dilluns, 28 de gener de 2013

Un cafenet


Aquesta expressió tan popular, si més no, per aquestes terres, conté tota una filosofia de vida. En efecte, amb ella estem dient que volem passar una estona agradable amb algú, xarrant, posant-se al dia en molts assumptes de tota índole, descansant o prenent el sol a la terrassa d'una cafeteria en els dies freds de l'hivern, o a la brisa refrescant dels dies càlids de l'estiu.

Però, a banda del significat tan social que conté aquest mot, el cafenet aporta tot un rosari de qualitats que pot ser ens passen desapercebudes pel poc coneixement que en tenim. És més, no ha tingut massa bona premsa aquest producte fins fa no res. Tanmateix, com sovint passa, anem d'un extrem a l'altre, pendulant segons modes, tendències o descobriments que se'n fan, molt o poc contrastats, i que la premsa no científica s'ecarrega de divulgar amb més o menys alegria.

Llegia l'altre dia en un blog de farmàcia les qualitats que hom suposa té aquesta beguda i en són tantes que sembla ser la panacea per a moltes de les afeccions que puguem tenir. No serà tant, dic jo. És possible que algun benefici si que tinga, com tots els productes naturals, però d'ahi al que li atribueixen, em sembla una mica massa.

Segons eixe article, el café és bo per la depressió, transforma els greixos del cos en energia, t'ajuda contra les al.lèrgies i l'asma, redueix el risc de patir pàrkinson, prevé contra la formació de càlculs, disminueix el risc de patir càncer, de tindre gota, diabetis, cirrosi, evita el restrenyiment i és diürètic, és bo per a les dents, doncs prevé les càries,  augmenta el poder dels analgèsics, és una font de flavonoides que ens ajuden a disminuir les probabilitats de patir malalties del cor... 

En fí, com hi podem llegir, tot un cúmul de propietats beneficioses. Solució casera per a qualsevol malaltia, com agulleta de tot cosir. No obstant això, és convenient no abusar-ne, ja que seria contraproduent per a la salut, doncs, entre altres coses, puja la tensió.

Com veiem, es bo fer-se'n dos o tres al dia i si hi són amb bona companyia i en ambient agradable, millor que millor. Tots hem experimentat el sabor d'un cafenet en eixos llocs tan agradables i, encara que no estiga bé dir-ho, alguns l'han acompanyat amb un bon cigarret. D'açò últim caldria parlar-ne molt. Seria tema per a molts cafenets i mai no arribaríem a cap conclusió en comú, almenys, en tots els casos.

dissabte, 26 de gener de 2013

Flors d'ametler


Ara, a mitjan hivern, a les acaballes de gener i les primeries de febrer, una explosió de blancs i rosacis cobreixen els camps de les terres de secà. Són les flors dels ametlers que, puntuals, animen aquests dies freds i que volen anunciar que ben aviat el camp serà un esclat floral de tota mena. 

Són elles, les primeres, les que, sovint, encara han de suportar intensos dies de fred o alguna que altra nevada que poden deixar-les amb un paper purament ornamental sense tenir continuïtat en el procés de fructificació.

Són tot un espectacle que embelleixen les nostres muntanyes i valls, i que inviten a sortir al camp en els plàcids i assolellats dies de l'hivern. 

Passejada per Llutxent  





dilluns, 21 de gener de 2013

Com de ficció, però real


Darrerament estan passant unes coses que ens tenen a tots ben preocupats. No és que estiguen passant ara. Ja estaven, encara que anaven pel clavegueram, com la merda, però al estar tan plenes, les andrones, han fet saltar per l'aire totes les tapes i ara, la merda, corre lliure i a la vista de tothom. Em referisc a eixe llistat de personatges públics que han estat burlant-se de nosaltres, fent negocis a càrrec dels organismes oficials, defraudant l'hisenda pública, cobrant comissions indegudes, prevaricant, evadint diners, etc, etc

Tot ocorre com en una pel.licula de ficció, tanmateix veiem que moltes vegades la realitat la supera. Aquesta és una d'eixes situacions. De sobte han eixit a la llum pública uns casos, que degut a la importància dels implicats, fan que ens preocupem una mica per com puga acabar tot. No sabem ben bé si la justícia els aplicarà tot el pes de la llei o, pel contrari, els difuminarà de manera que tot quede en un no-res o se'n passarà factura a algun altre. I, vist el funcionament de quan es tracta de gent important, crec que per ahí aniran els tirs. Que li ho pregunten a Garzón.

Estem comprovant un dia rere l'altre com la corrupció és generalitzada i com els polítics, d'uns partits i d'altres, formen una casta impune per tal autodefensar-se i impedir accions legals contra ells. Tot per culpa de l'opacitat, l'obscurantisme i per la poca o nul.la democràcia interna. Pot ser siga el final d'aquest sistema de partits polítics i calga instaurar-ne un altre. El temps ho dirà. El que si que tenim és una dictadura dels dos grans que ells s'ho guisen, ells s'ho mengen i a nosaltres només ens deixen les molletes del dia de les eleccions cada quatre anys. Això no pot ser.

Se't posen els pels de punta veient la manera que tenen de captar diners en B de la banca, de les elèctriques, de la industria pesada, com paguen sobresous a part de la cúpula dirigent, com practiquen el suborn. I tot, o quasi tot, -i això és el més sorprenent- de manera legal, com no, si les lleis se les fan ells a la seua mida. 

El xantatge, per part dels implicats, és una arma defensiva amb la qual amenacen de recórrer per poder eixir de la situació en què s'hi troben, com diu Torres, exsoci d'Urdangarín. Si deixeu que m'envien a la presó, vole la casa" referint-se a la Casa Reial. Per tant, faran el possible perquè tot quede en un no-res a base d'allargar els processos, de destituir encarregats de les ivestigacions, de canviar fiscals o jutges que indaguen massa... En fi, d'aplicar tota classe de recursos per impedir l'esclariment de tots els fets delictius

Així doncs, malgrat que aquests casos pinten malament, possiblement ho solucionaran -com diu Vestringe, comentant el cas Bàrcenas- de la següent manera: El PSOE no buscarà la voladura del PP, perquè no se sap què vindria després. Es crearà una comissió d’investigació, se li donarà a Bárcenas quelcom perquè calle i si se'l condemna, se l' amnistiarà. 

dimecres, 16 de gener de 2013

El castellà, quan siga una necessitat


Una vegada passada i satisfeta l'ocurrència d'escriure en castellà, he de dir que m'ha resultat d'allò més estrany. Això d'escriure per a mi en la llengua de Cervantes -perquè si escric, és per a mi, encara que sigueu altres els qui em llegiu- tot i que semble mentida, no m'ha resultat gens fàcil. M'he trobat d'allò més estrany. És que ja són molts anys de no usar-lo com a llengua habitual. No per res en concret, sinó perquè he cregut que havia de fer-ho en la meua, per respecte a ella, per estima i per anar contra l'oficialisme, per què no?

Pot ser alguns penseu que exagere al dir que m'he sentit estrany. No és el cas. Són moltíssims anys escrivint en valencià, millor o pitjor, però en valencià. Des que sóc lliure per poder fer-ho en la llengua que més m'ha abellit, no ho he dubtat. La meua elecció ha estat en la llengua d'Ausiàs March. Únicament he utilitzat la cervantina quan hi ha hagut autèntica necessitat perquè el destinatari així ho exigia. Quelcom així com per exigència del guió, com deien en aquelles pel.lícules en l`època de la transició política en què, per tindre més ganxo, volien que l'actriu mostrara alguns del seus encants més íntims. Allò era una trampa. En el meu cas, és autèntica necessitat -fer-ho en castellà- doncs el meu interlocutor hauria d'esforçar-se molt per entendre'm o perquè el document anara dirigit a alguna entitat de caràcter estatal, que ben mirat, tampoc hi hauria de ser així. Per qué no puc usar la meua llengua en tot el territori estatal?

