diumenge, 6 de desembre de 2015

Alcoi amb altres ulls

No anem a dir res d'Alcoi, ja en sabem massa. Alcoi, però, ha estat eixa xicoteta ciutat de la que tantes vegades hem trepitjat els seus carrers, a la que tantes vegades hem acudit per diferents i variats motius com si fóra la nostra petita capital de província, si més no, sempre de pressa i corrent. Tanmateix, hui, ha estat d'una manera diferent, pausada, tranquil.la, recreant-nos davant les façanes que va crear eixa burgesia industrial de primeries del passat segle en uns anys que van fer d'Alcoi una ciutat rica i pròspera, basant la seua activitat en la industria textil, paperera i metal.lùrgica.

He de reconéixer que mil i una vegada havia passat pel seu davant i mai m'havia parat a contemplar-les. Tot i això, sempre sorgeix alguna ocasió en què ho pots solucionar, i en aquesta, hem esmenat el nostre pecat. Hem aprofitat una de les visites dominicals que promou l'ajuntament per fer un recorregut guiat per tot el conjunt modernista, i hem vist Alcoi amb altres ulls, molt diferents als ulls amb què l'havíem vist abans. 

La visita l'hem completada per eixa zona fonda, vora riu, per davall del famós pont, una zona abans degradada, i hui, restaurada. M'ha agradat molt el reconeixement que fet la ciutat en forma de representació plàstica a un dels seus fills més coneguts
:l'Ovidi Montllor.

Sens dubte, ens han quedat coses per visitar. Les deixem per a una altra ocasió; al cap i a la fi, Alcoi està ahí mateix, a un tir de pedra.
























diumenge, 1 de novembre de 2015

Raconets


Hi ha indrets que tenim al costat, i que per ser massa propers, no els hi donem importància. Són raconets entranyables per als qui hem nascut al seu costat i, tot i això, no els valorem com cal, pensant que el sant foraster fa més miracles. Sempre sol ocórrer el mateix allà on vages.

Arribada la maduresa de l'any, la natura ens ofereix l'espectacle de color que s'hi repeteix ininterrompudament. A mi m'encanta la tardor per aquest i per altres aspectes. No deixe de gaudir eixa eclosió de tonalitats càlides que la mare natura ens regala per aquestes dates.

Com cada any, sempre que puc, no deixe d'acudir a un d'eixos espais naturals que hi ha a la meua terreta, i que, al no ser massa conegut, encara pots gaudir de la pau, la tranquil.litat i el relax per uns moments, alhora que fruir de la transformació de la natura quan s'encara a l'estació freda.




















diumenge, 4 d’octubre de 2015

Una miqueta de civisme, per favor

Esta vesprada, a la plaça Major de Gandia, entre les façanes gòtica de la col.legiata i neoclàssica de l'ajuntament, hi havia un concert líric a base d'àries de sarsuela. La gent anava ocupant els seients a base de cadires estratègicament col.locades deixant passadissos entre les files dels diferents sectors. Uns fets, però, observats, m'han fet pensar en la falta de civisme de la ciutadania que es fa palesa de tant en tant, i penses en allò de si religió o educació cívica a les escoles. Jo no tinc cap problema en decidir-me per una posició o per l'altra, i opine que és més important saber respectar el proïsme que no pas altres formulismes religiosos.
Bé, deixem-nos de teories i anem al gra. Com deia, uns fets m'han cridat l'atenció per trencar el bon desenvolupament cívic de la gent que hi assistíem. No han estat fets greus, ni molts menys, però si indicatius de la falta de respecte a la resta de participants.
Unes files més avant meues un senyor trau un cigarret i, cosa que ningú no feia, es posa a fumar envaint de fum els de davant, darrere i costat. A l'acabar, com no, la punta de cigarret al terra, i el terra era més net que un llambre. Al cap d'una estona torna a repeir l'acció sense cap mirament
Més endavant,un grup de maries -no tinc res contra les Maries, que, per cert, és un dels noms més bonics de l'onomàstica femenina- no contentes on estaven, es posen a correr cadires trencant el passadís habilitat i impedint el pas de la gent, que en cas d'extrema necessitat no hagueren pogut passar, si no era per damunt d'elles.
A un costat, una parella amb un xiquet, van ser els protagonistes principals d'estos tuactes incívics. Li giren una cadira perquè s'espatarrara, el xiquet, com si estiguera al sofà de sa casa. Ella, d'aspecte rondanxó i de bon any, obri un paquet de pipes i es posa a devorar-les afanyosament, sense treva ni descans; de tant en tant, trago d'un líquid ensucrat que tenia en un brick. La sarsuela? Pse! Què més li donava! Acaba el paquet, i tira mà al mòbil. Una miqueta de teclejar, i n'obri un altre, de paquet de pipes. Es veu que el cos li'n demanava més. No sé si eren salades o sense sal, però si en tenien, de sal, i donada l'anatomia de la susodicha, la seua pressió sanguínia devia anar pels núvols.
Acabada la ingesta pipera, i no estan per la tasca de gaudir de la magnífica interpretació que estaven fent el baríton i la soprano, s'alcen i se'n van, deixant tota una catifa de corfes de pipes i bosses de plàstic. Allò pareixia terreny per plantar carabasseres, i no dubte que les carabasses haurien tingut més matèria gris que la susodicha.
En fi, religió o educació cívica a l'escola?

