amb eixa fonètica tan diferent a la resta de pobles saforencs i tan allunyada de l'apitxat gandià. Passejar pels carrers tan coneguts per mi. Recordar el tio Borràs anunciant els diaris d'aquella manera tan característica: Levate, Las Provincias! I, com no, el trist anunci per mitjà de l'Andana que poc més o menys començava: Confrares i confraresses de totes les confraries... i continuava l'anunci indicant el nom i cognoms del finat o finada, el domicili i la parròquia on es celebrarien les exèquies. Aquest costum encara hi roman, però amb megafonia motoritzada. També, eixa olor a pebreres farcides, gambeta amb bledes o coques a la calfó que eixien dels abundants forns existents.
En fi, que Oliva està ahí més bonica que jo hi era, mostrant la conservació d'un passat que, malgrat tot, encara hom ha estat possible salvar de la depredació especulativa i immobiliària que ha arrasat quasi tot el patrimoni llegat pels avantpassats. Esperem continue i millore aquesta línia encetada anys enrrere quan els ulls se'ns van obrir i comprenguèrem que calia conservar el nostre patrimoni cultural. Per desgràcia, encara ens cal estar atents perquè els depredadors estan a l'aguait de possibles distraccions -o connivències- dels governants.

Matisos grisencs de tardor

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Fri, 13 Nov 2009 14:48:00 +0000

En aquests dies tardorencs quan la llum del dia es fa escassa i les vesprades resulten inacabables semblant que sempre siga de nit, els sentiments de tristesa i pessimisme tenen el camp adobat per enfortir-se i traure'ns tot allò que no voldríem que aflorara mai. Així doncs, vols escriure alguna cosa i no pots o no saps. Les idees se t'amunteguen al cap, els temes se't barregen formant un totus revolutus que ignores tant com per on començar com per on acabar. L'actualitat t'acudeix salvatgement en forma de notícies, en forma d'opinions, en forma de creences i en forma d'insults i desqualificacions d'uns a altres. I tot plegat, t'omplin de desassossec i de tristesa fent-te experimentar una mena de rebuig cap al món en què et toca viure.
Per una banda, veus els dirigents polítics d'un costat i de l'altre fent-se la punyeta tot el que poden, tot el que saben i més, sens aportar idees ni solucions. Viuen de l'insult i la desqualificació de l'altre, però de forment, ni un gra. Quin dia s'adonaran que estan per servir la societat a la que representen i no per detenir el poder o voler alcançar-lo i, si més no, per enriquir-se. Tot un conjunt d'impresentables dirigents que s'emparen en la mentida, l'engany i en la poca o nul.la crítica dels ciutadans cap a llurs actuacions ressonants i fal·laces.
Observes també com la jerarquia religiososa, que deuria donar exemple evangèlic i viure d'acord amb allò que diu representar, es parapeta en posicions ultramontanes i comença a tirar pedres contra tot aquell que no es fassa practicant de les teories religioses de les que s'autoprocla intèrpret. Pecadors de supèrbia. No son conscients que el mateix Jesús no va ser capaç de condemnar la pecadora dient allò de qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra. Es creuen lliures de pecat i amenacen amb excomunions.
Constates com pertanys a un poble que no s'estima; es més, que s'autodia, que està decidit a renunciar a allò que ha estat històricament i que vol perdre's en l'anonimat i en el ser un no res; tan sols sembla feliç manifestant-se com un esperpent disfressat d'autobombo i despreciant les veus dels qui es resisteixen a no perdre la seua identitat diferenciada. Governants i governats d'aquest poble formen una pinya difícil d'obrir degut a la desinformació que practiquen uns i a la renùncia a estar ben informats per part dels altres.
I que dir del medi humà on vivim? Més val no fer un relat exhaustiu de les relacions humanes, perquè és per plorar veient el poc respecte que ens tenim els uns als altres. I, com no, la proliferació de personatges que són cridats per les telefems a dir tota classe de favades i bogeries i axí mantenir el personal embadocat fins el punt de prescindir de coses més importants.
Davant aquestes situacions, no em queda més remei que abstraure'm de la realitat i dedicar-me a les meues coses oblidant-me de tot i de tots i pensar que la vida són quatre dies i cal viure-la d'un altra manera.
No sé si m´he deixat portar pel pessimisme, però la realitat que veig és aquesta. Supose que vindran dies millors. Al cap i a la fi, he realitzat un petit exercici de teràpia encaminat a evitar l’angústia existencial.

Ximpleries laïcistes

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Wed, 04 Nov 2009 17:53:00 +0000

Llegim en la premsa aquesta noticia:
Europa ha donat als laïcistes una primera però significativa i, segurament, històrica victòria en la seua lluita contra la presència de símbols religiosos en les escoles: El Tribunal d'Estrasburg o Cort Europea de Drets Humans ha declarat que els crucifixos en les aules suposen "una violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seues conviccions" i "de la llibertat de religió dels alumnes". La sentència és La reposta a un recurs presentat per Solie Lautsi, una ciutadana italiana d'origen finlandés que en 2002 va demanar a l'institut a què anaven els seus dos Fills que retirara les crucifixes. Després de molts intents fallits en els tribunals italians, Estrasburg ha referendat la seua batalla i, sobretot, hi ha assentant un precedent en una lluita en què s'han bolcat grups laïcistes de tota Europa. El Govern italià Deurà indemnitzar a Lautsi amb 5.000 euros.
　
Res que objectar a aquesta declaració del Tribunal d'Estrasburg. Ni entre ni isc, però està bé que les religions no estiguen presents a les escoles. Cada organització religiosa compta amb els seus espais on adoctrinar els seus seguidors. L'escola està per formar i educar persones dins d'un ambient neutre i purament civil. Ara bé: pense que hem de ser conseqüents amb aquestes decisions i actuar sempre i en tots els llocs de la mateixa manera.
De totes formes, cal considerar l'espai físic i històric on vivim i tenir present que les tradicions són les que són i no està bé, tampoc, d'erradicar-les totes simplement perquè tinguen un caire religiós -en aquest cas cristià-. Som el que som i venim d'on venim. És per això que no cal ser tan extremats com per eliminar tot allò que siga un signe religiós i actuar com si no tinguérem passat. Per això em sembla un destrellat prescindir dels nadals i dir-los festes d'hivern, entre altres ximpleries.
Veient totes aquestes reaccions laïcistes i tal com s'hi produeixen, semblen més producte d'integrismes que no pas d'un voler una societat al marge de creences. I és que els integrismes no apareixen sols en les religions; també ho fan en totes les altres organitzacions humanes siguen del tipus que siguen. Igual dóna que s'anomenen religioses, laiques, esportives, politiques o de qualsevol altre tipus.
Arribats als extrems que estem arribant, haurem de prohibir les creus que porten alguns penjades al coll com ornamentació, les creus públiques que hi ha en infinitat de pobles, i, com no, les creus que formen part de les ensenyes nacionals: Finlàndia, Suïssa, Anglaterra, Noruega, Suècia, Grècia, etc.
Com he dit abans, no hem de ser tan radicals i hem de tenir present que, ens agrade o no, tenim una història feta en el cristianisme, encara que el present en siga un altre.
Com a conclusió, s'hauria de recomanar als diferents tribunals que dicten aquestes sentències o als governants que volen imposar el laïcisme en tot, que actuen de la mateixa forma quan són els musulmans els que exigeixen respecte a les seues creences. Però, per desgracia no actuen sempre igual. Davant d'aquestos últims, estan cagats de por -valga l'expressió- i cedeixen a tot el que demanen. Açò es diu covardia, ja que solament presumeixen d'autoritat quan han d'actuar sobre els més dèbils, que en aquest cas som nosaltres que no posem bombes.

La Caverna de Plató

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Thu, 29 Oct 2009 22:34:00 +0000

Aquest matí, en classe de Filosofia, hem estat estudiant La Caverna de Plató, i no parava de vindrem al cap la situació d'engany a la que ens tenen sotmesos als valencians els informatius de Canal 9 i l'equip de govern presidit pel Sr.CamPPs.
Per als que no coneguen aquest mite i per als que no se'n recorden, passe a transcriure aquest resum del mateix. Al final, que cadascú traga les seues conclusions

En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.
Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral d'explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.

CONCLUSIÓ: Per a mí que tota aquesta gent que ens governa i els seus assessors, han estudiat bé aquest mite i l’han posat en pràctica amb absoluta mestria.

Arquímedes i CamPPs

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Thu, 22 Oct 2009 21:26:00 +0000

Parodiant el principi d'Arquimedes en el camp polític, diríem que és un principi físic que afirma que un partit totalment o parcialment submergit en la corrupció política, serà espentat amb una força vertical ascendent igual al pes del volum de la corrupció.

Aquest matemàtic grec mai hagués pensat que el seu principi haguera pogut aplicar-se al partit polític que governaria una regió enclavada a la costa més occidental d'aquell mar que ell estava acostumat a veure i on arribaven algunes naus a comerciar i a fundar algunes colònies. Però, mira tu per a on, ha resultat que sí, que el seu principi troba aplicació pràctica en la resolució democràtica a la presa de poder en aquesta terra que ja no sé si és nostra o de qui és.

Són uns polítics aquests molt vàlids per enredrar situacions molt compromeses per a ells. Són capaços de canviar aquestes situacions i portar-les al seu favor fent veure que no són ells qui han obrat malament. Venen la manta amb tanta facilitat que poden morir d’èxit.

Mentides, enganys, maquiavel.lismes adornats amb focs d'artifici i exaltacions al més pur estil faller, encisen la gent que es pren aquests assumptes com una ofensa a la terra i a les seus gents i voten, voten i els tornen a votar -quan més corrupció, més vots- fent-los pujar al més alt dels èxits electorals. Tot un cas d'aberració democràtica digne de la demagògia establerta a l'antiga Grècia.

