dimarts, 9 d’agost de 2016

Tots els colors del verd

Verd, sempre verd, amb tota la gamma dels verds realçats per la claror intensa d'aquestes vesprades d'estiu. Així queden els paisatges després dels bromosos matins quan la boira cobreix el cims de les muntanyes que caracteritzen el relleu d'aquest petit país. Euskadi sembla cobert per una immensa catifa verda on els boscos, els ramats i els caserius se succeïxen d'una manera capriciosa. Cabalosos rierols amb simfonies aquoses baixen alegres pels forts pendents de l'abrupte relleu. És un paisatge que enamora, sobre tot als qui venim de les seques terres mediterrànies.

Tenim ganes de recórrer aquestos camps i ciutats, aquestes platges i costes abruptes. Tenim ganes de formar-nos una impressió pròpia del que són aquestes terres i gent. No hem eixit decebuts de l'experiència. País Basc, Euskadi, Euskal Erria, tots tres, noms bonics per un territori amb característiques pròpies que li atorguenen una diferenciació amb la resta de pobles que integren aquesta pell de brau.

De nord a sud, d'est a oest, anem visitant poblacions i comarques, muntanyes i valls, costes i platges. En uns llocs més que en altres, l'antiga llengua eusquera va sonant a les nostres oïdes. Algunes paraules i expressions intentem aprendre i usar, cosa que il.lumina les expressions dels nostres interlocutors natius. L'intent d'apropar-te a la gent mitjantçant el seu llenguatge facilita la relació humana. Les intoleràncies i imposicions res de bo aporten, ans bé, les dificulten i les tensen.

Paisatges, història, gent; elements, que units, formen un tot característic que li imprimeixen una singularitat ben diferent fins despertar sentiments de poble singular i propi capaç de navegar sense lligams externs. Això és el que ens transmet Artexte amb la seua loquacitat desenfrenada tan sols detinguda per una dita en la nostra llegua:

"Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat"
-Me gusta esa poesía.
-No, Artexe, no és una poesia.

Els sons d'una llengua que no és ni castellà ni eusquera li produeixen una agradable sensació que ell interpreta com a poesia.

La gent d'aquest poble és amable, servicial, preocupada pel foraster que intenta gaudir de tot el que troba de diferent per ací. Gaudeixen de vore't gaudir, s'alegren de vore't content, irradien satisfacció quan intentes usar la seua llengua en moments concrets i puntuals, perquè més que això és tasca complicada per tan poc temps.

En una de les nostres passejades per la zona del Gorbea, coincidim amb una multitud de senderistes que estan realitzant una marxa per tota Euskal Herria fent poble, reivindicant alguns drets que consideren que tenen segrestats. Contactem amb ells i coincidim en moltes coses que porten en el seu manifest. Als sons del txistu cantem i ballem. La sidra brolla d'una bota i volen compartir-la amb nosaltres.

-Esquerrik asko, però hem de continuar la nostra marxa. Que vos vaja bé el recorregut. Agur.

San Juan de Gaztelugatxe i l'abrupta costa de Biskaia ens aguarda eixa vesprada i no podem entretindre'ns més per aquells paratges. Mundaka i Bermeo completen el recorregut pel cap de Matxitxaco passant abans per la ciutat de Gernika, massacrada per l'aviació feixista, i on el sec tronc de l'arbre conserva les essències d'un país que no vol perdre la identitat. I, aleshores, hi penses en el teu, que, al ritme d'oferiment de noves glòries, va perdent-la tota, de manera inconscient alguns o deliberadament altres que volen esborrar qualsevol indici de poble .

Travessant tota la zona nord, un trenet ens porta a Donostia -pensar que ací en teníem d'eixos i que els van desmantellar tots, provoca ràbia i impotència-. Puja i baixa gent, sents parlar eusquera de manera natural, la gent et mira i sap que eres foraster i desitja que els hi preguntes alguna cosa per poder ajudar-te.

Serien inacabables les dades positives tretes d'aquests dies de recorregut per tot Euskadi.
Com diu Raimon en la seua cançò,

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.