dissabte, 14 de febrer de 2015

Visita a Còrdova

En vol directe, Andalusia queda molt propera. Quan prens terra, un mar immens de camps d'oliveres i tarongers s'obri als teus peus. Acostumat com estic a diferenciar les terres d'oliveres de les de tarongers, com passa al meu país, em crida molt l'atenció veure com aquí es barregen tots dos cultius sense cap problema: tarongers, oliveres, tarongers, oliveres, tots veïns, compartint climatologia i terreny. No és exagerat afirmar que quan la primavera arribe, tot quede impregnat d'olor a tarongina, que amb la seva aroma perfume l'aire de camps i ciutats. 

Còrdova és això:  Guadalquivir i Serra Morena, aires de califat i barrocs temples cristians. Submergir-te en la ciutat antiga és respirar edat mitjana musulmana i jueva. L'arquitectura andalusí pobla els seus estrets carrerons a manera de patis, portes i jardins. Testos de colors adornen les blanques parets, que arribada l'estació florida explosionaran en variat colorit floral. 

Blancs pobles jalonen el recorregut. Esglésies i convents, palaus nobles i cellers de vins són mostra del passat i del present. Soldats i frares descansaven en ells en la seva ruta cap a l'or i la plata americans, així com cap a la cristianització de la seva gent. Castella sortia per aquí cap al Nou Món. Però per sobre de tot, és el passat musulmà el que més empremta ha deixat. La grandiosa mesquita, única al món per la seva arquitectura, se n'ix de l'esquema clàssic. Les construccions cristianes afegides trenquen la seva harmonia primitiva.

Madinat al-Zahra (la ciutat brillant) és un clar exponent de l'esplendor califal cordobesa. La seua brevetat existencial - menys de cent anys- es també reflex de les lluites internes musulmanes. Abd al-Rahman III, al-Nasir, (891–961) la va manar construir, però els jihadistes del moment, els almohades, vetladors de l'islam més exagerat, la van destruir, junt a moltes altres construccions almoràvits. Res sembla no haver canviat a l'islamisme, perquè de coses similars passen al present.

Uns dies a Còrdova tan sols et donen l'oportunitat de tindre una visió panoràmica del seu passat i del seu present.














divendres, 6 de febrer de 2015

El Molló de la Creu


Prop de Gandia, a uns 2 kms, trobem una muntanyeta de tan sols 456 metres d'alçada, però de formes elegants i alpines -el seu paregut amb el mont Cervino en els Alps és més que evident, salvant totes les enormes distàncies entre un i l'altre-. Tanmateix la forma que presenta en la seua cara llevantina és més que evident. Quan passes pels seus peus no deixa de recordar-te aquella silueta de la muntanya alpina que apareix en totes les fotografies.

Sempre havia tingut interés en pujar-hi; mai, però trobava el moment i la companyia per a la seua escomesa. Per fi eixa circumstància s'hi va donar, més bé la vaig buscar, i allà que anàrem. Dels sis o set que haviem mostrat interés, tan sols em vam quedar dos: el meu company Vicent Gandia i jo. No importava. Dos ja erem suficient per fer-nos companyia.

El matí era ben solejat, fred i ventós; un preàmbul de la setmana més freda en no sé quants anys. Les vistes que anàvem a vore no tenien preu, i bé pagava la pena tot el sacrifici de mamprendre la pujada.

De partida, unes vistes de Gandia poc habituals, entre dues muntanyes, les que donen eixida al barranc de les Escaletes. Després, entre dues muntanyes també, la zona de la platja. Més amunt, per l'altra vessant, la de Ponent, Marxuquera, la vall del Vernissa, la Mariola amb el Montcabrer, i la serralada del Benicadell. Tanta panoràmica t'omplia els pulmons d'aire fresc i l'esperit vessava d'emocions.

A eixes hores, ja hi havia qui baixava del més amunt. Baixaven contents i ens contagiaven l'alegria. Ells ja havien gaudit del cim. Nosaltres ho faríem en uns moments.

La senda pujava a poc a poc, vorejant precipicis i travessant terrenys de matolls. De tant en tan semblava perdre's, però amb una mica d'atenció la trobaves de nou. Quan ja pensaves que havies arribat al més el més alt, encara no hi era. Quedava un altra pujada que, eixa si, era l´ultima. El cor batia de pressa, no tant per l'esforç, que també, sinó per l'emotiu moment d'arribar al punt geodèsic on ja no hi havia res més que aconseguir. Al costat, fent companyia al molló, hi havien les restes de la creu que li dóna el nom. Una pilastra amb ferros retorçuts i trossos dels braços escampats per terra era l'únic que quedava de l'antiga creu, que un llamp desbocat es va estavellar contra ella i la va esmicolar.

El vent, a eixa altura, era molest; tot i això, la meravella de vistes et feia oblidar la presència del fenomen eòlic: Cullera, el golf de València, les muntanyes de Castelló amb el Penyagolosa, eren vistos cap al Nord. Les muntanyes alcoianes, aquelles on el cabdill Al-Azraq, com tant li agrada recordar al meu amic Just Sellés, construïa els seus castells, apareixien a la vessant Sud. Gandia, Segària i el Montgó eren les vistes cap a Llevant. IMPRESSIONANT !!!

Tocava baixar. Ja havíem satisfet el desig. A partir d'ara, eixa muntanya no ens retraurà mai més el que no l'hàgem visitada. Cada cop que passem pels seus peus, la saludarem com a vells amics i li agrairem tot el que ens ha oferit.