diumenge, 25 de maig de 2014

No és just

Ho tenien en les mans, però la fatalitat s'ha encarregat d'abocar la injustícia. L'equip de sempre, el de l'antic règim, el de l'oligarquia espanyola, ha tornat a guanyar. Els lluitadors, els humils, els que han treballat fins l'extenuitat, s'han vist privats del premi. La vida no sempre premia l'esforç.

 Per a alguns, el futbol és una activitat alienadora de ments que sols serveix per a distraure la població i apartar-la de les coses importants. Raó no els en falta, tanmateix rere el futbol s'amaga tot un món d'ideologies. Així que no és tan sols una simple i juganera piloteta que cal clavar entre tres pals entretenint el personal perquè no pense en el que importa i deixe el poder lliure de crítiques a la seua tasca, que no sempre és la més escaient al poble, sinó que està al servei, única i exclusivament, de les classes dominants. Açò ja ve d'antic: "panem et circenses" dels romans.

En aquesta darrera final de la Champions entre els dos equips madrilenys, no sols han distret la nostra atenció a base de bombardejar-nos en tots els mitjans de comunicació. També hem comprovat el triomf del món dels diners sobre el de l'esforç, el de la dedicació al treball i el de la humilitat front a la supèrbia i prepotència. Quants milions d'euros ha gastat el poderós en els últims anys per aconseguir això tan anhelat per ells com era "la dècima"? El mèrit estava reservat per al treballador de base que havia fet una campanya excel.lent sense perdre cap encontre. Uns dos minuts fatídics al final, ho ha tirat tot per terra. Serà veritat allò de què les partides s'allarguen fins que marque el Madrid? Com els gallecs, no creiem en les bruixes, però "haberlas, haylas"

Bé. Ja tenim el triomf del "capital" sobre el "treball", el triomf, també, d'allò que millor representa el centralisme a ras de terra: El RM, el seu vaixell insígnia, està al més alt del futbol europeu. En ell es veu representat tot allò que signifique espanyol front altres sentiments i pensaments. Una correguda de bous, (Sergio Ramos amb el capot, i en altres ocasions, Raül, també), la bandera d'Espanya, no amb l'escut constitucional o pre, sinó amb el del Madrid, el poder econòmic (Florentino) i el poder dretà (Aznar) xocant-se- les mans per damunt d'altres espectadors.

I el perdedor, què? Doncs no compta per a res, tot i ser espanyol i de Madrid. D'haver estat algun altre de la perifèria, de segur que l'hagueren considerat com un equip estranger. Ja ha passat altres voltes.

No puc felicitar el madridisme, perquè seria fals i hipòcrita per la meua part. Per a mi, el guanyador ha estat l'Atlètic, que s´ho ha currat i ho ha tingut a la mà fins que una ventada de dos minuts els ho ha arrabassat. Tan sols hem de mirar la trajectòria d'amdós i veure a qui i com s'han deixat pel camí. La conclusió és fàcil.


divendres, 16 de maig de 2014

Pels Països Baixos (3)

Realment, esta tercera part no és als Països Baixos. És una continuació del viatge per terres germàniques, un altre món. No vam fer una llarga estada, tan sols dues ciutats i un agradable viatge pel Rhin a bord d'un paquebot que uneix les poblacions riberenques existents al llarg del riu.

El dia que abandonem Amsterdam, és, sens dubte, el de pitjor oratge. És un dia gris, tapat, amb una suau pluja. L'autobús enfila l'autovia rumb al país veí: Alemanya. Degut a la matinada, fa que quasi tots estiguen dormint. La dèbil pluja s'estavella contra la parabrisa i les escombretes van i venen d'un costat a l'altre netejant les gotes que regallen pel cristall davanter produint un efecte d'ensopiment als qui les tenim davant.

Passades dues hores, fem una parada tècnica en una àrea de servei i se'ns comunica que ja estem al país teutó. No calia. Els continus anuncis d'Ausfahrt ja ens ho estaven indicant. Baixem i entrem a la cafeteria. El tracte humà ja no és el d'Holanda. Aquests alemanys tenen el cap quadrat i un esperit molt eixut. Res d'amabilitats ni de somriures. Gestos adustos i poc amigables. Ja sabíem que els teutons eren aspres com un codony.

Estem per la Regió del Ruhr, també coneguda com Conca del Ruhr, una de les àrees metropolitanes més poblades d'Alemanya, i la major regió industrial d'Europa. Es troba al llarg de la conca final del riu Ruhr, a l'estat federat de Renània- Westfàlia

Topònims amb el sufix -dorf omplin els panells indicadors de l'Autobahn, la qual cosa desperta la meua curiositat, i m'assabente que dorf, en alemany, significa poble. Ja hem aprés algun mot més en aquesta llengua. Fins ara sols coneixia, Guten Morgen i, com no, els coneguts subanestrugenbagen i gotescauen.

En eixes estàvem, quan apareix el Rhin i, al fons, les dues punxegudes torres de quasi 160 metres d'alçada de la catedral de Colònia, la Kölner Dom per als subordinats de la Frau Angela, encara que nosaltres també ho som, per molt que ens ho vulguen ocultar.

Les gotescauen no són impediment perquè baixem a fer la visita a la Dom. Impressiona contemplar aquesta catedral gòtica, la mires per on la mires. Pinacles, arcbotants, contraforts, arcs, gàrgoles, triforis, mainells, absid,… tot, tot és grandiós. El color negre de les pedres, amb algun incrustació blanca, li donen eixe aspecte envellit i carregat d'anys.

Per darrere de la catedral es pot contemplar, sobre un gran pont, el transcórrer del Rhin amb el seu gran cabal que serveix de via fluvial per a grans barcasses.

No tenim més temps. El vaixell que hem d'agafar a Sank Goar per transportar-nos a Bingen no ens espera. Partim cap allà travessant paisatges de verds i ondejants tossals, i de pobles penjants o al fons de les valls. La carretera da allá per un fort pendent en busca del Rhin, que l'hem deixat submergit a l'estreta vall que lia serveix de llit.

Embarquem, i acte seguit, mentre naveguem, ens és servit el dinar, tenint com invitats els nombrosos castells, torres duaneres i pobles que voregen el riu. Penjats i difícils bancals de vinye s'estenen per les vessant d'aquest paratge natural. Els famosos vins del Rhin són elaborats en part en aquestes contrades.

Hem arribat a Bingen. Final de trajecte fluvial. De bell nou, l'autobús, i fins Frankfurt, centre finacer europeu de primer ordre. Una passejada pel centre de la ciutat, i després de passar junt als gratacels on queden instal.ldes importants multinacionals, a descansar a l'hotel.

El viatge acaba. Demà l'avió ens portarà de tornada a casa, i aquest viatge serà història. Unicament el record i aquestes línies seran testimonis d'una setmana de recorregut per antics territoris de lluites de bàrbars i romans, de catedrals gòtiques, castells i monestirs, de reformes i contrarreformes, de guerres de religió i d'enfrontaments dinàstics, de grans pintors i humanistes. El centre d'Europa, eixes terres en les que tant ens mirem i comparem, i que voldriem que fóra exemple a seguir en aquesta Espanya invertebrada, inconclosa, i intolerant, quedarà, si més no, en el record i en el desig de tornar-hi.




















dimarts, 13 de maig de 2014

Pels Països Baixos (2)

Deixem Flandes i ens endinsem en territori neerlandés. Ho fem per la província de Zelanda (Zeeland en neerlandès, literalment "terra de mar") és una província del sud-oest dels Països Baixos, la capital de la qual és Middelburg. Està formada per una munió d'illes i penínsules així com per el Flandes Zelandès, un tros de terra fixa al sud, a l'estuari del riu Escalda. Costa creure que anem situant-nos per davall del nivell del mar. 

Grans planures de conreades i verdes terres ens acompanyen en el nostre recorregut per la monòtona autovia que ens durà a la ciutat de Middelburg, capital de la província. És una petita ciutat de tranquils carrers. Una via comercial circular ens invita a passejar, estirar les cames i seure'ns per a un “relaxing coffe”, cosa que fem en una agradable cafeteria, on una encantadora cambrera ens atén. A l'acomiadar-nos, li oferim algun bombó dels que havíem comprat, i molt tímidament ens l'accepta.

Continuem el viatge cap a L'Haia -Den Haag, m'agrada el nom en neerlandés- passant per Oosterscheldekering (poc més o menys, els dics orientals). Pensar que algun dia la mar desbocada puga saltar-los i inundar tot el que trobe al seu pas, causa vertader pànic.

Ens apropem a Rotterdam, de la qual sols contemplem alguns dels gratacels de moderna arquitectura construïts, principalment, a causa del bombardeig de la Luftwaffe alemanya, que devastà el centre de la ciutat la nit del 14 de maig de 1940, i que va ser el més important sofert pels Països Baixos durant la Segona guerra mundial.

Capvespre i boirina. Arribem a Den Haag. Un cèntric hotel molt prop del Parlament ens acull i aquesta circumstància és la causa de què fem una passejada pels voltants abans de què acabe el dia. Al dia següent, continuarem una visita més extensa per la ciutat.

Den Hagg, com totes les ciutats holandeses, és ben tranquil.la per passejar. Bicis i bicis, silenciosos trams que has d'estar ben atent a ells si no vols cap sorpresa, escàs volum de cotxes. Milers de bicis amuntegades en els estacionaments públics de les estacions, que no sé com se les enginyen per reconéixer cadascú la seua a l'hora d'arreplegar-la. El centre de la ciutat ens ofereix encantadors raconets on pots relaxar-te i fer-te alguna cerveseta o algun cafenet, com en el meu cas, que hi és un dels meus petits plaers. No hi he trobat cap lloc on no haja pogut gaudir d'un aromàtic exprés, cosa que si que m'ha resultat difícil en alguns llocs durant els meus viatges per Espanya. La visita al Palau Internacional de la Pau ens despedeix de L'Haia.

El nostre periple continua, i en el camí ens ensopeguem amb la ciutat de Delft. Lloc de residència i on va morir, en 1584, Guillem d'Orange, líder principal de la rebel·lió neerlandesa contra la monarquia dels àustries que va desencadenar la guerra dels 80 Anys, acabant en la independència formal de les Províncies Unides en 1648. La intolerància de Felip II envers els Països Baixos, en va fer un enemic irreconciliable. Ai ! la intolerància en aquest país nostre, quant de problema ens ha portat i encara ens en porta.

Amsterdam, la mundialment famosa ciutat, paradís de la tolerància i del viure i deixar viure. La Venècia del nord. Arquitectura viva dels segles XVI i XVII. Rembrant i Van Gogh, estan presents en el seu nom.

És obligada una passejada pel barri Roig. Que no ens ho conten. Això de veure “carn” darrere d'un aparador, no és cosa que es presente tots els dies ni a tots els llocs. Bé, posteriorment, és motiu d'uns moments de divertiment col.lectiu a l'arribada a l'hotel mentre esperem l'assignació de les nostres habitacions.

Passejant per la ciutat, en un raconet, descobrim la primavera mostrant el seu colorit amb tota la seua esplendor , i seguim observant els carrers, que a diferència dels de les nostres ciutats, es mantenen bastant lliures del CO2. Les bicis prenen el protagonisme, i les passejades pels canals ens ofereixen vistes de la ciutat des d'altres angles.

A Amsterdam coincidim amb la celebració del Dia del Rei, un dia especial en què tota la ciutat es transforma en una gran festa a l'aire lliure. Celebracions al carrer, actuacions en totes les places, tots els canals replets d'embarcacions plenes de gent festejant el dia, i tothom de taronja, o amb alguna peça d'eixe color. Tanmateix, nosaltres decidim passar un dia més tranquil i, una vegada feta la navegació pels canals, ens desplacem cap a les poblacions de Marken i Volendam, les quals no ens defrauden ni gens ni mica.

Marken és un paradís, una postal feta realitat, on el verd de l'herba i el blau del cel i de les aigües, serveixen de fons al conjunt de polícromes cases que componen la població. Els seus habitants també celebren el Dia del Rei, vestits d'època i muntant taules al carrer per dinar amb veïns i amistats.


El matí següent, un dia plujós ens despedeix d'Holanda. El meu concepte dels holandesos ha canviat. En tenia un concepte que no era real, i he descobert quan equivocat estava. I és que els estereotips canvien quan coneixem millor les persones i les terres. Viatjant s'aprén molt i s'encaixen millor les idees fent que no grinyolen tant quan les contrastem.









         






divendres, 9 de maig de 2014

Pels Països Baixos (1)


En els meus viatges, sempre m'agrada submergir-me en l'art, la geografia, la història i l'antropologia dels territoris on vaig. Durant la visita feta als Països Baixos, aquests dos aspectes m'han reportat abundant material. En efecte, Flandes, Zelanda, aporten molta informació sobre aspectes històrics que ens afecten, així com també constància real de la lluita de l'home contra l'aigua amb la finalitat de guanyar-li terreny a base de construccions impossibles.

Un vol de dues hores i poc ens porta de Madrid a Brusel.les on, paradògicament, a les darreries del més d'abril, gaudeixen d'una temperatura més agradable que no pas la que hem deixat a Barajas, tot i el plugim que fa. Una visita nocturna al centre de la ciutat ens serveix d'aperitiu per al programa que ens espera. Brusel.les sembla una ciutat fosca si la comparem amb l'excés lumínic al que ens tenen acostumats les ciutats hispanes. Serà la crisi, que la tenen en compte. Nosaltres no en fem cas i per això anem com anem.

A l'endemà, en una visita panoràmica guiada per un sard, amb un castellà italianitzat, van explicant-nos el desenvolupament d'aquesta ciutat, conduint-nos pels diferents barris, i donant-nos informació dels principals edificis i monuments de Brusel.les. Quin nom tan antipàtic, que l'identifiquem amb retallades i imposicions sociopoliticoeconòmiques.

