dijous, 28 de novembre de 2013

L'enemic a casa

Quan el mal ve d'Almansa, si, ja sabem el que passa, però, i quan el mal el tenim dins? Si ve de fora, el veiem, podem fer-li front d'alguna o d'altra manera, podem atrinxerar-nos o plantar-li cara obertament. No passa el mateix quan l'enemic el tenim al costat, fent cara de bona persona, enganyant-nos, dient-nos que som els millors, que som irrepetibles, tot afalacs hipòcrites que enganyen incautes i pocpensants.

Aquesta mala pesta dels malament anomenats populars, perquè, tot just, hi són el contrari, antipopulars, han estat l'enemic principal d'aquest desgraciat país. De manera enganyosa han manipulat la gent furgant en allò més sagrat que pot tindre una nacionalitat: els seus símbols. Han jugat amb els sentiments, han assenyalat com a enemic principal un poble germà, el català. Han fet creure -als incautes- que ells eren la salvaguarda dels trets identitaris valencians. S'han fet els amos de tot, perquè el poble els ha donat carta blanca per fer i desfer al seu capritx. A poc a poc, una vegada establerts al més amunt, han anat destapant-se i mostrant la vertadera cara, la d'una gent que té entre cella i cella acabar amb el poble valencià, diluir-lo en una espanyolitat anodina, despersonalitzada i dòcil. Eix és l'autèntic rostre de l'enemic més perillós. Oblidem-nos de vore el perill al nord o de pensar que procedeix de ponent. El tenim assegut al nostre costat, moltes vegades parlant com nosaltres, fent-nos creure que és el nostre salvador, que amb ell serem més forts i poderosos, que amb ell la nostra identitat estarà sana i estàlvia. Tanmateix, porten amagada la faca que ens clavaran quan menys ens descuidem.

Diu la dita que a tot porc li arriba el seu Sant Martí, i no hi ha cosa que desitge més que el Sant Martí d'aquesta gentola siga la punyalada que ens han assestat en forma de tancament de la nostra RTVV, que tot i ser el que ha sigut, era nostra i ens l'havien prostituïda, saquejada, destrossada, manipulada, posada al seu servei com a instrument propagandístic d'ingenus i confiats.

Tot el menyspreu que hi teníem, no era cap a ella, la RTVV, sinó cap a l'ús que se'n feia tan barroer, tendenciós propagandístic. Abjuravem de les seus informacions, per això ens desconnectàvem. Era el que volien, per una banda usar-la com a instrument propagandístic, i, alhora, anar fent minvar l'audiència per així tenir una excusa de clausurar-la i vendre-la als seus amiguets, l'altra vessant de la classe dominant en una Espanya que, per estar en mans d'ells,  no em desperta el més mínim afecte.

No sé si haurà servit per obrir els ulls a molts dels qui els tenien closos, aquest fet. Tant de bo siga així i els fotem fora i, sent benèvols, que se'n vagen més enllà de Contreres, encara que el meu desig seria que la gavina de les seues sigles els menjara el cervell i tot seguit el vomitara en el racó més fondo d'un terrorífic infern  on porgaren les penes per haver fet tant de mal al nostre país i a la gent, tant la d'ací com la de la resta, a mode de fam, misèria, atur, famílies arruïnades, xiquets famolencs, joves sense treball i sense esperances, sanitat i ensenyament públics de pena i amenaçats de privatizacions...

Eixos, i no altres, són els nostres enemics.



dijous, 14 de novembre de 2013

Cafés al melic i altres consideracions

Si mires el mapa de la península Ibèrica, t'adonaràs de seguida on està el melic. Allí va tot, i des d'allí ix tot. Si vas d'un extrem a l'altre hauràs de passar per eixe punt. I clar, vivint allí creuràs que res no té importància si no és d'allí.

A eixe punt vaig anar fa uns dies i, des d'allí estant, tot semblava lluny o sense importància. El meu petit país era tan sols un pensament en un raconet de la meua ment. La realitat era aquella: Cap d'Estat, Govern, Parlament, Banc d'Espanya, kilòmetre 0, autovies radials, AVEs radials, Real Madrid...Com un heliocentrisme, aquest Madridcentrisme donava vida a una perifèria que no era res sense ell. Era com la casa central d'una finca on viu l'amo i la resta són terres de la seua propietat.

Al marge d'aquestes consideracions personals, si que va ser una espècie de revival de tot allò que l'actualitat ens ha anat oferint durant  els dies i setmanes passades, des de'l relaxing cup fins a la vaga de neteja de carrers.  Muntons i muntons de desperdicis vora les papereres embrutaven voreres i espatlaven la vista. Això si, he de reconéixer que en cap lloc vaig vore residus orgànics escampats pel terra com ens informen en la tele. Tal vegada no vaig passar pels llocs on si que n'hi havien, tot i que les distàncies recorregudes van ser moltes.

La visita a la Plaza Mayor si que va ser un fet doblement intencionat: Per una banda, l'atractiu que de per si aporta, i per l'altra, el valor afegit del famós relaxing cup of café con leche que l'esposíssima va amollar i es va quedar tan satisfeta. Les terrasses per al relaxing cup eren per totes les vores de la plaça, però el seu interior em recordava eixos establiments cutres amb olors a cuina i tapets d'hule, encara que no en tingueren. Si que vaig voler un relaxing café, encara que, el relaxing no va ser tant, doncs en l'interior de l'establiment amb eixe escenari de mala mort i amb una qualitat més que dubtosa del producte, el preu del mateix va ser, ni més ni menys, que 3 euros de velló. Supose que a la terrassa en valdria quatre, perquè anava pujant de barra a taula i a exterior. Anita Botella no hi deu anar massa per allí, pense jo.

Ai, els cafés!  Molt a prop, però en la província del costat, vaig voler-ne un i vaig haver d'especificar-hi com el volia. Obviament, no era el que s'oferia en una tassa de cul ample, de gran capacitat, com el preparen per als americans. Tampoc la mateixa tassa, però un xic més petita. El vaig voler com el prenem ací: tasseta menudeta, de bon gruix i café curtet. Això és el que li vaig dir a la cambrera, i ella em va preguntar d'on era, perquè això era un café a l'estil italià. Vaig dubtar amb la resposta. Li diria que sóc del Levante Feliz on acudeixen a torrar-se a les platges? Li diria, tal vegada, que vinc de la Comunitat Valenciana, lloc que tenen catalogat com a cova de balafiadors públics, corruptes i prevaricadors? No, res d'això. Vaig decidir dir-li que era del País Valencià, i amb aquest nom, quedava implícit que som un poble amb personalitat i característiques pròpies, molt diferent al castellà, que no en tinc res contra, però que som diferents, i qui no vullga veure-ho així, és el seu problema.

Res, que un cafenet pot ser polititzat  a poc que et descuides; tanmateix, no va ser la meua intenció, que no era altra que escalfar una mica el cos i combatre la frescoreta que hi feia assaborint un bon café. No va estar malament, però no era el que m'agrada. La meua preferència és la del café servit en tasseta grossa, menudeta i de test, i amb un café que tinga aroma i cos que li done  sabor. Els qui em coneixen, ja ho saben.



dimarts, 5 de novembre de 2013

Una tardor estranya

No sé quina maledicció de l'oratge ha caigut damunt nostre, però que endinsant-nos en el mes de novembre tinguem encara unes temperatures tan càlides i, alhora, la pluja s'haja oblidat de nosaltres, em fa pensar el que no voldria que fóra un avanç del tan repetit canvi climàtic.

Siga el que siga, el cas és que la natura segueix el seu programa i en aquests dies tardorencs, els caducifolis van canviant el color de les fulles i desprenent-se'n sense fer cas de les temperatures del moment. És un fet que sembla estar fora de lloc, doncs el que pertocaria seria que, degut a les temperatures, encara les aguantaren, igual que els mesetaris hi venen en vestits de bany i atapeeixen les nostres platges com en un més d'agost.

Tammateix, la natura és sàvia, i no fa cas de momentanis episodis d'altes temperatures que no corresponen al moment. Ella segueix el seu ritme i ens ofereix els ocres, grocs i rojos del moment. Així, qualsevol eixida al camp es converteix en una visió d'aquestes tonalitats, que ben aviat desapareixeran deixant pas al nudisme arbori hivernal, tot seguint el procés que tenen assignat i que, tot i un possible canvi climàtic, trigaria en fer-los canviar els costums, bé adaptant-los a les noves circumstàncies, be fent-los desapareixer donant pas a altres epècies arbòries.

En aquestes comarques litorals, la monocultura cítrica fa que l'espectacle cromàtic quasi com es note, havent de ser necessari visitar indrets molt concrets per adonar-te'n. No ocorre així en terres més interiors, més fredes i amb més varietat arbòria.

El massís de la Safor separa dues comarques paradigmes d'aquestes descripcions. Així, travessant-lo i entrant en terres del Comtat per la Vall de Perputxent, tenim a la nostra vista un conjunt de grogs, verds, marrons i alguna que altra tonalitat, que ens diuen que ben prompte el fred s'hi quedarà instal.lat durant uns mesos i la natura restarà amagada fins la primavera vinent.

Ens trobem en unes terres encaixades entre la Mariola, que cau verticalment sobre elles, i el Benicadell i la Safor que impedeixen la suavització del clima per part de les brises marítimes.






dilluns, 4 de novembre de 2013

Ara fa cinc anys

Per aquests dies farà cinc anys que vaig iniciar la meua singladura per les aigües blogaires. En un principi, com és natural, un mica insegur i temorós del que açò em pogués reportar, o de les dificultats que sorgiren, com els marins que salpen amb les seues naus i s'endinsen en  mars desconeguts.

No hi era un món quelcom en què m'hagués fixat gaire, o sobre el qual tingués especial interés en entrar-hi. Tanmateix, algun fet m'hi va conduir i captivar. Ara, són diferents motivacions les que em retenen i em fan escriure, opinar, narrar o dir alguna que altra ximpleria.

Durant el meu periple he conegut diferents blogs, alguns són dels qui em llegiu, o em teniu entre les amistats blogaires. He de dir que he aprés moltíssim de vosaltres i, també, he gaudit, i gaudisc, llegint-vos. De tot el llistat, a algú -pocs- vos coneixia personalment. A uns altres he tingut el plaer de conéixer-vos gràcies a aquests mitjà de comunicació. La resta -la majoria- tan sols esteu de manera virtual, però hi esteu.

Com deia, cinc anys fa ja. Han estat quasi quatre-centes entrades. Moltes més del les que m'imaginava en podia escriure. Algunes, la majoria, no tenen massa interés per als qui em llegiu, tanmateix, a mi, personalment, m'han servit gaire per diferents motius que no venen al cas.

Diferents i variats són els temes exposats: personals, opinió, política, ensenyament, viatges, experiències, etc. Tot plegat, mai han estat escrits a través de l'òptica d'un especialista, perquè ni ho sóc, ni ho pretenc. Només tenen el caràcter d'opinions, visions i anàlisis personals, experiències viscudes, observació de fets i comentari dels mateixos, sempre a través del meu exigu criteri.

No sé el temps que hi puga romandre, però siga el que siga, procuraré que seguisca divertint-me i, alhora, que siga motiu d'adquisició de nous coneixements, doncs és un activitat en la que sempre necessites anar cercant informació per ampliar el poc que pugues conéixer.