dimecres, 27 d’agost de 2014

Per la terreta

Solem pensar que les rutines són avorrides. Tanmateix, si les realitzem amb ulls diferents, pensant en trobar quelcom que no haja estat vist, pot ser ens resulten gratificants. Això és el que em va passar l'altre dia, quan estava de visita uns dies per la terreta. Un recorregut que ja havia fet en multitud d'ocasions, vaig voler tornar a fer-lo, però ara, amb la idea de buscar detalls diferents, eixos que si no vas en la seua recerca, segurament et passen desapercebuts.

És la ruta de l'embassament de Beniarrés, la qual et mostra la quantitat d'aigua que el Serpis emmagatzema, i que, en aquests dies, és més aïna escassa degut a la quantitat de temps que ha passat sense que la pluja ens visite d'una manera generosa. i no amb eixa tacanyeria insultat que ens ha tingut acostumats els darreres mesos.

Així doncs, eixe llac artificial mostra unes vores blanques, pelades, desèrtiques, com de paisatge lunar, perquè l'aigua no arriba als antics nivells i deixa un espai inert. Tot i això, encara té el seu encant, almenys com a objectiu fotogràfic, doncs presenta un espai ben diferenciat de la resta.

Aquestes planures extenses, desolades, acullen uns pescadors que semblen éssers errants, amb les canyes abandonades a la seua sort. Més enllà, una casa gran que mai no havia observat detingudament,ara, amb l'objectiu de la càmera, puc observar detalls que a simple vista se m'escapen. I al fons, el castellet de Cocentaina, sentinella comarcal, coronant l'últim apèndix muntanyenc de la serra de Mariola.

Una vegada a les proximitats de la presa, t'adones del nivell tan baix, cosa que és aprofitada  per baixar a pescar a nivell d'aigua, on unes branques seques surten, com volent respirar abans de tornar a quedar submergides quan alguna gota freda vinga a solucionar el problema de la sequera.

De regrés, una parada per fotografiar la meua benvolguda vall de Perputxent tancada per la serra de la Safor, eixa que separa les dues comarques, escenari principal de la meua existència. Una mica més amunt, una altra vista reclama la meua atenció: l'ermita ofereix una visió inèdita, com enganxada al rocam del Benicadell que sembla protegir-la i acaronar-la amb la seua cresteria. L'escena, ben bé mereix una instantània, perquè de cap altre lloc més s'hi podrà vore.

L'arribada a Beniarrés coincideix amb el repic de campanes que anuncien la celebració del dia gran de les seues festes patronals. Eixe dia per la nit, s'hi produeix un fenomen molt emotiu, complicat d'entendre per a qui no haja nascut al caliu de l'ermita i el Benicadell. És una emotivitat difícil d'explicar-ne els motius.Cadascú té els seus.

Des d'una altra perspectiva, l'ermita presenta una panoràmica ben diferent, com abandonada pel Benicadell, però intentant superposar-se al cim de la Safor. En aquesta ócasió, el seu campanar i el de l'església es miren cara a cara, com donant-te a imaginar que estan en permanent conversa.

He passat un matí distret, observant detalls coneguts, buscant-ne de nous, pensant en què tot no està vist encara, que hi ha moltes coses amagades darrere el que creiem totalment descobert. I és que, a sovint, hem de vore les coses amb altres ulls.



























1 comentari:

  1. És el que té la fotografia: t'ajuda a mirar la terra amb altres ulls!!!
    Es nota que vas afinant la sensibilitat fotogràfica...
    Salut!!!

    ResponElimina