dijous, 18 de juliol de 2013

Llenguatge, mentides i intel.ligència


El llenguatge, diu que, com el paper, és molt sofrit. Ho aguanta tot, tant com si l'usem bé, com si ho fem d'una manera dolenta. Vinc observant-ho des de fa gaire temps. Hi ha un temps verbal que sembla tenir moltíssimes enemistats a tots els nivells. No sols és obviat per gent que en desconega el correcte ús, sinó que també, altres, que haurien d'estar al corrent de la seua utilització, també s'hi declaren enemics. Fins i tot el rei -que pel fet de ser-ho no pressuposa que vaja a parlar correctament- l'altre dia el vaig sentir declarar-se enemic del seu ús, és a dir, no usar eixe temps verbal i canviar-lo per l'altre, el que tothom -o quasi- hi gasta. Em referisc a l'imperatiu castellà, que és en eixa llengua on ho hi observe. En català, aquesta incorrecció seria inviable. Així, estem farts d'escoltar frases com aquestes: “venir pronto”, “sentaros en el sofá”,” abrir los ojos”, “iros a casa” etc, etc. Pobre imperatiu! Que en farem? Caldrà que la RAE l'elimine d'una volta per totes i, així, deixe de marejar? És que això de dir venid, sentaos, abrid, idos, deu de ferir les oïdes de força gent.

Hi ha mestres en moltes matèries. La mentida és una d'aquelles en què s'ha especialitzat algun partit polític, com estem veient darrerament. No els tremola el pols a l'hora de tirar mà d'ella, encara que la llengua si que els hi produeix algun que altre embarbussament i els hi fa dir-ne una de cada color. L'afer dels sobres, caixes de puros i "recibís"és rebatut pels dirigents d'aquest partit instal.lats en la barricada de la mentida, de l'insult al contrari, del despreci més absolut a la veritat i, tot plegat, en la creença de què som babaus i anem a creure'ns tot allò que ens diuen. Estan encabotats i amagar evidències més que notòries, en aplicar la política de la confusió, en defensar-se atacant, en inventar noves definicions eufemístiques per no dir les coses pel seu nom. Intentent enganyar-nos, però són tan paleses les mentides, que fan el ridícul i s’omplin d’indignitat.

En aquest país, estat, nació, territori, anomenat Espanya, sembla que la força bruta ha estat, des de sempre, la manera d'imposar algun criteri amb caràcter general. Així, mai serem un conjunt que vaja en la mateixa direcció. El lema seria, “força versus intel.ligència”. La història, en aquests darrers segles, ens confirma que les idees imposades davall d’una manera de pensar única han dividit i no han conduït a enlloc. Per aquest camí, no anem a tindre mai èxit com a poble. Pense que el futbol ens ha donat una mica de llum sobre el que podríem fer. Amb la famosa “furia española” mai no hem aconseguit res, en canvi, aplicant la tècnica i la intel.ligència en el joc, hem estat capaços d'alcançar les majors cotes d’èxit en aquest esport. Hom podria fer el mateix amb les reivindicacions de trets propis de cada territori del que està composta aquesta Espanya que a alguns se'ls ompli la boca pronunciant-ne el nom sense saber exactament què és? Podríem deixar de qualificar d’antiespanya tot allò que no siga uniformitat imposada? Sembla ser que intel.ligència i “espanyolitat” estiguen barallades.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada