dimarts, 22 d’octubre de 2013

Mil euros de merda

Pregunta en classe d'anglés: What would you do with 1.000 € ?  Anar  a Madrid, que al cap i a la fi tan sols són 1.000 euros de merda. Això és el que degué pensar el primer edil de la meua localitat -defensant-se d'alguna que altra corruptela- que amb eixos diners es pot passar un dia a la capital del Reino. Una ganga.

Posats a analitzar el fet, a mi, mil euros em suposen un import amb el que puc fer un viatge molt apanyat en dies i distàncies. És a dir, que donen per a molt més que per a un dia. I és que, com tot en la vida, té la seua relativitat. Tot depén dels nivells que exigisques.

Quan algú va a Madrid revestit del càrrec d'alcalde d'una de les colònies madrilenyes establertes a les platges de “Levante”, deu fer pensar que no s'hi pot anar de qualsevol manera. Caldrà viatjar en classe preferent, ben atés. Caldrà allotjar-se en els millors i més cèntrics hotels. Caldrà tenir un cotxe d'alta gamma amb xòfer. No, no és pot fer d'altra forma, perquè no seria digne. Total, què són mil euros? A quant ix cadascun  dels contribuents? No mereix cap consideració. Això són menuderies.

Quan tenim la desgràcia de ser administrats per gent d'aquesta classe hem de patir els seus capricis i les seus maneres de vore els assumptes monetaris. 400 euros  nit, no és car per ad ell. 295 euros de lloguer de cotxe, són una ganga. 224 euros bitllet d'AVE, tampoc són excessius.

Vistes les coses així, 1.000 euros, són, això que diu ell: merda. ¿Pensaran el mateix aquells que durant tot un mes de treball no hi arriben, o es queden molt lluny, o ni tan sols tenen una miserable entrada?

Aquests governants de la dreta més insultant devien ser una mica més mesurats en el que diuen i en el que fan, doncs amb la seua conducta ofenen les classes necessitades. Pensar que amb 1.000 euros una família tindria per a cobrir moltes necessitats primàries i que aquesta gent diga que la quantitat és un no-res, insulta, denigra, enutja  -i tot un llarg seguit de sinònims- les persones més necessitades.

https://www.youtube.com/watch?v=NsMNRYEuzGk

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Un riu de curta vida.

A la vessant sud-oest de la serra de Mariola naix aquest riu, el Vinalopó, que amb el Clarià i el Serpis, formen el trio fluvial amb què ens obsequia aquesta serra, punt referent en les terres de Diània.

Ja fa temps que tenia programada aquesta visita, i, per fi, he pogut realitzar-la. Tot i que el seu inici el podem situar molt a prop de la carretera que uneix Bocairent i Alcoi,  el seu naixement efectiu cal establir-lo en la Font de la Coveta, a escassos quilòmetres de la població de Banyeres de Mariola, que és d'on realment s'abasteix el seu cabal. .


Arribem a una bassa redona abandonada amb el seu mecanisme eòlic per a l'extracció de l'aigua. Deixant la ruta principal, un camí ens porta a les Fàbriques i al molí de la Campana. Seguint el riu cap amunt, un pontet rústic ens permetrà l'accés a l'altra banda on està situat el molí de Blanes, també abandonat i en ruïnes


La vegetació, en aquesta època de l'any, quan faig la visita, va començant a canviar el seu color, i els primers inicis de tonalitats groguenques i marrons van barrejant-se entre els verds que han estat dominant fins uns dies abans. 

Aigües pures i cristal.lines baixen per aquest estret i frondós paratge amb musical soroll, saltant desnivells i formant algun que altre bassal que les aqueta momentàniament.



Per fi arribem a la Coveta. Un modest cabal surt de la profunditat de la cova, petita, però amb espai suficient per poder entrar-hi. L'aigua que d'allí brolla invita a beure i refrescar-se.



El camí de tornada no el fem pel mateix lloc. Continuem amunt per fer el circuït i passem pel mas de les Torretes, als peus de les restes del castell islàmic de Serrella, on un grup de gent acampada està fent exercicis de tai-xi. 

Aquesta ruta de tornada transcorre per paratges més muntanyencs i amb desnivells pronunciats.

Hem vist tan sols la part inicial del riu, la més agradable i més frondosa, però el seu llit continuarà sec apenes abandonar Banyeres; tan és així, que a la següent població, Beneixama, diuen que el riu està, però que no passa. De tota manera, seguirà el seu camí quan les pluges ho permetran, buscant la mar -que no la vorà- a través de les valls que porten el seu nom, havent estat testimoni, en 1294, del tractat d'Almisrà, entre Jaume I i el seu gendre l'infant Alfons de Castella, més tard anomentat Alfons X el Savi.

Aquest riu té també un recorregut bilíngüe. Naix en terres de parla valenciana, però després, tocant la castellana Villena, va escoltant els dos idiomes per cadascuna de les seues vores fins el Camp d'Elx, encara que, per aquestes terres de més al sud, tret dels camperols il.licitans, cada cop s'escolta menys la nostra llengua.


diumenge, 13 d’octubre de 2013

Territoris i noms

En qüestió de noms, els valencians anem d'allò més embolicat. Tot comença al principi de la fundació del regne, quan no se'ls ocorre altra cosa que posar-li el nom de la ciutat que n'era cap i casal a tot el territori pensant que tot anava  a ser el mateix.

Mentre va durar l'existència d'aquest regne, no hi va haver-ne problema Tothom hi era valencià i prou. Arriba, però, el segle XIX i la cosa canvia. S'estableix la divisió provincial i, amb ella, comencen les diferències. A poc a poc, alguns se senten més d'allò altre artificial, i el terme valencià els hi ve una mica forçat. Que els ho pregunten, sobre tot, als habitants de la ciutat d'Alacant. Des d'allí es consideren capital d'un territori, poc més o menys, independent de la resta del territori valencià.

Tanmateix, hi ha un espai amb personalitat pròpia, que històricament va rivalitzar amb el cap i casal, que en la primera divisió provincial va estar partit en dos: una part va estar adjudicada a la província de Xàtiva, i l'altra va passar a formar part de la d'Alacant. Aquesta quarta província valenciana va estar suprimida al poc de temps, i tot el seu territori va passar a formar part de la de València.

“Quant a la delicada i àrdua qüestió del nom del territori considerat, de la macrocomarca que ens convida a viatjar, del minúscul i singular bocí de planeta Terra que ens té enamorats, delimitat, si fa no fa, com una illa en forma de punta de fletxa apuntant devers la mar i el sol naixent, pel riu Xúquer a tramuntana, el Vinalopó a ponent, el riu de la Vila a migdia i la mar nostra a l'est, i que enclou les comarques de la Marina, l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida, la Costera i la Safor, ens hem decantat, atenent raons de pura sonoritat i fonda enyorança, per la denominació de Territori Diànic o, senzillament, Diània, ja utilitzada per autors de gran prestigi científic i intel·lectual com Oriol de Bolòs, Folch i Guillén o Daniel Climent, i sense cap llei d'imposar-la sobre d'altres d'igualment escaients i qüestionables, avantatjoses i limitades o tan belles i plenes d'evocadores ressonàncies com Contestània o les Valls, Comarques o Muntanyes alacantines o alcoianes, o simplement Comarques Centrals Valencianes i, encara, Tugur Tudmir i Yibal Balansiyya, si volguérem fer reviure els noms dels temps del Xarq al-Andalus, del qual tantes belles i abundoses mostres toponímiques ens resten.” (Introducció al llibre de Joan Pellicer “Meravelles de Diània”)

Aquesta Diània està formada per diferents valls, totes elles en direcció nord-est, en disposició de rebre els humits vents de gregal que fan d'ella la zona més humida de tot el País. En elles s'assenten tot un seguit de petites i mitjanes ciutats capçaleres de comarca, i, al voltant d'elles, nombroses poblacions de petit tamany i escassa població.

Els qui habitem aquest territori ens sentim valencians al marge de qualsevol altra divisió territorial, estimen les seues muntanyes, els seus rierols, els seus cingles i penyassegats, els seus dunars, les seus platges, i, com no, els tòtems del Benicadell i el Montcabrer, l'Aitana i la Serrella, la Safor i el Montdúver, el Puig Campana i Bèrnia, el Montgó i Ifach, i tants altres noms propis que jalonen el territori en forma d'indrets locals encisadors.

Diània, petit país desconegut que encara atresores les essències valencianes, si és que encara en queden













divendres, 4 d’octubre de 2013

Si jo fóra

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Teniem un estatut votat per majoria. Des de Madrid ens el van refusar via Constitucional.

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Les mentalitats enrocades en unions forçades ens volen empresonar, ens volen suprimir l'autonomia.

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Creuen que Catalunya els pertany i que els qui habitem som tan sols usufructuaris.

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Quan han volgut ens han boicotejat els nostres productes.

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Intenten, des de sempre, acabar amb la llengua i diuen que som nosaltres els qui ho volem fer amb la seua.

I més, i més històries de menyspreus...


Si jo fóra català, no ho dubtaria. No ho sóc; tanmateix, totes aquestes “malifetes” contra el poble català, considere que estan fent-li-les també al meu poble, i, per tant, no ho dubte: millor la separació que una convivència forçada i sempre amb inferioritat.