dimarts, 24 de gener de 2017

La Biblioteca

Feia ja algun temps que em trobava un poc mandra per posar-me davant d'un paper -millor dit, davant de la pantalla- i començar a escriure. Confesse la meua culpa per haver donat massa terreny a aquest pecat capital -tampoc cal exagerar, deixem-ho en una simple falta-.

La bona qüestió és que he passat per davant de la Biblioteca Municipal, i això ha estat la causa de què em posara a escriure sense saber, en concret, què. Tanmateix, veig que van eixint paraules i vorem com acabarà tot. Açò és com eixes accions que saps com comencen, però mai saps com acaben.

Travessant la Plaça dels Colomets, ara en gandià modern, per allò de la moda de parlar castellà als xiquets, diuen Plaza de los Palomitos (quina cosa més ridícula, mereee!) la Biblioteca Municipal se m'ha posat al davant i no he pogut resistir la temptació d'entra-hi. Tot un món se t'obri al teu davant -un món, no, molts mons- i no saps en quin parar-te. És com entrar a una pastisseria a les 6 de la vesprada i vore quantitats de pastissos, quin millor de tots, i no saber quin triar perquè tots et semblem apetitosos. Si n'agafes uns, et quedes amb ganes d'haver-ne agarrat uns altres.

Aixì doncs, com els pastissos, quantitats de llibres en diferents plantes, replanells de l'escala i prestatgeries van invitant-te a parar-te i fer-hi una ullada. Sembla interessant el que veig al primer replanell, però no ens precipitem. Passegem abans entre la resta de llibres i ja veurem, em dic. Assaig, història, poesia, novel.la de tot tipus, filosofia, religió, ... Uf!

Per fi em decidisc: agarraré aquest de Manuel Vicent titolat " El Azar de la mujer rubia". Un tema interessant que ens situa en els primers anys de la Transició, anys que, per cert, ens va tocar viure, i amb aquest llibre de M.Vicent, amb la ploma magistral que el caracteritza, reviurem, però coneixent ets i uts que ignoravem.

Ja en tinc un. Un altre per si ens quedem amb fam. De repent se m'acut que temps enrere el meu amic Lluís Miret, pare, m'havia parlat sobre un llibre de novel.la històrica amb el que el seu fill, Lluís Miret, havia guanyat el Premi de Novel.la Històrica Ciutat d'Alzira. L'he buscat i l'he trobat.

Com el que tria dos pastissos, jo m'he inclinat per aquestos dos. Un està en castellà; l'altre en valencià. I pense que els "blaveros", amb les seues teories tan peregrines sobre la llengua, ens fan els que parlem, llegim i escrivim en valencià, ser uns privilegiats, doncs sens saber-ho, dominem dues llengües: català i valencià. 

Els llegirem i, espere, en gaudirem. Seran dos moments molt diferents de la nostra història en els que els autors ens portaran a èpoques passades i, mitjançant la narració novel.lada, en fruirem. 

Bé. Ja hem arribat al final de l'escrit. Tampoc cal extredre's massa per no perdre el bon costum d'enfrontar-te a una pantalla i escriure el que se't puga ocórrer.