divendres, 4 de setembre de 2015

A les acaballes de l'estiu

La temporada estiuenca toca el seu final. Encara els dies calorosos resten entre nosaltres, però van fent-se cada vegada més suportables adobats per esporàdiques tronades que, de tant en tant, ajuden a refrescar l'ambient. La tardor està pròxima, i la platja, com els arbres, va perdent a poc el seu fullatge en forma d'estiuejants. En un tres i no res tot aquest espai fa un no-res ple a caramull, esdevindrà solitari i quasi fantasmagòric. 

 Aprofitant la calidesa matinal, ens hem apropat a la platja de l'Auir, lliure, de moment, de les envestides urbanístiques que l'anterior alcalde -en l'ostracisme polític romanga per molts anys- tenia entre cella i cella. Allí, tot és tranquil.litat, únicament alterada pels pocs passejants que a eixes hores van recorrent la passarel.la de fusta fins arribar a la veïna platja de Xeraco. La caseta de windsurf, tancada i sense activitat. La Playa Can, sense gossos refrescant-se a la mar, és a dir, sin perrito que le ladre.L'àrea nudista, deserta i nua, com les persones que no fa massa dies allí gaudien de la llibertat dels cossos al vent. 

 Amb aquest ambient tan relaxant, la pel.lícula mental va refrescant tota l'actualitat política, social i personal. Lladres, corruptes i esquilmadors de la cosa pública passen per la ment i ens indigna vore'ls asseguts a les bancades del Senat o gaudint de plàcides vacances insultant la gent en forma de luxosos iots. Personal tornant a casa i iniciant la costera laboral després d'unes merescudes vacances, però també d'altres sense cap activitat remunerada que els hi puga servir per realitzar-se com a persones. I sobre tot, el més sagnant de tot, masses de gent fugint dels horrors de la guerra, amuntegades en llocs provisionals o intentant fugir cap a llocs desconeguts on començar una nova vida, imatges massa sovint repetides al llarg de la història, i que, desgraciadament, han estat viscudes i patides en carn viva per les generacions anteriors a les nostres com a conseqüència d'aquell règim de repressió del 39. Diferència entre elles? Estes, en color; aquelles, en blanc i negre. 

 Trobe setembre un més nostàlgic, un més de repàs d'activitats fetes, d'activitats frustades, de propòsits de millora i de programes d'activitats. Jo diria que l'any comença en setembre, més que en gener, primer mes oficial de l'any. En fi, una hora de caminada en estos dies de plàcids de finals d'estiu que m'ha servit per seure i intentar escriure quelcom, doncs fa setmanes que no trobe moment ni motiu per fer-ho. 

 I acabant açò, mar calenta, embossament d'aire fred a les altures, aire de gregal i llevant, ingredients per a que passe el que està passant en alguns punts del nord d'Alacant i sud de València, anomedades terres de Diània, com ací a la Safor, trons, llamps i aigua a bots i barrals que no deixa ni vore a través dels cristalls. 

divendres, 17 de juliol de 2015

Reflexions des del meu lloc

A l'estiu, tot lo món viu”. Veritat o veritat a mitges? Com tot -o quasi tot- en la vida, segons qui ho mire, segons quan es mire, i segons com es mire. En un estiu normal, veritat, però en un estiu com l'actual, difícilment s'hi pot aplicar la dita. Qui més qui menys ho portarà com puga, i els dies aniran passant amb tota l'energia calorífica al complet impedint el normal desenvolupament de les activitats quotidianes.

Mentres contemple des d'una posició privilegiada l'anar i vindre de les masses “mesetàries”, totes carregades d'estris platgers en direcció vora mar o de tornada cap a casa, em recree llegint a la fresca brisa marinera tot allò que cau a les meues mans, i així, si més no, durant les hores matinals, passem una estona “vivint”, com diu l'anterior refrany.

Coses tan habituals actualment, que semblen haver estat tota la vida al nostre abast, no són així, encara que la memòria és curta i ens ho fa paréixer. Tan sols fa 10 anys, per posar per cas, moltes de les accions rutinàries eren pura ciència ficció. Estem tan immersos en l'era digital que generem una informació mitjana per persona de 6 megabytes al dia, equivalent a la que produïa una persona en tota la seua vida en el segle XVI.

Qui no recorda aquells “Atlas” on consultàvem la cartografia? Han quedat obsolets i arraconats a les prestatgeries o formant part d'alguna col.lecció d'objectes curiosos, i fins i tot, poden haver anat a parar al contenidor de paper que hi ha al costat de casa. Es que davant de la cartografia digital, quina altra cosa s'hi pot fer d'ells?

També comptem amb el streaming, mitjançant el qual tenim accés a tal quantitat de continguts multimèdia, que difícilment ens adonem de la seua magnitud.

Una notícia que realment m'ha impressionat ha estat el descobriment del continent de plàstic. I què és això? Doncs, ni més ni menys que la quantitat de plàstics que suren per la mar. Hom calcula que en són uns cinc bilions d'elements, que tot plegat, tenen un pes de 269.000 tones. A banda, estan els altres, els que hi ha als fons marins, fent que el 20% de peixos petits tinguen plàstic als seus estómacs.

Unes dades indignats són aquelles que exposen les grans empreses presumint dels objectius acomplits i que es tradueixen en grans guanys per a elles. Veus com els fluxos de capitals conflueixen en espais reduïts, quedant la gran massa poblacional eixuta i exhaurida veient com els cabalosos rius econòmics passen de llarg o s'emmagatzemen en els grans embassament de les empreses de l'Ibex.

I llegint, llegint, anem passant moments refugiats a l'ombra, allunyats de la voramar on és difícil no ensopegar amb alguna cama estesa al sol o amb algun infant, que embogit per l'entusiasme dels jocs amb l'arena i l'aigua, es creua en el teu camí. 

dimarts, 23 de juny de 2015

Navegant pel Cap Nord

En quatre hores i mitja el B747 ens acosta a l'aeroport de Narvik, al nord de Noruega. Per les seues finestretes podem observar la retallada costa repleta d'illes i illots de la costa noruega. Les muntanyes que s'alcen a l'oest de la península escandinava encara conserven una part important de l'abundant neu caiguda durant l'època hivernal. El verd, però, hi és el color més abundant en aquest final de primavera amb l'imminent estiu que ja crida a les portes. 

Un oratge fred ens colpeja la cara quan eixim a l'exterior. No ens pilla per sorpresa. Ja l'esperàvem, encara que no hi és tan intens com pensàvem. Aquest fred pertany a un altra classe de fred. Més intens que el nostre, tanmateix més noble i respectuós quan ens abriguem com cal. 

