dijous, 9 de gener de 2014

Impertinents?

Hi ha vegades en la vida que algun petit esdeveniment és causa d'un gran moviment que altera la vida quotidiana de qualsevol comunitat, produint malestar en alguns, morbo en altres, i satisfacció, pot ser, en els menys, doncs eixa petita comunitat, de sobte, apareix en mitjants de comunicació, que d'altra manera seria impensable.

 Sense anar més lluny -i no vull citar la localitat, encara que ja és de domini públic, però que a mi em produeix certa incomoditat mencionar-la, precisament pel motiu que ens ocupa- un qüestionari de caràcter confessional ha remogut els ciments d'aquesta població, degut a la repercussió nacional que ha produït. No sé si algú haurà pretés que això passara, però el fet és que així ha estat i ha causat tot eixe enrenou que en res beneficia els seus habitants i els qui no hi habiten, però que li guarden l'afecte de ser el seu bressol.

Crec que les idees, les creences, la manera d'entendre la vida, són aspectes totalment subjectius, i cadascú els viurà segons eixa subjectivitat, obligant-se a ser conseqüent amb allò en què creu. No haurà de rebutjar els aspectes que eixa creença o ideologia li obliguen a posar en pràctica. El que no haurà de fer mai és obligar els altres a seguir-la. 

 És veritat que el nostre lloc de naixement, la societat on vivim, l'ambient que ens envolta, influeixen de manera important i, de vegades, quasi decisiva, en què prenguem partit per una religió, una idea política, o qualsevol altra circumstància ideològica. Això, no obstant, no serà motiu per voler imposar eixos criteris als altres, o criticar la pràctica d'unes accions en les que no creiem. 

Quan algú forma part d'una comunitat religiosa haurà de ser conscient del que implica i ser-ne conseqüent. Caldrà que tinga coneixement dels preceptes d'eixa religió i, per tant, posar-los en pràctica. Si no és així, es dir, si no hi creu, si no n'està convençut, si li desagrada el “modus vivendi” que la religió que diu professar li mana, més valdria seguir altres rumbs o buscar altres horitzons. Tampoc és just que ningú alié a la mateixa estiga autoritzat a dir el que està bé o malament. Si a mi no m'agrada el que em proposen, ho deixe estar i busque altres alternatives. Em quede al marge del que diguen o deixen de dir. 

La causa de tota aquesta problemàtica la té eixa manera de voler imposar uns credos a tota una societat que deu estar lliure de dictats de consciència i, com no, de barrejar vida civil amb vida religiosa. Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Les festes, els esdeveniments personals, les tradicions, hauran d'estar allunyats de la barreja amb la religió. També, qui busque solucions personals al sentit de la vida, que vaja on crega que haja d'anar i que deixe tranquils els altres, tan si van a algun lloc com si no en van a cap. 

No estic d'acord en el que s'hi refereix, però això no vol dir que el que allí proposa siga o no correcte. Si fóra practicant religiós i creguera en la bondat de la mateixa, no dubtaria en adaptar-me a les preguntes, però, com no és així, no puc dir altra cosa més que no m'agrada, i, per tant, “agua que no has de beber, déjala corre” i, cadascú, “con su pan se lo coma”. 

Molts comentaris he llegit, i alguns, bastant fora de lloc. Han atacat indiscriminadament tot un poble identificant-lo amb l'esperit del qüestionari. Pense que molts s'han posicionat en la part oposada. És a dir, que si per a mi, les preguntes -encara en vigor en la doctrina cristiana- corresponen a una concepció integrista del catolicisme, moltes de les crítiques rebudes, també corresponen a un integrisme de signe contrari. No hem d'obviar que força vegades, sota la capa de progressisme, s'amaga un integrisme de signe laic, que és tant dolent com el religiós.

dijous, 2 de gener de 2014

Ruïnes de Canèssia

Una visita que anava ajornant era la d‘apropar-me a Canèssia (Vall de Perputxent) i vore les restes de l’antic llogaret musulmà, que com a consequència de l’expulsió dels moriscos, va quedar totalment abandonat, com ho van ser altres pobles d’aquesta vall, dels que tan sols van ser repoblats L’Orxa i Beniarrés.

La ruta era ben fàcil. Tan sols havia de seguir l'antiga via del tren. Una agradable passejada a tres quilòmetres des de la localitat de L'Orxa. Era diumenge, i aquesta zona és bastant visitada per amants de la natura, del senderisme i de les bicis de muntanya. Ah! i en aquesta època, per aficionats a eixa activitat per a mi gens agradable, com és la caça. També, com no, per ”domingueros” que no saben ni on van ni què veuen, com el cas d'eixe grup que em vaig trobar a l'estació, als peus del castell de Perputxent, mirant cap a dalt, i una de les components, comentava que, “vaya, ¿esto es el castillo?. Yo pensava que...”  Filla, què pensaves? Que hi havia “una pricesita fea y un príncipe encantado? Doncs, no. Açò és el que resta d'un antic castell més antic que l'antic Regne de València, quan els musulmans eren els únics habitants d'aquestes terres. Un dels components del grupet li deia “era un castillo de los Templarios”.

Vaig continuar la meua marxa passant d'ells, i amb el meu objectiu ben clar. Estava ansiós d'arribar a Canèssia i palpar aquestes restes, que per als propietaris dels terrenys col.lindants, tan sols eren uns corrals de ramat,  refugi quan alguna tronada esdevingués, o lloc on guardar momentàniament els productes recollits, bàsicament olives.

Quan hi vaig arribar, l'escena semblava un campament de la guerrilla albano-kosovar: caçadors amb vestits de camuflatge, cartutxeres, escopetes i molts trets d'escopeta sonant ben a prop. També, cotxes estacionats, peces de caça abatudes, i  lladrudcs de gossos davant la meua presència. L‘última cosa que m'hagués agradat trobar-me. Però, bé, no van tardar en abandonar el lloc, i deixar-me'l per a mi soles.

Vaig fotografiar, vaig entrar entre les roïnes, apartant brosses i botant pedres, però pagava  la pena. Era pura història en forma de “corral de cabres”, però a poc que mirares, notaves quelcom diferent a altres construccions rurals antigues dedicades a activitats agropecuàries, sobre tot eixes arcadetes de les portes d'entrada.

Una mica més amunt, a cavall entre Salem i L'Orxa, en la muntanya que separa els dos termes municipal, les comarques de la Vall d'Albaida i el Comtat, i, allò tan artificial que ens situa en dues províncies diferents. podia veure el també castell musulmà de la Barcella, que els de Salem diuen que és d'ells, però que obliden que està situat al mateix límit de província, de comarca i de municipi. Podriem dir que, posats al bell mig, un peu seria de Salem i l'altre de L'Orxa. Les fites que són marcades pels cims de les muntanyes són les que decideix la caiguda de les aigües.

Seguint la línia de la muntanya, el castell de Perputxent, l'edificació més important d'aquest espai de la Vall de Perputxent, antic territori de moriscos, que després de l'expulsió en 1609, va ser repoblat, principalment, per gent procedent de l'illa de Mallorca, o descendents d'ells que prèviament s'havien afincat en comarques properes.