dissabte, 28 de desembre de 2013

Passejada pel Serpis perputxentí

Aquests dies nadalencs, curts, d‘oratge sovint poc agradable, no són obstacle per apropar-se vora riu, d‘eixe riu curt de recorregut -tan sols poc més del mig centenar de quilòmetres-, l'espai que uneix Alcoi amb Gandia, dues de les ciutats més importants de les Comarques Centrals, que en alguns llocs apareix amb el suggeridor nom de Diàna. Eixe riu, l'entranyable Serpis o riu d'Alcoi, no presenta en aquesta època la millor cara per gaudir-ne, tanmateix sempre hi pots trobar detalls que vagen més enllà d'una natura morta, descolorida, seca, adormida. 

Aquest matí s'hi presentava un sol escassament brillant. Unes fines nuvolades impedien mostrar la seua esplendor. Ben aviat, eixa altra icona d'aquestes comarques de Diàna, el Benicadell, que vist des de la vessant oriental, és com un far que il.lumina l'horitzó quan t'apropes a la Vall de Perputxent, en el Comtat, anava cobrint-se de fina boirina, i això, com diuen els habitants dels seus voltants, era sinònim de pluja. “Boira a la Penya, aigua a l'esquena” és una de les dites populars sobre aquest fenomen atmosfèric, tenint en compte que la Penya és el nom familiar que solem usar per referir-nos al Benicadell.

Unes garces remuntaven el vol i es dirigien cap a mi, sobrevolant-me. No vaig tindre temps de preparar la càmera de manera escaient per fotografiar-les. Més enllà, un grup d'aus abandonava les branques on estaven posades, esglaiades pel tro d'una escopeta que, no lluny d'allí, anava disparant impunement a tot animalet que trobava al seu camí. No he entés mai, ni crec que entendré, aquesta afició, que diuen esportiva, a matar éssers vius, simplement pel fet de matar.

Poc anava a durar-me la passejada amb què pretenia passar el matí de dissabte. Les gotes d'aigua començaven a fer acte de presència. El Benicadell era completament tapat i ja no s'hi veia, i per precaució havia de pensar en la tornada. Però, com era de preveure, aquest pas de núvols anava a durar ben poc. Eren les restes d'una borrasca que havia entrat abans per Galícia, i, ja sabem, quan arriba a aquests latituds, si és que arriba, està completament buida, tan sols alguna gota que altra, que et pot mullar, sense més problema.

Tot plegat, encara vaig tindre oportunitat de regressar amb  algunes instantànies.











dilluns, 23 de desembre de 2013

La festa de la llum

De bell nou, ja estem immersos en les festes de Nadal. Un any més s'hi repeteix la tradició i litúrgia nadalenca: ornamentació de places i carrers, cançonetes pels altaveus instal.lats per a l'ocasió, propagandes comercials amb les corresponents compres compulsives, que, sovint són les de comprar i comprar no sé què per a qui siga, i si no n'hi havia prou, ens inventem l'amic invisible.

A banda de la frenètica activitat comercial, tenim el no menys clàssic desig de què tothom passe unes bones festes. I anem repetint-ho per tot arreu, a qui se'ns presente nostre pas, sense fer-ne massa distincions, la qual cosa està molt bé, i tant de bo durara tot l'any, aquesta manera d'expressar els desitjos.

Un altre aspecte dels nadals, són les reunions familiars, que no són sempre el mateix. Van canviant a mesura que passa el temps. Van produint-se altes i baixes, com a qualsevol societat o agrupació de persones. I en aquest canvi anem recordant i enyorant temps passats, que no sempre han de ser millors, però si diferents. Ens vindran a la ment records que mai més hi tornaran. Es farà més palesa l'absència d'alguns  que ja han marxat. Pot ser certes nostàlgies ens envaïsquen, tanmateix pensarem que la vida segueix i segueix, i va presentant-nos diferents escenaris als que haurem d'acoblar-nos. Arribaran moments que seran melangiosos, tristos, nostàlgics, barrejats, però, amb altres de gaudi i d'alegria.

Tot plegat, passem tots unes bones festes i que la llum que comença en aquestos dies ens guie pels camins més escaients per aconseguir el màxim de felicitat


dissabte, 14 de desembre de 2013

Unions forçades, mai no són bones.

En 1826, el mestre valencià, Gaietà Ripoll, és executat a la forca per menjar carn el divendres i retirar el crucifix de l'aula on impartia classes. Va ser l'última víctima de la Inquisició. Aquesta institució, que venia actuant des de l'època dels Reis Catòlics, era l'encarregada de vetlar per la puresa de fe entre la població. Ni jueus, ni moros eren ben vistos entre la població cristiana. En aquests regnes tan sols havia d'haver-hi una religió. Més tard actuarien també contra els protestants. Les diversitats no tenen bona cabuda entre nosaltres. Religió, rassa, pensament únic, tot plegat ha de ser del mateix color.

Quan arriba el Borbó, i després de guanyar la guerra de Succeció, eixa diversitat de furs, franquícies i llengües no li agraden a Felip V, i després de la seua victòria, passa factura als territoris que havien anat en la seua contra, que no eren altres que els territoris de la Corona d'Aragó: Aragó, Catalunya, València i Mallorca. Per la força, doncs, els suprimeix tot allò que els era propi, fins i tot la llengua. A partir d'ara tot és Castella, i Espanya es regeix per les lleis castellanes. El nacionalismo catalán todavía respira por la herida que le infringió el primer Borbón, diu Juan Eslava Galán en el seu llibre “Historia de España contada a escépticos” El nostre nacionalisme també respira per la mateixa ferida, per molt que s'encabote el govern del PPCV en atorgar-nos una identitat que no sé quina és.

Des de llavors, els successius governs d'eixa Espanya nascuda d'un conflicte no ha defallit en la idea d'unificar tot el territori nacional sota la llengua i cultura castellanes, no dubtant en perseguir i impedir el normal desenvolupament de qualsevol manifestació lingüística i cultural diferents. Es vol puresa racial, religiosa, ideològica i lingüística. La monarquia i l'oligarquia han fet i desfet al seu gust, sense cap altra opció. La història de l'heterodòxia espanyola dorm al fons dels calaixos o ha estat passada per la foguera.

Al temps que vivim, encara subjau la mateixa idea. No només en els partits considerats conservadors, també en els que s'anomenen progressistes d'àmbit nacional. Es pretén que la “nació” siga una, que ningú puga decidir a soles perquè tot és de tots. Vulgues o no vullgues, hi has de pertànyer. No pots decidir separar-te. No pensen que les unions no poden ser forçades. És per això tanta desafecció vers els himnes i banderes imposades.

Amb aquesta fixació unitària, el que han fet és llançar gasolina a un foc que semblava quasi adormit, avivant-lo i provocant unes flames que veurem com acaben, si sufocades per la força o cremant la falla nacional. I no és de rebut carregar les culpes als qui sofreixen les conseqüències de pertànyer a una nacionalitat que no siga castellana, a la qual ells diuen espanyola.

No vull dir que la Inquicició haja tornat, però si que dic que alguns tics d’ella encara romanen en la mentalitat espanyola, i que fan que la convivència siga difícil, per eixe afany que s’hi té de mirar els territoris i la gent des d’una òptica  unitarista.



dissabte, 7 de desembre de 2013

Una reacció de perdedor

No sé si són dies per a lamentacions, si són dies per a enfurir-nos, o són dies per a eixir al carrer i botar-li foc a més de quatre coses, siguen personatges, institucions o situacions. El cas és que res va com devia d'anar per a una tranquil.la vida en aquest territori al que li han caigut damunt les set plagues d'Egipte en forma de polítics inútils, corruptes, lladres i llepons, als qui se'ls ha sumat la sensació de estar en fase terminal i volen acabar amb tot, com si pensaren que se n'anem, però no anem a deixar-vos res del que teniu.

Des que decidiren tancar la RTVV, l'opinió pública i aquells que tenien comprats per cantar-los les seues glòries, se'ls han tornat en contra, sobre tot des del moment en què feren efectiu eixe tancament. No saben com explicar eixe fet per al que no tenen explicacions. No saben què dir, no saben com actuar, estan perduts, viuen tancats amb la vergonya -que crec que no tenen- com una llosa que els impedeix traure el cap. Allà on va el Molt Honorable -titol que caldria reconsiderar- l'amotinen, li diuen de quin mal va a morir. Una sorollosa coral de xiulets i crits els segueix com la cort del faraó.

Un fet, tanmateix, ha resultat d'allò més esperpèntic i que els ha fet reaccionar com en una baralla de pati de col.legi, quan algun xiquet se sent objecte de burla dels companys i comença a perseguir uns i altres, pegant patades sense encertar ningú. Això mateix han fet davant els crits de la canalla -aquest terme utilitzat per ells en sentit qualificatiu, no com a substantiu- d'uns escolars al seu pas, pensant que tenien la coral una mica allunyada, però que els va ploure pel seu damunt tota una altra coral infantil que no s'esperaven exigint-los el dret a una televisió i a una llengua.

Davant de tal fet, la consellera del ram educatiu ha iniciat un expedient al col.legi, al.legant que els alumnes, en horari lectiu, han de romandre en classe i no se'ls pot utilitzar. Vist així, sense més, podria tindre raó la dona, tot pensant que han estat els o alguns professors els qui han promogut tal desconsideració cap al Molt Honorable. No obstant això, hauria fet el mateix, si en lloc de dexigir-li a crits els seus drets l'hagueren aplaudit i cridat vitols al seu pas? Ja podem imaginar-nos quina hagués estat la seua reacció.