dilluns, 17 de març de 2014

En trenet per La Marina

La comarca de la Marina sempre té algun racó, algun indret, algun aspecte que no deixa de sorprendre'ns, tant en l'aspecte antropològic com en el paisatgístic.

Una activitat un tant singular que hi podríem fer seria realitzar una passejada en el trenet que la travessa  de nord a sud per la línia de la costa. És una magnífica ocasió per assaborir aquestes terres aprofitant la facilitat que ens ofereix aquest mitjà de transport anomenat el “Trenet de La Marina”, trenet que es va lliurar del seu desmantellament en aquells anys que, no tenint cap visió de futur, els polítics es dedicaven a suprimir-nos els ferrocarrils de via estreta que transitaven per aquestes terres de Diània: Carcaixent-Gandia-Dénia, Gandia- Alcoi-Villena. Com seria, a hores d'ara, la comunicació entre les nostres comarques amb uns trenets modernitzats i adaptats a les necessitats actuals? Indubtablemet, haurien estat una bona eina per vertebrar les nostres comarques centrals.

Fent una miqueta d'història, el 23 de març de 1882 el govern concedeix a Juan Bta. Lafora l'autorització per a la construcció d'un ferrocarril que unira Alacant amb La Vila Joiosa; també, una altra per a unir Dénia i Altea. L'any següent, el 13 de maig de 1882 se li concedeix l'estudi de viabilitat de la connexió entre La Vila i Altea. Tanmateix, el 7 d'abril de 1883 se li denega l'estudi de les tres línies per separat per considerar els dos trams com una línia única de via ampla. Tot i aquesta consideració, l'1 d'agost de 1889, una ordre d'Alfons XIII permet la construcció de la línia, però com a ferrocarril de via estreta. Tot i això, cal esperar fins el 28 d'octubre de 1914, per poder inaugurar els trams entre Alacant i La Vila Joiosa i entre aquesta i Altea, quedant pendent el tram entre Altea i Dénia per a l'11 de juliol de 1915.

No anem a entrar en més detalls històrics, perquè no n'és l'objectiu. Tan sols vull exposar-hi el caràcter d'esbarjo que pot representar aquest ferrocarril. Per descomptat que són ben pocs els qui el desconeixen -si més no, per les nostres comarques- però, pense, que ben escàs el nombre de gent que hi haurà pujat com activitat turística.

L'altre dia, un grupet d'amics decidim repetir-la. Feia alguns anys que l'havíem feta i, ara, ens hi abellia de nou. Si bé l'anterior vegada el punt de partida va ser Dénia, ara el recorregut l'iniciem a la localitat de Gata de Gorgos, que per cert és un punt on es poden estacionar els vehicles sense cap problema, no com a Dénia on la dificultat és major.

El trenet, amb exemplar puntualitat, arriba a l'estació. Comencem la ruta i el tren s'endinsa en la coneguda Garganta de Gorgos, salvant l'indret a un nivell superior al barranc i, de tant en tant, obrint-se pas amb petits túnels. A un nivell inferior, quasi al llit del barranc, la N-332.

Teulada, primera parada del nostre recorregut. Des d'ací, camps de vinyes i riuraus barrejant-se amb modernes urbanitzacions. El paisatge comença a manifestar l'actuació que s'hi ha produït en les darreres dècades d'urbanisme incontrolat i que han fet d'aquesta comarca una víctima d'aberracions paisatgístiques d'allò més coent. Tot i això, encara discorre el viatge per paratges no massa intervinguts.

Benissa, estació. El poble queda a uns dos quilòmetres. La via no pot apropar-se més. Hauria de salvar massa desnivell per poder aplegar a Calp, la següent estació, a la qual s'arriba encara amb forts desnivells, salvant profunds barrancs amb ponts com el Quisi i Ferrandet, entre turons conreats de vinyes, partides rurals i vil.les residencials de moderna construcció, això si, imitant en la seua arquitectura les arcades característiques del riurau. L'impressionant penyal d'Ifac juga a l'amagatall en tota la davallada, mostrant la seua característica silueta entre pinedes i tossals.

Calp. La vista del penyal és total. Total, però, són també els eixams de construccions que no han deixat un pam de muntanya a la vista. Quina manera de prostituir-la, que lliure d'intervencions humanes, queia en forma de penyassegats a la blava mar i que ara, per mor de l'afany crematístic, ha estat convertida en un mantell de cases i urbanitzacions que li han llevat tot el seu primigeni encant !

La dificultat orogràfica que presenta el Morro de Toix, l'últim graó de la serra de Bèrnia junt a la mar, és travessat amb túnels i ponts, discorrent junt a la N-332 i l'AP-7 per l'indret del Mascarat. A la sortida de l'últim túnel, la badia d'Altea s'estén al nostre abast. La serra Gelada, L'Albir, la petita illa d'Altea, Cap Blanc i Altea, coronada pel campanar de l'església al més amunt de la localitat, que descendeix fins a la mar amb les blanques cases i carrers empinats.

Arribem a l'estació. El nostre viatge acaba ací. Ara dedicarem el temps a recórrer la població, que no té desperdici. La part antiga presenta uns ben empinats carrers que ens porten, entre cases emblanquinades i guarnides amb flors, a la plaça de l'Església on un mirador ens mostra tota la badia i, allà, al lluny, els gratacels benidormers que li donen al paisatge un aire manhatanesc.

Podríem continuar escrivint sobre Altea, però açò seria un altre tema, doncs el propòsit ha estat descriure el viatge del Trenet de la Marina, que de per si constitueix tot un reclam turístic.

La tornada, no per vista, resulta menys atractiva. Detalls que se'ns han escapat pel matí, ara els hi posem atenció. Tot plegat, la llum vespertina dóna un altre aire als paisatges, als quals les ombres divideixen en dues parts ben definides.
















dilluns, 3 de març de 2014

Benissadeví


Quan visitem algun lloc, si només ens quedem en allò que veiem, la visita ha estat incompleta. Cal endinsar-se una mica més i veure el com, quan i per què de certes coses, de certs noms. D'aquesta manera la nostra visita haurà estat més completa, més satisfactòria, i més aprofundida.

El cas és que sempre m'ha cridat l'atenció el nom de Jesús Pobre, nom aplicat a una entitat local menor del municipi de Dénia, que per cert, és un terme municipal que en conté moltes d'altres, éssent un terme d'allò més desgavellat, vull dir, que abasteix uns territoris fora del que seria lògic. Tan sols heu de fer una ullada a qualsevol mapa i us adonareu del que dic.

Doncs bé, Jesús Pobre és aquest llogaret, de vora 700 habitants, situat a la solana del Montgó, a uns dos quilòmetres de Gata de Gorgos, però, com dic, pertanyent al municipi de Dénia. Actualment és un d'eixos llocs descoberts pel turisme europeu i que n´ha fet lloc de residència permanent on establir-se defugint de l'oratge hivernal tan desagradable que tenen per eixos països del centre i nord del continent.

Antigament, en època morisca, existia l'alqueria musulmana de Benissadeví, però al començament del segle XVII, Fra Pere Esteve, conegut per aquests llocs com el Pare Pere, funda un convent, l'església del qual és la parròquia actual. Aquest frare franciscà descobreix una imatge de Jesús jacent i li dedica un altar en la coveta on vivia, al vessant del Montgó. La població adopta, des de llavors, el nom Jesús Pobre.

Un bon dia per visitar Jesús Pobre seria diumenge, aprofitant el mercat del Riurau (rep aquest nom per aprofitar l'antic riurau “del senyoret”, reformat fa pocs anys, i que és conegut com el Gran Riurau del Senyor de Benissadeví) en el qual podem veure i comprar molts productes gastronòmics i artesanals de la zona, així com pegar una ullada als objectes que s'hi exposen per a la seua venda.

Una altra activitat consistiria en fer una passejada pels voltants visitant les diferents alqueries, com les del Colomer, la de Ferrando, o la del Tossalet dels Molins, que porta aquest nom perquè a la seua part més alta hi resten les ruïnes de tres molins construïts al segle XVIII, i que durant molts anys han estat utilitzats per moldre els cereals conreats a la zona. Aquestes construccions són bastant habituals a la Marina Alta podent-se trobar en gaire localitats de la zona.

No es pot abandonar Jesús Pobre sense fer alguna parada en algun dels bars i degustar les bones picadetes basades en productes locals que, des de sempre, han caracteritzat el lloc.