Malines. La catedral i poc més. Una enorme torre-campanar dona fe de l'antic esplendor. Aquestes ciutats tenen unes torres altíssimes. Podríem anar esbrinant el per què al marge de l'explicació oficial. Poderiu econòmic? Vigilància de possibles atacs? Voler ser més que els veïns? O li donem un significat freudià i elucubrem sobre la grandària fàl.lica? No sé. El fet és que són campanars molt alts, de més de 100 metres (123 el de la catedral d'Anvers)

El guia italià no para amb les explicacions de l'herència “espanyola” de quasi tot el que per allí estem visitant, per la qual cosa li he de fer observar que espanyol, espanyol, és un concepte que quan l'utilitzem, caldria ser més exacte perquè l'Espanya actual, la que arrastrem des dels segles XVIII i XIX, poc té a veure amb la dels Habsburg. Els àustries no eren reis d'una Espanya igual a l'estat l'actual, situada a la península Ibèrica, sinó reis de tots els territoris que posseïen: Castella i Lleó, Aragó, València, Nàpols, Sicília, Sardenya, Països Baixos, etc, etc, així que si ell i jo haguérem viscut a l'època, subdits del mateix rei haguèrem estat, ell per sard i jo per valencià.

Bé, deixem el tema i continuem viatjant, que és el que importa i el motiu d'aquest post.

Lovaina presenta un altre ambient. Animació estudiantil i edificis històrics omplin aquesta ciutat flamenca famosa, principalment, per les seus universitats. És impressionant la plaça rectangular plena de bars i tasques oferint cervesa a hectolitres als estudiants.

Gant, lloc de naixement de Carles V, i Bruixes, patrimoni de la Humanitat, no ens donen temps per gaudir-les detingudament. És massa patrimoni arquitectònic per digerir en un dia. Continuem alçant el cap per arribar amb la vista al més alt de les torres catedralícies. També n'és una característica molt cridanera per a nosaltres, provinents de les sorolloses ciutats mediterrànies, el poc trànsit automobilístic de totes aquestes poblacions. Bicis i més bicis, silenciosos tramvies i altre transport públic farceixen places i carrers.

Anvers, ciutat fronterera amb Holanda, és l'última localitat belga que visitem. Hauriem de dir-li ciutat flamenca, perquè el sentiment de pertinença a Flandes està molt accentuat per aquestes terres. A la guia local, flamenca ella de peus a cap, l'explicació dels quadres de Rubens li ix del fons de l'ànima. La façana de l'ajuntament manifesta el seu passat pertanyent a l'imperi dels àustries i lluiex un escut que inclou els diferents regnes hispans. Quasi idèntic a l'escut oficial que coneixem de l'estat espanyol.

En Flandes abunden les construccions gòtiques, civils i religioses. Les catedrals són increiblement altes i esbeltes, lluminoses, d'amplies i colorides vidreres que deixen passar tota la llum possible en un ambient predominantment brumós transformanant el seu interior en un espai diàfan. El gòtic hispànic és xaparro i fosc comparat amb el flamenc. Són el prototip del que ens diuen els manuals quan parlen d'aquest estil. Solament tenen, per a mi, un defecte, si ens quedem en l'aspecte arquitectònic: la contrarreforma els hi va dotar d'elements barrocs en excés en forma de retaules, confessonaris, trones i d'altres elements decoratius.

Fins ací, el territori flamenc, que amb Valònia, de llengua francesa, formen l'actual Bèlgica. Aquest fet, el de tenir diferents idiomes, origina nombroses desaveniències polítiques i culturals. Flandes posseix una llengua pròpia, igual al neerlandés, amb petites diferències. Cal remarcar que els flamencs són catòlics, i els holandesos, protestants, la qual cosa, històricament, ha estat causa de conflictes religiosos, sobre tot, en el tema de les imatges. Encara s'hi poden veure destrosses en alguna catedral.




















dijous, 1 de maig de 2014

XI Ruta a Peu

Una ruta homenatge al trenet que unia Alcoi i Gandia. Gent que baixava del Comtat i gent que pujava des de La Safor, s'unien en festa en eixe punt que encadena les dues comarques i que el Serpis amenitza amb el seu murmuri  d'aigües, que no en són massa, tan sols unes poques llagrimetes si les comparem amb les d'altres rius més cabalosos, però és el nostre, el que hem conegut des de sempre, el que ha acompanyat el trenet des del seu naixement fins a la seua extinció i que des d'aleshores, ha quedat solitari enyorant els xiulits i el trontollar del seu pas per l'indret. El riu s'ha alegrat, s'ha unit a la festa, i l'oratge ha volgut participar-hi oferint un matí asolellat, d'oratge primaveral, de la primavera que tenim en ment i que t'invita a sortir de casa buscant el  contacte amb l'incipient renàixer de la natura.