dijous, 21 de febrer de 2013

Sobre unes declaracions

Pere Navarro demana l'abdicació del rei i que se'n faça càrrec el príncep Felip. Pense que aquesta idea és compartida per milions d'espanyols. Tot i ser republicà, no en demana la supressió, doncs, això formaria part d'una voladura total del règim constitucional i, conseqüentment, comportaria una enginyeria política de gran envergadura. Simplement, llança la idea d'un canvi de persona en l'exercici de cap d'estat per suposar que l'hereu puga tenir noves idees i també que represente de millor manera les noves generacions. Que jo sàpiga, aquesta proposta no representa cap perill per a l'actual sistema polític, perquè és una acció prevista per les lleis i entra dins dels paràmetres normals en el funcionament de les institucions. 

Fins ací, res que objectar. Les seus declaracions m'han semblat d'allò més normal. El que si que m'ha cridat l'atenció han estat les reaccions que han causat entre la classe política i periodística nacional. No ho entenc. Serà que el poble tenim una visió de les actuacions polítiques molt càndida i sincera i no mirem molt més enllà de les simples declaracions verbals, és a dir: no li busquem els tres peus al gat. 

Hi ha qui ha dit que són unes declaracions explosives, que estan fora de lloc, que no tenen raó de ser, que més val que solucione els problemes interns del PSC, que... bla, bla, bla.. I sobre tot, m'ha omplit d'indignació quan he escoltat l'Alfonso Guerra, eixe “Homo Atapuerquensis” que havia d'estar jubilat per llei i reclòs a sa casa, i que, en canvi viu enganxat al mamellam del partit i de les més altes institucions polítiques xuclant de l'erari públic i traient-nos de les caselles quan apareix dient xorrades com la que s'ha espolsat tot comentant les declaracions de Navarro: "no me siento en absoluto representado en esto ni en nada por el señor Navarro" . Senyor Guerra, dedique's a la poesia o al teatre, o si li ve de bo, a vendre gelats a la vora del Guadalquivir en els tòrrids dies de la seua Sevilla natal, i descanse i deixe'ns descansar que ja són massa anys suportant-lo. 

A mi, personalment, m'ha agradat la idea d'en Pere, encara que si hagués proposat l'abolició de la monarquia, tampoc m'hagués desagradat. Les hi he vistes com la cosa més normal. No sé si hi hauran tingut alguna altra intenció, perquè, ja sabem, quan els polítics parlen, mai volen dir el que diuen. Malauradament, la classe política és molt hipòcrita i, tot sovint, diuen el que no pensen i pensen el que no diuen i estic ben segur que combreguen totalment en aqueixa proposta, però cal complir amb les formes i les directrius i anar per les sendes que tenen marcades. 

De veres, m'ha indignat que tothom s'haja tirat a la iugular de Pere Navarro per unes declaracions, que, oportunes o no -a mi no m'importa-, crec que tenen molta raó. I és que si volem una altra Transició, que bona falta ens fa, cal “jubilar” persones i institucions que no són altra cosa més que herències franquistes que han tingut el seu paper, però que, ara, no el tenen, sent necessàries altres formes, maneres i persones que representen les noves generacions, les quals veuen els anys setanta com la prehistòria i, per tant, no poden estar d'acord en moltíssimes visions de la forma de governar-nos que ens vam dotar en la Constitució del 78.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Una de manxecs


Que siga utilitzada per algú l'excusa dels manxecs -dic manxecs, com podria dir qualsevol altre gentilici de parla castellana- per escriure o parlar en castellà en detriment del valencià, és quelcom que m'ha cridat l'atenció o, pitjor encara, que m'ha emprenyat força. Això, pense, és alguna excusa per oblidar la pròpia llengua a la que no se li té cap estima i, encara pitjor, desitjar la seua desaparició perquè interfereix de manera fastigosa.

