dijous, 9 de gener de 2014

Impertinents?

Hi ha vegades en la vida que algun petit esdeveniment és causa d'un gran moviment que altera la vida quotidiana de qualsevol comunitat, produint malestar en alguns, morbo en altres, i satisfacció, pot ser, en els menys, doncs eixa petita comunitat, de sobte, apareix en mitjants de comunicació, que d'altra manera seria impensable.

 Sense anar més lluny -i no vull citar la localitat, encara que ja és de domini públic, però que a mi em produeix certa incomoditat mencionar-la, precisament pel motiu que ens ocupa- un qüestionari de caràcter confessional ha remogut els ciments d'aquesta població, degut a la repercussió nacional que ha produït. No sé si algú haurà pretés que això passara, però el fet és que així ha estat i ha causat tot eixe enrenou que en res beneficia els seus habitants i els qui no hi habiten, però que li guarden l'afecte de ser el seu bressol.

Crec que les idees, les creences, la manera d'entendre la vida, són aspectes totalment subjectius, i cadascú els viurà segons eixa subjectivitat, obligant-se a ser conseqüent amb allò en què creu. No haurà de rebutjar els aspectes que eixa creença o ideologia li obliguen a posar en pràctica. El que no haurà de fer mai és obligar els altres a seguir-la. 

 És veritat que el nostre lloc de naixement, la societat on vivim, l'ambient que ens envolta, influeixen de manera important i, de vegades, quasi decisiva, en què prenguem partit per una religió, una idea política, o qualsevol altra circumstància ideològica. Això, no obstant, no serà motiu per voler imposar eixos criteris als altres, o criticar la pràctica d'unes accions en les que no creiem. 

Quan algú forma part d'una comunitat religiosa haurà de ser conscient del que implica i ser-ne conseqüent. Caldrà que tinga coneixement dels preceptes d'eixa religió i, per tant, posar-los en pràctica. Si no és així, es dir, si no hi creu, si no n'està convençut, si li desagrada el “modus vivendi” que la religió que diu professar li mana, més valdria seguir altres rumbs o buscar altres horitzons. Tampoc és just que ningú alié a la mateixa estiga autoritzat a dir el que està bé o malament. Si a mi no m'agrada el que em proposen, ho deixe estar i busque altres alternatives. Em quede al marge del que diguen o deixen de dir. 

La causa de tota aquesta problemàtica la té eixa manera de voler imposar uns credos a tota una societat que deu estar lliure de dictats de consciència i, com no, de barrejar vida civil amb vida religiosa. Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Les festes, els esdeveniments personals, les tradicions, hauran d'estar allunyats de la barreja amb la religió. També, qui busque solucions personals al sentit de la vida, que vaja on crega que haja d'anar i que deixe tranquils els altres, tan si van a algun lloc com si no en van a cap. 

No estic d'acord en el que s'hi refereix, però això no vol dir que el que allí proposa siga o no correcte. Si fóra practicant religiós i creguera en la bondat de la mateixa, no dubtaria en adaptar-me a les preguntes, però, com no és així, no puc dir altra cosa més que no m'agrada, i, per tant, “agua que no has de beber, déjala corre” i, cadascú, “con su pan se lo coma”. 

Molts comentaris he llegit, i alguns, bastant fora de lloc. Han atacat indiscriminadament tot un poble identificant-lo amb l'esperit del qüestionari. Pense que molts s'han posicionat en la part oposada. És a dir, que si per a mi, les preguntes -encara en vigor en la doctrina cristiana- corresponen a una concepció integrista del catolicisme, moltes de les crítiques rebudes, també corresponen a un integrisme de signe contrari. No hem d'obviar que força vegades, sota la capa de progressisme, s'amaga un integrisme de signe laic, que és tant dolent com el religiós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada