Ho
tenien en les mans, però la fatalitat s'ha encarregat d'abocar la
injustícia. L'equip de sempre, el de l'antic règim, el de
l'oligarquia espanyola, ha tornat a guanyar. Els lluitadors, els
humils, els que han treballat fins l'extenuitat, s'han vist privats
del premi. La vida no sempre premia l'esforç.
Per
a alguns, el futbol és una activitat alienadora de ments que sols
serveix per a distraure la població i apartar-la de les coses
importants. Raó no els en falta, tanmateix rere el futbol
s'amaga tot un món d'ideologies. Així que no és tan sols una
simple i juganera piloteta que cal clavar entre tres pals entretenint
el personal perquè no pense en el que importa i deixe el poder
lliure de crítiques a la seua tasca, que no sempre és la més
escaient al poble, sinó que està al servei, única i exclusivament,
de les classes dominants. Açò ja ve d'antic: "panem
et circenses"
dels romans.
En
aquesta darrera final de la Champions entre els dos equips
madrilenys, no sols han distret la nostra atenció a base de
bombardejar-nos en tots els mitjans de comunicació. També hem
comprovat el triomf del món dels diners sobre el de l'esforç, el de
la dedicació al treball i el de la humilitat front a la supèrbia i
prepotència. Quants milions d'euros ha gastat el poderós en els
últims anys per aconseguir això tan anhelat per ells com era "la
dècima"? El mèrit estava reservat per al treballador de base
que havia fet una campanya excel.lent sense perdre cap encontre. Uns
dos minuts fatídics al final, ho ha tirat tot per terra. Serà
veritat allò de què les partides s'allarguen fins que marque el
Madrid? Com els gallecs, no creiem en les bruixes, però "haberlas,
haylas"
Bé.
Ja tenim el triomf del "capital" sobre el "treball",
el triomf, també, d'allò que millor representa el centralisme a ras
de terra: El RM, el seu vaixell insígnia, està al més alt del
futbol europeu. En ell es veu representat tot allò que signifique
espanyol front altres sentiments i pensaments. Una correguda de bous,
(Sergio Ramos amb el capot, i en altres ocasions, Raül, també), la
bandera d'Espanya, no amb l'escut constitucional o pre, sinó amb el
del Madrid, el poder econòmic (Florentino) i el poder dretà (Aznar)
xocant-se- les mans per damunt d'altres espectadors.
I
el perdedor, què? Doncs no compta per a res, tot i ser espanyol i de
Madrid. D'haver estat algun altre de la perifèria, de segur que
l'hagueren considerat com un equip estranger. Ja ha passat altres
voltes.
No
puc felicitar el madridisme, perquè seria fals i hipòcrita per la
meua part. Per a mi, el guanyador ha estat l'Atlètic, que s´ho ha
currat i ho ha tingut a la mà fins que una ventada de dos minuts els
ho ha arrabassat. Tan sols hem de mirar la trajectòria d'amdós i
veure a qui i com s'han deixat pel camí. La conclusió és fàcil.