Després de totes les actuacions, declaracions, posades en escena i demés parafernàlia exculpadora de possibles corrupcions de membres del partit, ara el Molt Honorable ens ix per peteneres dient que el culpable i qui va a pagar-ho tot, no és altre que Zapatero. Vaja, amb Paquito! Sembla que la processó va per dins i les nits se li fan llargues, tan llargues que no pot dormir i, després, clar el cap no li deu funcionar massa bé per dir les xorrades que ha dit. I es queda tan tranquil, amb el somriure ample, i escolta els aplaudiments dels seus i pensa: “Serà veritat el que acabe de dir?”

Espanya sencera ens observa atònita de veure tot aquest teatre i ens pren una mica en broma als valencians. Com pot ser que a més escàndols més vots? Al remat hauré de pensar que som badocs.

I ja que hem mencionat alguna cosa del classicisme, acabarem amb aquesta altra: Quousque tandem, CamPPs, abutere patientia nostra?

La Tercera Espanya. L'Espanya que no tenim.

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Tue, 20 Oct 2009 22:18:00 +0000

Ha caigut a les meues mans un llibre de Josep Antoni Duran i Lleida titolat "Entre una España y la otra", llibre en el que veig exposades algunes de les teories que sobre l'Espanya que ens toca viure he tingut. Aquest polític català sempre m'ha caigut bé pel seu discurs templat, asossegat i allunyat de les crispacions a les que ens tenen acostumats els representants dels dos partits majoritaris. Un discurs sempre ple de trellat i positiu es mire com es mire.

No coneixia res de la seva biografia i m'he dut la sorpresa de veure que no és nascut dins les fronteres de Catalunya, sinó a la Franja de Ponent, és a dir, a la província d'Osca i en concret a la localitat d'Alcampell. Com es pot veure, oficialment, aragonés, però sentimentalment, català. I com a tal exerceix amb plenitud d'idees i de fets.

Duran i Lleida exposa uns fets respecte a la llengua que em resultem molt familiars. En efecte, narra com la seua llengua és, des dels primers moments de la vida, el català, encara que no en té consciència d'això fins que marxa a estudiar a Balaguer.

Al seu poble, la llengua que parla és considerada, poc més o menys, com pecaminosa per part del mestre i, a banda de l'escola, ni a l'institut de Tamarit ni a l'església és utilitzada. Es qualificada despectivament com "chapurreau", cosa que he pogut comprovar recentment com també es considerada així al Matarranya, en la província de Terol. Els que hem nascut a territori de parla valenciana, almenys en aquells temps, també ens passava exactament el mateix.

El que m'agrada del seu pensament és la visió que té d'Espanya. Sols llegint la dedicació del llibre, ja et fas la idea per on va a transcórrer la seua tesi. Diu així:

"A tots aquells que, amb sentit comú, capacitat de diàleg i principis, han contribuït a mantindre viva una tercera Espanya, més serena, més centrada, més respectuosa amb l'adversari, orgullosa de la seua pluralitat i fonamentada en la seua diversitat nacional, cultural i lingüística".

En els diferents capítols va fent-se les preguntes sobre què és Espanya, quin concepte tenen de la mateixa els grans partits o la gent en general.

Espanya una o plural?, catòlica, laica o laïcista? També s'hi pregunta sobre treva o diàleg per poder acabar amb la violència. I com no, assimilació, multiculturalisme, integració. Acaba demanant una comunitat responsable.

Com a home de partit, aquest llibre fa la impressió que és una exposició dels principis polítics de la Unió Democràtica de Catalunya. Encara que així siga, no em pareix malament. Moltes de les seues afirmacions i teories polítiques les assumeisc totalment. Ja voldria jo polítics d'aquesta mena ací, al País Valencià, on sembla ser que s'hi ha instal.lat una classe política que deixa molt que desitjar, tant en partits majoritaris com en altres.

Sòria: quan el silenci parla

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Tue, 13 Oct 2009 20:04:00 +0000

Res com viatjar cap a algunes de les terres ibèriques per visitar-les de manera tranquil.la i assossegada, tot fugint, escapant de les atapeïdes zones que en diuen turístiques per excel.lència quan el calendari ordena "vacances per a tots" en algunes festes assenyalades. Al darrere queden les costes mediterrànies plenes de gent sorollosa, àvides de sol, de platja, de festes i botellots.

Quina alegria posar rumb a les terres sorianes on ens esperen uns dies de pau contemplant i gaudint totes les mostres del seu art, dels seus paisatges i de l'amabilitat i senzillesa de les seues gents, habitants d'uns poblets encantadors on sembla que el temps està detingut.

Santa Maria de Huerta és la primera localitat que visitem. Allí roman desafiant el pas del temps i la desamortització d'aquell Mendizábal encabotat en recaptar fons econòmics per a l'estat, el monestir que porta el mateix nom. No sé si el poble li'l dóna o és ell el que li'l dóna al poble. Més bé seria el segon supòsit. Uns relaxants cants gregorians ens acompanyen durant la visita per lliure a les antigues dependències monacals. Tot invita a la visita silenciosa, i uns cartell ens ho recorda.

De Santa Maria de Huerta partim en direcció a la propera localitat de Monteagudo de las Vicarías, un xicotet poble com quasi tots els d'aquesta província. L'antiga població es troba a la part alta i s'hi accedeix a través d’un portal fortificat en les antigues muralles. Uns carrers nets, ben empedrats i amb cases que han procurat tenir les façanes en consonància amb l'entorn, és l'escenari que hi contemplem. L'esglèsia i un antic palau-fortalesa presideixen la plaça principal al final del carrer Major.

Morón de Almazán és la següent població a la que accedim. Una excel.lent plaça Major alberga la gòtica esglèsia de Nª.Sª. de la Asunción amb una bellíssima torre plateresca. I com no, el rotllo no hi pot faltar. El rotllo és una columna de pedra, ordinàriament rematada per una creu o una bola que, entre altres finalitats, compartia amb les picotes les funcions d'ajusticiaments. Estos ajusticiaments van ser suspesos per decret de les Corts de Cadis en 1812.

Almazán és la població capçalera de comarca i una de les més importants de la província. El Duero la recorre per l'oest i una original passarel.la amb superfície ondulada s'esten als peus dels vianants perquè el puguen travessar i gaudir d'una poblada albereda on les fulles caigudes dels arbres embelleixen el terra amb una catifa de colors grocs i ocres en estos dies de tardor.

El paisatge de les comarques serranes canvia la secor dels camps de cereals per les muntanyes poblades de coníferes. En Abejar, una envellida església mostra les joies arquitectòniques del passat. Unes dones hi acudeixen a resar el rosari i aprofitem per entrar. Es queixen de l'abandó a què estan sotmeses per part del rector del poble i per l'episcopat. No ens lleven l'ull del damunt, no siga que siguem uns espoliadors més d'obres d'art que tan de mal han fet per aquestes localitats robant tota mena d'obres religioses en forma de quadres, escultures i altres objectes religiosos.

A Molinos de Duero, fem una paradeta i passegem pel poble entrant també a l'església. Conversem amb el rector, un xicot molt extravertit i amant de la pilota que ens conta les seues activitats pilotaires i d'altres esports populars.

A menys d'un quilòmetre arribem a Salduero, localitat on establim la nostra residència. El Duero hi passa tot jovenet, quasi sens aigua. Gerardo Diego, en les seues estades ací, va escriure aquestos versos:

¿Cuántos años, meses, dias?
Horas sólo cumple el Duero
Cuando pasa por Salduero.
Allá arriba, Urbión relumbra.
Nieve en mayo y en enero.
Ríe y llora, llora y rie,
¿Cuántas gotas tiene el Duero?

En Castroviejo, prop de Duruelo, situat en plena serra, visitem el que s'anomena la Ciutat Encantada de los Picos de Urbión. És un conjunt de roques de formes variades i impressionants i des d'allí, es contempla tota la vall per on transcorre el Duero acabat de nàixer. Les rutes senderistes abunden i son aprofitades pels amants d'aquesta activitat. Els boletaires també tenen el seu paradís, encara que aquest any, ens diuen, no ha plogut i no és gens fàcil trobar-ne.

La província de Burgos està al costat i allà ens endinsem per contemplar les petjades petrificades de dinosaures a la localitat de Regumiel de la Sierra. Aprofitem la proximitat de les llacunes de Neila i ascendim per una empinadíssima carretera fins el mirador i les llacunes Larga i Negra. Un gèlid vent ens invita a abandonar aquestos indrets a últimes hores de la vesprada. En eixos moments, un grup d'excursionistes es disposa a muntar les seues tendes de campanya per passar la nit. No els espanta el fred que comença a fer i que a la matinada ha de ser insuportable.

De tornada a Salduero, visitem el naixement del riu Arlanza. És una fonteta que naix tímidament al fons d'una esplanissada on unes persones s’entretenen jugant a les cartes fora de les caravanes on passen aquestos dies. I com el món està perquè hi haja de tot, els preguntem el punt exacte del naixement del riu i, oh sorpresa!: No tenien ni idea de tal fet. I varen continuar jugant com si res haguérem preguntat.

Molt a prop de Salduero es troba la bonica localitat de Vinuesa. Allí, un senyor que estava a l'església i que era el que dirigia les restauracions de la mateixa, es va percatar que estàvem comentant els diferents estils arquitectònics i va començar a explicar-nos tota la història del temple i de la localitat. Anècdotes molt interessants eren algunes que ens contà sobre la construcció del temple així com les actuacions del mecenes del poble, un bisbe nascut a la localitat i establit a Roma, que va dirigir les finances vaticanes, i va ser després arquebisbe de Nàpols. Allí, diuen, quasi quasi, va ser el fundador de la màfia napolitana. Tot un personatge.

Acabem les visites a la localitat d'Àgreda, ciutat de les tres religions. Visitem la sinagoga, el temple cristià i el barri musulmà on s'hi conserva una coqueta entrada amb arc de ferradura.

Bonica experiència la nostra allunyats de les masses exasperants. Tot un reencontre amb la història i una convivència amb una natura quasi lliure de gent incontrolada disposada a arrasar tot el que ix al seu encontre, embrutant l'entorn i abusant d'ell . Almenys ací, encara no ha arribat de forma massiva aquesta plaga. Desitgem i esperem que continue així.
plaga. Desitgem i esperem que continue així.

Vergonya, cavallers, vergonya (O com anem destruint el País)

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Mon, 05 Oct 2009 21:04:00 +0000

"Vergonya, cavallers, vergonya!" conten que va ser el crit de Jaume I quan, a Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure com la gent se'n feia cap arrere. Aleshores, va exclamar amb aquestes paraules plenes d'indignació tirant-los en cara llur covardia.
L'altre dia vaig assistir a un concert del grup Al Tall en què ens van delectar -i al mateix temps, fer reflexionar- amb el seu darrer treball que porta aquestes mateixes paraules com a títol.
Tota la lletra d'esta obra està basada en les lamentacions de Jaume I quan, després de la seua mort, el seu esperit visita els inferns guiat per Dante i es lamenta veient com la seua obra, es a dir, els regnes que ha fundat, va desapareixent al llarg del temps.
Així, des de Pere IV, passant, entre altres, pel Compromís de Casp, la reina Germana de Foix, El "Conde Duque de Olivares", el borbó Felip V, va narrant com va deteriorant-se la seua obra política fins arribar als nostres dies en què han fet un ninot de falla de la seua figura i "l'han plantat a la Glorieta per pixar-se davant d'ell"
Vergonya, cavallers, vergonya, de tindre aquest país com una "província" de la nació castellana, en la qual s'ofrenen glòries a Espanya mostrant la divisió de les terres i de la llengua comú.
I ara, arriba el dia 9 i les institucions ens recorden a bombo i plateret que celebrem l'arribada del bon rei Jaume a aquestes terres. I trauen la Senyera, i no consenteixen que s'incline davant ningú. Quina mentida, quina hipocresia, quina falcetat, quin folklore més ben muntat!. Quants d'ells senten el que volen representar? Quants d'ells tenen com a llengua el valencià? La senyera no la inclinaran, però ells davant Madrid aniran agenollats. De la llengua renegaran perquè ningú els puga acusar de no ser espanyols. Quantes Rites, quants Camps, quants Ripolls i Zaplanes, quants Ricardins i Fabres, i, com no, Russos fent el ruc!. Vergonya, cavallers, vergonya. Quin "país" ens voleu crear?

S'hi pot conviure?

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Mon, 28 Sep 2009 18:39:00 +0000

Lentament, sense aldarulls, sense estridències, com el que no vol res, però ho aconsegueix tot. Així ens l'estant clavant, sobre tot, des del Magreb, la cultura -o incultura- musulmana.
Cada vegada més, van apareixent notícies, hui per ahí, demà per allà, que algun musulmà vol que li respecten la seua manera de viure i entendre el món. Ara demanen menjars especials a col.legis i hospitals, ara es presenten amb burka davant un jutge. I cada vegada en són més. Gadafi ja ho va afirmar: “Europa serà musulmana pel pes de la demografia”. I a fe que s'està acomplint.
Acabem de recordar l'expulsió dels moriscos ara fa quatre-cents anys. No vaig a jutjar si va estar bé o malament. Vist des d'aquella època, tal vegada fos el més convenient. Vist des d'ara, tal vegada no. El que sí que és cert, és que aquells musulmans eren els descendents dels antics hispano-romans que havien abraçat la religió de Mahoma i, per tant, antics pobladors d'aquestes terres. Tot i això, els van fer fora I ara els seus descendents resideixen als països magrebins.
Si els que estan venint en estos temps foren aquells, tal vegada pogueren tindre alguna justificació: al cap i a la fi, d'ací isqueren a la força. Però crec que la invasió que estem patint no té res a veure amb aquells expaisans nostres.
El més cridaner de tot és l'arrogància amb què sol.liciten les coses. No ho demanen tímidament. Ho fan amb exigència: les seues creences religioses per damunt de tot. (Perquè no es posaran tan exigents demanant més drets als seus països?)
Sóc molt escèptic amb això de l'Aliança de Civilitzacions. És més: tal com estan les coses, ho crec una utopia.
Si analitzem una mica el comportament nostre i el comportament d'ells, veurem que està fonamentat -allà més que no pas ací- en una ètica religiosa. És a dir, que l'ètica o moral és la que Déu vol i que ve revelada en les seues respectives doctrines. Segons açò, cada religió té la seua perquè es creu en diferents divinitats, i així va a ser impossible posar-nos d'acord.
La solució seria que tots ens regirem per una moral o ètica natural i, per tant, tinguérem els mateixos criteris. Com que açò encara està bastant verd degut a la influència que exerceixen les diferent religions, hem de convindre que, ara per ara, una convivència sense estridències causades per les religions –que són les que regeixen la vida, els costums i les teories polítiques- va a estar més que impossible.
Tots aquests pensaments fa temps que els tinc i els debatem entre els amics. Ara es fan més palesos veient l'arrogància amb què eixa musulmana, Fàtima Hssisni, ha comparegut davant el jutge Gómez Bermúdez i escoltant les afirmacions tan fonamentalistes que ha fet una vegada ha eixit de la sala.

De nou la rutina.

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Sun, 27 Sep 2009 18:27:00 +0000

S'han acabat els dies d'estiu. S'han acabat les calors sufocants que no ens deixen viure, almenys en aquestes terres mediterrànies carregades d'humitat i calor. Ara, tothom en torna al treball, a la rutina diària, a la monotonia dels dies, esperant ansiosament els caps de setmana.
És veritat que tots no gaudeixen de tot l'estiu per trencar horaris. No, però els dies llargs i plens de llum fan que ho semble. A l'estiu tot lo món viu, diu el refrany. Viuen els qui treballen i viuen els qui fan vacances. Es normal veure la gent asseguda per les nits a les terrasses de qualsevol localitat prenent un refresc, o passejant pels bulevars de les platges esgotant les hores del dia que pareix en tinga més de vint-i-quatre.
Les pluges d'aquests dies són com el senyal que diu: cavallers, ara va de bo. I tots a casa. Horaris rígids. Xiquets a escola. Cafeteries plenes de mares que els hi han deixat o que n'esperen la sortida.
Però després de tanta vida al carrer i de tant esplai, sempre es troba un indici què ja es hora de centrar-se en les activitats rutinàries i reprendre allò que ens varem deixar al mes de juny. Ara, localitzem els amics amb més facilitat perquè tots estan al peu del canó.
Tota aquesta rutina, tots aquests horaris, totes aquestes obligacions, fan que qualsevol cap de setmana -i si ve amb algun pont afegit, encara més- ens semblen com una estada al paradís. Ens freguem les mans assenyalant al calendari unes dades per fer una escapada on siga. Eixos dies són com la bona essència que es guarda en flascó menut.
I com que l'estiu proper està tan lluny, no hi pensem. Fa la impressió que estos dies, setmanes i mesos, van a ser eterns. Però, no: tot passa i torna de bell nou, les penes i les alegries, les nits i els dies, les llunes noves i les velles...
Cada temporada té els seus encants i caldrà saber trobar-los perquè res ens amoïne. Les persones necessitem canvis i estos canvis ens els dona el saber que cada dia és diferent i que podem millorar i perfeccionar-nos més en totes les activitats que realitzem.

Passant per Beniarrés

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Mon, 21 Sep 2009 11:02:00 +0000

