dijous, 21 de març de 2013

Una bona estona dins del cotxe



Hui he hagut de passar una bona estona assegut al cotxe perquè no m'abellia abandonar-lo i fer-me encara que fóra un café, o passejar pels voltants. M'hi trobava a gust i , sense deixar d'observar tot allò que s'hi creuava a la meua vista, escoltava la ràdio, no un programa musical, sinó les converses que la SER emitia a eixos moments corresponents al programa matutí d'eixes hores. Parlaven dels productes vegetals que hem de consumir i insistien en què han de ser els de temporada, però, clar, això de temporada es presta a moltes interpretacions.

Una senyora amb un gosset passeja per l'herba del parc que tinc al costat d'on he aparcat el vehicle. Fa calor per l'època de l'any en què estem (21º sobre les 11:30 del matí d'un dia de març), tanmateix, la dona que deu de ser fredolina, pensa que el ca també tindrà fred i l'ha vestit amb una manteta d'eixes que els envolten tot el cos. Aquests animalets no suen, perquè d'altra manera hagués tingut la manteta tota mullada, però si que l'amollen allà on es ve en gana i la propietària del quisso ha tret el tovalló de paper i ha actuat com una bona ciutadana.

La ràdio continua amb el tema i m'adone amb moltíssima estranyesa que hi ha persones que no saben quins són els productes de temporada, vull dir, que desconeixen el temps de cada producte del camp. Els experts que intervenen han d'explicar que els melons són al més d'agost, que a eixe més no hi ha taronges, que les tomaques són també de l'estiu i que no són possibles en gener, tot aclarint que si mengem de tot durant tot l'any és perquè ho importem d'altres països i continents o ho produïm en hivernacles.

Una jove mare vestida amb unes malles ben plenes d'estètica anatomia femenina creua el pas de vianants camí de les engrunsadores del parc. Trau el xiquet del carro i els dos inicien una rítmica engrunsada. He de reconéixer que la xica éstà de molt bon veure.

Per què hem de consumir productes de temporada? Entre altres coses, perquè evitem costosos transports, contaminants envasos, despeses d'importació... així és com ho justifiquen aquests experts, o simples periodistes, no ho sé. Però, clar, tot portat a aquests extrems -envasos, transports, collir els productes encara verds, etc.- ens fa pensar que tan sols són productes de temporada aquells que collim al propi hort i els portem a taula per ser consumits i, com se'n pot deduir, ben poca gent és la que ho pot fer.

Un vehicle intenta aparcar al meu davant. L'home vol clavar-lo com siga i no li importa colpejar el que té davant seu i el meu. Tres o quatre cops em sacsegen, per la qual cosa he de premer el clàxon per cridar-li l'atenció. Quan el té ben aparcat, s'hi dirigeix cap a mi i em demana disculpes. “De res, home, però pose més cura amb el que fa” li conteste.

Sergi Mas ens ofereix una petita interpretació del papa Francesc que debutarà hui al programa Polònia de TV3 descobrint els secrets que comporta el seu càrrec i intentant començar amb les primeres mesures per modernitzar la institució.

En eixos moments L'Urbanet realitza una parada a la zona reservada per a tal finalitat, però tot seguit, La Marina arriba també i realitza la seua repectiva quasi al costat, impedint el pas d'altres vehicles que s'hi veuen obligats a fer una llarga cua fins que el carrer torna a estar expedit.

Les notícies de les 12 informen del cabreig dels xipriotes davant la poca vergonya de les autoritats econòmiques de l'Europa dels mercaders i del mercats. Aquestes coses ens encenen a tots, encara que no siguem xipriotes, perquè els nostres governants ens juren i perjuren que això , ací, no hi pot passar, però són tan mentiders que ja no els hi creiem res de res.

M'arriba l'hora d'abandonar la meua obligada estança i, deixant al darrere tot allò que he vist i escoltat, surt content rumb a casa i abandone l'obligada estança a l'interior del vehícle, que tot i ser avorrida, he procurat passar-la de la millor manera possible.

dissabte, 16 de març de 2013

Des de terra endins


Visionant una magnífica fotografia presa des del més alt de la Mariola (el Montcabrer, 1.390 metres) m'ha vingut a la ment aquell llibre del malmés Joan Pellicer, titolat “De la Mariola a la mar. Viatge pel riu Serpis” La foto, d'Antonio Búlgaro -un xicot búlgar resident a Beniarrés i amant de les nostres muntanyes- ens mostra una esplèndida vista des d'ací fins l'horitzó, mar endins.

No pretenc fer un resum del llibre, més be uns simples comentaris de la foto prenent com a protagonista el Serpis, eix vertebrador d'aquestes dues comarques -l'Alcoià-Comtat i la Safor- El llibre vindria a ser una exposició d'"impressions al voltant dels nostres boscos, les nostres muntanyes, els rius... i tot el que això implica, que no és només la flora i la fauna, sinó tota la cultura humana que impregna aquestos paisatges"

Doncs bé, aquest riu, Blanc per a l'Islam, d'Alcoi per als cristians, Serabis per al geògraf grec Estrabó, d'on segurament adoptem l'actual mot de Serpis, jau al centre de la foto com un cocodril prenent el sol, obligat a retindre les seues contaminades aigües a l'embassament de Beniarrés. Aquest riu, claveguera comarcal, convertit com a tal pels abocaments incontrolats, "però que quan el riu està net, quan té les vores virginals, és un dels paisatges més paradisíacs. Encara hi ha raconades en el riu que estan més o menys intactes, tot i que l'aigua no ho està mai. Si una persona va a la gola de l'Encantada pot fer-se una idea del que seria el riu si es prengueren quatre o cinc mesures, no en fa falta més, per a recuperar les vores i la puresa de l'aigua. Aleshores la gent si que baixaria al riu perquè el riu el seduiria". En efecte, l'Encantada vessa les seues cristal.lines aigües mes enllà de la presa aportant-li una glopada  de puresa aqüífera que ben bé podria ser la seua si deixàrem de considerar-lo com a un “poal d'escombraries”.

A l'esquerra de la foto, Beniarrés amb la seua “ermita marinera” de blanca figura entre aguts xiprers alçant  les seues verdes copes que contrasten amb el blau intens del cel, encara que en aquesta ocasió, tapat per negres nuvolades.

L'Orxa, al fons de la foto, tanca el curs alt del Serpis que s'esmuny entre els últims contraforts de la serra de Benicadell i el massís de la Safor, que, amb els seus 1.013 metres, tanca el Comtat per la subcomarca de Perputxent, impedint la influència marítima temperar la climatologia comarcal.

Darrere d'aquesta línia muntanyenca, i amagada per ella, la verdor tarongil saforenca per on contínua transcorrent el riu, pràcticament enfonsat en trinxera i buscant la mar, la qual encara podem presenciar des d'ací dalt, en una gran extensió. Pobles i pobles de l'Horta de Gandia, contemplant el majestuós circ que ofereix la Safor per la seua vessant nord-oriental, acompanyen el riu  ja quasi sec, però que, de tant en tant, s'hi presenta com "un xicotet gegant, perquè te uns esclats tardorals i unes avingudes, que li donen una seriositat impressionant".

Aquesta seria una petita descripció d'un riu que per a mi és especial, no per la seua grandària -tan sols 75 kms- ni pel seu cabal -més bé minso, però constant- sinó perquè és el "meu  riu", el que he conegut sempre, el que m'ha servit per fer els primers cabussons en algun dels seus tolls quan encara no hi havia piscines municipals i el més paregut era alguna que altra bassa de reg, i que, ara, ací a la Safor, està de bell nou amb mi, però que no sempre hi és, no perquè no vullga ser-hi, sinó perquè no el deixen, segrestant-lo abans d'arribar a la seua destinació final en aquesta mar llatina.



dijous, 14 de març de 2013

Francesc


Ja tenim nou pontífex. No és que siga quelcom que m'importe massa, però té allò de la novetat que suposa vore una cara nova dirigint la institució religiosa, així com també, comprovar els possibles canvis en l'orientació que s'hi puga donar. Encara que ens moguem per aigües agnòstiques i pensem que en res va a afectar-nos, siga qui siga el màxim dirigent del catolicisme, en realitat, no és així: ens afecta i, per desgracia, més del que caldria. Tot i viure a un país que s'autoproclama aconfessional, no deixa de ser en la pràctica una falsetat. La confessió catòlica pesa moltíssim en les polítiques que s'hi posen en pràctica i, per tant, no és el mateix que hi haja una jerarquia conservadora o ultraconservadora, com pot ser la que tenim fins aquests moments, herència dels anteriors papes, Joan Pau II i Benet XVI, i representada a nivell nacional per persones com Cañizares o Rouco, que, pel contrari, la jerarquia siga més progressista o de caràcter més obert, com la que vam tenir en èpoques passades amb Joan XXIII i Pau VI i, com a representant nacional, el cardenal Tarancón.

Aquest fet que no hauria de tenir més importància que la que té, si que hi ha representat, almenys per a mi, un desencís d'algunes pàgines en les xarxes socials de les quals n'era seguidor i amb les quals tenia certes afinitats. Efectivament, després de llegir-hi alguns desafortunats comentaris o de vore alguns acudits de dubtós gust, no he tingut més remei que prémer el botonet de “No m'agrada” i donar-me de baixa com a seguidor de les mateixes. Entre l’acudit o comentari graciós i el groller, hi ha una enorme distancia i uns límits que jo no puc ni recorrer ni traspassar. Com jo, molts altres han fet el mateix, segons he pogut vore en els comentaris.

Podem estar d'acord o no en certes ideologies o creences religioses, però d'ahí a caure en la crítica més barroera, sense més , sense esperar el més mínim temps abans d'abocar uns judicis de valor sobre la persona del que s’hi tracte, fa que els seus autors caiguen en dogmatismes de signe contrari al que s'hi oposen, sent, per tant, tan dogmàtics com aquells als qui volen desprestigiar.

Per a mi, aquestes pàgines han deixat de tenir el valor que els hi pressuposava. Ja no les veig com a pàgines progressistes, més bé diria que són reaccionàries de signe contrari. Pàgines en què els autors de les quals, s'han llevat la careta i han quedat a la vista com persones que es creuen posseïdores de la veritat absoluta i anatematitzen tot aquell que no pense com ells. En definitiva, són com allò que critiquen.

Ja sabem com són les religions i la idea que ens presenten de déu, del seu propi déu, i això no ens agrada; tanmateix, per als qui no tenim les idees clares sobre déu, que dubtem, que  posem en tela de juí moltes de les veritats absolutes que les religions ens proposen, tampoc ens agraden els qui, creguts en possessió de la veritat absoluta de signe contrai, són bel.ligerants amb els qui si que hi creuen. 

dissabte, 9 de març de 2013

Al-Mathquba (La Foradada)



Març, dia 9. Acaballes de l'hivern i un dia amb oratge primaveral. Destinació: la Foradada, a la Vall de Gallinera,  talaia de llum, arc tibant i ben traçat per l'atzar, ull fitant la mar, portal obert als solixents, les llunes i les brises marineres... (Joan Pellicer)

A l'eixida de Benitaia, camí de la serra, una pista ben asfaltat inicia l'ascens a la muntanya. Als pocs metres, una tanca de paret de pedra acull un atapeït espai de xiprers i les caselles d'un calvari. És el lloc on hi hagué un antic convent manat construir pel duc de Gandia el 1612, a penes expulsats els moriscs de la zona. Aquest lloc va ser elegit, no a l'atzar, sinó perquè des d'ací hom podia comprovar l'alineació solar a través del forat que hi ha allà dalt de la serra, permetent el pas del raig solament els dies 8 de març i 4 d'octubre, dies abans i dies després. 

Grans garrofers i antigues oliveres en bancals de marges de pedra ens fan pensar en els moriscs que habitaren aquests paratges i que foren expulsats sense pietat de les seues cases i dels seus pobles, deixant totes les pertinences i éssent assaltats pels camins que els portaven als diferents ports per ser embarcats rumb al nord d'Àfrica. Això si que va estar un vergonyós desnonament de cases, de pobles i de vides. Una pàgina mal contada i gairebé amagada als manuals d'història. Un fet històric que algun dia caldrà rehabilitar, si més no, com a reconeixement d'una pàgina infame de la nostra història. La cova i font de'n Moragues ens acullen a la vora del camí. Poc després, la ruta presenta una plataforma empedrada que encara perdura des d'aquells temps.

L'itinerari ha quedat transformat en un senderó cavat en les roques i zigzaguejant cap amunt fins mostrar-nos al davant uns grans abrics, un dels quals ha estat tapiat (la cova del Moro) Des d'aci, ja tenim la vista a l'altra vall, la d'Alcalà (Al-qal'a). Un agraïment a la tasca del meu paisà, Justo Sellés, que en el seu blog http://laslunasdeperputxent.blogspot.com.es/ ens aporta la nomenclatura musulmana de tots els indrets d'aquetses terres i evita que anem buscant-la per ací o per allà. 

Una vegada en aquest punt, continuem, ara però, planejant pel llom de la muntanya i, finalment, acabem costera amunt fins el gran forat que la natura ha fet al més alt, a 737 m d'alçada, obrint finestra cap a l'omnipresent Benicadell, senyor d'aquestes terres d'Al-Azraq, per un costat, i la mar per l'altre, mostrant tot l'esplendor de la Vall de Gallinera (Ghallinayra), Alcalà i la seua vall, i al llunyedar, l'altra icona d'aquestes terres: el Montgó.

Tot un espectacle d'alineacions muntanyoses orientades de SO a NE, formant, entre d'altres, les valls d'Albaida, Perputxent, Gallinera i Alcalà, totes elles receptives als vents de Gregal que aporten l'humitat necessària per provocar els famosos episòdis de pluja tan abundants i característics d'aquestes comarques, que als informatius són anomenades com Sud de València i Nord d'Alacant, però que haurien de tindre un nom propi més enllà del genèric Comarques Centrals que no diu res.











divendres, 1 de març de 2013

Temporals

I Déu va crear Espanya i ningú no té dret a desintegrar-la ni a donar opció de preguntar-hi. Aquest sembla ser el principi espanyolista defensat pels partits centralistes (PPSOE) I jo em pregunte, on està la democràcia que hom suposa  basada en la idea de donar al poble l'última decisió -o com a mínim, el dret a pronunciar-se- per decidir el que millor li convinga? Malament anem per aquest camí que no farà més que crear desavinences i unions forçades, perquè igual que quan u no vol, dos no és barallen, de la mateixa manera, quan u no vol, dos no s'uneixen. Per què no intentar veure els motius que distorsionen una unió i mitigar-ne les asprors en lloc de voler imposar un criteri instal.lat en la possessió de la veritat única? 

Estem veient coses que ens fan pensar, per exemple, com pot estar un país governat pels xantatges d'un bandoler -aquest qualificatiu és molt suau- que té agarrat tot un govern i el partit que el sustenta? Eixa és la impressió que tenim els ciutadans davant l'actitud que tenen respecte al cas de corrupció de l'innombrable, eixe senyor que, no fa massa temps, tenia un nom, i era reconegut i respectat per la cúpula del partit, i que a hores d'ara, ni s'atreveixen a pronunciar. I què és el que fan per desenganxar-se d'eixe visc que els ha untat? No fan altra cosa que moviments inútils basats en la mentida, en la fal.làcia, en l'embrolla, en el garbuix, en els discursos grouxans i cantinflers, i prendre'ns per idiotes. Aquests eren els salvapàtries que van arrossegar milions de votants amb melodies garroferes i que ara ens han llançat -als qui els han votat i als qui no- a la més profunda de les misèries socials i econòmiques. 

L'actual cap d'estat ja no té l'anuència general i reconeguda pel seu paper en la instauració del present règim. No sols és culpa de la seua conducta i de l'opacitat de la institució, sinó també del trepa del gendre, que no content amb l'estatus alcançat, s'ha dedicat a voler-ne més i més sens escrúpols de cap mena. Hom demana a crits una regeneració de l'ordre institucional per ell presidit i que comença pel relleu de persones que siguen capaços de canviar el rumb d'una nau que sembla encallada en la corrupció i en la perversió d'un sistema que s'anomena democràtic, però sens el poble. Diríem que el demos tan sols té kratos en el moment de dipositar les paperetes a l'urna. 

Podriem estar descrivint problemes un rere l'altre, però no ens portaria a enlloc. Més bé ens enutjaria força i, vistes les coses, quasi és preferible recrear-se en l'oratge i confiar en què ens puga obsequiar amb un pessiguet de neu, encara que siga als cims que ens envolten i que una vegada acabat el temopral, ni això, perquè ja han passat trenta anys des de la darrera nevada a les planures saforenques i en aquest període de temps, tan sols l'hem poguda veure al més alt de les muntanyes que ens circumden, i la gent en té ganes, que el fenòmen nivi, en aquestes latituds, tot i presentar-se de manera esquifida, produeix goig i és motiu d'esbarjo per a grans i menuts.