dissabte, 6 de juliol de 2013

Quimera


Sempre, la mar, havia estat com un somni que tenies al pensament. El soroll de les ones trencant suaument contra les roques o dipositant-se flonjament sobre les daurades arenes era una imatge fixa a la teua retina. Desitjaveses amb avidesa poder jaure-hi i que l’escuma acuosa relliscara pels peus i, com un formigueix, bellugara cames amunt cobrint-te tot els cos. Eixa sensació t’excitava l’ànim i t’hi atreia vigorosament.

Hi havies somiat; hi havies imaginat; havies estat traslladada a eixos moments en què el capvespre arriba a la seua fi i la lluna surt per l’horitzó començant a il.luminar el balanceig de la superficie marina transformant les ones en un esclat d’estels.

En eixos instants et deixaves la ment inactiva perquè el moment et transportara per rutes allunyades de les quotidianes obligacions fent-te surar en les aigües toves i melangioses d’un món irreal que no podies tindre a l’abast. Voldries tindre’n per a estona, que no s’acabara mai, el que la lluna fóra testimoni de la relliscada de les ones al llarg del teu cos.

Ara, però, has arribat a les proximitats de les blaves i calmes aigües. No podràs acomplir el somni. Tanmateix, les sentiràs, les notaràs a prop de tu, i en moments d’assossec, et traslladaràs fins elles, i la lluna t’acompanyarà perquè tu i ella en pugueu gaudiu-ne ensems. No serà real, serà una quimera sumida en l’esperança, un anhel, un somni daurat: tu i la mar, la mar i tu, i la lluna d’acompanyant.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada