dissabte, 1 de febrer de 2014

Pinzellades d'un viatge

Triste y sola, sola se queda Fonseca,
Triste y llorosa, queda la Universidad,
y los libros, y los libros empeñados
en el Monte, en el Monte de Piedad. 
Aquesta famosa cançó del repertori de la tuna ens porta mentalment a Salamanca i al món universitari, i en efecte, allí, hi ha un Col.legi Major reconvertit en edifici d'usos múltiples de la universitat, que s'anomena Fonseca. Deu el seu nom a aquest arquebisbe, Alonso de Fonseca y Ulloa, que va estudiar lleis i teologia a Salamanca i el va fundar en 1519. El nom real és Col.legi Major de Santiago el Zebedeu, però és més conegut com a Fonseca, a seques. 

És visita obligada a la façana plateresca de la Universitat, que té al seu davant l'estàtua de Fray Luis de León, aquell que va estar empresonat cinc anys per la inquisició, i que al reintegrar-se a les activitats docents, va començar amb aquella famosa frase de “Como decíamos ayer...” 

Una altra visita és a la catedral nova, una de les dues darreres catedrals d'estil gòtic construïdes a Castella. Impressiona tots els amants d'aquest estil, entre els quals m'incloc. Entre altres detalls, em quede bocabadat contemplant el conjunt de nervis que ascendeixen per les columnes i, a l'arribar al més amunt, esclaten en harmònica dispersió per formar figures geomètriques en les voltes de creueria.  

Aquests són alguns dels pensaments que m'entretenen després de dinar en viatge cap a la zona muntanyosa del sud. Això, i la música suau a base de canons, àries i sonates, inviten a caure en braços de Morfeu, però l'atracció paisagística i meteorològica poden més que la somnolència del moment, així que no puc resirtir l'impuls de preparar la càmera i anar captant tot el que se'm posa pel davant, que no és poc. 

Paisatges diferents als que hi estic habituat a vore reclamem la meua atenció, i no és per a menys. Colònies d'alzines de diferents grandàries i extensions em fan recordar aquella imatge que ens contaven a l'escola, d'un esquirol travessant tota la península sense baixar del arbres.  Com seria la massa boscosa de l'antiga Ibèria perquè això pogués ser cert! També em venen al cap aquelles incursions de vettons, vacceus o lusitans fustigant les legions romanes a traves d'aquestes masses arbòries . 

Si no és bastant amb la paisagística, s'hi uneix la meteorològica, amb negres nuvolades que van vessant  aigua a intermitents xàfecs i convertint la carretera en una cinta brillant que s'allarga fins l'horitzó o s'amaga darrere els constants desnivells que l'orografia va presentant. 

Quasi al final del trajecte, la Peña de Francia (1.728 m), la màxima elevació orogràfica que presenta la serralada Central a l'arribar a la comarca de Las Batuecas. A quí no li sona aquesta frase de “estás en las batuecas” com a sinònim d'estar despistat? No vaig a entrar en l'orige de la mateixa perquè no ve al cas. 

Sobre aquesta comarca podríem escriure moltíssim, tant pels seus atractius naturals i turístics com per les tradicions i costums que es remunten a l'Espanya negra, primitiva i supersticiosa. I com no, també per les manifestacions culturals, sobre tot a la població de Sequeros, amb el seu teatre, i l'activitat del poeta León Felipe, sobre la que gira quasi tota l'activitat cultural local. 

Unamuno era un amant d'aquestes terres i solia visitar-les. Sobre la Peña de Francia té un capítol escrit en el seu llibre “Andanzas y visiones españolas” Un plaer la seua lectura i les sensacions que narra des d'allí estant. 

Sobre els pobles, refereix: “San Martín del Castañar, con las ruinas de su castillo, cubiertas en parte por el manto verde de la yedra, y más allá, después de pasado Sequeros, Miranda, del Castañar también...” , i, sobre La Alberca escriu: "Y cerrando los ojos veo las negras calles de La Alberca, los balconajes de madera, los aleros voladizos de sus casas, las mujeres sentadas en el umbral de las puertas y los niños jugando en la calle, y allí, en la fuente, una moza llenando el cántaro.”  

Rebasada la població de Tamames, la ruta abandona la carretera principal. El Cavaco, El Casarito i La Alberca (Al-Bereka) -el poble més conegut de la comarca i al qual ens dirigim- poble litúrgic i tradicional, el marcat esperit religiós del qual, durant segles, configura el seu caràcter que es projecta en expressions de ritus per a tota la seua vida: ritus per a náixer, ritus per a viure i ritus per a morir. Les “ànimes”, allí, tenen gran protagonisme en forma d'iconografia, invocacions i precessons.

Aquestes serien algunes de les vivències i impressions de la meua estada per terres salmantines.











2 comentaris:

  1. I’m not that much of a internet reader to be honest
    but your blogs really nice, keep it up! I'll go ahead and bookmark your site to come
    back in the future. All the best

    Also visit my weblog; unlock iphone ios 7.0.5

    ResponElimina
    Respostes
    1. In spite of not knowing who you are and from where you write, thanks very much

      Elimina