dijous, 25 d’abril de 2013

Yashica

L'altre dia, organitzant una mica calaixos, prestatgeries i armaris, ens vam quedar contemplant eixa càmera fotogràfica -cronista gràfica de molts esdeveniments de la nostra vida- i pensàrem en tota eixa col.leció de fotografies realitzades durant tants anys que ara repasses amb la nostàlgia de tants bons moments viscuts. Era -i és encara ho és- una molt bona càmera, el que passa és que l'era digital l'ha reclosa al fons dels calaixos i queda com a quelcom obsolet, perquè la fotografia analògica comporta uns processos lents i unes despeses innecessàries. Vivim a l'època de la immediatesa i tot ho volem de seguida. A més a més, si els resultats de l'objectiu de la càmera els tens de franc i, fins i tot, pots millorar-los fàcilment sense ser-ne cap expert, doncs més motius encara. 

Servisca aquest post per retre-li un petit homenatge a aquesta Yashica Minister D, comprada a Ceuta aprofitant que un familiar realitzava el servei militar, en aquells anys, últims de la fotografia en blanc i negre, i que ben aviat va iniciar un altre període en el món de la fotografia al poder ser carregada amb carrets de color que alegraven més la vista i reflectien millor els ambients que plasmaven, perquè els nostres objectius no eren la fotografia artística, sinó el realisme més proper. 

Quanta escena familiar, quants viatges amb amics, quants moments en la vida professional han estat captats per ella! Moments inesborrables plasmats en paper fotogràfic que hem hagut de reconvertir en digitals perquè recuperaren la vivor que tenien i que, molts d'ells, havien perdut pel pas del temps. 

Ara, la Yashica descansa amagada en un calaix esperant que algun dia algú la traga a la llum, no per usar-la, si més no per contemplar-la i admirar els seus components que encara resultarien plenament efectius. 

Yashica, sempre et recordarem perquè la teua obra resta com a testimoni en eixe àlbum digital del que formen part les teues fotografies en forma d'intimitats familiars, d'actes festius i lúdics, d'esbarjo i de viatges a altres països i regions. Allí estem i veiem com hem canviat nosaltres,  els paisatges, els pobles i les ciutats. En fi, que has estat testimoni de bona part de les nostres vides

dimarts, 9 d’abril de 2013

Una visita alternativa


Prop de Roma hi ha una petita ciutat que sofreix les conseqüències d'eixa proximitat: quasi ningú dels qui acudeixen a la capital romana no la coneix al quedar eclipsada per la gran urbs. Nosaltres hem anat a escoltar la veu silenciosa de l'arquitectura medieval trepitjant carrers solitaris vorejats per muralles, torres, esglésies, palaus i cases nobles vingudes a menys pel pas del temps i per l'abandó dels seus propietaris.

Teniem una visita programada a Roma, però, ja se sap, aquestes visites solen ser meteòriques i no possibiliten la recreació personal de tot allò que s'hi puga veure. A més a més, si ja l'has visitada en altra ocasió, no presenta la suficient atracció per tornar-hi i recórrer els passos ja donats anteriorment.

Quan tens una companya de viatge -en aquest cas Marleny, a la qual li ho agraïsc- que s'haja preocupat de trobar una alternativa a la visita romana i proposar-me-la, penses que has tingut sort, perquè d'altra forma hagueres fet el que fa tothom: viatjar a Roma.

Així doncs, Tarquínia, la principal ciutat de l'antiga Etrúria, però que la seua principal referència històrica data d'al voltant del 1250, va estar l'objecte de la nostra visita. I ausades que la vam gaudir! Tota la població per a nosaltres. Això si, és una pena que no s'hi limite l'ús de vehicles pel casc antic que t'impedeixen gaudir de la tranquil.litat necessària per observar al detall sense estar  pendents de la circul.lació o de fer fotografies sense cap cotxe estacionat enfront o al costat.

En aquests casos has de buscar-te la manera d'anar-hi perquè ningú t'ha programat la visita. Baixes del vaixell, busques la manera d'eixir del port  -ben fàcil en aquesta ocasió-, preguntes on para el bus que hem d'agarrar, trobes la parada, xampurreges l'italià preguntant i t'endús l'agradable sorpesa que la parella interlocutora és de Benaguasil. Uffff! Ja estàs tranquil i vas a prendre un cafenet d'eixos tan saborosos que fan els italians. De repent, però, t'adones que no has comprat  els tickets per viatjar i surts de pressa per comprar-los. Preguntes a un guàrdia i t'indica un lloc equivocat. Continues preguntant fins que trobes el lloc d'expedició. Mires el rellotge i veus que és l'hora d'arribada del bus i tu estàs una mica lluny del lloc de parada. Arranques a córrer com si hagueres furtat alguna cosa d'alguna botiga i un poli et mira de reüll.

Divisem l'autobús i els últims passagers encara estan pujant, per la qual cosa la meua companya i jo deixem de córrer i anem una mica més tranquils. Els altres participants en l'excursió respiren al veure'ns arribar.

Mitja hora tardem en arribar a Tarquínia. La primera impressió és molt grata. Anem de pressa perquè la muralla van a tancar-la i volem pujar-hi. Encara tenim temps per fer fotos i contemplar una àmplia vista del voltants coberts de verdor primaveral. Tota la ciutat és ja nostra: carrers, palaus, esglésies, muralles i...un simpàtic Fiat 500 dels l’anys de la cançò “Sapore di sale, sapore di mare, che hai sulla pelle, che hai sulla labre...”, o d’abans, i la seua propietària que ix de casa amb un devantal a l’escoltar els comentaris sobre el cotxe. Molt maca, la dona, que volia vindre-se’n a l’Spagna amb nosaltres.