És un defecte molt comú entre els valencians posar-se en actitud genuflexa davant gent de parla castellana sense esbrinar, primer que res, si la persona que té al davant és capaç d'entendre la seua pròpia llengua -en aquest cas, el valencià- per començar alguna interlocució. Hi donen per fet -confonent peres amb llambordes- que emprar el castellà, sense més, des de l'inici, és un acte de bona educació i, clar, cal emprar una llengua que no els hi és pròpia, però, que creuen que és més important, per eixe complex d'inferioritat que els suposa el fet de no ser castellanoparlants de naixement. Ai! quin dia els valencians seran conscients que allò que n'és propi té, si més no, la mateixa importància que allò que és dels altres?

Vaig veure al Facebook una pàgina que tenia per objectiu donar a conéixer el patrimoni natural de la comarca de La Safor. Tots els comentaris estaven en castellà, la qual cosa em va fer pensar que -quina incongruència- molt de presumir d'espais mediambientals que enriqueixen el patrimoni natural, però quina manera d'amagar aquest aspecte, dels més importants, del patrimoni cultural, com és la pròpia llengua.

No em vaig poder contindre i li vaig enviar un comentari a l'autor tot explicant-li el meu punt de vista sobre el tema. Em va contestar que no volia polemitzar sobre la llengua -cosa que li vaig dir que hi estava d'acord amb ell, però que pensara que la llengua és un bé patrimonial que hem de conservar, millorar i donar a conéixer- i que usava el castellà perquè així el podrien entendre els -en concret- manxecs.

Res que objectar. Tanmateix, si aquest n'era el motiu, que tothom pogués entendre les explicacions de les fotos, millor en anglés -li vaig rebatre- que d'eixa manera podria tenir més gent que ho entengués arreu del món.

Aquest fet em va fer pensar en el que he dit al principi: som un poble avergonyit de parlar un altra llengua i que, a la mínima, l'abandonem amb l'excusa de ser-hi entesos. Mai serem un poble amb personalitat; sempre mirant-nos a l'espill dels qui considerem més importants que nosaltres i, per tant, carregats de sentiments d'inferioritat que ens fan adoptar eixes postures submises i servils.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Una tesi federalista


Amb açò del Barcenasgte, l'atac de la franctiradora Aguirre -que a bones hores se'n recorda de formular canvis a la democràcia-,  la Mato, que sembla la xiqueta bona de la classe que no ha trencat mai un plat,  el duc Empalmado, que té por que el deixen en la indigència i el pillen sopant a un restaurant de luxe, l'espionatge, la família Pujol, etc, etc,  i, ara el Papa que s'ha cansat, l'assumpte del soberanisme català pareix que haja caigut a un segon o tercer ordre entre les informacions de més rellevància.

Doncs, bé, a un que li agrada llegir de tant en tant algun  llibre d'història, resulta que ha caigut a les meues mans un exemplar d'aquesta matèria (Los Pueblos de España, Anselmo Carretero y Jiménez ,Editorial Hacer - Fundació Rafael Campalans 1992) que, per la visió que dóna de la història d'Espanya, haurien de llegir tots els dirigents de partits polítics, així com també, tota la plèiade de tertulians que apareixen, un dia si i un altre també, a les diferents cadenes televisives, opinant -alguns d'ells amb la vena del coll unflada- sobre el dret dels pobles a decidir el seu futur, i exposant les idees que tenen sobre el concepte d'Espanya, o del que ha estat al llarg de la història. Simplement ho haurien de fer per introduir alguna variant en el seu coneixement de la història.

Personalment, m'ha agradat la tesi de Carretero. Es mostra un enamorat de Castella, no de la Castella oficial dels manuals, sinó d'aqueix país espoliat, ocultat i ignorat deliberadament. D'aqueixa Castella de consells comuners, d'alcaldes d'elecció popular, de propietat col.lectiva de les principals fonts de producció, de la igualtat dels ciutadans davant la llei, de l'exclusió dels clergues dels llocs de govern i del no reconeixement de l'autoritat directa dels funcionaris reials. Eixa Castella s'entenia perfectament, a mode de confederació, amb els senyorius bascs. Eixa Castella desapareix amb la unió del regne de Lleó, de mentalitat unitària i imperialista, quedant-li tan sols el nom i la llengua, la qual cosa  contribuirà a què el concepte que se'n té siga totalment erroni i que la història oficial ens la presenta, erròniament, com la forjadora de la unió de tots els pobles hispànics.

Descriu, un per un, els diferents regnes ibèrics, la seua formació i el funcionament intern de cadascun d'ells. Es destacable la idea federalista en la seua majoria. Ünicament és el regne de Lleó el que hi presenta un concepte unitarista, i, per desgracia, és el que ha dominat en les nostres històries fins a l'actualitat i del que han tirat mà les monarquies des dels Reis Catòlics, i, molt descaradament, des de la vinguda del Borbó, essent també la dictadura franquista la que va imposar  l'ensenyament d'una història totalment dirigida a satisfer la seua idea d'una unitat de destí, sense fisures ni realitats diferents que pogueren interferir en els seus objecctius.

Malauradament, aquesta versió "oficial" de la Història d'Espanya és la que té el poble en la seua consciència i de la que se n'aprofiten els dirigents polítics per demonitzar qualsevol reclamació nacionalista en lloc de entaular un diàleg aclaridor que facilite la solució d'aquesta mena de problemes i evite el radicalisme que s'hi produeix. Quant més volen centralitzar i uniformar, més sentiment nacionalista desperten.

A Espanya, o les Espanyes, ha estat freqüent  la federació entre els diferents pobles. Això era una manera   d'actuar perquè ningú fóra superior a l'altre. A més a més, en la federació entre Castella i el País Basc, cada poble ho era també al seu interior entre municipis.

La idea que se'n pot extraure seria que Espanya pot ser un país comú a tots en la mesura en què siga respectada la personalitat pròpia de cada poble i que no hi haja ningú superior a l'altre. D'aquesta manera, tots ens sentiriem, per igual,  habitants d'un mateix país, és a dir: l'Espanya federal.  Realment, els pobles ibèrics han estat sempre molt diferents, però han funcionat a base de federalismes. Les idees jacobines han causat molts problemes de convivència entre les diferents nacionalitats del territori peninsular i aquesta eixida a la via federal podria ser una solució als problemes identitaris dels espanyols



dijous, 14 de febrer de 2013

El pa nostre de cada dia

Ens ha tocat viure una època convulsa en la que res no és estable: ni idees, ni polítiques, ni creences, ni actituds, ni institucions, ni economia. Tot va a la deriva, sense rumb fix. És l'evidència d'estar immersos en plena època de canvi. Una altra era s'albira i, fins que la humanitat no hi estiga plenament, res romandrà sòlid perquè servisca de base a les conductes i actuacions humanes.

Cada dia que comencem, alguna notícia commou la nostra quotidianitat, que no pot navegar en aigües tranquil·les, sempre colpida per esdeveniments provinents d'actuacions polítiques, econòmiques, socials, religioses, tant de caràcter nacional com universal. És evident que no tenim patrons de conducta. Estem en una societat líquida, com deia Zygmunt Bauman, per conceptualitzar aquesta societat canviant, incerta i mancada de valors, front a la sòlida, plena de seguretats, de continguts i de valors.

Entre nosaltres, estem assistint a un enderrocament del sistema polític compost per dos formacions majoritàries que fins ara dominen l'electorat nacional, però que tenen els dies comptats. Per una part, el PP, arrossegant gravíssims casos de corrupció, està sofrint l'erosió pròpia derivada d'aquestes conductes, i, per altra banda, el PSOE, difuminant-se en la societat i éssent cada dia la cosa més pareguda a un mort vivent. Altres moviments polítics i socials estan en fase emergent guanyant-los el terreny fins el punt que faran d'ells partits minoritaris o, simplement, els abocarans a la desaparició del mapa electoral.

I, ara, per si fóra poc, un fet produït tan sols en tres o quatre vegades en gairebé 2.000 anys: la renúncia papal. Un fet que pot semblar intranscendent entre els no creients, però que té molta influència i importància en el món en què vivim per tot el que significa. Aquesta notícia, que pot paréixer normal, producte del deteriorament físic d'una persona que se sent incapaç de dur endavant tan important tasca, no deixa de ser una mica intrigant. Algun dia es coneixeran els autèntics motius que, tot just ara, romanen ocults a l'opinió pública i que passen disfressats de cansament físic, que no dic que també hi siguen part dels motius, però, tal vegada, no els únics.

dijous, 7 de febrer de 2013

Voladura controlada


Estem passant una època en què cada matí ens desdejunem amb alguna nova notícia de corrupció, sobre tot, la generada per eixa màquina corrupta del partit que ens governa, i per extensió, la produïda també per altres formacions, tant de caràcter nacional com autonòmic. Ací ningú se'n salva. Sembla que siga quelcom consubstancial a la nostra manera de ser. Petites mostres a tots els nivells ho constaten. Quanta més corrupció, quanta més lladreria, més admiració popular. A les proves em remet observant la vida diària d'aquest país, i no solament entre els polítics, sinó també entre la ciutadania normal i corrent. Sembla ser que entre nosaltres és comú aprofitar-nos de tot allò que estiga al nostre abast passant per damunt de qui siga.

Podriem anar citant casos que corroboren el que en dic, però seria força exhaustiu. Tan sols dos exemples com a botons de mostra: el Dioni, amb el seu furgó de bitllets, és poc més o menys que un simpàtic heroi de la picaresca i el PP, ple de corruptes, un guanyador d'eleccions. En altres cultures caurien al nivell més baix de consideració entre la població.

No vull dir que la picaresca siga cosa natural en aquest país -tot i tenir-la com un gènere literari- i que no indigne tothom, però hi ha situacions que així ho semblen. El que passa és que en èpoques de crisi econòmica les indignacions d'aquesta índole surten amb major facilitat i ràbia continguda, perquè de no ser així, no hauriem d'esperar a les nits de Sant Antoni, Sant Josep o Sant Joan per encendre fogueres i començar mascletades.

Caldrà fer quelcom per canviar les coses. Així no podem estar sempre. Es alcançar el poder i començar l'espoli. Tots estan en contra, tanmateix ningú la controla ni la castiga de manera escaient. Ací si que crec que hi ha diferències. Em fa la impressió que uns partits s'hi posen més seriosos que d'altres, però no la poden eradicar ja que els mecanismes fallen o no existeixen o, el que és pitjor encara, no tenen cap interés en què així siga.

Pense que venim viciats de temps passats quan les oligarquies i demés fauna dominant feien el que els passava per l'entrecuix d'una manera descarada. Va vindre la transició política i, tot i reformar l'antic edifici, res no va canviar, doncs van tindre cura de deixar les estructures perquè tot continuara igual. El canvi radicava només en la façana. L'oposició política vinguda de la clandestinitat s'hi va conformar i res no va objectar. Ara, però, estem patint-ne les conseqüències. Les oligarquies de sempre, amb la connivència del PPSOE continuen actuant per satisfer els seus interessos, arruïnant la població i no deixant-nos ni tan sols opinar al respecte. Ens donen l'engruna a mode de papereta per a votar cada quatre anys i, a callar.

Vistes les actuals circumstàncies,  cal una voladura de tot el sistema -això si, de manera controlada, perquè no siga pitjor el remei que la malaltia- i que totes les estructures de l'estat caiguen a terra i puguem alçar un nou edifici sense vicis del passat, i on la ciutadania tinga més participació i, en conseqüència, més control de tots els estaments. Caldrà donar cabuda a diferents organismes, associacions, grups, moviments, etc.  que aporten idees noves, que puguen decidir, que tinguen veu i vot, no sé, coses així per tal que no ens guisen la vida del país solament des de l'interior dels partits majoritaris.

Tot açò fa falta ja, perquè no hi ha cap estament oficial que estiga lliure de sospites de corrupció: casa reial, govern, partits polítics, judicatura, món empresarial, banca,... La separació montesquiana de poders està segrestada per l'executiu de torn i és imprescindible que funcione correctament per tal de ser ser efectiva.

No vull passar per alt la rèmora que és l'església catòlica, millor dit, la jerarquia eclesiàstica. Aquesta ha anat enrere des dels temps de la transició en què era més oberta, més adaptada als temps que li pertocava viure. Actualment, la jerarquia, instal.lada en un fonamentalisme tridentí, vol dictar les seues normes a la societat civil, quan el seu paper està dins les quatre parets del temple. Entre les seus funcions no està marcar el pas a la societat civil. Les  teocràcies no son bones Mai no ho han sigut, perquè provoquen la guerra entre les diferents creences religioses, així  que ja va sent hora d'acabar amb tant de privilegi i de considerar les seues opinions com a guia d'actuació política en determinats assumptes.


dimarts, 5 de febrer de 2013

Futbol i simbologia

Que algun equip de futbol lluïsca els colors de la bandera pròpia d'una nacionalitat o d'una regió, és un fet que em produeix una certa perplexitat, màxim quan eixe equip està compost per onze jugadors forànis o, encara pitjor, estrangers. És el cas, posem per exemple, del València C.F de la present temporada. Sóna una mica a burla, pense jo. Com pot ser que deu o onze individus de diferents nacionalitats vagen, de vegades, per eixos estadis d'Espanya o d'Europa amb els colors de la quadribarrada, que encara que porten la banda blava, no deixa de ser quadribarrada? Aquest fet em recorda massa els exercits mercenaris que no tenen cap afecte al païs pel qual -diuen- lluitar. A ells els dóna igual. Pensen que els diners no tenen color i tan s'hi val vestir uns colors com uns altres.  I quan un exercit està compost per mercenaris, ja sabem el que pot passar. Doncs a un equip de futbol li pot passar el mateix: desafeccció, desmotivació, derrotes

Tanmateix, no és aquest fet el que m'ocupa. Tampoc és el recordar el cúmul d'errades arbitrals que ens han privat d'obtenir millors resultats quan hem visitat l'estadi-símbol del centralisme. Més bé n'és un altre: és la reacció que produeix a certes esferes centralistes, sobre tot de la “Capital del Reino”, quan el VCF acudeix a l'estadi Santiago Bernabeu -vaja, cognom valenciano-català, sense que molts d'ells se n'assabenten- a enfrontar-se al RMCF vestint els colors de la senyera. 

Al blog Vent de Cabylia, de Vicent Baydal, apareix el post http://www.ventdcabylia.com/2013/01/el-blau-en-lescut-del-valencia-club-de.html, que m'ha donat peu a escriue aquestes paraules per fer palesa l'estima que per nosaltres tenen des de la Meseta. Com per a sentir algun tipus de sentiment amorós cap a tota eixa caterva de catetos centralistes. Julián García Candau, ja en el 77 publicava al País un article comentant les reaccions del públic quan va veure el VCF de Kempes vestint eixos colors. Entre altres coses, narra que van esclatar amb una gran xiulada, perquè no els va sentar gens bé que lluïren les quatre barres roges. Més actualment, temporada passada, en Twitter, i arreplegat al blog http://ombraiclaror.blogspot.com/2011/11/futbol-i-pell-fina-o-la-meseta-front-la.html, poden llegir-se  comentaris molt ofensius cap a nosaltres, que tot i provindre de caps de suro, no deixen de ser elocuents del que pensen de nosaltres. Pot ser no siga opinió generalitzada, però ahí estan, com a reflexe de l'estima que ens deuen de tindre. No sé si a algú després de llegir-los li quedaran ganes de cantar allò de les glories a no sé qui. Jo, legint-ho i sense llegir-ho, ganes no en tinc, ni gens ni mica.

Ja sé que nacionalismes i futbol no tenen res a veure, però ho sembla, a la vista del que s'hi pot obsevar.

divendres, 1 de febrer de 2013

Pel Buixcarró


En el punt geogràfic on es donen la mà les serralades ibèriques i les prebètiques, formant un nexe d'unió entre les comarques de La Vall d'Albaida, La Costera i La Safor, es troba la serra de Buixcarró, topònim ibèric que significa punt elevat d'observació -si més no, això diuen els entesos-. Allí, per un dels camins que uneixen el llogaret de Pla de Corrals (Simat de la Valldigna) i la localitat de Pinet (Vall d'Albaida), vam realitzar una excursió senderista en un plàcid diumenge del més de gener.

La iniciàrem en Pla de Corrals i, només eixir-ne, el camí ens presentà un fort pendent per salvar el gran desnivell que té la serra en aquest punt. De seguida, una pedrera de marbre rosat ens va mostrar els grans blocs de roca escampats per tota l'àrea d'extracció. Aquest marbre ha estat explotat des de molt antic. Se'n té constància ja a l'època romana. Entre els anys 27 A.C i 14 D.C, apareix en construccions al Forum d'Illici, o siga, l'Alcúdia d'Elx. (Quanta cosa arribem a saber gràcies a internet)

Entre vegetació pròpia de les ombries d'aquestes serres va transcórrer la pujada. Els amants de la botànica poden gaudir de nombroses espècies vegetals, com carrascars, gal.lers, aurons, fleixos, espinals, cambroneres, salvions, esteperes, etc. i algun que altre endemisme, com la silene del Buixcarró. Tot un munt d'espècies vegetals que als profans en la matèria se'ns escapen. De tot açò ens ha deixat bona constància el Joan Pellicer, coneixedor com a pocs de la natura d'aquestes Comarques Centrals del País Valencià.

Una vegada aconseguida la part més alta, una pineda de la varietat de pi roig ens va servir per descansar una mica alhora que ens va donar la possibilitat d'admirar la seua bellesa i fer-ne alguna que altra foto. Molt a prop, unes tanques de fusta protegeixen els senderistes, caçadors, cercadors d'esclatasangs i demés  passejants de caure al fons d'un dels nombrosos avencs que s'hi troben.

El descens cap a Pinet va ser entre uns pocs conreus d'oliveres i arbres fruiters, pinedes i tota mena de vegetació abans mencionada. A les rodalies de la població, el camí conflueix amb el que ve de la localitat de Barx i pel que podem arribar al Pla dels Suros, pla on abunden  petits boscos de sureres, restes d'altres  més extensos, que tenen la particularitat d'habitar sobre sòls calcaris. Tot i ser l'alzina surera una espècie pròpia de sòls silicis, la seua presència aquí s'explica pel rentat dels sòls, degut a l'alta pluviometria de la zona, que provoca la  descarbonatació i acidificació, permetent el seu desenvolupament (Una alte coneixement aprés en aquesta eixidaPer aquests indrets - com ja he dit abans- podem trobar abundants avencs, alguns dels quals superen els 100 metres de fondària.

Una vegada a Pinet, junt a l'església i la plaça de l'ajuntament, es troba el bar del poble, on vam dinar i descansar una mica. Esperem que una altra vegada hi haja més  sort i no ens trobem a aquestes hores -que pense no ho són les de costum- algun grup de paisans, amargant-nos l'estada, jugant al truc amb estridències vocals passades de volum.  Això si, la xica que el regenta va ser tot simpatia, amabilitat i dedicació vers nosaltres. Des d'ací li ho agraïsc. Algun altre dia hi tornarem i li ho direm, tot demanat-li que ens prepare eixe pastís de poma que estava tan bo, però que degut a què quasi com li'n quedava, els trossos que ens va servir eren una mica minsos.