Després d'aproximadament una hora travessant pujols nevats, tossals de verda vegetació, rierols i llacs, un vaixell en Leknes ens acull per començar la travessia que ens portarà, al llarg de la costa nord, a la ciutat russa de Murmansk. Tot un viatge que sembla atractiu per poder conéixer la costa més septentrional d'Europa. 

Una visita a les illes Lofoten és la primera activitat. Escarpades muntanyes d'escassa alçada amb neu als cims, costa abrupta esguitada de petites platges, cases disperses d'amplis finestrals amb els que poder captar l'escassa llum i el garrepa sol d'aquestes latituds, i assecadors de bacallà d'intensa olor, és el decorat d'aquestes illes. 

La següent parada és Tromso, la ciutat més important d'aquestes terres, porta de l`Àrtic i barreja d'antiguitat i modernisme en les seues construccions. Un pont de 1.220 metres uneix les dues parts de la ciutat. Una església, la Catedral Àrtica, és divisa a l'altra part del pont. Ací, a aquest costat, una passejada ens serveix per conéixer l'ajuntamentt i la biblioteca d'arquitectura avanguardista, una església catòlica de fusta, i algun que altre edifici, també d'arquitectura d'avantguarda. No pot faltar el mercat de carrer vora port presidit per l'escultura d'un pescador en la barca. En les muntanyes properes la neu encara és abundant. 

Alta és una ciutat amb la població escampada per tot arreu, comptant, com a nucli urbà, una curta avinguda tancada en un dels seus extrems per una moderna església d'arquitectura atrevida en forma d'espiral. Un centre comercial sembla ser lloc de reunió i punt de trobada de la dispersa població. El seus voltants estan coberts de boscos de coníferes i camps de conreus de cereals. Dos museus: el de la cultura komsa i el militar, són els referents culturals de la ciutat. 

Seguint el programa arribem a l'illa Mageroy amb la població d'Honningvag. Estem al nord del nord d'Europa, i ací tot és el més al nord: gasolinera més al nord, aeroport més al nord -per cert, un dels més petits del món, tan sols una pista d'uns 900 metres-, perruqueria més al nord, farmàcia més al nord, etc... i com no, el cap més al nord, de nom Cap Nord. La paraula nord déu de ser la més utilitzada. Resulta interessant visitar les petites poblacions de Kamoyvaer, amb un idíl.lic port pesquer, i Skarsvag, en les proximitats del cap Nord, amb ramats de rens pasturant a prop de les cases. 

Una escapada a Rússia ens permet visitar la ciutat de Mursmansk, el major port de l'Oceà Àrtic. La tundra és la vegetació dominant, i, com en la resta d'aquest territori dins del Cercle Polar Àrtic, el dia i la nit van rellevant-se al llarg dels mesos, i no al llarg de les hores del dia. La ciutat és un exemple de ciutat dominada pels sòviets durant dècades. Edificis decadents, indústries obsoletes, infraestructures dolentes, grans monuments militars, símbols d'un passat soviètic que encara no ha desaparegut, vaixells militars, submarins nuclears, població vinguda de tot el territori rus en busca d'oportunitats, Tot plegat, res que s'assemble a les poblacions dels països veïns  -Finlàndia, Suècia i Noruega-, totes però, en territori sami o lapó. 

Acabem el recorregut tornant al fiord que comença a l'illa de Mageroy i acaba en la localitat de Lakselv, al fons del mateix. Has d'anar buscant la població per poder-la trobar. Això si, els seu aeroport té una bona pista, encara que la terminal no hi és, solement unes instal.lacions provisionals. I entre port i port, la mar en calma, una mar d'aigües grises reflectint un cel ennuvolat que poques voltes deixa vore el sol. També deu de ser fotut que durant estos dies en què l'astre rei està de manera permanent, uns núvols empipadors impedisquen la seua brillant presència il.luminant unes terres i una gent que no estan habituades a tindre'l. 

Quatre hores i mitja més ens porten a Barajas sobrevolant Europa en direcció sud-oest. Ja hem complit el desig, i després d'haver estat uns anys abans al sud del sud, prop de l'Antàrtida, ara hem visitat el nord del nord, prop de l'Àrtic.