Després d'una zigzaguejant pujada provinent de la veïna població de Castelló de Rugat, arribes al cim del port on un cartell t'indica que vas a entrar a la província d'Alacant. Des de fa anys, una contínua lluita de pintades i esborrades sobre el mateix va posant de manifest que açò de les províncies és un invent noucentista que alguns estaments polítics i econòmics volen que perdure pels segles dels segles, i altres grups més arrelats a la terra on viuen intenten dir-te que el que vas a fer és entrar a la comarca del Comptat. Axí, un continu escriu i esborra va fent-te partícip d'una o d'altra preferència.
Comencem la baixada i el primer que ens hi apareix són les altes muntanyes d'aquest extrem nord-est de les serralades bètiques que tanquen aquestes valls del nord de la província d'Alacant o del sud de les Comarques Centrals valencianes, segons la ideologia de cadascú i que ja hem vist una manifestació en el cartell mencionat abans.
El més impressionant de tot és l'agrest visió del Benicadell, el seu regall que el pas milionari dels anys ha anat llaurant entre els cingles verticals de la seua cresteria calcària. I als seus peus i coronat per la seua ermita marinera, Beniarrés, on l'embassament dóna un aire lacustre a aquestos paratges.
Beniarrés apareix com un poble allargassat des de la part alta poblada de xiprers que escorten eixa ermita blanca que sembla vigilar la localitat, fins el pla on antigament s'hi trobava l'estació del ferrocarril i avuí en dia un descafeïnat edifici alberga el col.legi Perputxent que substitueix les antigues escoles construïdes en els anys 1927-28 i on moltes generacions d'alumnes hem aprés a sumar i restar, a recitar de memòria els rius i muntanyes peninsulars, a tindre educació cívica -matèria tant oblidada actualment- i com no, a cantar unes cançons que feien referència a uns ideals i doctrines polítiques que són del passat.
El descens segueix jogarrí amb el barranc que comença allà dalt i va traçant corbes i pendents vorejat per uns terrenys abancalats en forma escalonada on els nostres avantpassats, amb molt esforç i dedicació, van plantar d'oliveres i que quan arriba el mes de juny, unes grans taques grogues afloren i omplin d'aroma a camamil.la l'ambient dels carrers en el dia del Corpus, la processó del qual està jalonada per diferents altarets ornamentats amb les plantes que el veïnat trau per a l'ocasió i que la barreja de flaires de roses i camamil.la fan d'aquesta festa una porta oberta a les calors de l'estiu.
La carretera planeja per darrere l'ermita que queda a un nivell més elevat i arriba a la localitat, sense entrar en ella, pel punt que es deia “El camí de les Hortes”-hui, carretera de L'Orxa- que era el camí per on es tenia accés a les hortes anomenades de Benillup, antic poblat morisc vora el riu Serpis, i que situades al centre de la Vall de Perputxent, són un espai agrícola molt fèrtil on possiblement conrearen cereals els antics pobladors de la Cova de l'Or, importantíssim jaciment del Neolític en aquesta part de la Mediterrània occidental.
Si accedim a la població per aquesta entrada, el carrer Sant Josep ens durà a la part alta del poble on, a la dreta, està situada l'ermita i tot recte es troba situat el carrer Ribera, que era el lloc per on gent del poble se n'anava a la comarca de la Ribera on tants treballadors es necessitaven per a la sega de l'arròs.
Abans d'arribar al carrer Ribera, creuem el carrer de la Cova Santa, el més llarg de Beniarrés i que està dedicat a la seua patrona. Aquesta “maedeu” prové de la població d'Altura, a l'Alt Palància i va ser declarada patrona del poble allà pel 1748 agraint-li l'haver lliurat la població dels efectes destructius dels terratrèmols ocorreguts en aquella època.
Quan accedim a la part baixa, ens trobem amb l'església de Sant Pere. És una església neogòtica construïda als darrers anys del segle XIX amb l'aportació econòmica de la població en forma d'entrega de blat per a la seva posterior venda i col.laborant també en el transport manual de rajoles des d'un teular existent als afores de la població. Es podria atorgar el títol de Catedral del Comptat, amb permís de les altres poblacions de la comarca.
Beniarrés, com tantes poblacions d'aquestes terres, no alberga monuments antics pel fet que estava habitat totalment per moriscos amb escassos recursos econòmics i que al 1609 van ser expulsats tots cap a terres del nord d'Àfrica, sent repoblat en els següents anys per gent vinguda d'altres comarques veïnes: La Marina, L'Alcoià, La Vall d'Albaida i, fins i tot, l'Alacantí.
A menys de tres quilòmetres, s'hi troba l'embassament que pren el nom del poble. Aquesta presa fou començada als anys quaranta i va ser acabada a les darreries dels seixanta. Les aigües que s'hi arrepleguen estan destinades als regadius de la comarca de La Safor (Horta de Gandia).
A l'eixida del poble en direcció als peus del Benicadell, s'hi troba un indret anomenant el Barranc del Port, paratge poblat d'arbres que ofereixen una agradable ombra els dies càlids de l'estiu i on es venera una imatge de la patrona en una coveta habilitada per a tal efecte i on dues fonts ens ofereixen unes aigües que sempre han tingut fama de bones i que, no fa massa anys, eren conduïdes fins al poble podent-se beure en una font anomenada popularment la Font del Gaiato. Uns amants de destrossar les coses públiques la van destruir. Afortunadament, ha estat refeta, però ja sense aquelles aigües provinents d'aquell indret.
I així abandonem Beniarrés en direcció a Gaianes, a tres quilòmetres, que es la població més pròxima i des d'on podem tenir una visió de Beniarrés com un dibuix de carrers que baixen de l'ermita i van a parar a la carretera per on hem vingut i des d'on contemplem també el diàleg que semblen tenir els dos temples del poble: la blanca ermita situada al més amunt i l'església neogòtica al més avall.

La tardor

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Tue, 15 Sep 2009 21:26:00 +0000

Hem entrat en període de tronades i fortes pluges. La tardor la tenim ahí mateix i tothom torna a la rutina diària. L'estiu, amb aquest oratge, ens diu adéu i se'n va cap a terres més meridionals on ja estan esperant-lo amb els braços oberts.

Mirant el passeig marítim de la platja, la solitud es fa patent. Escassa gent ocupa aquest espai que no fa massa dies n'era de gom a gom. Ara, però, ens ofereix la seua tranquil.litat i ens reclama per gaudir del seu paviment sense l'atropell dels dies de ple estiu.

La xicalla ha tornat a l'escola i ja no corre riallera jugant amb la sorra fent castells i bassals. Ara s'enfronta a la dura tasca dels horaris i els deures escolars. Els majors també tornen a la rutina diària.

Mirant la platja, et pares a pensar si aquest lloc és el mateix de fa uns dies on el sol escalfava implacable i la gent hi jeia per rebre'l com si tingués por de què se n'anés i no tornés més.

A les terres de l'interior, els arbres caducifolis omplin el paisatge de colors grocs i ocres donant a l'ambient eixa característica cromàtica que a les terres costaneres d'aquest país és difícil que la trobes.

La tardor ens anuncia la brevetat de la vida amb eixos dies tan curts que quasi com ens deixen veure la llum del sol. Però tot es necessari per acomplir el cicle vital dels éssers vius que necessiten d'aquest cicle per renovar-se i ressorgir amb força quan aquest període acabe el seu periple.

Moralistes immorals.

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Fri, 11 Sep 2009 18:00:00 +0000

Sempre m'he preguntat perquè eixa oposició del PP a l'educació cívica basada en una ètica laica que, al marge de les religions, servisca a les persones per poder conviure amb respecte mutu, amb pau, concòrdia i harmonia. Ja sé que açò és un poc utòpic coneixent com som els humans, però per intentar-ho que no quede. Em fa, però, la impressió que aquestos "moralitzadors" de morals hipòcrites volen que l'ètica siga la que “emana de Déu” i que ens es transmesa pels seus “ministres” als quals hem d'obeir sens més. D'aquesta forma tenen uns ciutadans adotzenats i poc crítics amb el poder establert.
Jo no sé si aquesta ètica o moral que ells volen impartir és o no la que després practiquen en les seues actuacions polítiques. Més bé, em sembla el contrari veient com actuen dia rere dia. Ells que són els ortodoxes de la tradició cristiana, dels valors patris; ells que diuen ser alguna cosa així com ser la reserva espiritual; ells que van a missa amb cotxes oficials; ells que reben la màxima autoritat catòlica sens reparar en despeses; ells que prenen café amb personatges vestits amb púrpures, etc. En fi, que alguna cosa diferent hauria de ser el seu comportament.
Al nostre abast ens arriben diàriament notícies protagonitzades per ells en les que la mentida, la falsedat, la difamació, la calumnia i l'acceptació de prebendes més descarada són la tònica de la seva actuació. I clar, per a actuar d'aquesta manera, un bona educació cívica i ètica els fa nosa. Ja sabem que la paraula Justícia, en boca del PP i els seus portaveus es tradueix en blasfèmia, violació, injustícia i defensa de la corrupció.
Sens anar-nos-en massa lluny en el temps, escoltem com el Sr.Mariano li demana al president del govern allò que els seus no practiquen: contenció en la despesa pública. Pregunteu-li al Sr.Camps que fa per tenir el deute més alt de tot l'estat espanyol.
I ara, en aquests dies, degut al cas de transfuguisme a Benidorm, s'esgarren les vestidures, aboquen verí contra el PSOE (que tampoc són santets), tronen amb tota classe d'improperis, oblidant el Sr.Zaplana que se'n va aprofitar per fer carrera política al més alt nivell i que, a hores d'ara, ells estan fent el mateix a la ciutat de Còrdova i que també ho han fet en 24 cassos més.
Podria estar escrivint més i més per desfogar-me del tot -cosa que no crec- però si vull acabar amb la notícia que els assessors de l'ultra nacionalista espanyol Sr.Aznar que formen part del GEES (grup de propaganda neocon) apel.len a l'exercit per restaurar les “llibertats” a Catalunya. Al mateix temps, ho veuen força inviable perquè l'exercit s'ha convertit en un “laboratori progressista per al feminisme, l'homosexualisme i el transexualisme”. Tot un al.legat al cop d'estat (exemple de convivència).
Estem davant d'un ramellet de floretes conservadores de les que en fan gal.la alguns membres destacats del partit de l'oposició que no dubten en assenyalar-nos quins són els camins a seguir per a ser un bon ciutadà.

De poble

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Sun, 06 Sep 2009 21:12:00 +0000

Per descomptat que açò d'internet és una finestra oberta des d'on pots abastar tot el que vulgues i trobar tot el que cerques sens límit de cap mena. A les pàgines de les xarxes socials vaig trobar un grup anomenat “M'agrada ser de poble” on milers de persones estan adscrites i des d'on exposen els seus pensaments sobre el fet de pertànyer a aquestes entitats de població menors i tan diferents a les ciutats.
El fet de ser de poble, concretitzat en un determinat poble, significa, sobre tot, tenir ben clares les teues arrels i poder remuntar-te a darreres generacions trobant-te pel camí amb altres individus que encara estan emparentats amb tu i que en grans entitats de població estaria una mica més complicat de fer-ho.
Una altra característica -aquesta no és la de ser de poble, sinó la de viure a un poble- seria la familiaritat que s'hi té amb tot o quasi tot el veïnat. Tothom es coneix i des d'aquesta coneixença es deriva un cert lligam que fa que les relacions entre les persones siguen més humanitzades i conseqüentment, més fluides i afectives. (Sempre hi ha aspectes negatius en aquestes relacions, però en totes les comunitats, tant les rurals com les urbanes)
Quan els habitants d'un poble ixen de casa per realitzar qualsevol activitat i es creuen amb altres, immediatament es posa en funcionament un transvassament d'afectivitat que obliga -la majoria de voltes- a detindre's uns moments i “fer un barret”. Aquestos fets són quasi impossibles a les ciutats on el mutu desconeixement està quasi garantit.
En un poble, es coneix qui viu a cada casa, a què es dediquen els seus habitants i quins són els seus projectes. També, qui és la seua família, quins han estat els seus avantpassats i si són recents a la localitat o pel contrari, les seues arrels estan ancorades en el temps.
Aquestos serien alguns dels avantatges de viure a un poble. Naturalment que hi ha molts inconvenients, però caldria sospesar-los per traure'n conclusions. Els que som de poble i vivim a les ciutats, estem en condicions de poder fer-ho. Reconec que no és una tasca fácil el poder tenir una preferència, però sí que es tiren de menys totes aquestes qualitats que hem deixat al darrere quan les circumstàncies ens han situat a una ciutat, moltes vegades en contra dels nostres desitjos.
Caldria afegir que no tots els pobles són el mateix. Hi ha pobles grans i pobles menuts, pobles d’interior i pobles costaners, pobles amb les tradicions vives encara i pobles amb excesiva influencia forània, pobles en els que hi pots deixar la porta oberta i pobles en els que ho has de tancar tot amb pany i clau. En definitiva: que segons siguen uns o altres, la qualitat de vida serà diferent.
I tot plegat, quan u va fent-se major és quan surten tots aquests sentiments que de més jove quasi com te n'adones i sembla que vius més feliç a una ciutat que no pas al poble degut a tots els serveis que t’hi pots trobar a l’abast. També crec, però, que pot ser siga una quimera perquè al fons de quasi tots aquells qui hem nascut i viscut en una petita localitat sempre hi pot existir eixe caliu que puga revifar en qualsevol moment.

Futbol i sentiment

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Sun, 30 Aug 2009 11:48:00 +0000

Ja ha començat la nova temporada de futbol. Sembla que aquest fet ens done il.lusió per reiniciar l'espai temporal que s'enceta després del període estival on tot està parat o ralentitzat. Ara, els caps de setmana se'ns presenten més atractius simplement pel fet de tenir partits de futbol que ens els amenitzen. Ja veus, unes persones disputant-se un baló per col.locar-lo dins d'una gàbia oberta per un costat i procurant que no ens el fiquen a la pròpia. Açò, poc més o menys, és el raonament dels contraris a tota aquesta moguda que usa milions i milions d'euros i que movilitza mitjans de comunicació amb més usuaris que no pas altres informacions de qualsevol altre tipus.
El futbol, però, no és això. Tal vegada el fet de jugar i gaudir de les destreses dels jugadors siga el que menys interesse. Tot el que volen els aficcionats és que el seu equip guanye siga com siga, encara que no hi jugue bé i el contrai ho faça com els àngels. Sobre tot es tracta de satisfer l'ànsia de triomf que tenim els seguidors d'un bàndol en qualsevol lluita.
El sentiment de què alguna cosa és com nostra i que per damunt de tot ha de triomfar, el fem palés quan ens identifiquem amb un equip de futbol. Si som espectadors que viuen l'emoció de què entre la piloteta a la porteria contrària, preferim ser-ho quan juga el nostre equip, encara que s'enfronte a un rival d'escassa entitat. Si ens ofereixen un altre partit, encara que els contrincants siguen equips de “campanilles”, no vibrarem, no ens emocionarem, no correrà per les nostres venes eixa sang plena de vida que ens fa botar del seient als moments àlgids del joc.
I és que el futbol és més que futbol: és sentiment. No ens enlluerna el joc practicat. Són eixos colors, eixe club els que identifiquem com una part nostra i de la que creiem formar part. De vegades, fins i tot, volem que siguen com una manifestació d'una determinada ideologia oposada a una altra que considerem que ens oprimeix.
Aquesta manifestació sentimental arriba fins l'extrem d'alegrar-se quan un equip dels grans que no siga el nostre fracassa, quan no guanya els trofeus que s'havia proposat. En definitiva: quan la prepotència mostrada per ells en detriment del nostre no es veu reflectida a la pràctica.
En aquest país, sembla que sols hi haja dos clubs. La resta no compta, és ignorada. Es dona més importància periodística a un simple entrenament d'aquestos dos grans que a un trofeu guanyat per algun altre component de la Lliga. I clar, açò condueix a provocar en els seguidors d'aquests últims un sentiment d'odi (si és aquesta la paraula adequada) cap als considerats dos clubs importants gaudint tant dels fracassos d'ells com dels èxits nostres.
Aquestes coses no es poden fer entendre als que no gaudeixen del futbol. És que els sentiments no es poden explicar i el futbol és això: sentiment.

Notícies que es comenten soles.

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Fri, 28 Aug 2009 16:04:00 +0000

Encara hi ha catòlics que es pregunten perquè tanta gent abandona l'Esglèsia. No vull exposar cap argument. Simplement us remet a aquesta notícia del diari El Plural. Vosaltres mateix.

http://www.elplural.com/politica/detail.php?id=37349

Quina diferència trobem entre Jesucrist predicant als voltants del riu Jordà i les imatges del Cañizares? Com veieu, els màxims enemics de l'Església no són els anticlericals, sinó els mateixos jerarques que la regeixen embrutant-la d'aquesta forma.

Reflexions després d'unes festes.

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Tue, 25 Aug 2009 18:45:00 +0000

En aquesta Celtibèria en què vivim, es produeixen constantment i per tot arreu unes festes religioses que jo no les qualificaria d’eixa manera. No dubte que hi haurà gent que hi participe amb total i profund sentiment religiós, però la immensa majoria hi assiteix com a un acte més en el programa festiu de la localitat de torn.
Què són, sinó, eixes romeries, eixes processons, eixes aclamacions desaforades a les respectives patrones o patrons locals? Si rasques una mica en eixes actuacions, veus com tot queda reduït a un acte emotiu exterioritzat en eixe moment però que després no es veu reforçat per una vida conforme a la religiositat que es pretén tenir i de la qual alguns en fan gala. Com bé diguem: fum de canyot.
Qui no ha tingut coneixement de persones que no entren mai a una esglèsia, però que el dia de la patrona es maten per portar-la en andes per tots els carrers? Alguns encara manifesten el següent: “jo no crec en Déu, però a la patrona del meu poble que no me la toque ningú”. Costums, tradicions, paganisme encobert, és tot açò.
Quan vegem per la tele els dirigents polítics participar en les romeries, tot abillats amb mocadors al coll, brusa negra i canya a la mà, pensem que estàn participant amb sentiment religiós o que estan manifestant-se perquè el poble els identifique com a tals i se’n recorden d’ells a l’hora de votar? Pensem que en les processons, situats al darrere de la imatge religiosa, les autoritats locals amb altres autoritas com a invitades, estan sentint emocions religioses i per això hi participen?
Quanta hipocresía, quanta falta de sinceritat, quina manera de folcloritzar! Cal reconéixer les coses com són i dir que u participa en aquestos actes perquè són part de la festa i prou.
El pitjor de tot no és açò, no. Crec que són les reaccions viscerals de la gent quan se t’ocorre dubtar de la religiositat d’aquestes manifestacions. Et podrien condemnar a la foguera com en temps de la Inquisició. Afortunadament, aquesta institució és cosa del passat.
I arribat a aquest punt, quina diferència hi trobem entre les reaccions d’aquestos fanàtics i malinterpretadors de la religiositat i les reaccions dels ayatollahs davant interpretacions que algú puga fer de l’Alcorà? Al meu pensar, cap.
He vist alguna reacció d'aquests simplement per opinar i dir que hi ha gent que acudeix a aquests actes, no per sentiment religiós, sinó per algun altre tipus de sentiment com poguera ser: respecte a una tradició o identificació amb una manifestació d’identitat com a poble.
Quina opinió es pot tenir d’aquestes persones que reaccionen tan malament en nom de la religió? Doncs que no són gent que practica una forma de vida d’acord amb els principis que d’ella emanen. Són, pura i durament, fanatics.

La terra del "Fi del Món"

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Fri, 21 Aug 2009 17:21:00 +0000

Buenos Aires, Argentina. Aeroport d'Ezeiza. Un dia calorós de ben entrada la primavera austral. Estem ansiosos per embarcar a l'avió de la companyia “Aerolíneas Argentinas-Austral” que ens durà en un vol d'unes tres hores a les terres més meridionals del planeta, concretament a la ciutat d'Ushuaia, que ostenta el títol de ciutat de “Fin del Mundo”.
En aquest matí de finals de novembre, l'avió s'enlaira i des de les finestretes, s'observa com les cases i poblacions van fent-se, cada vegada, més diminutes i van quedant-se al darrere donant pas a altres paisatges de la Pampa tacats de diminutes estàncies envoltades per camps immensos, quasi infinits, immersos en solitud absoluta.
Ben prompte, la terra ferma s'esvaeix i el color verd dels camps de cereals es transforma en el blau immens de l'oceà. I paral.lels a la costa patagònica, ens apropem a les muntanyes encara nevades de les terres del sud. Una boira intermitent les deixa entreveure intententant acaronar les ales de l'avió i un rictus preocupant en les cares de tots vol disfressar-se de tranquil.litat.
Al fi, l'avió es posa damunt del terra en un exercici de perícia dels pilots, deixant la superfície de la mar just on comença la plataforma de l'aeroport. Uf! Quin descans sentim tots quan escoltem el soroll i notem el colp del tren d'aterratge sobre l'asfalt de la pista.
Ushuaia ens dóna la benvinguda. La nit anterior acabava de nevar i encara hi havia restes de neu al voltants de l'aeroport. A la llunyania, les muntanyes ens oferien els cims completament nivis i tocant els núvols que havien dipositat sobre ells la blanca, pura i tardana neu primaveral.
Un autobús ens porta per una estreta, empinada i sinuosa carretera fins els peus de la glacera Martial, on un acollidor hotel a mode de cabanes de fusta ens rep. Són habitacions amb tots els serveis i on un enorme finestral ens ofereix la vista de tot el canal Beagle, canal situat més al sud encara que l'estret de Magallanes.
Uns dies d'estada i visites als llacs Escondido, Fagnano, al Parc Nacional de Tierra del Fuego i la badia Pataia, on s'hi troba una estafeta de correus la més meridional del món. Ací, tot és el més meridional, tot és del Fin del Mundo; i és cert.
Naveguem al llarg del canal i els lleons marins, foques i pingüins formen part de la fauna que descansa ociosa, damunt les roques o sobre els pedregars de les platges, al calor dels tímids rajos solars
Tastem excel.lents truites pescades als rius locals, saboroses carns vacunes dels ramats que per allí pasturen acompanyades de no menys excel. lents vins patagònics. I, tot plegat, allò que més em satisfeia: sentir-me lluny de la civilització, lluny dels grans centres urbans del món, lluny de les massificacions de les terres massa poblades. L'Antàrtida, com aquell que diu, a un pas. Els grans centres urbans a milers de quilòmetres. Un lloc per quedar-se una llarga temporada fins que el cos et demane una altra cosa.

Alcoi-Gandia: aquell trenet tan entranyable.

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Sun, 16 Aug 2009 14:18:00 +0000

Induptablement, el tren Alcoi-Gandia (AG)ens ha marcat a tots aquells qui l’hem conegut recorrent aquestes terres del Comtat i de La Safor. Jo, que el vaig conéixer des del meu naixement a Beniarrés, el recorde quan ens portava fins Alcoi o Gandia que eren les ciutats on la gent solia anar per comprar o realitzar alguna altra gestió, doncs a València, no es viatjava gaire i Alacant sols era un nom que figurava entre parèntesi al costat del de Beniarrés. El recorde també quan era part de les nostres vides i, d'una forma o d'altra, ens servia de referència per dir-nos en quina part del dia ens trobàvem al ritme de les seues arribades.
Tot començava quan el seu xiulit avisava que eixia del túnel i s'apropava amb pas lent superant una petita costera que allí li plantava cara, sobre tot, quan la pluja, la neu, o l'excés de vagons, feien que la seua marxa fos dificultosa. Unes cadenes a l'entrada del poble servien perquè no passés ningú i la farola allí existent li donava pas per entrar a l'estació.
Els diumenges a la vesprada, era motiu per eixir a passejar i acudir al seu pas i saludar amb alegria els viatgers que responien, també, aquestes salutacions. Quins temps aquells tan diferents a aquestos en què les presses i els individualismes fan de cadascú un món enfrontat als altres i que no ens importe qui passa per davant nostre!
Qué divertit era quan s'apropava el tren i col.locàvem sobre les vies alguna moneda de cèntims i era esclafada fins deixar-la irrecognoscible. El goig de veure aquella transformació no tenia preu quan veiem els efectes que una gran massa de ferro com aquell monstre era capaç de produir en una altra peça d'un metall feble i de tamany reduït. Altres vegades escalavem per la boca del túnel i, des de dalt, el veiem eixir com una enorme serp tirant fum pels quatre costats. I a l’estació, contemplàvem absorts com els maquinistes, bruts de carbó fins les celles, engreixàven les bieles que transmitien el moviment a les rodes de la màquina amb unes enormes olieres o omplien d’aigua la panxa d’aquella massa de ferro que sols tragava carbó i aigua.
Al costat de la porta d’entrada de les oficines del cap d’estació, hi havia una campana que la feien sonar quan el tren eixia d'alguna de les estacions contigües: L'Orxa, quan procedia de Gandia i Gaianes quan venia d'Alcoi. Si hi havíem de pujar per desplaçar-nos a alguna de les dues “capitals”-que això eren per a nosaltres Alcoi i Gandia- una immensa ansietat ens envaïa i sobre aquells bancs de fusta depositàvem tota l'emoció prèvia a un viatge que no trigaria gaire en arribar a la seua destinació perquè els recorreguts eren curts (32 kms a Gandia i 18 a Alcoi).
Si anàvem a Alcoi, un llarguíssim pont de ferro a l'entrada de Muro ens servia de balcó des d'on podíem observar el riu d'Agres que, procedent d'aquella localitat, discorria -això sí, quan portava aigua- camí del riu Serpis que era el que servia de guia a aquest trenet en el seu camí des d'Alcoi al Grau de Gandia. Des d’ací, partia el seu germà xitxarra rumb a les terres de l’interior: Villena i Yecla (V.A.Y). El túnel de Cocentaina indicava que Alcoi hi era a dues passes i el viatge s'acabava.
Quan el desplaçament era a Gandia, el tren anava alegre i desenfadat perquè la topografia és descendent camí de la mar. Arribava a L'Orxa i contemplavem de prop el castell de Perputxent i la fàbrica de paper enfront de l’estació amb el conjunt de vivendes que feien d’aquest indret, un lloc ple d’activitat. I de seguida, el riu que, entre muntanyes encaixat, obria el pas al tren, que sens esforç, rodava al ritme del trac a trac acompanyat pel soroll de les aigües ràpides que de tant en tant eren abocades des dels assuts que jalonen el Serpis i que eren aprofitades per produir energia elèctrica en les xicotetes centrals que hi havien. Avuí, sols en resten vestigis del seu passat. I els túnels: tota una festa baixant les finestretes per evitar així les molèsties del fum i la carbonissa que ens encegava els ulls i ens embrutava la roba de mudar que la mare ens havia fet posar pe l'ocasió.
Quanta nostàlgia, ara, al recórrer de bell nou aquestos paratges a peu o amb bicicleta. Per descomptat, que les noves generacions de tots els pobles per on passava el tren no tenen gravades a la retina aquestes experiències i que tot açò es pot semblar com historietes d'algun lloc que no és el seu, però que sí, que ha estat una realitat durant setanta-sis anys(25 de gener de 1893 a 16 d’abril de1969) per a totes les generacions que hem vist com passava el tren i com servia de nexe d'unió per a tos els pobles del seu trajecte. Gandia, Almoines, Beniarjó, Potries, Villalonga, L'Orxa, Beniarrés, Gaianes, Muro, Cocentaina i Alcoi eren els noms geogràfics que qualsevol xiquet de l'època recitava de memòria.
La meua generació ha estat de les últimes que han vist el seu pas pesat, el seu pas decrèpit i agonitzant, la seua existència amenaçada er ser un mitjà de transport que no va estar actualitzat ni adaptat als nous temps: tal com va ser inaugurat, va acabar: amb els mateixos vagons i amb les mateixes locomotores. Açò va ser el seu final, la seua sentencia de mort. Uns se n'alegraren per deixar espai lliure als somnis expansionistes de les poblacions que somniaven en ser grans ciutats i aquest transport noucentista els impedia desenvolupar-se com a tals. Altres creien que es farien infraestructures viàries per al transport automobilístic en la zona (incautes i servils edils franquistes). I altres, però, vam veure com alguna cosa de les nostres vides s'esvaïa i que mai més seria amb nosaltres. Quans anys després de la seua desaparició hem estat somniant què encara hi circul.laven trens per unes vies que semblaven haver-se resistit al seu desmantellament.
En fi, una comunicació ferroviaria que junt a altres de la zona també suprimides, serien, avuí en dia, tota una infraestructura ben útil per a aquestes comarques centrals tan desvertebrades en transport públic. Açò és un claríssim exemple de miopía política d’una classe governant d’un temps passat que no veia més enllà dels seus nassos o que no la deixaven veure.

Himne oblidat

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Mon, 10 Aug 2009 17:57:00 +0000

He trobat en un grup de Facebook http://www.facebook.com/group.php?gid=115385198026 aquesta informació sobre els himnes regionals existents al País Valencià que, fins ara, deconeixia. No sé si han estat ocultats intencionadament o si existeix algun altre motiu. El cas és que ahí estan, a l'abast de qui vulga saber que altres himnes són possibles, i que no sols tenim aquest himne tan folcloric i tan allunyat del que deuria ser el nostre país. Els adictes a l'Himne Regional, poden passar per alt aquesta informació.

Probablement, qualsevol valencià reconeix amb facilitat l'himne regional, creat el 1909 pel Maximilià Thous Orts, de marcada exaltació espanyola que obviament no va ser, ni de bon tros, acceptat pels sectors més sobiranistes de pre-guerra. Amb ànsies d'apropar el cant al nacionalisme valencià de l'època, va tractar-se de substituir l'arxiconeguda frase inicial "Per a ofrenar noves glòries a Espanya" per "Tots baix els plecs de la nostra senyera", a més de substituir el terme "regió" per "nació", en cada cas. Actualment, açò molta gent ho ignora, tot quedant eclipsada la versió modificada per la inicial, amb el beneplàcit dels polítics que ens governen al País Valencià i dels mitjans espanyolistes, que desitgen mantindre el nostre territori ben vinculat a l'estat opressor.D'altra banda, també és força coneguda la Muixeranga valenciana, preciosa cançó instrumental provinent d'algunes localitats, que, en senitr-la, posa la carn de gallina als bons patriotes.Ara bé, potser s'ha trobat a faltar un himne combatiu que represente el desig de sobirania del nostre poble i exalte l'orgull que molts tenim, de ser valencians. Doncs poquíssima gent coneix l'existència del principal cant combatiu del nostre país. L'anomenada Cançó de Lluita (també Cant de Redempció) és una peça musical composta el 1922 per Maximilià Thous Llorens, fill del regionalista i compositor de l'himne regional Maximilià Thous Orts i amb música de Miquel Asensi, que representa la lluita del nostre poble per esdevindre lliure de prendre les seues pròpies decisions i de trencar el fort lligam amb l'estat centralista del que hi formem part. Hi ha moltes versions modificades del mateix himne (afegitons d'algunes estrofes segons l'època). Heus ací baix les tres estrofes comunes:

Valencians, molt de temps s'allunyàrem

oblidant-nos que érem germans.

Ajuntem-nos, que ja arribat l'hora

de ser lliures, de ser valencians.

Ja sobre els camps d'Europa

per tot arreu esclaten

les flors que són el símbol

de pàtria i llibertat.

I mentre altres cullen

els fruits de la victòria

el Poble de València

no deu estar parat.

Valencians, defensem nostra terra

contra lladres, botxins i tirans.

ajuntem-nos, que ja ha arribat l'hora

de ser dignes, de ser valencians

I ací, un enllaç amb la cançó:http://www.youtube.com/watch?v=Ty7Rn68m9ds&feature=related

Pedalejant de L'Orxa a Bocairent

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Fri, 07 Aug 2009 08:33:00 +0000

Aquesta és una ruta poc transitada per bicis, almenys quan l'he feta -vàries vegades cada estiu- i és una ruta molt agradable i fàcil de realitzar. La pots recórrer tant per carreteres de baixa densitat com per antigues vies de tren: el xitxarra d'Alcoi a Gandia i el seu germà d'Alcoi a Villena i Yecla. Jo sempre l'he feta alternant les dues opcions, encara que he preferit fer-la per la carretera en algunes parts del seu recorregut perquè les vies es troben en bastant males condicions: L'Orxa-Beniarrés presenta l'asfalt molt deteriorat; Beniarrés-Gaianes, tram de terra i pont desmantellat; Gaianes-Muro és el tram més acceptable i pel que sempre hi vaig; Muro-Agres presenta recorreguts discontinus pel desmantellament del pont que creua la carretera; Agres-Bocairent té també un traçat molt acceptable. Clar, tot açò és relatiu ja que hi ha gent que prefereix sempre plataformes irregulars i rutes quant més allunyades dels cotxes, millor.
La ruta presenta uns desnivells bastant pronunciats en algunes parts, si vas per carretera, però es suavitzen molt quan ho fas per les antigues vies fèrries. Mai, però, són cotes difícils ni complicades i tot el trajecte és paral.lel al Benicadell en la seua cara sud i al llarg de la cara nord de la serra de Mariola.
L'Orxa (268 m.), punt de partida. Una vegada pases el pont del Serpis, pots triar entre la via del tren o la carretera. El castell de Perputxent ens marca l’inici de la travessia de la vall del mateix nom. A 8 kms, sempre de pujada i tenint vistes del barranc de l’Encantada, la cova dels Nou Forats i la presa del pantà, s’arriba a Beniarrés (389 m.). Des d'ací, pots anar per la carretera o pel camí del Barranc del Port, on ens podem abastir d'aigua de la font que allí existeix i que gaudeix de molt bona fama. Podem seguir per aquest camí, tornar a la carretera o transitar per la via. Totes tres alternatives ens condueixen a Gaianes (400m.) a 3 kms. de Beniarrés. Des d’aquest punt, la via del tren està ben asfaltada per a tot tipus de bici i després d'un suau ascens i la corresponent baixada, en 6 kms, ens situem a Muro (400m). A partir d'ací, sen’s presenta altra vegada l’opció de via o carretera.
En aquest punt i al llarg d’un quilòmetre, tots els camins que se’n deriven estan retolats -amb bon criteri per part de l’ajuntament de Muro de l’Alcoi- amb noms de plantes: til.ler, saüc, poliol, timó, regalèssia.
Als peus de la Penya del Frare, podem accedir a la via no sens realitzar abans una gens menyspreable pujada, que una volta alcançada, va en suau pendent fins que l’hem d’abandonar per faltar el pont que creua la carretra, que si hem anat per ella, ho hem fet costera amunt i continua pujant fins alcançar els 722 m. d'Agres, a 8 kms de Muro i a 25 kms des de l'inici. Si volem incorporar-nos a la via, ho haurem de fer, bé des de després de l’inexistent pont o bé des d’Agres baixant a l’estació del ferrocarril d’Alcoi-Xàtiva i amb vistes a la seua valleta (amenaçada per la possible construcció d’una autovia que, al meu parer, serviria perquè els madrilenys arribaren a Benidorm per les muntanyes interiors). La carretera, però, inicia un descens de 3 kms fins Alfafara (582m i 29 kms de ruta) on, antigament, un cartell resava: Alfafara: Buena aceituna y mejor manzana. En castellà, clar. No en sabien més; no perquè tingueren quinze anys, sinó, simplement, perquè no en sabien més.
A l'eixida del poble, deixem la carretera i ens incorporem a la via del tren, que en 4 kms i suavíssima pujada, ens porta fins l'antiga estació de Bocairent (680m.), població d’una arquitectura característica la qual podem anar contemplant des de molt abans d’arribar-hi. En aquest lloc, a l’ombra d’una frondosa arbreda, ha estat habilitat un hotelet amb el seu corresponent restaurant.
En total, hem anat al llarg de 34 quilòmetres pel nord de la comarca del Comtat vigilats pels cims de la Safor pel darrere i pel Montcabrer pel davant i, sempre, sens perdren’s de vista, el cim del Benicadell, travessant zones de regadiu, de conreus de secà i de pinedes d’ombries agradables, acabant al bell resguard de la serra de Mariola, que com diu la cançó, tota a floretes si, tota a floretes no, tota a floretes.
Els 35 kms de tornada els podem realitzar per les altres opcions que no hem fet a l’ananda.

Forasters vindran que de ...

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Wed, 29 Jul 2009 14:37:00 +0000

Per destruir qualsevol cosa, qualsevol idea, qualsevol pensament, qualsevol idiosicràsia, qualsevol del que siga, no sempre s'utilitza l'artilleria pesada, és a dir: atacar frontalment allò que es vol destruir.
Els qui tenim una altra llengua, unes altres tradicions, unes altres identitats culturals i vivim immersos i sotmesos a l'altra llengua, l'altra identitat cultural i les altres tradicions, tenim les fronteres d'allò que és nostre totalment permeables i indefenses a la invasió d'allò que ens és alié. Per acabar amb tots nosaltres, no cal fer-nos un atac frontal com alguns partits polítics i altres organitzacions de tipus estatal han fet al llarg dels temps i fan a l'actualitat.
S'imagineu els bàrbars acabant amb l'imperi romà solament amb actuacions bèl.liques? No. Va ser més efectiva la invasió suau, dolça, fina i penetrant en totes les institucions públiques de l'imperi. Igual que està fent a hores d'ara el món musulmà amb el món occidental europeu. Ja va expressar Gaddafi aquella idea que Europa serà musulmana pel pes de la demografia. No cal, doncs, provocar atacs directes per aconseguir-ho com fa Al-Qaeda.
En l'assumpte que ens ocupa, el de la llengua, la desaparició de les llengües no oficials, és a dir, aquelles que com la nostra no contribueixen a la unitat monolítica de l'estat central i centralista, no està fonamentada en les actuacions directes i descarades contra elles, sinó en aquelles altres que amb subtilesa i de la manera més natural van introduint-se a poc a poc, sens que ens n'adonem i, fins i tot, sens intencionalitat per part dels qui ho fan.
El viure immersos en un ambient que no és el propi, produeix l'assimilació per part del més feble de tot allò que el més potent aporta: llengua, costums, tradicions, identitat cultural. Qui no recorda paraules, costums i tradicions que han estat abandonades i substituïdes per altres de noves que han anat colonitzant-nos? Açò ocorre en tots els nivells i àmbits geogràfics. Si recordem la nostra infantesa, veurem com així hi ha passat: vocabulari, tradicions, costums... Abans n'eren uns i ara en són uns altres. El nostre País Valencià està desapareixent lenta, però inexorablement, amb tota la seua càrrega cultural.
Tots sabem que una manera de parlar és una manera de pensar i de veure el món. En resum: una manera de ser. Per això, la castellanització cada vegada més acusada del nostre poble està conduint a la pèrdua irreparable d'aquesta societat que desapareix dia a dia per confondre's amb una societat castellana, però que en aquest cas, no té ni personalitat ni idiosincràsia pròpies arribant a l'extrem de no tindre ni nom. Ja som coneguts com Levante.
Tota aquesta mort cultural presenta les seues manifestacions més acusades en els ambits urbans on sols queden restes desllavassades d'una llengua que ha anat perdent les seues propietats per acabar sent traducció literal d'un castellà invasor i aclaparador. Tanmateix, en els petits nuclis rurals, on la gent encara no està tan contaminada, es manté una llengua més apropiada, però hi existeixen, també, moltes contaminacions lèxiques de les que ningú no pot escapar. No són solament els neologismes innecessaris els que fan perdre la identitat lingüística, també ho són els mots que van transformant-se de manera dolenta en noves formes d'expressió aportades per la llengua dominant.
El nostre valencià va, cada vegada més, quedant reduït als àmbits burocràtics com una opció més pels ciutadans: paperassa oficial retolada en amdúes llengües però que quasi ningú no la utilitza. És com una llengua burocràtica sense utilització popular. I què dir dels representants polítics, de la burgesia tradicional i dels nous rics que pensen que els diners van units a la llengua?
Estem assistint a la mort, fa temps, anunciada d'una llengua que està a la UVI únicament entubada per les actuacions quasi exclusives d'unes classes docents (com abans feia la classe clerical amb el llatí) que fa anys estan decidides a mantenir-la encara que siga de manera artificial, però que inexorablement va en direcció al trist final de la desaparició. Els qui en fem ús, som com els últims mohicans, reduïts a un espai concret i atacats per tots els flancs des de fora i, el que és més trist, des de dins.

Visita al Maestrat de Terol

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Tue, 21 Jul 2009 15:41:00 +0000

La tardor és una bona època per fer visites d'un dia a llocs no massa allunyats. La província de Terol ofereix comarques i localitats molt interessants on pots anar un dia i fer-ne una visita tot relaxat i sens presses.
Doncs bé, això és el que decidirem un dia d'octubre de l'any passat. Aprofitant que El Maestrat no està gaire lluny i que hi ha bons pernils (al meu poble en diuen cuixot; això de pernil em sona a pernera que en castellà és refereix a pierna -en valencià seria camal- i cuixot, a cuixa, que és la matèria prima d'aquest producte). Bo, deixem-nos de semàntiques i anem al gra.
Eixint de Gandia i sense pressa, et claves a Castelló en un tres i no res. Allà deixes l'autovia de l'interior a l'altura de la Pobla Tornesa i enfiles cap a Ares del Mestre passant per la Vall d'Alba. Ares està al peu de la mola del seu nom a 1.195 m. El topònim Ares es repeteix amb certa freqüència al llarg dels Països Catalans, des del Pirineu a la comarca del Comtat. En tots estos llocs apareix al voltant d'un pas de muntanya. És per això que la hipòtesi més probable de l'origen etimològic del mot Ares siga el d'aras que en llatí volia dir altar. És sabut que els romans acostumaven a fer ofrenes a Mercuri i altres déus quan passaven un port de muntanya.
Abans d'abandonar la província de Castelló, travessem la població de Vilafranca (seu de la fàbrica de “Marie-Claire”, ja sabeu, allò "d'un panty para cada mujer").
Tot just en el límit provincial s'hi troba un pont de pedra d'orige medieval on parem a fer-li una visita i traure algunes fotos. Realment està en un molt bon estat de conservació.
A escassos quilòmetres d'ací, arribem al primer poble que hem de visitar: La Iglesuela del Cid. Aquest poble atresora un ric passat històric amb orígens iber romans, tal com mostren els jaciments estudiats als afores de la localitat. D'època romana es conserven importants restes en forma de mausoleu. Després de la Reconquesta passa a mans de l'Orde Del Temple per a després estar en mans dels santjoanistes. No hi ha dubte que la localitat va viure un llarg període de bonança econòmica des de la Baixa Edat Mitjana comprenent tota l'Edat Moderna, fruit de la qual es van construir tots els palaus i casalots que contemplem hui en dia. Després es van viure èpoques de tensió amb el pas dels enfrontaments bèl·lics del segle XIX. Actualment el descens de població s'ha anat frenant gràcies a un bon enfocament turístic de la zona i de la conservació d'algunes indústries locals.
El dia que visitem esta localitat, es celebra una boda i quasi tots els habitants van mudats per l'esdeveniment. Algun comerç està tancat a causa d'ell.
El segon poble, és Mosqueruela. Una forta pluja ens impedeix passejar tanquil.lament pels seus carrers, però alguna cosa si que hi podem veure.
L'últim poble que visitem és Puertomingalvo, xicoteta localitat, com totes les altres de la zona. A banda de presentar un aspecte urbanístic excel.lent, compta amb una àmplia oferta d'allotjament, oferint la possibilitat d'utilitzar el seu hotel, el seu càmping o els habitatges de turisme rural. Tot açò es completa amb un xicotet Centre d'Interpretació dedicat als "Castillos", ubicat en la planta baixa de la Casa Consistorial.
I, ja, sense més temps, iniciem el camí de tornada davall d'una forta pluja, pluja que amb més o menys intensitat, ens ha acompanyat al llarg del dia des que entràrem als Ibarsos en Castelló i que ens fa anar molt en compte en aquestes hores del capvespre tardorenc quan la nit, de sobte, estén el seu mantell de foscor ajudada per una boira grisa i espessa.

La Safor i els carrils bici

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Sat, 18 Jul 2009 15:07:00 +0000

Unim tots els pobles de la Safor amb un carril bici és el nom del grup al que m'acabe de subscriure dins del Facebook. Seria una excel.lent idea portar-ho a la pràctica, però tot i ser una manera ecològica i saludable de moure's en distancies curtes, crec que cau dins d'aquell tipus d'idees que són catalogades com a utòpiques. En aquest cas, no perquè siga una actuació cara i complicada, sinó per falta de voluntat política en els nostres governants.
Com a usuari de la bicicleta -com a activitat lúdica- m'he recorregut tota la comarca per camins rurals, que, per cert, estan generalment en molt bon ús per a la pràctica d'aquesta activitat i podrien ser utilitzats molts d’ells per aquest ús. Sóls caldria fer actuacions en accessos i senyalitzacions. De vegades t'hi trobes més còmode per estos camins que no per vies o carrils anomenats ciclistes.
Respecte als carrils bici de l’autovia del Morquí, en concret al tram Palma-Ròtova, i al de Gandia-Oliva, vaig enviar al diari Levante l'any passat una carta de protesta per la mala utilització que alguns fan d’estos espais destinats sols a bicis i vianants, la qual carta reproduesc a continuació

A propòsit de l’última víctima mortal d’un aficionat a la bicicleta ocorreguda en La Llosa de Ranes, pose de manifest que els ciclistes sóm “l’últim pet de l’orgue” per als conductors d’automòbils i per a les autoritats que han de fer acomplir la normativa vigent en questions de mobilitat.
D’acord en què hi ha ciclistes que no respecten les normes de tràfic -són els menys-, i que és un perill circular per les carreteres, però ens hem d’acomodar tots: vianants -que també tenen dret a circular per la carretera- ciclistes, motoristes i automobilistes. Per als dos primers grups, vianants i ciclistes, estan construint-se vies alternatives especials per a ells, de vegades compartides amb els vehícles a motor; però hi ha moltíssims trams en els que està prohibida la circulació a qualsevol vehicle a motor. I ací és on dirigisc la meua indignació: contra els poc respectuosos amb les normes d’ús d’aquestes vies. En concret voldria que l’autoritat corresponen (que no sé quina és), vetllara un poc més en la Via Ciclista del Morquí en el seu tram entre Palma de Gandia i Ròtova. Tot i ser d’ús exclusiu per a bicicletes i gent a peu, circulen molt sovint motocicletes conduïdes per joves sense casc, turismes i algun que altre camió de poc tonatge.
No estaria de menys que si la Guardia Civil de Tràfic que fa el seu recorregut per l’autovia paral.lela posara de tant en tant alguna mult, els indesitjables intrusos s’ho pensarien dues vegades abans d’envair una via que no els correspon.
Com aquest tram, està també el carril bici entre Gandia i Oliva, on continuament circulen motocicletes a molta velocitat -que han provocat algun accident als ciclistes- conduïdes també per joves que volen evitar la carretera nacional.
Si els diferents organismes públics es gasten milions d’euros en adequar vies per a cilclistes, que vetlen perquè així siga.

Un dia en una platja PPP

noreply@blogger.com (Carles Tomàs) — Mon, 13 Jul 2009 14:05:00 +0000

Matinada, encara de nit: les brigades de neteja s'afanyen a retirar tota la brutícia que la gent ha deixat el dia anterior. Tractors amb remolcs apropiats van garbellant la sorra per eliminar objectes perillosos o deixalles inapropiades. Altres tractors van aplanant la superfície arenosa per deixar-la plana com una safata. Mentre va fent-se de dia, altres brigades procedeixen a la neteja del Passeig on es troben gran quantitat d’envasos de plàstic, papers i vidres que les hordes discotequeres han anat encarregant-se d'escampar al llarg d'aquest espai públic. Les mànegues d’aigua a pressió són utilitzades per netejar els vessaments de líquids que hi ha per les rodalies (i quan dic líquids, em referesc a tota classe dels mateixos)
Comencen a practicar activitats físiques els més matinadors: marxa ràpida, footing, bicicleta o simplement passejar el gos. Els joves que han passat la nit a les discos, van eixint de les cavernes discotequeres, per la porta de les quals, grans fumerals de tabac són abocats a l'exterior al ritme de la música canyera que trenca la pau d'aquestes hores matutines carregades de pau i tranquil.litat.
A mesura que el sol va escalfant, les primeres unitats invasores de la platja -generalment compostes per personal de la tercera edat enviats com avantguarda- desfilen portant ombrel.les com estandards que seran col.locades a primera línia de la mar adquirint un espai que consideraran com a propietat privada (els visitants del centre peninsular són molt propensos a aquestes coses)i davant del quals ningú gosarà estendre la seua tovalla sense entrar en acalorades discussions o guerres inútils. Més tard, hi acudirà la resta del grup compost per la xicalla riallera amb els corresponents pares tots ben desdejunats i carregats de cadiretes, sillonets, neveres i flotadors.
Quan l'hora de dinar arriba, es produeix el moviment contrari: nombroses processons van abandonant la platja i, després de rentar-se els peus o dutxar-se en els llocs habilitats al respecte, creuen el Passeig i van regressant a casa per complir amb la cita amb la taula i xafar l'orella amb el coixí sestejador. Res millor que després de tan esgotador matí deixar-se caure al damunt d'un llit acollidor de fatigues i cansancis.
La vesprada arriba i de nou una altra desfilada de gent va cap a la platja. Allí passaran les hores vespertines fins que el capvespre invite a la retirada després d'un dia ple d'activitats lúdiques i de descans a la vora de la mar.
La jornada de la gent diürna acabarà amb la passejada nocturna pel Passeig devorant pipes com a lloros famolencs, Passeig que, per altra banda, començarà a mostrar els altres habitants, els que han dormit durant el dia i ara, com a fauna nocturna, proveïts de bosses plenes de botelles de tota mena de begudes, van ocupant els bancs que hi ha al llarg d'aquest espai esperant l'hora d'obertura dels caus ensordidors i d'aire viciat pel fum de tabac on passaran la resta de la nit fins que les primeres ullades de sol del dia següent hi tornen a aparéixer i, aleshores, com a grups d’un exercit derrotat després d’una terrible batalla, uns aniran tornant a casa i d'altres, però, carregats d'alcohol i de material de disseny, aniran a “dormir la mona” a l'arena o es cabussaran a les aigües tranquil.les d'una mar en calma a estes hores del matí. I així transcorre un dia normal per aquesta platja anomenada de les tres pes (platja, passeig i pipes), platja que els responsables d’ella intenten canviar-li la cara, però que mai no ho aconsegueixen. Serà perquè està dissenyada així des d'un primer moment.