divendres, 2 de gener de 2015

Caminada al toll del Passet

Últim dia de l'any. M'abelleix acostar-me al toll del Passet. El més segur és que aquest nom no diga res a la majoria dels qui lligen aquest post, però es tracta d'un indret que per a mi té molts recors i agradables experiències de la meua infantesa.

Aprofitant la meua estada a la veïna localitat de L'Orxa, prepare la motxilla i la càmera i em dispose a recórrer els 6 kms que em separen d'aquest lloc en les proximitats de Beniarrés, allà on el barranc de l'Encantada obri la seua gola com volent engolir-nos, però no és així; tan sols vol mostrar l'encís i bellesa de les seues parets i cingleres que serveixen de marc a la llegenda de la Dama Encantada

El meu camí transcorre per l'antiga plataforma del ferrocarril dels anglesos pegada a la serra de la Solana, i que suaument va ascendint en el seu recorregut fins alcançar terres alcoianes. Conrreus d'oliveres en bancalades escalonades, cada vegada en major estat d'abandó, van jalonant el recorregut. El fred del matí d'aquest darrer dia de l'any fa que el pas siga accelerat. L'antiga fàbrica de paper, l'abandonada estació del ferrocarril i el castell de Perputxent, marquen l'inici de la via.

Una vegada entrat en el terme de Beniarrés, tota una zona de regadiu apareix a la vista. És hivern, i l'aspecte no és el de la característica verdor dels arbres i hortalisses estiuencs. Són terres rogenques preparades per a la pròxima temporada, terres fèrtils regades per les aigües del Serpis. Són les Hortes de Benillup, antic llogaret musulmà als peus de la cova dels Nou Forats. Els seus habitants foren expulsats i, des d'aleshores, ningú més no ha viscut a les seus cases. que el temps s'ha encarregat d'anar enderrocant.

Abandone la via per la partida dels Secans, travesse la carretera, i m'endinse per l'entrada de les Rotes en busca del riu. Un pendent del camí m'aboca al corrent d'aigua. Res sembla ser el mateix del que jo recorde. Les acurades xopades d'abans són ara un herbassar abandonat als capricis de les aigües braves en episodis de gotes fredes. No obstant això, continue la marxa fins arribar al riu i, allí, on sempre, mig amagat per la vegetació, trobe les roques del toll, eixes roques a les que aconseguíem arribar des de l'altra banda del riu quan apreníem a nadar en aquestes aigües que baixaven ennegrides des de les fabrils poblacions d'Alcoi i Cocentaina.

Multitud de records em venen al cap: aquells dies de paelles en què hi baixàvem una vegada acabades les festes patronals, els grups de gent que s´hi formaven al voltant de la paella, la xicalla corrent entre els xops i el toll replet de banyistes; també, les escapades que feiem durant els tòrrids dies de l'estiu, els glops d'aigua de riu que tragàvem sense voler i que, possiblement, ens han deixat vacunats a certes malalties a totes aquelles generacions que apreniem a nadar en lloc tan inapropiat, etc

Després de tant de temps volent visitar-lo, i que, tot i passar pel seu costat infinitat de vegades, mai trobava el moment de baixar-hi, ha arribat el moment. No he esperat l'any Nou  per satisfer el desig; he esgotat els últims moments de l'any que acaba per acomplir-lo