dijous, 20 de juliol de 2017

A propòsit d'un concert

 “Buenas noches -així començava el presentador de l'acte en una no massa calorosa nit d'estiu a la platja de Gandia. Como hay mucha gente que no entiende el valenciano, haremos la presentación en castellano”. Fort aplaudiment per part de la “hinchada” forana, i primera bufetada que rebíem en aquesta nit musical els nadius. Una vegada més se'ns ningunejava. Res de nou davall del sol, en aquest cas, davall la lluna en quart minvant. A patir toquen. Qué anem a fer-li? Com en una partida de futbol on saps que l'àrbitre el tens en contra des del primer minut perquè l'equip contrari és més influent en els mitjants de comunicació, i no vol que el posen a parir per haver-los xiulat alguna cosa que no els hi haja agradat.

El més curiós del cas és que, abans de tot açò, darrere de mi, escoltava uns madrilenys comentar el que passava en anys anteriors, que la presentació de l'acte era en valencià, però que, després, ho deien en castellà. Una interlocutora afegia que si no ho entenien, ella els ho podia traduir, perquè s'havia pres la molèstia d'aprendre alguna cosa en els anys que hi venia a estiuar. Em sembla a mi que hi era una actitud molt lloable per part d'aqueixa persona. Tant costa intentar adaptar-te al territori on vas a passar uns dies, una temporada o, en alguns casos, a viure? Quan he visitat algun altra comunitat o país, m'he esforçat en aprendre a saludar i desitjar bon dia o bona nit a la gent, i notes que t'ho agraeixen. Però ací, no. Ací pensem que és a l'inrevés. Primer, dispara-li en castellà, no siga que s'ofenga la pobra persona i puga pensar que la discriminem. D'eixa manera no van a ser capaços ni de dir “Bon dia”, encara que porten anys i anys convivint entre nosaltres.

Açò, en quant a la presentació. Però que va passar amb les peces oferides fora de programa? Crec que haguera estat oportú interpretar música nostra, la música que ells no escolten habitualment. Però no. “Cuando vayas a Madrid chulona mia” i “Por la calle de Alcalá con la falda arremangá” sonaven per l'alegria de l'auditori “mesetari”. Això si, perquè no se n'anaren sense música nostra, dues peces ja massa conegudes per ells sonaven com a acomiadament: “Paquito el Chocolatero” i el “Valencia” de Padilla”, no fóra cas que ja haguérem deixat de ser el jardí florit, la terra de la llum, de l'amor i no sé de quants tòpics més. Amb tanta música que tenim que ens fa vibrar i que no coneixen o coneixen molt poquet !

Va acabar el concert i, si, vaig gaudir de la música, però, com a valencià, em vaig sentir decebut, cabrejat i fart tindre un paisanatge tan acomplexat, tant avergonyit de lo propi, tan servil i amb tanta actitud genuflexa, i més encara, haver-me sentit discriminat com a valencià per la meua pròpia gent.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada