dijous, 14 de març de 2013

Francesc


Ja tenim nou pontífex. No és que siga quelcom que m'importe massa, però té allò de la novetat que suposa vore una cara nova dirigint la institució religiosa, així com també, comprovar els possibles canvis en l'orientació que s'hi puga donar. Encara que ens moguem per aigües agnòstiques i pensem que en res va a afectar-nos, siga qui siga el màxim dirigent del catolicisme, en realitat, no és així: ens afecta i, per desgracia, més del que caldria. Tot i viure a un país que s'autoproclama aconfessional, no deixa de ser en la pràctica una falsetat. La confessió catòlica pesa moltíssim en les polítiques que s'hi posen en pràctica i, per tant, no és el mateix que hi haja una jerarquia conservadora o ultraconservadora, com pot ser la que tenim fins aquests moments, herència dels anteriors papes, Joan Pau II i Benet XVI, i representada a nivell nacional per persones com Cañizares o Rouco, que, pel contrari, la jerarquia siga més progressista o de caràcter més obert, com la que vam tenir en èpoques passades amb Joan XXIII i Pau VI i, com a representant nacional, el cardenal Tarancón.

Aquest fet que no hauria de tenir més importància que la que té, si que hi ha representat, almenys per a mi, un desencís d'algunes pàgines en les xarxes socials de les quals n'era seguidor i amb les quals tenia certes afinitats. Efectivament, després de llegir-hi alguns desafortunats comentaris o de vore alguns acudits de dubtós gust, no he tingut més remei que prémer el botonet de “No m'agrada” i donar-me de baixa com a seguidor de les mateixes. Entre l’acudit o comentari graciós i el groller, hi ha una enorme distancia i uns límits que jo no puc ni recorrer ni traspassar. Com jo, molts altres han fet el mateix, segons he pogut vore en els comentaris.

Podem estar d'acord o no en certes ideologies o creences religioses, però d'ahí a caure en la crítica més barroera, sense més , sense esperar el més mínim temps abans d'abocar uns judicis de valor sobre la persona del que s’hi tracte, fa que els seus autors caiguen en dogmatismes de signe contrari al que s'hi oposen, sent, per tant, tan dogmàtics com aquells als qui volen desprestigiar.

Per a mi, aquestes pàgines han deixat de tenir el valor que els hi pressuposava. Ja no les veig com a pàgines progressistes, més bé diria que són reaccionàries de signe contrari. Pàgines en què els autors de les quals, s'han llevat la careta i han quedat a la vista com persones que es creuen posseïdores de la veritat absoluta i anatematitzen tot aquell que no pense com ells. En definitiva, són com allò que critiquen.

Ja sabem com són les religions i la idea que ens presenten de déu, del seu propi déu, i això no ens agrada; tanmateix, per als qui no tenim les idees clares sobre déu, que dubtem, que  posem en tela de juí moltes de les veritats absolutes que les religions ens proposen, tampoc ens agraden els qui, creguts en possessió de la veritat absoluta de signe contrai, són bel.ligerants amb els qui si que hi creuen. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada