dimarts, 20 d’agost de 2013

Paisatges argentins


Un programa de la TV2, d'eixos clàssics en aquesta cadena, allunyats del xafardeig i de tertulians repetitius i, moltes vegades, adotzenats, un d'eixos que ens fan recórrer el món sense moure'ns del selló, em va fer reviure un viatge que vaig fer a l'Argentina no fa massa anys i del que encara retinc a la retina records meravellosos en forma de terres quasi verges, i també d'una megalòpolis que, tot i Recoletos, Palermos, Boques, Puertos Maderos, llibreries ben assortides, teatres, avingudes immenses, xerraires professionals que teoritzen i no avancen, tangos nostàlgics i navallers, i més possibles al.licients, resulta d'allò més inhòspita, si més no, per a mi.

Un país tan gran que alberga tot tipus de climes i paisatges sempre té algun racó especial que t'ha calat més i del que t'has enamorat, i on voldries tornar i romandre llargues temporades per recórer-lo pam a pam fins conéixer-lo profundament, per sofrir-ne les inclemències climàtiques i gaudir-ne tota la áctivitat que ens ofereix.

Bé podria ser el nord, amb clima tropical i posseïdor d'un dels salts d'aigua més grans i bonics del món, de vegetació exuberant i fauna abundant, d'aus acolorides. Però, no. No és eixe l'objecte de la meua estima, com tampoc ho són aquelles terres de més al sud d'infinits paisatges alpins, de llacs enormes amb tranquil.les aigües on queden atrapades les siluetes de les muntanyes emblanquinades dels voltants, i on encara pots trobar la població autòctona -maputxes- quasi extingida per les actuacions d'un estat que sols veu el rendiment econòmic de les terres, i on els nadius, com deia un d’ells, són només folklore d'eixe estat opressor i exterminador (Quanta coincidència hi ha entre tots els estats del món a l’hora d’eliminar nacionalitats que els hi fan nosa!).

Aquestes terres tenen el seu encant, el seu atractiu, així com també les altres encara de més al sud, de llacs d’aigües gèlides, solcats de grans blocs de gel que es desprenen de les colossals glaceres que els alimenten i que aguaiten entre muntanyes abocant entre boires tota la sòlida gelor que hi transporten. Tots aquest indrets són grandiosos, bells, atractius, impressionants, misteriosos, recóndits, però encara no arriben a ser la nineta dels meus ulls com si ho fa aquell altre, el més estimat.

El sud del sud, (http://enelmeulloc.blogspot.com.es/2010/09/al-sud-del-sud.html)la Terra del Foc, l'extrem sud d'Amèrica, eixe és el punt que més em va captivar. Pensar que més avall tan sols era l'Antàrtida; que estaves al lloc adient per salpar o volar cap a eixe punt final i, alhora, d’inici d’altres rutes, i que amb un abraç podries copsar tots els meridians terràquis sense distinció de races, creences o ideologies; que estaves a la Fi del Món, com no es cansen de repetir-te per tot arreu, era tot un cúmul de sensacions que em feien sentir i vore els paisatges d’una manera diferent.

Després d'haver recorregut aquestes terres, el programa en qüestió m'ha paregut pobre. M'he quedat amb ganes de més. He notat a faltar moltes més coses. Altres no han tingut l'explicació escaient. El programa, però, m'ha despertat grats i inoblidables records que sempre estaran presents.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada