divendres, 21 de novembre de 2014

Somnis



Venim observant, que a la formació Podemos se li tenen ganes. Ganes d'agarrar-los en algun afer poc ortodoxe, ganes d'agarrar-los en infraccions ètiques, en accions que ells critiquen els altres com a pròpies de casta. Sens dubte, que com a humans que són, alguna en tindran. No obstant això, les castes dominants -perquè ho vullguen o no, són castes, ja que així es comporten- han de pensar que Podemos és una vàlvula d'escape a la indignació general contra els partits dominants que viuen d'esquena al poble i sols es preocupen d'amarrar bé els seus privilegis. Esta formació es presenta verge dels abusos propis dels qui ens estan governant fa quasi quaranta anys, i per això, hom veu en ella una espècie de regeneració de la vida política, més que els objectius que vullguen aconseguir, de vegades una mica utòpics. Deixem que la gent somnie en altres realitats, que els somnis és l'únic que els queda. Si al despertar es veu que tot continua igual, almenys haurem tingut un bon somni.

dissabte, 8 de novembre de 2014

Per Barx

Un dia d'eixos que no saps on anar, però si que vols contactar amb la natura, tens el recurs proper i fàcil de pujar a la veïna localitat de Barx, població muntanyenca com a poques, i fer una passejada pels seus voltants. Sense pretensions d'endinsar-te pels bells barrancs, com el de la Manessa, o de pujar al Montdúver per sendes empinades, Barx et presenta rutes fàcils i agradables, plenes d'incentius paisagístics i de vegetació humida. Recordem que esta població està entre les més plujoses del País Valencià, encara que, a hores d'ara, i degut a la pertinaç sequera que estem patint, molts dels seus brolladors presenten un aspecte penós per no tenir ni una miserable gota d'aigua, com la famosa i popular font de la Puigmola, tan generosa ella en èpoques normals oferint els seus dolls generosos del líquid element. 

Després del penós espectacle de la Puigmola sense vessar aigua, i després de pujar el fort pendent del camí que porta al Pla de Corrals, a la nostra esquerra surt una ruta que desconeixíem. Ens l'havien recomanada i ara era l'ocasió de realitzar una caminada per descobrir-la. 

Entre espessa vegetació arbòria pugem el camí -cul de sac, per cert- i ben aviat podem contemplar les vistes de la població de Tavernes de la Valldigna i les seues platges. Poc més avant ens apareixerà l'altre costat, el de la comarca de la Costera i la població de Barxeta. Les muntanyes del Caroig tanquen la vista per ponent. Tot i que les informacions meteorològiques de les cadenes nacionals asseguraven que el sol brillaria pel Mediterràni, el dia presentava un aspecte nuvolós, i , de tant en tant, algun plugim ens obligava a buscar refugi davall d'algun frondós arbre dels que hi abunden. 

Acabada la passejada, sempre ens és grat buscar algun restaurant de la població i completar la jornada amb la xerrada al voltant de la taula. La plaça del poble ens n'ofereix alguns, i allí hi hem anat.









dissabte, 1 de novembre de 2014

L'estret de Les Aigües i alguna reflexió

El nostre recorregut comença tot just sobrepassada la població de Bellús. Un camí a la dreta de l'antiga N-340 ens condueix cap a una petita zona d'estacionament de vehïcles a l'inici del congost a recórrer. En aquest punt ja comença a esbrinar-se la bellesa del paratge. 

Comencem la caminada observant uns escaladors practicar aquesta modalitat esportiva en un vertical rocam a la nostra esquerra, mentre que a la dreta, el riu Albaida inicia la travessia de l'estret, anomenat de les Aigües, degut a la quantitat del líquid element que brolla pels seus voltants. 

Ben aviat, arribem a la Casa de la Llum, lloc on abandonem la ruta per la marge esquerra del riu i creuem a la dreta en direcció al Genovés. Una agradable passejada entre pinedes i cases d'estiueig ens condueix a la pedania d'Alboi, un carrer i poc més. Allí, un pintor-escultor ens explica alguns detalls del llogaret, com el palau i les vivendes annexes al mateix. 

Tornem sobre les nostres passes i creuem el riu, ara per una passarel.la per a vianants, i busquem la senda que ens portarà a l'aqüeducte del barranc del Pou Sec, denominat Arcadetes d’Alboi, consistent en una successió de nou arcs apuntats, d’època gòtica, amb una longitud d’uns cent metres i una alçada de vint. 

A partir d'ací, el camí s'empina cap amunt prenent la direcció de Xàtiva (Aixàtiva per als habitants de Diània). Una vegada acabat l'estret, el camí transcorre entre camps de tarongers i caquiers conduint-nos a la ciutat, on fem l'entrada per la porta de l'est, junt a la font dels 25 dolls. 

Una vegada en la població, busquem la plaça del Mercat i, en un vell establiment, recuperem forces. A les taules del costat, fa acte de presència un grup gran d'excursionistes catalans. És interessant i enriquidor escoltar les diferents formes dialectals de la nostra llengua, en aquest cas, les de més enllà de l'Ebre. Que curiós que açò es produixca a la mateixa ciutat on un il.lustre pròcer local arremet sempre que pot, i quan no també, contra la unitat lingüística. Què té aquesta gent contra els catalans que els consideren com els nostres enemics públics? No s'han parat a pensar que els enemics estan per Ponent i, principalment dins de casa, i fins i tot hi són ells mateixos amb les seues postures genuflexes, sucursalistes i d'autoodi? 

Després del dinar, un agradable café a l'obert espai de l'Albereda ens serveix de despedida. Retornem a l'estret, i ara fem la ruta sempre per la marge esquerra del riu. L'arribada a casa coincideix amb el final de la partida de futbol entre l'Elx i el València, partida que marcarà una fita en la història del club valencià, no per ella mateixa, sinò per la presència física del nou propietari del club, el singaporés Peter Lim.