dimarts, 16 de febrer de 2016

Empremtes andalusís

Un matí de febrer iniciàvem el camí cap al sud. Un camí en busca de la petjada musulmana. No és que no la tinguérem ací i que haguérem d'anar a buscar-la més avall. Si més no, era curiositat per seguir experimentant el sentiment de pertinença d'unes terres a una gent expulsada per diferents motius difícils d'explicar fora de l'oficialitat històrica, que com fàcilment podem deduir, és injustificable.

Al llarg de més de sis-cents quilòmetres de ruta una continua succeció de toponímia i restes musulmanes, castells, fortaleses, torres, noms de poblacions i llogarets... et recordaven que aquestes terres havien estat viscudes per una altra classe d'hispans no cristians, però tan hispans com nosaltres, i que havien estat fets fora per unificar el territori sota una mateixa religió.

Un recorregut per l'últim territori de domini musulmà, el nazarita de Granada, que era un altre component del mosaic medieval peninsular. La història oficial no l'ha considerat com a tal, més bé ens l'ha mostrat com una anomalia que hom havia d'extirpar com fóra.

Era fàcil imaginar-se aquestes terres poblades per gent que els esdeveniments de caràcter socio-polític i religiós els havia portat a abraçar una altra religió, i que seria la seua sentència de mort unes centúries després. Tanmateix, el seu llegat ha quedat en forma de pedres, toponimia, tradicions, gastronomia, costums, música, art, etc.

La visita a aquestes terres ha omplert la retina de poblacions blanques d'estrets i empinats carrers, ornamentats amb tarongers i llimeres, gerànis i gesmilers, alcassabes i castells, esglésies sobre antigues mesquites i maredéus barroques, elevades muntanyes precipitades en la costa i capricis geològics, Tot un munt d'experiències visuals i memòries musulmanes. Les terres penibètiques estan ahí, testimoniant un passat ric en art i poesia.