dijous, 20 de juliol de 2017

A propòsit d'un concert

 “Buenas noches -així començava el presentador de l'acte en una no massa calorosa nit d'estiu a la platja de Gandia. Como hay mucha gente que no entiende el valenciano, haremos la presentación en castellano”. Fort aplaudiment per part de la “hinchada” forana, i primera bufetada que rebíem en aquesta nit musical els nadius. Una vegada més se'ns ningunejava. Res de nou davall del sol, en aquest cas, davall la lluna en quart minvant. A patir toquen. Qué anem a fer-li? Com en una partida de futbol on saps que l'àrbitre el tens en contra des del primer minut perquè l'equip contrari és més influent en els mitjants de comunicació, i no vol que el posen a parir per haver-los xiulat alguna cosa que no els hi haja agradat.

El més curiós del cas és que, abans de tot açò, darrere de mi, escoltava uns madrilenys comentar el que passava en anys anteriors, que la presentació de l'acte era en valencià, però que, després, ho deien en castellà. Una interlocutora afegia que si no ho entenien, ella els ho podia traduir, perquè s'havia pres la molèstia d'aprendre alguna cosa en els anys que hi venia a estiuar. Em sembla a mi que hi era una actitud molt lloable per part d'aqueixa persona. Tant costa intentar adaptar-te al territori on vas a passar uns dies, una temporada o, en alguns casos, a viure? Quan he visitat algun altra comunitat o país, m'he esforçat en aprendre a saludar i desitjar bon dia o bona nit a la gent, i notes que t'ho agraeixen. Però ací, no. Ací pensem que és a l'inrevés. Primer, dispara-li en castellà, no siga que s'ofenga la pobra persona i puga pensar que la discriminem. D'eixa manera no van a ser capaços ni de dir “Bon dia”, encara que porten anys i anys convivint entre nosaltres.

Açò, en quant a la presentació. Però que va passar amb les peces oferides fora de programa? Crec que haguera estat oportú interpretar música nostra, la música que ells no escolten habitualment. Però no. “Cuando vayas a Madrid chulona mia” i “Por la calle de Alcalá con la falda arremangá” sonaven per l'alegria de l'auditori “mesetari”. Això si, perquè no se n'anaren sense música nostra, dues peces ja massa conegudes per ells sonaven com a acomiadament: “Paquito el Chocolatero” i el “Valencia” de Padilla”, no fóra cas que ja haguérem deixat de ser el jardí florit, la terra de la llum, de l'amor i no sé de quants tòpics més. Amb tanta música que tenim que ens fa vibrar i que no coneixen o coneixen molt poquet !

Va acabar el concert i, si, vaig gaudir de la música, però, com a valencià, em vaig sentir decebut, cabrejat i fart tindre un paisanatge tan acomplexat, tant avergonyit de lo propi, tan servil i amb tanta actitud genuflexa, i més encara, haver-me sentit discriminat com a valencià per la meua pròpia gent.


dilluns, 6 de març de 2017

Com a casa

Hem arribat a casa després d'uns dies d'estada a Catalunya. Semblava que no n'haguérem eixit. Res indicava que fóra diferent. Cal vore quin poder d'unió té la llengua. Ells, nosaltres i el vincle d'unió representat per l'ús d'un mateix idioma, el nom del qual no importa, perquè el que importa és el contingut que el configura. Els idiomes són elements importantíssims que fan que la gent se senta integrant d'una comunitat, d'un poble. Allí hem usat la nostra llengua com sempre, la llengua que ens han transmés els nostres avantpassats i hem aprés des que hem nascut. Hem de confessar que ens hem sentit més a casa que no quan visitem, per exemple, i en el nostre cas, Alacant, la capital de la província on ens van ubicar uns capriciosos polítics des de la capital del regne a les albors de l'actual estat espanyol.

Quan hi veus la borratxera mental del PP valencià, l'estupidesa intel.lectual del blaverisme i la ignorància supina de la gent que opina sense tindre el més mínim coneiximent de filologia, afirmar que valencià i català són llengües diferents, no pots menys que pensar en l'existència d'interessos polítics que volen acabar amb tot allò que no siga espanyol, entenent per espanyol tan sols el que es cou al melic del centralisme. No puc entendre com unes persones, de Quatretonda unes i de Berga altres, puguen estar d'amena conversació tots els dies, com era el cas, i no tingueren cap problema a l'hora d'entendre's, si estaven usant, segons la colla anterior, llengües diferents. Ai, Isabeleta Bonig, quina manera de fer -serem clars- la imbècil !

Com déiem, ens hem sentit com a casa. Parlàvem com si estiguérem a les nostres comarques de Diània, i, de vegades, ens preguntaven si érem de Lleida. Allò de les diferències entre el català oriental i l'occidental, que verd ho tenen alguns compatriotes nostres. Per no saber, no saben que les diferents llengües que es parlen a un teritori tenen límits geogràfics, i, així, sabem que la llengua que parlen a Petrer o a Biar, per exemple, és diferent a la d'Elda o Villena: però què passa si anem a Sant Rafael del Riu i a El Castell, a Vinaròs i a Alcanar? Naturalment, parlen la mateixa llengua i no hi podem posar límits lingüístics Què en podran dir els prebosts del PP si van allà amb el discurs de rucs que tenen assignat? Una cosa tan simple com saber on estan els límits entre el valencià i el castellà i no saber on posar el límit entre el valencià i el català -perquè no hi existeix-, no és possible que la ignoren si no és per malèvoles intencions polítiques que tots, o quasi tots, devien de conéxer.


Com a casa, si, però que trist que a l'àrea de servei de Sagunt, al nostre País Valencià, ens hem sentit com a forasters, doncs la llegua que allí parlaven ja no era la nostra, que era l'altra, la que ens està fagocitatant.

dimarts, 24 de gener de 2017

La Biblioteca

Feia ja algun temps que em trobava un poc mandra per posar-me davant d'un paper -millor dit, davant de la pantalla- i començar a escriure. Confesse la meua culpa per haver donat massa terreny a aquest pecat capital -tampoc cal exagerar, deixem-ho en una simple falta-.

La bona qüestió és que he passat per davant de la Biblioteca Municipal, i això ha estat la causa de què em posara a escriure sense saber, en concret, què. Tanmateix, veig que van eixint paraules i vorem com acabarà tot. Açò és com eixes accions que saps com comencen, però mai saps com acaben.

Travessant la Plaça dels Colomets, ara en gandià modern, per allò de la moda de parlar castellà als xiquets, diuen Plaza de los Palomitos (quina cosa més ridícula, mereee!) la Biblioteca Municipal se m'ha posat al davant i no he pogut resistir la temptació d'entra-hi. Tot un món se t'obri al teu davant -un món, no, molts mons- i no saps en quin parar-te. És com entrar a una pastisseria a les 6 de la vesprada i vore quantitats de pastissos, quin millor de tots, i no saber quin triar perquè tots et semblem apetitosos. Si n'agafes uns, et quedes amb ganes d'haver-ne agarrat uns altres.

Aixì doncs, com els pastissos, quantitats de llibres en diferents plantes, replanells de l'escala i prestatgeries van invitant-te a parar-te i fer-hi una ullada. Sembla interessant el que veig al primer replanell, però no ens precipitem. Passegem abans entre la resta de llibres i ja veurem, em dic. Assaig, història, poesia, novel.la de tot tipus, filosofia, religió, ... Uf!

Per fi em decidisc: agarraré aquest de Manuel Vicent titolat " El Azar de la mujer rubia". Un tema interessant que ens situa en els primers anys de la Transició, anys que, per cert, ens va tocar viure, i amb aquest llibre de M.Vicent, amb la ploma magistral que el caracteritza, reviurem, però coneixent ets i uts que ignoravem.

Ja en tinc un. Un altre per si ens quedem amb fam. De repent se m'acut que temps enrere el meu amic Lluís Miret, pare, m'havia parlat sobre un llibre de novel.la històrica amb el que el seu fill, Lluís Miret, havia guanyat el Premi de Novel.la Històrica Ciutat d'Alzira. L'he buscat i l'he trobat.

Com el que tria dos pastissos, jo m'he inclinat per aquestos dos. Un està en castellà; l'altre en valencià. I pense que els "blaveros", amb les seues teories tan peregrines sobre la llengua, ens fan els que parlem, llegim i escrivim en valencià, ser uns privilegiats, doncs sens saber-ho, dominem dues llengües: català i valencià. 

Els llegirem i, espere, en gaudirem. Seran dos moments molt diferents de la nostra història en els que els autors ens portaran a èpoques passades i, mitjançant la narració novel.lada, en fruirem. 

Bé. Ja hem arribat al final de l'escrit. Tampoc cal extredre's massa per no perdre el bon costum d'enfrontar-te a una pantalla i escriure el que se't puga ocórrer.