Jo m'identifique més amb mi mateix usant la llengua nativa. No és que em faça nosa fer-ho en l' altra. Tan de bo ho pugués fer en moltes més. Això seria riquesa lingüística i motiu d'orgull per la meua part

Sóc conscient de què les persones pertanyem a àmbits lingüístics diferents i de què les llengües són instruments per entendre'ns. Per tant, les hem d'utilitzar per a eixa finalitat. No pensar que siguen instruments polítics i fer-ne un ús equivocat, com passa, per desgràcia, molt sovint. Cada territori té la seua i els seus habitants han d'estar obligats, no per llei, sinó per necessitat i per respecte, a conéixer la llengua pròpia del lloc d'on són i on viuen.

És per això que he d'usar el castellà només en aquells casos en què l'interlocutor siga incapaç d'entendre'm. Mentres no existisca eixe problema de comunicació, la meua llengua d'expressió serà el valencià.

diumenge, 13 de gener de 2013

Cuando escribir en castellano es una ocurrencia.


Entre las ocurrencias que a uno se le pasen por la cabeza puede ser ésta: la de escribir en castellano, siquiera sea por una vez. No es que tenga animadversión hacia esta lengua, que también la considero como propia, aunque en este caso, por imposición legal, ya que no tuve opción a ninguna otra cuando empecé el proceso de aprendizaje en mi más tierna infancia, como todos mis paisanos  por aquella época.

Esta ocurrencia, que a alguien le puede parecer extravagante -lo de escribir en castellano- no lo es para mí; más bien es una deferencia que tengo hacia él. Lo que sucede es que mis inclinaciones van dirigidas a mi lengua nativa y la de mis ascendientes más lejanos, y que por ello, me veo obligado, gustosamente obligado, a usarla en todas mis manifestaciones, tanto orales como escritas, simplemente por el deber de no perder tan importante legado cultural que a otros, por desgracia, les trae sin cuidado y optan por abandonarla definitivamente y echarse en brazos del castellano.

Ahora pues, escribo estas líneas en castellano para manifestar mi reconocimiento hacia este idioma y declarar públicamente que no le tengo ninguna inquina y que no me importaría alternar su uso con el de mi lengua, la que ha ido implícita al lugar de mi nacimiento, si tuvieran ambas la misma consideración.  No obstante, he de aclarar que si no lo hago es por eso mismo: porque  “mi lengua” necesita de más cuidados, de más dedicación,  de más uso y, sobre todo, de más reconocimiento oficial

Creo, pues, haber satisfecho mi ocurrencia de escribir en castellano y con ello haber expresado mi admiración hacia este idioma y, al mismo tiempo, haber dejado  patente mi animadversión hacia todos aquellos que se empeñan en unificar y que, con su actitud, no hacen otra cosa más que separar, dividir y crear sentimientos de nacionalidades propias.

Cuándo será el día en que nadie sea discriminado, vejado e insultado desde diferentes organismos oficiales por el hecho de expresar-se en su lengua nativa, tanto dentro como fuera de los limites geográficos de la misma. Si esto no es así, difícilmente habrá convivencia entre todos, porque siempre habrá alguien que se crea superior y exija a los demás el uso de la “única” lengua oficial.

divendres, 4 de gener de 2013

La Font dels Òlbits


Hi ha indrets que no per massa coneguts deixen d'ésser visitats una i altra vegada, perquè, encara que cregues que te'ls saps de memòria, sempre t'ofereixen algun detall que en anteriors visites havien passat inadvertits o no t'hi havies fixat tot el que calia.

Un d'aquests paratges és la Font dels Òlbits, al terme municipal de L'Orxa, allà on s'acaba la comarca del Comtat i comença la de La Safor. Algú des de la capital provincial situada més al sud, i en castellà, el més segur, diria, “allà donde termina la provincia de Alicante y comienza la de Valencia”. Que em perdonen, si és que açò és matèria perdonable, que passe per alt eixa terminologia provincial tan obsoleta i fora del sentit identitari més elemental i l'obvie totalment.

Aquesta vegada l'he visitada l'últim dia de l'any 2012, un dia radiant  amb temperatures quasi primaverals, fins i tot a l'altura en què s'hi troba, 500 metres i escaig.

L'anada va estar tranquil.la, però sense pauses, tot d'una tirada, deixant la sessió fotogràfica per a la tornada, costera avall i amb el temps al meu favor. Així que, només arribar, un bon glop de la reconfortant aigua que allí brolla durant tot l'any amb un fi cabal, però que difícilment s'acaba. Hem de pensar que estem en una de les zones de més alta pluviometria del País Valencià on freqüentment els registres pluviomètrics alcancen i superen els 1.000 mm.

Uns quants cartells de la Conselleria de Medi Ambinet van recordant-te la cura que cal tenir per no fer malbé a la natura del lloc. Un d'aquests cartells crida l'atenció per eixa nota de “purisme lingüístic” del que presumien els components d'Unió Valenciana, que en el seu afany de deslligar-se de tot allò que fera olor a catalanisme, i ocupant com ocupaven la titularitat d'algunes conselleries, aplicaven el seu “valencianismo”, en castellà, per descomptat, perquè per a eixos dirigents el valencià era alguna cosa així com un ornament floral que usaven únicament en membrets oficials i en monuments fallers. Com deia, crida l'atenció eixe rètol de la conselleria en qüestió, que no s'atrevia a dir de Medi Ambient, doncs això suposaria, almenys en teoria, aplicar-se per complet a la natura, i es quedaven en Mig Ambient, així tenien excusa per dir que algunes qüestions no entraven en les seus comeses, quedant-se-hi, per tant a mitges.

Una vegada acabada la visita a l'àrea recreativa i contemplada la vista a aquesta part del Comtat limitada pel Benicadell i la Mariola, inicie la tornada, no sense abans desviar-me uns metres de la ruta per contemplar la vista de les platges i pobles saforencs que des d'ací dalt apareixen com extenses taques blanques en mig de la catifa verda dels tarongers.

Un mica més avall, un despistat ametler llueix unes flors avançades al temps, i una balconada ens mostra la vista del Serpis encaixonat entre els últims contraforts de la serra de Benicadell i la de la Safor, obrint-se pas en direcció a la mar, junt a la plataforma ferroviària del que fóra el seu company de viatge,  aquell entranyable trenet Xitxarra.

Uns esquellots em fan girar la vista cap a l'altra part del barranc. Són uns centenars de blanques cabres exercint de brigada forestal en tasca de neteja de la muntanya al costat d'uns erosionats bancals quasi desapareguts per l'abandó dels seus propietaris i pels efectes de les pluges. Una parella de pastors  -pare i fill-  descansant al peu d'una olivera i en un dels nombrosos marges de pedra, estan a cura d'elles, sense preocupar-se'n massa.

A la part final de la baixada, el camí comença un zigzagueig per evitar el fort pendent que hi ha per arribar al poble. Una parella de ciclistes està posant tot el seu esforç per véncer la pujada amb força dificultats. No sé si seran coneixedors de la ruta, però encara els hi queda moltíssim per arribar al més alt de la mateixa.

Finalment arribe a L'Orxa, que s'esten als meus peus entre unes naus industrials i un poliesportiu, per un costat, i per l'altre, el cementiri amb uns eterns xiprers, a l'alt d'un tossal jalonat per un “Calvari” i una imatge d'un “Cor de Jesús” presidint-lo al més amunt, com el “Cristo Redentor” de Rio de Janeiro, salvant les diferències