dimarts, 17 de setembre de 2013

La Via Catalana i la meua identitat

Estem assistint a uns debats i confrontacions ideològiques d'allò més enquistat, on sembla que no siga possible cap solució pactada amb amplitud de mires i bon trellat. És una llàstima, perquè mogut el tema, podríem construir una casa on cabérem tots.

Em referisc, com no, a la Via Catalana, a eixa legítima aspiració que un poble té a ser amo del seu destí malgrat a veure's obstaculitzat per unes posicions estatals totalment unitàries, imperialistes i que, més bé, són pròpies del senyor amo del cortijo, com és aquesta Espanya segrestada per la oligarquia sociopolíticoeconòmica central, hereva de l'imperi castellà. Alguna cosa així deia Tarradellas, que, segons ell, el problema, més que Espanya, era l'herència castellana. Jo hi estic totalment d'acord.

Estic sorprés de com, des de la posició dels grans partits estatals, i des de la mentalitat nacionalista espanyola, consideren que la postura catalana no puga tindre sentit ni cap validesa. Emparats en la idea de la sacrosanta unitat territorial i de la monolítica Constitució (adaptada quan han volgut i sense demanar opinió), que semble ser dictada per Déu i gravada amb foc sobre unes pètries taules, ningú no puga decidir, ni tan sols opinar, sobre el seu destí perquè això ni hi figure (cámbiese, pues, coño!)

No sóc català, però com el meu país -el Valencià- hi comparteix llengua i història, això em fa sentir al seu costat.. Els entenc perfectament perquè patim similar problema. La diferència rau en què el poble català ha mantingut encesa la flama identitària de ser un poble arrelat a la història i que no vol perdre eixa condició. Nosaltres, en canvi, no sabem ni qui som ni d'on venim, encara que alguns pretenguen fer-nos veure que som “espanyols” i res més. Unicament som, o diuen que som diferents, quan algú vol fer de la paella el seu plat identitari.

No es pot solucionar un problema quan una de les dues parts es posiciona en la creença d'estar situat en la part de la veritat absoluta. Per molt que l'altra intente adoptar mesures de diàleg i enteniment, mai es podrà arribar a una solució pactada. I aquesta pareix la postura d'un nacionalisme -l'espanyol- que no vol vore cap postura divergent envers aquesta nacionalitat única per a tots els habitants d'aquesta vella península, on mai hi ha hagut consciència de ser un poble únic i uniformat, com pretenen que siga.


Jo no tinc cap problema de ser espanyol, però si que el tinc quan m'imposen la classe d'espanyol que he de ser. Aleshores, em rebel.le i hi sóc únicament perquè ho diu el DNI i el passaport. Mai, però, de sentiment. Això serà tan sols quan em deixen ser el que sóc, i, sent el que sóc, seré el que volen que siga, però mai a la seua manera. Espanya, per a mi, si, però no aquesta que ens imposen.

divendres, 13 de setembre de 2013

Velocitat no percebuda

La velocitat, eixa magnitud física que amb caràcter vectorial ens mostra el desplaçament d'un objecte per unitat de temps, solament és perceptible quan tens altres objectes en posició estàtica. De la mateixa manera, l'esdevenir de la vida, el procés de desenvolupament vital en el que estem immersos, ens passa desapercebut si no mirem enrere i ens adonem de com era la nostra vida en un temps passat. Anirem evolucionant nosaltres i tot el que ens envolta fins arribar a situacions i moments  totalment nous i impensables en temps pretèrits.

Fa només algunes dècades, els coneixements i la tecnologia passaven de pares a fills sense quasi modificacions o millores tecnològiques destacables. Tot semblava que estava fet i poques innovacions calia introduir. La realitat actual, però, ens ha demostrat que aquell aforisme de què “nada nuevo hay bajo el sol”, no és totalment cert. Al seu favor direm que si, que hi ha situacions i comportaments humans que semblen repetir-se una i altra vegada, i crec que ha de ser per allò de què estem dissenyats d'una determinada manera.Tanmateix, l'espai físic que habitem, i tot allò que ens fem servim per fer-nos més fàcil l'existència,  ha començat una carrera de velocitat que, com he dit abans, no percebem si no mirem al darrere.

Aquesta activitat que estic fent ara, la d'escriure, i la seua inclusió al blog, amb la possibilitat de ser llegida arreu del món al moment de publicar-la, fa tan sols una dècada era inimaginable. I és que tot s'hi precipita d'una manera rapidíssima. No li donem importància a res. Els nous avanços en aquesta tecnologia ens semblen d'allò més normal. Ens imaginem retornant a la vida qualsevol persona desapareguda només l'any 90 del segle passat? Li semblaria quasi màgia tot el que hi veuria.

Si pensem en el fenòmen de la comunicació, ens adonarem que els mitjans per transmetre-la, premsa, ràdio, televisió, llibres, etc, eren uns instruments totalment d'informació unidireccional, es a dir, que la informació ens venia, però no la podíem tornar. Ara, en canvi, açò que estic fent és una informació d'anada, però també té la possibilitat de tornada. Qualsevol de vosaltres -cosa que no s'hi produïa abans- pot comentar, rebatre el que he escrit, o manifestar que hi està d'acord.


Internet és hui la principal i més important eina d'informació i de democratització de la societat, sent un fenomen totalment diferent a la resta de mitjans de comunicació. Internet proporciona velocitat a l'actualitat i és motor ràpid de canvi social. Res serà com abans. Agarrem-nos fort al seient que aquest viatge supersònic de canvis de tota mena no ha fet més que començar.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Adéu a un despropòsit

Madrid, (quan dic Madrid, dic Espanya) desmuntat. Madrid, apagat. Madrid, que se sent el melic de tot, no entén el que li han fet. Madrid, ama i senyora de les colònies peninsulars, pensava que amb un café amb llet tenia guanyada l'adjudicació olímpica. M'alegre el que ha passat. No pot ser que hi hagen diners per al lluïment, fastos i fanfàrries i, en canvi, la sanitat, l'educació, la dependència, la investigació, les infraestructures viàries locals, etc, etc, siguen desateses per manca de diners.

Adéu, doncs, a aquest "panem et circenses". M'alegre que no tinguen un motiu per distraure el personal i que s'obliden dels autèntics problemes. Pense que un estat castigat amb l'austeritat i l'atur, no pot albergar uns jocs olímpics que impliquen la despesa de milers de milions d'euros. 

Madrid, assabentat: el poble té altres prioritats. No vullgues menjar el coco a la gent dient que això haguera reportat beneficis. Beneficis, per a qui? Per a les empreses de construcció? Si, pa per a hui, i fam per a demà. Més valdria que et dedicares a  I+D i pensares en activitats de llarg recorregut i no en focs d'artifici.

Diuen -gent pròxima als cercles del comité que ha donat els vots- que, entre altres factors negatius, han estat els discursos casposos de la Botella i Rajoy, i la minsa actitud del Ministeri d'Exteriors. No serien els únics, clar. Hem de destacar també, el tema d'infraestructures olímpiques, la crisi econòmica espanyola, el descrèdit com a país solvent, els assumptes de dopatge.

Hem sap greu, això si, pels esportistes que tenien la gran il.lusió de participar en uns Jocs que se celebrarien a casa, davant del seu públic, rebent el reconeixement als seus esforços en multitudinària ovació. Ells han estat els vers perjudicats. Els altres, els directius, polítics i demés fauna paràsita, tan sols esperaven els beneficis econòmics per a les seus butxaques que es vorien repletes de sobres amb bitllets de gros format.

I mentrestant, la vida continua. Setembre avança amb dies de quasi tardor, i els últims estiuejants aprofiten els darrers moments d'una càlida mar, oblidant la parafernàlia muntada al voltant d'una adjudicació frustada.

.




dimecres, 4 de setembre de 2013

Reflexions al voltant d'una diada

L'11 de setembre és una data que posa molt nerviosa l'elit de l'espanyolisme i de tots aquells que creuen fermament en la unitat de destí d'Espanya des de temps remots, diria jo, que com a mínim, des que el personal d'Atapuerca anava caçant cérvols i altres espècies animals bones per fer una bona barbacoa. Aquesta deu de ser la creença de la immensa majoria d'espanyols adoctrinats durant dècades i dècades pels successius governs, que amb premeditació i traïdoria, han anat formant una consciència nacional totalment artificial, doncs Espanya és un invent del segle XVIII, amb el borbó al capdavant de l'abús i de la desfeta de les Espanyes.

Simplement, parant-se a llegir una mica d'història, però d'història no oficial i tendenciosa -encara que açò de la història és un tant complicat de saber qui conta la veritat- ens adonarem que aquest país no existeix més enllà de la guerra de Secessió. En allò que els romans anomenaven Hispània, quan el borbó que està penjat cap per avall a Xàtiva, Felip V, ens ve de París de la France, els catalans, tenien  sobirania pròpia, ambaixadors, i establien tractats amb les potències europees. Els valencians també teníem la nostra sobirania. Altres, també la tenien. Els austries eren obligats a jurar els furs de les respectives nacionalitats. Castella, n'era una altra, com les demés.

Però, ai!, el borbó era francés, absolutista i centralista, i com a tal, no li pareixia bé que els seus regnes anaren cadascú al seu aire. Pega un cop damunt la taula, publica els Decrets de Nova Planta i acaba de manera violenta amb totes les sobiranies hispanes.

A partir d'aquest moment -per voluntat del monarca- açò s'anomena Espanya, i tots a regir-se com ho fan els castellans. Castella, com és la meua predilecta, serà l'ama de tot, així que tots a parlar castellà i que no senta ningú parlar o escriure en altra llengua. Aquelles ciutats que han estat en contra meua, que siguen cremades i que se'ls canvie el nom. No se'n parle més!

Açò és, a grans trets, com ha nascut l'Espanya actual: amb violència. Com volen que respectem la marxa reial o que estimem, respectem i besem  la “rojigualda”? Per cert, aquesta bandera naix copiant els colors de la nostra quadribarrada.

Des d'aleshores, tot mira cap a Madrid. Les vies de comunicació es converteixen en radials abandonant les vies romanes que eren transversals. Madrid és el melic. Allí s'assenyala el punt zero. Felip V volia ser el rei Sol d'Espanya i que tot i tots miraren cap a ell.

Durant els següents segles, XIX i XX, continuen els successius governs amb la tasca d'espanyolitzar-ho tot, es a dir, de castellanitzar-ho, doncs Castella s'apodera del nom d'Espanya i actua com a tal. Torne a dir: com volen que estimem Espanya?

Divisions i més divisions territorials artificials van desdibuixant tots els territoris històrics perquè no quede entre la gent constància del seu passat,  creen províncies, que són ens antinatura, i separen municipis i comarques d'on havien estat ubicats històricament, etc.

Ja en el XX, el nostre gallec invicte, s'acarnissa de manera despietada amb tot allò que no siga “espanyol” i s'encabota en instruir i formar generacions i generacions d'espanyols -Wert n'és un clar exponent- amb la creença de ser hereus d'una Espanya eterna, imperial, de puresa racial, de montañas nevadas i banderas al viento, de cubre tu pecho de azul, español, d' Isabel i Fernando el espíritu impera... Quant adoctrinament!

Sentint la gent del poble, sentint informadors, sentint polítics, tot fa pensar que ningú no coneix la història, i que han aconseguit crear una consciència d'espanyolitat, i tot aquell que diga que Espanya és un estat il.licit, creat a partir de retallar soberanies traumàticament en lloc d'integrar-les totes formant un estat plurinacional, està delirant.