dimarts, 30 de juliol de 2013

Un tren anomenat tragèdia

Tota una imatge impactant. Un tren, a gran velocitat, desbocat, incontrolat, se n'ix de les vies. Sembla un tren d'eixos de miniatures. Però, no. És un tren real. Massa real per a ser cert. Les cadenes de TV insistint una i altra vegada en les imatges del descarrilament. No sé si perquè tothom n'estiga informat, o pel morbo de les imatges.

Aquest accident ens fa pensar massa en la fragilitat de la vida, en la extrema dependència que tenim de les circumstàncies. Com unes hores abans, els passatgers accedien a bord del comboi únicament pensant en què al cap d'unes hores arribarien al seu destí feliços i contents, uns de tornar a casa, altres de realitzar un viatge de plaer, altres d'assistir a la diada de Sant Jaume a la ciutat de Santiago... Res feia pensar en tan tràgic final. Tanmateix, les casualitats, les conjuncions de diferents factors, o vet a saber per què, la tragèdia s'hi produeix.

No deixe de pensar en què la vida és un miracle. Cadascú de nosaltres és aquí perquè s'han donat milions de circumstàncies que ho han fet possible. Així, jo sóc jo, i no sóc un altre. Tot un seguit de fets concatenats han arribat a desembocar en la meua presència en la vida. És un tema massa vast per pensar-hi. Córrec el perill de perdre'm com un nàufrag en mig del gran oceà..

Pense que eixa cadena de circumstàncies que han desembocat en el “jo” no s’acaba ací, no és una meta final. Som matèria, i la matèria, ja sabem, es transforma. Així doncs, no hem de viure pensant en què som eterns. Tenim un final en un temps indeterminat. Aquest final serà la culminació d'un procés vital, o pot ser, resultat d’unes circumstàncies alienes en les que siguem engolits, com en aquest nefast accident..

La vida va transcorrent, i pense que li donem massa importancia, massa substancialitat, quan, en realitat, no passa de ser una simple circumstancialitat. Fem molts projectes de futur per a un temps limitat, curt, massa curt quan es contempla des de certa distància. Hauriem de tindre present el “carpe diem”, si més no, en coses fútils.


Ens prenem la vida com una programació que no sempre la podrem realitzar. Qualsevol conjunció de fenòmens, de fets aparentment intranscendents que ens pille en la seua trajectòria pot acabar amb nosaltres i endur-se pel davant tot eixe seguit de programes, il.lusions i projectes, com ho ha fet amb els passatgers del tren a Galicia que, còmodament instal.lats en un mitjà de transport considerat d'allò més segur, va fer el que no havia d'haver fet mai: descarrilar i endur-se quasi un centenar de vides plenes de projectes i de somnis inacabats.

1 comentari:

  1. De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte

    animeu-vos !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    ResponElimina