dissabte, 14 de desembre de 2013

Unions forçades, mai no són bones.

En 1826, el mestre valencià, Gaietà Ripoll, és executat a la forca per menjar carn el divendres i retirar el crucifix de l'aula on impartia classes. Va ser l'última víctima de la Inquisició. Aquesta institució, que venia actuant des de l'època dels Reis Catòlics, era l'encarregada de vetlar per la puresa de fe entre la població. Ni jueus, ni moros eren ben vistos entre la població cristiana. En aquests regnes tan sols havia d'haver-hi una religió. Més tard actuarien també contra els protestants. Les diversitats no tenen bona cabuda entre nosaltres. Religió, rassa, pensament únic, tot plegat ha de ser del mateix color.

Quan arriba el Borbó, i després de guanyar la guerra de Succeció, eixa diversitat de furs, franquícies i llengües no li agraden a Felip V, i després de la seua victòria, passa factura als territoris que havien anat en la seua contra, que no eren altres que els territoris de la Corona d'Aragó: Aragó, Catalunya, València i Mallorca. Per la força, doncs, els suprimeix tot allò que els era propi, fins i tot la llengua. A partir d'ara tot és Castella, i Espanya es regeix per les lleis castellanes. El nacionalismo catalán todavía respira por la herida que le infringió el primer Borbón, diu Juan Eslava Galán en el seu llibre “Historia de España contada a escépticos” El nostre nacionalisme també respira per la mateixa ferida, per molt que s'encabote el govern del PPCV en atorgar-nos una identitat que no sé quina és.

Des de llavors, els successius governs d'eixa Espanya nascuda d'un conflicte no ha defallit en la idea d'unificar tot el territori nacional sota la llengua i cultura castellanes, no dubtant en perseguir i impedir el normal desenvolupament de qualsevol manifestació lingüística i cultural diferents. Es vol puresa racial, religiosa, ideològica i lingüística. La monarquia i l'oligarquia han fet i desfet al seu gust, sense cap altra opció. La història de l'heterodòxia espanyola dorm al fons dels calaixos o ha estat passada per la foguera.

Al temps que vivim, encara subjau la mateixa idea. No només en els partits considerats conservadors, també en els que s'anomenen progressistes d'àmbit nacional. Es pretén que la “nació” siga una, que ningú puga decidir a soles perquè tot és de tots. Vulgues o no vullgues, hi has de pertànyer. No pots decidir separar-te. No pensen que les unions no poden ser forçades. És per això tanta desafecció vers els himnes i banderes imposades.

Amb aquesta fixació unitària, el que han fet és llançar gasolina a un foc que semblava quasi adormit, avivant-lo i provocant unes flames que veurem com acaben, si sufocades per la força o cremant la falla nacional. I no és de rebut carregar les culpes als qui sofreixen les conseqüències de pertànyer a una nacionalitat que no siga castellana, a la qual ells diuen espanyola.

No vull dir que la Inquicició haja tornat, però si que dic que alguns tics d’ella encara romanen en la mentalitat espanyola, i que fan que la convivència siga difícil, per eixe afany que s’hi té de mirar els territoris i la gent des d’una òptica  unitarista.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada