dimarts, 27 d’agost de 2013

Quan la pluja cau fora de lloc

Estem a les acaballes del mes d'agost. Després d'uns dies calorosos, no tant com altres voltes, encetem una setmana plujosa i amb davallada de temperatures. Ens agrada així, doncs la xafogor pròpia dels dies inacabables de l'estiu et deixen  sense esma.

Amb aquest escenari estiuenc, és d'agrair un oratge més suau, més suportable, que encara que plujós, trenca la monotonia de sol i platja, para-sols vora mar i gentades quasi impossibles de sofrir en els passejos sobre l'arena. Tot sembla diferent en aquest marc pretardorenc.

Ara, però, amb un rerefons marí de boires i cortines d'aigua, la, en altres dies, primera línia de mar atapeïda de gent i ombrel.les multicolors, es mostra deserta, plena de bassals nascuts d'ones viatgeres que volien alcançar l'últim granet de sorra vora el mur del passeig i no ho han  aconseguit. Algun que altre passejant no ha pogut fer-se l'ànim de quedar-se a casa i ha acudit a la cita diaria amb la mar, encara que de manera diferent.

Els estiuejants no poden resistir quedar-se immòbils als apartaments i, a poc a poc, malgrat els trons i la pluja, van sorgint com fongs multicolors ocupant els espais públics, això si, sense força tropell, resignats a no poder fer altra cosa.

Amb aquest oratge, les meues passejades en bici cap a Barx, lloc on m’encanta pujar travessant la Valldigna, simplement pel plaer que dóna la davallada, tot gaudint de l’aire de la muntanya acaronant-te les galtes amb la seua frescor, es veuen ajornades per a altres ocasions, i optem per aconseguir instantànies fotogràfiques del moment, llegir escrits publicats als blogs amics, participar en les publicacions de les amistats virtuals i reals del Facebook, o, simplement posar-te davant del teclat i escriure bogeries com aquesta, que si no diuen res a ningú, a mi em serveixen per mantenir la ment activa.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Músiques que fan vibrar

Per què els espanyols, si més no, una gran part d'ells, no vibren quan sona l'himne nacional? És una pregunta que he escoltat moltes vegades, i els qui la fan envegen aquells països que si que ho senten, i de quina manera!. Molts esportistes, amb la mà al pit, rostres desencaixats pel sentiment manifest i bramant de manera convulsiva, canten -en alguns casos, això de cantar seria fer-los un favor- lletres, no sempre idíl-liques, sobre els seu país exltant-ne els ideals i les accions.

Pot ser tinguen un sentiment ben arrelat de pertinença a una nacionalitat que els aboca a manifestar-ho. Entre nosaltres, no és el cas. Pertanyem a un ens nacional d'escasa consistència, gestat i nascut de manera poc convincent, on cadascú és d'on és i “a ti te encontré en la calle”. A més a més, l'himne que hauria d'unir-nos i ser emblema representatiu de tots els pobles hispànics, resulta que ha estat l’himne de l'Espanya dominant representada per unes classes socials despòtiques recolzades per monarques i dictadors. I, clar, en el subconscient de tothom roman aquesta percepció i conseqüent desafecció, pot ser això, en siga la causa.

L'altre dia assistía a un concert de banda de música i, entre les peces interpretades, hi havia algun que altre pasdoble. Doncs bé, alguns d'ells provocaven un sentiment entre els quasi dos mil assistents que els feia alçar del seient, cantar de manera emotiva, i proferir alguns sentits olés. Al marge de la procedència dels assistents -que al ser zona turística, era variada- observaves unes sensacions comunes generals.

Posats a elucubrar, i a ironitzar una mica, pense jo si no seria convenient, en els esdeveniments esportius de caràcter internacional, i per implicar la gent en músiques representatives de tots, en lloc d'interpretar la marxa reial o himne nacional, entonar el  No te vayas de Navarra, La Dolores, o algun que altre similar, o, per què no, fer vibrar el públic amb els solos de En er mundo o Amparito Roca o fer l'ona amb Paquito el xocolatero. Seria l'única manera d'unificar criteris i deixar el “lala lala lalalalalalala lala la la la...” Posariem un poc de divertimento al despetorre himnístic nacional.


dimarts, 20 d’agost de 2013

Paisatges argentins


Un programa de la TV2, d'eixos clàssics en aquesta cadena, allunyats del xafardeig i de tertulians repetitius i, moltes vegades, adotzenats, un d'eixos que ens fan recórrer el món sense moure'ns del selló, em va fer reviure un viatge que vaig fer a l'Argentina no fa massa anys i del que encara retinc a la retina records meravellosos en forma de terres quasi verges, i també d'una megalòpolis que, tot i Recoletos, Palermos, Boques, Puertos Maderos, llibreries ben assortides, teatres, avingudes immenses, xerraires professionals que teoritzen i no avancen, tangos nostàlgics i navallers, i més possibles al.licients, resulta d'allò més inhòspita, si més no, per a mi.

Un país tan gran que alberga tot tipus de climes i paisatges sempre té algun racó especial que t'ha calat més i del que t'has enamorat, i on voldries tornar i romandre llargues temporades per recórer-lo pam a pam fins conéixer-lo profundament, per sofrir-ne les inclemències climàtiques i gaudir-ne tota la áctivitat que ens ofereix.

Bé podria ser el nord, amb clima tropical i posseïdor d'un dels salts d'aigua més grans i bonics del món, de vegetació exuberant i fauna abundant, d'aus acolorides. Però, no. No és eixe l'objecte de la meua estima, com tampoc ho són aquelles terres de més al sud d'infinits paisatges alpins, de llacs enormes amb tranquil.les aigües on queden atrapades les siluetes de les muntanyes emblanquinades dels voltants, i on encara pots trobar la població autòctona -maputxes- quasi extingida per les actuacions d'un estat que sols veu el rendiment econòmic de les terres, i on els nadius, com deia un d’ells, són només folklore d'eixe estat opressor i exterminador (Quanta coincidència hi ha entre tots els estats del món a l’hora d’eliminar nacionalitats que els hi fan nosa!).

Aquestes terres tenen el seu encant, el seu atractiu, així com també les altres encara de més al sud, de llacs d’aigües gèlides, solcats de grans blocs de gel que es desprenen de les colossals glaceres que els alimenten i que aguaiten entre muntanyes abocant entre boires tota la sòlida gelor que hi transporten. Tots aquest indrets són grandiosos, bells, atractius, impressionants, misteriosos, recóndits, però encara no arriben a ser la nineta dels meus ulls com si ho fa aquell altre, el més estimat.

El sud del sud, (http://enelmeulloc.blogspot.com.es/2010/09/al-sud-del-sud.html)la Terra del Foc, l'extrem sud d'Amèrica, eixe és el punt que més em va captivar. Pensar que més avall tan sols era l'Antàrtida; que estaves al lloc adient per salpar o volar cap a eixe punt final i, alhora, d’inici d’altres rutes, i que amb un abraç podries copsar tots els meridians terràquis sense distinció de races, creences o ideologies; que estaves a la Fi del Món, com no es cansen de repetir-te per tot arreu, era tot un cúmul de sensacions que em feien sentir i vore els paisatges d’una manera diferent.

Després d'haver recorregut aquestes terres, el programa en qüestió m'ha paregut pobre. M'he quedat amb ganes de més. He notat a faltar moltes més coses. Altres no han tingut l'explicació escaient. El programa, però, m'ha despertat grats i inoblidables records que sempre estaran presents.











dimarts, 13 d’agost de 2013

Carrera d'obstacles

Això de formar part d'una comunitat lingüística minoritària, no oficial, escampada per diferents estats, infravalorada per les autoritats governamentals, que, damunt, la consideren com a mosca collonera, -entre altres dificultats- suposa passar-te gran part del teu temps, empipat, pensant que estàs fora d'espai i de temps, que ets foraster a casa teua, que vius a una reserva sociolingüísticaculturaldemaleducats que estan de més en una societat feta a la mida dels que tenen el poder.

Quan aquestes reflexions ocupen el teu espai cognitiu, te'n preguntes el motiu, per què no pots tindre una situació normalitzada com els altres, per què has d'anar lluitant per aconseguir el reconeixement de la teua llengua, i que siga valorada i respectada. Et sents com ciutadà oprimit que has d'anar buscant sempre el que hauria de ser normal.

Tot açò fa que no tinguem una normalització en la que desenvolupar-nos sense problemes. En  “Això del català. Podem fer-ho més fácil?”, Albert Pla Nualart, ens exposa les dificultats que tenim per poder gaudir d'una llengua estandarditzada, amb criteris uniformes, amb referents vàlids en cas de dubtes, d'una llengua que no necessite la lluita constant per sobreviure a les grans pressions a les que està sotmesa per un ambient tan hostil.

Diuen, i així ho asseguren sense que els caiga la cara de vergonya tots aquells que ens governen, que tenim una llengua cooficial, que s'estudia a les escoles, que forma part dels mitjans oficials de comunicació, que, fins i tot, amb el seu nom, oprimin el castellà, .. El fet, però, és que, cada vegada, va enrere, és engolida per la llengua oficial, el seu espai va reduint-se, el seu ús, en quantitat i qualitat, és, dia a dia, més minso, corre el perill de transformar-se en un dialecte del castellà. A Barcelona, diu Albert Pla, podríem dir que es parla el catanyol. Imagineu-vos ací, al País Valencià, com  parlarem, quina espècie de patués serà la nostra llengua.

Quan veus la quantitat de vocabulari que ha anat perdent-se al llarg dels anys i l’ús tan dolent que en fem, t'espanta pensar què en quedarà en poques generacions, si és que va a quedar alguna cosa. Això, entre els que encara puguen conservar-la, que el nombre de desercions va augmentant exponencialment.

El bilingüisme, no ens enganyem, a casa nostra, és una mentida. El castellà creix i creix ocupant el nostre terreny. No hi ha cabuda per a dues llengües, sobre tot, quan una d'elles té tots els drets i avantatges que li neguen a l'altra.



dimarts, 6 d’agost de 2013

Ser o no ser

Assegut a la terrassa cara la mar, veig desfilar multitud d'estiuejants carregats amb els estris propis per a l'ocasió. No els envege. Ni la mar blava ni la fina sorra són objecte de la meua diversió. Preferisc romandre a l’ombra i notar com la fresca brisa acarona el meu cos fent-me sentir tot el seu plaer refrescant.

Amb un llibre de Jaume Subirana a les mans -que, tot i romandre en una espècie de sopor, no pel llibre, si no per la situació favorable de l'ambient en què m’hi trobe- llig una frase reproduïda d’Antonio Muñoz Molina quan era director de l’Instituto Cervantes a la ciutat de Nova York: “No toda la cultura que se hace en España es en español, y no toda la cultura que se hace en español se hace en España. Somos parte de un todo muy grande que hay que interrelacionar.”

Fins ací, tot sembla normal. Tanmateix, si rasques una mica la frase, dins de la obvietat de la mateixa, aparereix alguna connotació que podem interpretar de diferents maneres, tot depenent del color del cristall amb què s’hi mire.

M’explique: No tota la cultura que es fa a Espanya és en espanyol. És veritat això? El que jo estic fent ara -escriure en català-, vol dir Muñoz Molina que no és espanyol? A mi em dóna igual que siga o no siga espanyol. El que si que vull dir és que, des de “Madrid” (quan dic Madrid, vull dir des de les mentalitats centralistes) s’aclarisquen. Si el que jo faig en la meua llengua nativa no és espanyol, vol dir que eixa mateixa llengua no és espanyola, i, jo, conseqüentment, tompoc dec de ser espanyol. Per tant, si manifeste la meua indiferencia o desafecció cap Espanya, espere no ser-hi reprovat. Ara bé, si jo em considere espanyol i sóc rebujat per escriure en la meua llengua, em puc considerar ofés perquè no se’m considere com a tal, ja que  el mitjà en què escric o parle és tan espanyol com l’oficial.

Tot plegat, vull pensar que Muñoz Molina, al concepte d’espanyol, ha volgut donar-li el significat de castellà. No ho puc entendre d’altra manera venint com ve d’aquest personatge al que no considere de mentalitat gens ultramontana.

Quin concepte més complicat allò de l’espanyolitat!... Si més no, quan no hi ha unitat de criteris, o quan la irracionalitat s’imposa a la raó, sorgeixen conflictes inútils i velles passions, sobre tot en aquest tema.