diumenge, 14 de setembre de 2014

Intercanvi

A les acaballes de l'estiu, encara que no de la calor que sembla trobar-se a gust entre nosaltres, mentre els últims banyistes esgoten les hores de llum i la lluna quasi plena fa la seua aprarició per llevant, em dispose a llegir una estona i agafe una lectura que ja havia fet fa alguns anys: INTERCANVI, de Josep Martínez Sanchis, una indagació sobre la possibilitat de ser uns altres i també una invitació a passejar pel París actual

Llig una carta que escriu Zhou Zhijiang quasi al final d'una malaltia, a la seua estimada Li Zhen, refugiada a França, fugint de la repressió de Mao Zedong quan era una jove activista i estar considerada com una traïdora capitalista.

 Petita estimada meua, si, per fi una carta. Sé que el temps ja no és amb nosalatres i que tu ho has intentat mil vegades. He sentit en silenci com les teues paraules ananven gelant-se i com passaves de l'amor a l'amistat i de l'amistat a la cortesia

Mentrestant vaig llegint, pels meus auriculars escolte la Romanza del Concertino de Salvador Bacarisse, que, tot i no ser música xinesa que li aniria bé, per allò de ser xinesos els protagonistes, reforça molt bé el caràcter nostàlgic i melangiós del text.

 He patit jo també el dolor que tu has patit per posar fred on hi havia el caliu de les nostres esperances desfetes. I m'he alegrat per tu quan m'has contat amb paraules suaus que has tingut un marit i una filla. També jo he fet ací la meua vida humil i tinc una esposa i una filla. Però no t'he pogut parlar. La neu dels hiverns ha estat sovint a les estances minúscules de la meua casa i he preferit que tu no saberes de mi i te n'oblidares.L'última carta teua la vaig rebre fa quinze anys. No puc amagar-te que sempre he esperat més notícies i al mateix temps ha estat millor per a mi trobar el teu silenci. Potser avui el trenque inútilment, perquè qui sap si el carrer on dirigisc la meua ànima està habitat per tu.

 La música que escolte va acompanyant la lectura. Ara és Diana Navarro qui escolte. “Sola”és la cançò mitjançant la qual la vaig coneixer fa ja alguns anys. Em va agradar eixe estil flamenc que, ella sols, sap interpretar. Diana té una veu fabulosa i les seues interpretacions són d'allò més sentit.

 T'escric després de tot perquè estic malalt. Greument malalt. La vida sembla que se m'acaba i la tristesa em venç. La meua esposa em prega diàriament que t'escriga. Em vol bé i voldria facilitar-me una de les últimes alegries, veure'm feliç almenys una altra vegada. Fins ara he deixat guanyar el silenci pensant en tu.

Allà baix a l'arena, ja no queda quasi ningú, i la lluna alça el vol entre els nuvols jugant a l'amagatall. Va fent-se cada cop més fosc. Negres nuvolades amenacen en la llunyania, i els llamps van fent acte de presència. Ben aviat els tindrem ací. Un fort vent comença a bufar, i els passejants s'afanyen a tornar a casa. 

 Voldria veure't la pell, besar per última vegada les teues petites mans, acostar-me als teus cabells tan fins. No em queda temps. T'he estimat molt. Sempre. 

Una fuetada lluminosa al cel precedeix un esgarrifós tro. Les primeres gotes cauen dèbilment banyant el carrer i no aniran més enllà d'una simple arruixada, que la pluja, ja fa temps, sembla tenir prohibida la seua actuació en aquestes terres. Interromp la lectura i em dispose a seguir el desenvolupament de la tronada. Les tronades sempre ens impressionen i atrauen la nostra atenció. Deu de ser atàvica eixa fascinació que ens provoquen.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada