dimarts, 30 de juliol de 2013

Un tren anomenat tragèdia

Tota una imatge impactant. Un tren, a gran velocitat, desbocat, incontrolat, se n'ix de les vies. Sembla un tren d'eixos de miniatures. Però, no. És un tren real. Massa real per a ser cert. Les cadenes de TV insistint una i altra vegada en les imatges del descarrilament. No sé si perquè tothom n'estiga informat, o pel morbo de les imatges.

Aquest accident ens fa pensar massa en la fragilitat de la vida, en la extrema dependència que tenim de les circumstàncies. Com unes hores abans, els passatgers accedien a bord del comboi únicament pensant en què al cap d'unes hores arribarien al seu destí feliços i contents, uns de tornar a casa, altres de realitzar un viatge de plaer, altres d'assistir a la diada de Sant Jaume a la ciutat de Santiago... Res feia pensar en tan tràgic final. Tanmateix, les casualitats, les conjuncions de diferents factors, o vet a saber per què, la tragèdia s'hi produeix.

No deixe de pensar en què la vida és un miracle. Cadascú de nosaltres és aquí perquè s'han donat milions de circumstàncies que ho han fet possible. Així, jo sóc jo, i no sóc un altre. Tot un seguit de fets concatenats han arribat a desembocar en la meua presència en la vida. És un tema massa vast per pensar-hi. Córrec el perill de perdre'm com un nàufrag en mig del gran oceà..

Pense que eixa cadena de circumstàncies que han desembocat en el “jo” no s’acaba ací, no és una meta final. Som matèria, i la matèria, ja sabem, es transforma. Així doncs, no hem de viure pensant en què som eterns. Tenim un final en un temps indeterminat. Aquest final serà la culminació d'un procés vital, o pot ser, resultat d’unes circumstàncies alienes en les que siguem engolits, com en aquest nefast accident..

La vida va transcorrent, i pense que li donem massa importancia, massa substancialitat, quan, en realitat, no passa de ser una simple circumstancialitat. Fem molts projectes de futur per a un temps limitat, curt, massa curt quan es contempla des de certa distància. Hauriem de tindre present el “carpe diem”, si més no, en coses fútils.


Ens prenem la vida com una programació que no sempre la podrem realitzar. Qualsevol conjunció de fenòmens, de fets aparentment intranscendents que ens pille en la seua trajectòria pot acabar amb nosaltres i endur-se pel davant tot eixe seguit de programes, il.lusions i projectes, com ho ha fet amb els passatgers del tren a Galicia que, còmodament instal.lats en un mitjà de transport considerat d'allò més segur, va fer el que no havia d'haver fet mai: descarrilar i endur-se quasi un centenar de vides plenes de projectes i de somnis inacabats.

dimecres, 24 de juliol de 2013

Nit de disfresses

Quan algú ja porta alguns anys a l'esquena, la vida li ofereix una perspectiva bastant més àmplia que la que tenia abans. És llei física que quan hom allunya d'un punt s’amplia el camp visual. A un fet concret que vaja repetint-se puntualment cada any arribes a veure-li l'evolució que ha experimentat al llarg de tots els anys que l'has viscut. Són canvis que van produint-se a poc a poc i que els que els viuen quasi com ho perceben. Cal el pas del temps per poder apreciar ben bé les diferències que s'hi han produït.

Així, veiem que en les festes de qualsevol localitat, al marge del nucli principal de la festa, han anat apareixent i desapareixent diferents actes en les programacions festeres. Tan sols caldria una ullada enrere per poder comprovar-ho. Semblaria que la festa és diferent, o que estem a altra localitat.

Entre les noves activitats que van arrelant-se podria citar la desfilada de disfresses que fa un no-res ha estat introduïda a les festes de la localitat on em toca viure-les per “exigència del guió”. L'última nit, la llibertat de lluir qualsevol disfressa posa a l'abast de tothom l'oportunitat de traure de dins seu el desig de ser per una estona allò que no s’hi és, de fer riure -que, en condicions normals, seria una mica difícil- o, per què no dir-ho, de trencar la convenció social de vestir de forma adequada al sexe de cadascú. D'aquesta manera, veiem que deu d'haver-hi molta “dona” reprimida en la societat, doncs abunden vedettes, dames de companyia, grans matrones, etc, etc.

Com dic, aquesta nova activitat, va arrelant-se i superant en assistència i participació la de l’any precedent. Gent vinguda d'altres localitats acudeixen -encara en minoria- al reclam d'una nit boja i desenfadada que els proporcionarà una sana i barata diversió. Però,... sempre hi ha un però, els desaprensius, els impresentables de sempre fan la seua aparició i provoquen eixa ombra negra que impedeix que el divertiment brille amb tota la seua espontaneitat i esplendor.


En els moments previs, al nostre costat -tot i encara ser una festa majoritàriament de caràcter local pel seus participants- i havia un grupet de forasters carregats amb les bodegues de González Byass completes, avassallant tot el que s’hi creuava al seu camí, i fent una sèrie de favades, que les disfresses que portaven, en lloc de la riota pretesa, era fàstic el que hi produïen. I el súmmum de l'incivisme, de l'horterada més basta, del despreci a tots els assistents, va ser quan l'imbècil de torn, amparat en la forasteria, va i, en mig de tots, micciona tot el líquid que havia estat ingerint durant la vesprada-nit. Ningú no va dir res, ja sabem, per no provocar un altercat amb el sensetrellat. Tanmateix, en eixos moments, quant m'hagués alegrat que algun dòberman enfurit li hagués pegat mos a la fava.


dijous, 18 de juliol de 2013

Llenguatge, mentides i intel.ligència


El llenguatge, diu que, com el paper, és molt sofrit. Ho aguanta tot, tant com si l'usem bé, com si ho fem d'una manera dolenta. Vinc observant-ho des de fa gaire temps. Hi ha un temps verbal que sembla tenir moltíssimes enemistats a tots els nivells. No sols és obviat per gent que en desconega el correcte ús, sinó que també, altres, que haurien d'estar al corrent de la seua utilització, també s'hi declaren enemics. Fins i tot el rei -que pel fet de ser-ho no pressuposa que vaja a parlar correctament- l'altre dia el vaig sentir declarar-se enemic del seu ús, és a dir, no usar eixe temps verbal i canviar-lo per l'altre, el que tothom -o quasi- hi gasta. Em referisc a l'imperatiu castellà, que és en eixa llengua on ho hi observe. En català, aquesta incorrecció seria inviable. Així, estem farts d'escoltar frases com aquestes: “venir pronto”, “sentaros en el sofá”,” abrir los ojos”, “iros a casa” etc, etc. Pobre imperatiu! Que en farem? Caldrà que la RAE l'elimine d'una volta per totes i, així, deixe de marejar? És que això de dir venid, sentaos, abrid, idos, deu de ferir les oïdes de força gent.

Hi ha mestres en moltes matèries. La mentida és una d'aquelles en què s'ha especialitzat algun partit polític, com estem veient darrerament. No els tremola el pols a l'hora de tirar mà d'ella, encara que la llengua si que els hi produeix algun que altre embarbussament i els hi fa dir-ne una de cada color. L'afer dels sobres, caixes de puros i "recibís"és rebatut pels dirigents d'aquest partit instal.lats en la barricada de la mentida, de l'insult al contrari, del despreci més absolut a la veritat i, tot plegat, en la creença de què som babaus i anem a creure'ns tot allò que ens diuen. Estan encabotats i amagar evidències més que notòries, en aplicar la política de la confusió, en defensar-se atacant, en inventar noves definicions eufemístiques per no dir les coses pel seu nom. Intentent enganyar-nos, però són tan paleses les mentides, que fan el ridícul i s’omplin d’indignitat.

En aquest país, estat, nació, territori, anomenat Espanya, sembla que la força bruta ha estat, des de sempre, la manera d'imposar algun criteri amb caràcter general. Així, mai serem un conjunt que vaja en la mateixa direcció. El lema seria, “força versus intel.ligència”. La història, en aquests darrers segles, ens confirma que les idees imposades davall d’una manera de pensar única han dividit i no han conduït a enlloc. Per aquest camí, no anem a tindre mai èxit com a poble. Pense que el futbol ens ha donat una mica de llum sobre el que podríem fer. Amb la famosa “furia española” mai no hem aconseguit res, en canvi, aplicant la tècnica i la intel.ligència en el joc, hem estat capaços d'alcançar les majors cotes d’èxit en aquest esport. Hom podria fer el mateix amb les reivindicacions de trets propis de cada territori del que està composta aquesta Espanya que a alguns se'ls ompli la boca pronunciant-ne el nom sense saber exactament què és? Podríem deixar de qualificar d’antiespanya tot allò que no siga uniformitat imposada? Sembla ser que intel.ligència i “espanyolitat” estiguen barallades.


dijous, 11 de juliol de 2013

Capvespre

Veig el capvespre avançar lenta, però inexorablement, sobre una mar farcida de petites ones arrossegades per l'habitual i característic vent que, com quasi tots els dies, irromp de manera puntual sobre aquestes platges fent d'elles un espai ideal per defugir de la insuportable calor que tan sols uns pocs quilòmetres terra endins fa que les vesprades de l'estiu siguen difícils d'aguantar.

Les ombres dels edificis de primera línia allarguen la seua silueta fent de para-sol als estiuejants que comencen a sortir dels apartaments i, desitjosos d'estirar les cames, recorren el passeig marítim al llarg de quasi tres quilòmetres. El sol, tot i l’hora, segueix escalfant, i les muntanyes de la Valldigna tardaran una estona en servir-li de llit. I és que els primers dies de juliol presenten unes vesprades que no volen acabar-se mai.

La vora del mar encara presenta un aspecte replet de banyistes desitjosos d'esgotar les últimes hores. Mentre el sol no els diga adéu, allí romandran, uns banyant-se, altres estesos sobre l'arena, altres practicant esport o prenent algun refresc en algun dels barets propers.

L'horitzò marí, solcat per algun que altre vaixell que sembla estar quiet, dibuixa una línia òptica entre el cap de Sant Antoni, com a extremitat del Montgó, i la muntanya que allarga Cullera fins la mar i, si el dia està lliure de boirines, seran le muntanyes de Castelló les que tancaran aquesta deformada visió de l’horitzó marí. En eixos dies clars tenim els dos extrems del golf de València units per una diàfana delimitació entre el mar i  el cel.

Ben aviat començarà la retirada. La gent desfilarà en el sentit contrari al que ha estat fent durant les primeres hores del  matí. L'arena es vorà lliure de les petjades humanes que les ones, en aquestes hores diurnes, són incapaços d’esborrar, però que a partir d’aquests moments, aniran suaument allisant-la i descansant sobre ella sense que ningú no les interrompa. Les màquines faran la resta, i demà pel matí, serà, de bell nou, un hort sembrat de desitjos de sol i de brises de mar.



dissabte, 6 de juliol de 2013

Quimera


Sempre, la mar, havia estat com un somni que tenies al pensament. El soroll de les ones trencant suaument contra les roques o dipositant-se flonjament sobre les daurades arenes era una imatge fixa a la teua retina. Desitjaveses amb avidesa poder jaure-hi i que l’escuma acuosa relliscara pels peus i, com un formigueix, bellugara cames amunt cobrint-te tot els cos. Eixa sensació t’excitava l’ànim i t’hi atreia vigorosament.

Hi havies somiat; hi havies imaginat; havies estat traslladada a eixos moments en què el capvespre arriba a la seua fi i la lluna surt per l’horitzó començant a il.luminar el balanceig de la superficie marina transformant les ones en un esclat d’estels.

En eixos instants et deixaves la ment inactiva perquè el moment et transportara per rutes allunyades de les quotidianes obligacions fent-te surar en les aigües toves i melangioses d’un món irreal que no podies tindre a l’abast. Voldries tindre’n per a estona, que no s’acabara mai, el que la lluna fóra testimoni de la relliscada de les ones al llarg del teu cos.

Ara, però, has arribat a les proximitats de les blaves i calmes aigües. No podràs acomplir el somni. Tanmateix, les sentiràs, les notaràs a prop de tu, i en moments d’assossec, et traslladaràs fins elles, i la lluna t’acompanyarà perquè tu i ella en pugueu gaudiu-ne ensems. No serà real, serà una quimera sumida en l’esperança, un anhel, un somni daurat: tu i la mar, la mar i tu, i la lluna d’acompanyant.