dimarts, 13 d’agost de 2013

Carrera d'obstacles

Això de formar part d'una comunitat lingüística minoritària, no oficial, escampada per diferents estats, infravalorada per les autoritats governamentals, que, damunt, la consideren com a mosca collonera, -entre altres dificultats- suposa passar-te gran part del teu temps, empipat, pensant que estàs fora d'espai i de temps, que ets foraster a casa teua, que vius a una reserva sociolingüísticaculturaldemaleducats que estan de més en una societat feta a la mida dels que tenen el poder.

Quan aquestes reflexions ocupen el teu espai cognitiu, te'n preguntes el motiu, per què no pots tindre una situació normalitzada com els altres, per què has d'anar lluitant per aconseguir el reconeixement de la teua llengua, i que siga valorada i respectada. Et sents com ciutadà oprimit que has d'anar buscant sempre el que hauria de ser normal.

Tot açò fa que no tinguem una normalització en la que desenvolupar-nos sense problemes. En  “Això del català. Podem fer-ho més fácil?”, Albert Pla Nualart, ens exposa les dificultats que tenim per poder gaudir d'una llengua estandarditzada, amb criteris uniformes, amb referents vàlids en cas de dubtes, d'una llengua que no necessite la lluita constant per sobreviure a les grans pressions a les que està sotmesa per un ambient tan hostil.

Diuen, i així ho asseguren sense que els caiga la cara de vergonya tots aquells que ens governen, que tenim una llengua cooficial, que s'estudia a les escoles, que forma part dels mitjans oficials de comunicació, que, fins i tot, amb el seu nom, oprimin el castellà, .. El fet, però, és que, cada vegada, va enrere, és engolida per la llengua oficial, el seu espai va reduint-se, el seu ús, en quantitat i qualitat, és, dia a dia, més minso, corre el perill de transformar-se en un dialecte del castellà. A Barcelona, diu Albert Pla, podríem dir que es parla el catanyol. Imagineu-vos ací, al País Valencià, com  parlarem, quina espècie de patués serà la nostra llengua.

Quan veus la quantitat de vocabulari que ha anat perdent-se al llarg dels anys i l’ús tan dolent que en fem, t'espanta pensar què en quedarà en poques generacions, si és que va a quedar alguna cosa. Això, entre els que encara puguen conservar-la, que el nombre de desercions va augmentant exponencialment.

El bilingüisme, no ens enganyem, a casa nostra, és una mentida. El castellà creix i creix ocupant el nostre terreny. No hi ha cabuda per a dues llengües, sobre tot, quan una d'elles té tots els drets i avantatges que li neguen a l'altra.



1 comentari:

  1. Completament d'acord, es així objectivament i els que ho neguen és per fanatisme, ja que és un fet constatable.
    En quant al bilingüisme, en general el practiquem només els catalanoparlants. Fixeu-vos que en una conversa entre coneguts, quan hi ha castellanoparlants i catalanoparlants s'acaba canviant al castellà, no pas a l'inrevès tot i que tots sapiguen expressar-se en català. Per tant no existeix el bilingüisme, ja que som només els que ens expressem en català els qui el duem a terme. Bé, s'entén que parlo en termes generals, eh?. Per exemple, en el meu entorn això no sempre és així.
    Salutacions cordials!

    ResponElimina