dijous, 14 de novembre de 2013

Cafés al melic i altres consideracions

Si mires el mapa de la península Ibèrica, t'adonaràs de seguida on està el melic. Allí va tot, i des d'allí ix tot. Si vas d'un extrem a l'altre hauràs de passar per eixe punt. I clar, vivint allí creuràs que res no té importància si no és d'allí.

A eixe punt vaig anar fa uns dies i, des d'allí estant, tot semblava lluny o sense importància. El meu petit país era tan sols un pensament en un raconet de la meua ment. La realitat era aquella: Cap d'Estat, Govern, Parlament, Banc d'Espanya, kilòmetre 0, autovies radials, AVEs radials, Real Madrid...Com un heliocentrisme, aquest Madridcentrisme donava vida a una perifèria que no era res sense ell. Era com la casa central d'una finca on viu l'amo i la resta són terres de la seua propietat.

Al marge d'aquestes consideracions personals, si que va ser una espècie de revival de tot allò que l'actualitat ens ha anat oferint durant  els dies i setmanes passades, des de'l relaxing cup fins a la vaga de neteja de carrers.  Muntons i muntons de desperdicis vora les papereres embrutaven voreres i espatlaven la vista. Això si, he de reconéixer que en cap lloc vaig vore residus orgànics escampats pel terra com ens informen en la tele. Tal vegada no vaig passar pels llocs on si que n'hi havien, tot i que les distàncies recorregudes van ser moltes.

La visita a la Plaza Mayor si que va ser un fet doblement intencionat: Per una banda, l'atractiu que de per si aporta, i per l'altra, el valor afegit del famós relaxing cup of café con leche que l'esposíssima va amollar i es va quedar tan satisfeta. Les terrasses per al relaxing cup eren per totes les vores de la plaça, però el seu interior em recordava eixos establiments cutres amb olors a cuina i tapets d'hule, encara que no en tingueren. Si que vaig voler un relaxing café, encara que, el relaxing no va ser tant, doncs en l'interior de l'establiment amb eixe escenari de mala mort i amb una qualitat més que dubtosa del producte, el preu del mateix va ser, ni més ni menys, que 3 euros de velló. Supose que a la terrassa en valdria quatre, perquè anava pujant de barra a taula i a exterior. Anita Botella no hi deu anar massa per allí, pense jo.

Ai, els cafés!  Molt a prop, però en la província del costat, vaig voler-ne un i vaig haver d'especificar-hi com el volia. Obviament, no era el que s'oferia en una tassa de cul ample, de gran capacitat, com el preparen per als americans. Tampoc la mateixa tassa, però un xic més petita. El vaig voler com el prenem ací: tasseta menudeta, de bon gruix i café curtet. Això és el que li vaig dir a la cambrera, i ella em va preguntar d'on era, perquè això era un café a l'estil italià. Vaig dubtar amb la resposta. Li diria que sóc del Levante Feliz on acudeixen a torrar-se a les platges? Li diria, tal vegada, que vinc de la Comunitat Valenciana, lloc que tenen catalogat com a cova de balafiadors públics, corruptes i prevaricadors? No, res d'això. Vaig decidir dir-li que era del País Valencià, i amb aquest nom, quedava implícit que som un poble amb personalitat i característiques pròpies, molt diferent al castellà, que no en tinc res contra, però que som diferents, i qui no vullga veure-ho així, és el seu problema.

Res, que un cafenet pot ser polititzat  a poc que et descuides; tanmateix, no va ser la meua intenció, que no era altra que escalfar una mica el cos i combatre la frescoreta que hi feia assaborint un bon café. No va estar malament, però no era el que m'agrada. La meua preferència és la del café servit en tasseta grossa, menudeta i de test, i amb un café que tinga aroma i cos que li done  sabor. Els qui em coneixen, ja ho saben.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada