dimarts, 17 de setembre de 2013

La Via Catalana i la meua identitat

Estem assistint a uns debats i confrontacions ideològiques d'allò més enquistat, on sembla que no siga possible cap solució pactada amb amplitud de mires i bon trellat. És una llàstima, perquè mogut el tema, podríem construir una casa on cabérem tots.

Em referisc, com no, a la Via Catalana, a eixa legítima aspiració que un poble té a ser amo del seu destí malgrat a veure's obstaculitzat per unes posicions estatals totalment unitàries, imperialistes i que, més bé, són pròpies del senyor amo del cortijo, com és aquesta Espanya segrestada per la oligarquia sociopolíticoeconòmica central, hereva de l'imperi castellà. Alguna cosa així deia Tarradellas, que, segons ell, el problema, més que Espanya, era l'herència castellana. Jo hi estic totalment d'acord.

Estic sorprés de com, des de la posició dels grans partits estatals, i des de la mentalitat nacionalista espanyola, consideren que la postura catalana no puga tindre sentit ni cap validesa. Emparats en la idea de la sacrosanta unitat territorial i de la monolítica Constitució (adaptada quan han volgut i sense demanar opinió), que semble ser dictada per Déu i gravada amb foc sobre unes pètries taules, ningú no puga decidir, ni tan sols opinar, sobre el seu destí perquè això ni hi figure (cámbiese, pues, coño!)

No sóc català, però com el meu país -el Valencià- hi comparteix llengua i història, això em fa sentir al seu costat.. Els entenc perfectament perquè patim similar problema. La diferència rau en què el poble català ha mantingut encesa la flama identitària de ser un poble arrelat a la història i que no vol perdre eixa condició. Nosaltres, en canvi, no sabem ni qui som ni d'on venim, encara que alguns pretenguen fer-nos veure que som “espanyols” i res més. Unicament som, o diuen que som diferents, quan algú vol fer de la paella el seu plat identitari.

No es pot solucionar un problema quan una de les dues parts es posiciona en la creença d'estar situat en la part de la veritat absoluta. Per molt que l'altra intente adoptar mesures de diàleg i enteniment, mai es podrà arribar a una solució pactada. I aquesta pareix la postura d'un nacionalisme -l'espanyol- que no vol vore cap postura divergent envers aquesta nacionalitat única per a tots els habitants d'aquesta vella península, on mai hi ha hagut consciència de ser un poble únic i uniformat, com pretenen que siga.


Jo no tinc cap problema de ser espanyol, però si que el tinc quan m'imposen la classe d'espanyol que he de ser. Aleshores, em rebel.le i hi sóc únicament perquè ho diu el DNI i el passaport. Mai, però, de sentiment. Això serà tan sols quan em deixen ser el que sóc, i, sent el que sóc, seré el que volen que siga, però mai a la seua manera. Espanya, per a mi, si, però no aquesta que ens imposen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada