dijous, 27 de juny de 2013

L'estiu és arribat

Juny i, amb ell, la primavera s'acaben. Sovint, per aquestes dates, ja portem una mesada de calor moltes voltes sufocant, però, aquest any, sembla que siga una mica més fresc i hem pogut fruir d'uns dies de temperatures ideals: ni fred ni calor; al voltant dels 25º. Estaran encertant les previsions franceses que deien que enguany anàvem a tindre un estiu diferent, més fresquet? Tant de bo siga així, que per graus, ací ens en sobren, i 4 o 5 menys serien d'agrair.

El solstici d'estiu ha tingut lloc uns dies enrere. La gent ho ha celebrat acudint en massa a les platges -allò on hi són- per mullar-se els peus i encendre fogueres. El que antuvi era tot un ritus de caràcter esotèric, avuí ha quedat convertit en un maremagnum sense to ni so, però, això si, amb  un desgavell de soroll.

Amb aquesta celebració queda oberta tàcitament la temporada d'estiu. En les poblacions litorals es produeix el canvi de domicili per tal d’alleugerir la xafogosa calor. Els apartaments voramar es veuran ocupats fins la segona quinzena de setembre en què tothom tornarà al seu punt d'orige per reprendre la vida normal durant la resta de l'any.

Ben aviat s'hi produirà la riuada de gent que baixarà de la Meseta produint l’allau corresponent. Ens sentirem com forasters a casa pròpia. Serem la minoria silenciosa entre l’esllavissada forastera que caurà al damunt nostre. Alguns, o més bé, molts, deixaran de costat la seua llengua per adaptar-se a la dels que semblen ser els amos. I ja sabem, els criats tendeixen a adoptar els costums i vida dels amos. No tenim remei. Anem demanant perdó per ser com som, i després ens queixem que ens tenen oblidats.

Doncs bé, ja estem de bell nou cara la mar veient com, cada matí, gentades de le més diverses composicions, carregades amb tota mena d'estris apropiats per al moment, acudeixen a primera línia de platja per tal de prendre possessió del territori que, alguns, fins i tot, i amb l'excusa de les possibles arribades de les minses ones que s'hi produïsquen, cercaran amb una alguna petita fossa a mode de castell medieval i aixi quedaran aïllats de la resta, i ningú no gosara envair el seu territori amb les seues inoportunes extremitats.


Mentrestant, nosaltres veurem com van canviant els diferents grups que ocupen la platja i serem testimoni del grau d'ocupació en cada setmana, perquè, avuí, això de fer una mesada ja no hi és costum.

dijous, 20 de juny de 2013

La història com a divertiment, per no ser menys

El PPCV assenyala que “després de diverses desenes de milers d'anys de vida, durant la prehistòria, els valencians comencem a escriure un dels períodes més brillants de la historia d'Espanya”. 

 La parla dels valencians “que arranca, sens dubte, de la més profunda prehistòria, s'escriu ja al segle VI AC amb el llenguatge ibèric i, després de les aportacions successives a partir de les fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies en la forma en què la coneixem”. Fins ací, algunes de les teories del PPCV. Vistes les quals, a mi m'entren ganes de reescriure la història i, ja posats -per què no?- fer-ne un divertimento. Almenys ens riurem una estona.

 Com ja sabem, aquesta terra estava poblada per edetans i contestans. Amdós estaven separats pel riu Xúquer. Els primers ocupaven les terres de més al nord, i els segons vivien més al sud. Resulta que, de tant en tant, els entraven ganes de reunir-se i fer alguna partideta de truc o de xamelo, i ho havien de fer a un punt en comú perquè no pillara ningú massa lluny. On van pensar en reunir-se? Doncs al mateix riu Xúquer, per la part de l'actual comarca de la Ribera. Van decidir el punt -a hores d'ara no sabem si existia algun nucli urbà-, i eixe punt és el que posteriorment anomeraren els moros Al-Zira, que en llengua moruna vol dir "al costat del riu"

 La qüestió era que ningú havia d'arribar molt abans que els altres i van pensar en crear uns nuclis de població perquè pogueren esperar-se uns als altres i que les diferències de temps no foren massa notòries perquè el fer tard no fóra excusa i tindre el lloc a mà. A tal efecte fundaren Carca i Mo. Quan eixien d'aquestos pobles deien: “Ja ixen de Carca, o ja ixen de Mo”. Açò, pel temps es va convertir en Carca ixen i Mo ixen, és a dir, Carcaixent i Moixent. 

 Com es comunicaven? Doncs, quan el dia era clar o sense boirines, els edetans pujaven al Garbí, en la Calderona, i els contestans ho feien al Benicadell o al Montcabrer i aprofitaven per fer floretes a la Mariola o collir brossetes per fer l'herberet, eixe licor que prenien cada matí de l'hivern per combatre l'intens fred que fa per eixos andurrials. Una vegada allà dalt, encenien alguna foguera i feien senyals de fum, i, alhora, es calfarven, si era hivern. Tanmateix, quan la calor de l'estiu erar forta, no es tractava d'anar fent fogueres; aprofitaven uns espillets que havien baratat als fenicis per unes gerres d'oli o uns cafissos de blat i hi feien la rateta. (Açò de fer la rateta, per als més joves o nous valencianoparlants no ho entenen, vol dir reflectir la llum solar amb els espills.) 

 Prop d'Al-Zira hi havia un poble -que encara hi és- anomenat Canals. Allí vivia un dels cacics de la zona que tenia bona cosa de fills, però cap filla, i volia tindre'n una. Continuament viatjava a Balazote, a Ilice o a Baza per fer ofrenes a les dames i bixes que per allí hi havia, i veure si li concedien el favor de engendrar una filla. Oh!, Miracle! Les deeses el van obsequiar amb uns encants de bessonetes i els posà els noms d' Aixa i Tiva. Content amb l'esdeveniment va voler fundar una ciutat perquè tota la població que hi havia escampada pels voltants estiguera reunida i visquera més segura. Li va posar Aixàtiva en honor a les bessones. Amb el temps, Aixàtiva va esdevindre una molt important població. Hui en dia es coneguda com Xàtiva, però els natius i els habitants d'aquestes comarques seguim dient Aixàtiva, com recorda continuament Pep Gimeno “Botifarra”. 

 A Moixent, que ja hem mencionat abans, va apareixer un guerrer damunt d'una haca. Ell, diu que, va inventar les expressions aixa arrere i sio uoooò, quan volia fer algunes maniobres amb ella, igual que ara fem amb la direcció assistida del cotxe. Tot un luxe de mots d'aquesta llengua valenciana. Llàstima que vagen caient en l'oblit

 Com veieu, la història d'aquest país es remunta a temps força antics i podriem seguir narrant-la. Pense, però, que tractant-se d'un post, resultaria massa extensa i avorrida, per la qual cosa no descar-te continuar en una altra ocasió, que s'han quedat moltes coses al tinter, millor dit, al teclat, que els temps canvien i hem d'adaptar-nos a les noves tecnologies

dimecres, 12 de juny de 2013

Entelèquies, celebracions i burrera

Sembla ser que la Demarcació de Costes entra en raó i decideix posar ordre en el caos festiu que s'hi desenvolupa en la nit de Sant Joan. Tan difícil és entendre que el que s'hi munta eixa nit no té res a veure amb la primigènia celebració de quatre enamorats de la màgia i l'esoterisme? Calia que vàries dècades de celebracions incontrolades posaren de manifest que això no és el que pertoca.

De l'assistència selectiva a les platges per mullar-se els peus hom ha passat a la burrera massificada de cremar tot el que ens vinga en gana i d'embrutar amb tota classe de residus les arenes que tant costen de mantenir netes. 
I és que els humans som així: ens apuntem a tot allò que siga festiu, sens importar el significat del que s'hi celebre. Quanta raó té aquella dita de “¿Dónde va Vicente? Donde va la gente” o l'altra sinònima “On una cabra va, allà volen anar totes” amb què s'hi critica les persones faltades de criteri personal i que imiten el comportament dels altres. 

Davant aquesta decissió de Costes, alguns critiquen el significat prohibitiu de la mateixa amb el famós “Pohibit prohibir”, però, dic jo, si prohibim prohibir, no estem prohibint alhora? A veure, doncs, com ho solucionem. Haurem de convindre que les prohibicions són necessàries per a la convivència, no ja entre persones, sinó també entre el medi i nosaltres. Deixar-ho tot al criteri educatiu de la gent és més que una entelèquia. No aconseguiríem mai l'harmonia necessària per a una perfecta coexistència.

Em sembla bé que les autoritats vagen posant ordre en aquesta voràgine foguerera vora mar i la nit de Sant Joan, més que anarquia festiva i generadora de deixalles incontrolades, siga nit d'esoterisme màgic per a tots aquells que creguen en aquestes coses. Els altres, els que s'apunten a tot, que enceguen fogueres en llocs no tant sensibles i que les hi boten, que hi torren xulles on que hi facen el que els abellisca.