dimecres, 26 de febrer de 2014

Connotacions semàntiques


L'altre dia comentava en el meu mur de Facebook que cada cop veig amb més claredat que vivim en un país ple d'idiotes. Obviament, no era la meua intenció insultar ningú, encara que el mot invite a pensar-ho. Més bé vull quedar-me amb el primer i primigeni significat, aquell al que ens trasllada l'etimologia de la paraula. Així doncs, quan des del mur vaig emprar aquest terme, no era per dir que la gent és ignorant, imbècil, curta, deficient mental, etc.

Tots tenim en ment, quan emprem aquest terme, el significat anterior. És el que tenim assolit, tanmateix hem d'anar a l'orige de la paraula per veure que està molt allunyat del significat que li donem habitualment. És ahí on he volgut carregar el significat de l'expressió.

En l'antiga Grècia, 
ἰδιώτης (idiōtēs), de ἴδιος (idios), que significa "privat", "un mateix", era usat per designar aquelles persones que no participaven en la societat, que eren egoistes i tan sols es dedicaven als seus assumptes particulars i privats, sense importar-los els problemes públics, que si que eren objecte de la política. Amb el temps, va adquirir l'accepció de gent amb falta d'instrucció, corrent, vulgar, que no pensa, però no d'analfabeta. És, però, amb la moderna psicologia quan adquireix el caràcter despectiu de persona deficient mental o falta de inteligència.

Considere -i ja parlant del significat de la meua expressió- que, efectivament, entre nosaltres abunden aquells que res els importa la política en quant activitat encaminada a resoldre els problemes que surgeixen de la vida en societat. Es dediquen als seus afers particulars i passen de tota altra consideració. Alguns actuen així perquè no valoren suficientment els problemes socials, les relacions humanes, la convivència. Altres, en canvi, perquè confonen la política, com a servei públic, amb la política, com activitat creadora de conflictes socials i d'enriquiment personal, com desgraciadament ocorre més del que desitjaríem. No pensen que és cosa de tots implicar-se en què triomfe el primer significat de la paraula. Quan optem pel segon, és quan sorgeixen els vividors, els corruptes, i llavors, és corromp aquesta activitat, i aquells que haurien d'intervindre amb les seues decisions per allunyar-los de la vida pública, s'inhibeixen i es dediquen únicament a la seua vida particular. Amb el seu silenci, amb la seua abstenció, amb el retraïment de la seua capacitat d'analitzar comportaments polítics i votar en conseqüència, col.laboren a què passe el que està passant: restricció de drets, anul.lació d'èxits socials aconseguits, empobriment, eliminació progressiva de tot allò que es nostre i que la història ens ha llegat. En fi, tot un seguit d'actuacions polítiques encaminades a convertir-nos en un poble arruïnat, sense passat, sense present, amb un futur incert, sense personalitat, devorat per una entitat que no sabem què és, i, tot plegat, transformat en un no-res.

Aquesta, i no altra és la meua interpretació del vocable quan dic que vivim a un país ocupat per idiotes.



dilluns, 24 de febrer de 2014

Insomni

Diumenge nit em vaig gitar amb el pinganillo a l’orella esperant escoltar en les radios mesetàries algun comentari del partit del València corresponent a la jornada lliguera, doncs, com sabem, l’iconoclasta cultural de Fabra ens ha deixat sense mitjans de comunicació propis, i ara depenem del que ens vullguen contar des de Ràdio Meseta. No puc deixar de pensar en Fabra, en Castellano, en Císcar i en tota la col.lecció de safanòries que han provocat la total dependència de l’altiplà quan volem informació esportiva pròpia. Déu! Quin mal hem fet per patir-los en les nostres carns i espirits?

Com deia, volia escoltar alguna informació, encara que ja sabia amb antelació que seria bastant breu i concisa, però, no tant com va resultar. Una hora patint Messis, Ronaldos i Bales, Madrids i Barces, Angelottis i Tatos, uffff! Quina pelfa. Total, que es va fer la 1 i el que volia no arribava. En eixos moments, algun dels comentaristes diu alguna cosa, poca també, de l’atracament arbitral al Betis, i de seguida, afegeix: “El Valencia ha ganado con apuros gracias a un gol en claro fuera de juego”. I ja està. Res més. Tota una hora aguantant les mateixes tonteries setmanals referides als grans per escoltar això. Quina paciència la meua tragant bilis continguda!

Clar, amb aqueix estat d’ànim tan excitat, em vaig desvetlar. Tot era pegar voltes i revoltes per si acudia el son. Res. Impossible. Això si, la meua descàrrega anava contra els rucs que he citat abans, i la cosa que més m’hagués agradat hauria estat ser un expert en vudú, i omplir de grans agulles ben puntxugudes els ninots de Fabra i els seus compinxes.
 
Quan que tire de menys la Taula Esportiva de mitjanit en la que se’ns iformava de tot allò referent als nostres equips, en la nostra llengua, encara que de manera dolenta i, en molts casos, en castellà, doncs alguns dels periodistes eren castellanets de la capi.



dissabte, 1 de febrer de 2014

Pinzellades d'un viatge

Triste y sola, sola se queda Fonseca,
Triste y llorosa, queda la Universidad,
y los libros, y los libros empeñados
en el Monte, en el Monte de Piedad. 
Aquesta famosa cançó del repertori de la tuna ens porta mentalment a Salamanca i al món universitari, i en efecte, allí, hi ha un Col.legi Major reconvertit en edifici d'usos múltiples de la universitat, que s'anomena Fonseca. Deu el seu nom a aquest arquebisbe, Alonso de Fonseca y Ulloa, que va estudiar lleis i teologia a Salamanca i el va fundar en 1519. El nom real és Col.legi Major de Santiago el Zebedeu, però és més conegut com a Fonseca, a seques. 

És visita obligada a la façana plateresca de la Universitat, que té al seu davant l'estàtua de Fray Luis de León, aquell que va estar empresonat cinc anys per la inquisició, i que al reintegrar-se a les activitats docents, va començar amb aquella famosa frase de “Como decíamos ayer...” 

Una altra visita és a la catedral nova, una de les dues darreres catedrals d'estil gòtic construïdes a Castella. Impressiona tots els amants d'aquest estil, entre els quals m'incloc. Entre altres detalls, em quede bocabadat contemplant el conjunt de nervis que ascendeixen per les columnes i, a l'arribar al més amunt, esclaten en harmònica dispersió per formar figures geomètriques en les voltes de creueria.  

Aquests són alguns dels pensaments que m'entretenen després de dinar en viatge cap a la zona muntanyosa del sud. Això, i la música suau a base de canons, àries i sonates, inviten a caure en braços de Morfeu, però l'atracció paisagística i meteorològica poden més que la somnolència del moment, així que no puc resirtir l'impuls de preparar la càmera i anar captant tot el que se'm posa pel davant, que no és poc. 

Paisatges diferents als que hi estic habituat a vore reclamem la meua atenció, i no és per a menys. Colònies d'alzines de diferents grandàries i extensions em fan recordar aquella imatge que ens contaven a l'escola, d'un esquirol travessant tota la península sense baixar del arbres.  Com seria la massa boscosa de l'antiga Ibèria perquè això pogués ser cert! També em venen al cap aquelles incursions de vettons, vacceus o lusitans fustigant les legions romanes a traves d'aquestes masses arbòries . 

Si no és bastant amb la paisagística, s'hi uneix la meteorològica, amb negres nuvolades que van vessant  aigua a intermitents xàfecs i convertint la carretera en una cinta brillant que s'allarga fins l'horitzó o s'amaga darrere els constants desnivells que l'orografia va presentant. 

Quasi al final del trajecte, la Peña de Francia (1.728 m), la màxima elevació orogràfica que presenta la serralada Central a l'arribar a la comarca de Las Batuecas. A quí no li sona aquesta frase de “estás en las batuecas” com a sinònim d'estar despistat? No vaig a entrar en l'orige de la mateixa perquè no ve al cas. 

Sobre aquesta comarca podríem escriure moltíssim, tant pels seus atractius naturals i turístics com per les tradicions i costums que es remunten a l'Espanya negra, primitiva i supersticiosa. I com no, també per les manifestacions culturals, sobre tot a la població de Sequeros, amb el seu teatre, i l'activitat del poeta León Felipe, sobre la que gira quasi tota l'activitat cultural local. 

Unamuno era un amant d'aquestes terres i solia visitar-les. Sobre la Peña de Francia té un capítol escrit en el seu llibre “Andanzas y visiones españolas” Un plaer la seua lectura i les sensacions que narra des d'allí estant. 

Sobre els pobles, refereix: “San Martín del Castañar, con las ruinas de su castillo, cubiertas en parte por el manto verde de la yedra, y más allá, después de pasado Sequeros, Miranda, del Castañar también...” , i, sobre La Alberca escriu: "Y cerrando los ojos veo las negras calles de La Alberca, los balconajes de madera, los aleros voladizos de sus casas, las mujeres sentadas en el umbral de las puertas y los niños jugando en la calle, y allí, en la fuente, una moza llenando el cántaro.”  

Rebasada la població de Tamames, la ruta abandona la carretera principal. El Cavaco, El Casarito i La Alberca (Al-Bereka) -el poble més conegut de la comarca i al qual ens dirigim- poble litúrgic i tradicional, el marcat esperit religiós del qual, durant segles, configura el seu caràcter que es projecta en expressions de ritus per a tota la seua vida: ritus per a náixer, ritus per a viure i ritus per a morir. Les “ànimes”, allí, tenen gran protagonisme en forma d'iconografia, invocacions i precessons.

Aquestes serien algunes de les vivències i impressions de la meua estada per terres salmantines.