dissabte, 16 de març de 2013

Des de terra endins


Visionant una magnífica fotografia presa des del més alt de la Mariola (el Montcabrer, 1.390 metres) m'ha vingut a la ment aquell llibre del malmés Joan Pellicer, titolat “De la Mariola a la mar. Viatge pel riu Serpis” La foto, d'Antonio Búlgaro -un xicot búlgar resident a Beniarrés i amant de les nostres muntanyes- ens mostra una esplèndida vista des d'ací fins l'horitzó, mar endins.

No pretenc fer un resum del llibre, més be uns simples comentaris de la foto prenent com a protagonista el Serpis, eix vertebrador d'aquestes dues comarques -l'Alcoià-Comtat i la Safor- El llibre vindria a ser una exposició d'"impressions al voltant dels nostres boscos, les nostres muntanyes, els rius... i tot el que això implica, que no és només la flora i la fauna, sinó tota la cultura humana que impregna aquestos paisatges"

Doncs bé, aquest riu, Blanc per a l'Islam, d'Alcoi per als cristians, Serabis per al geògraf grec Estrabó, d'on segurament adoptem l'actual mot de Serpis, jau al centre de la foto com un cocodril prenent el sol, obligat a retindre les seues contaminades aigües a l'embassament de Beniarrés. Aquest riu, claveguera comarcal, convertit com a tal pels abocaments incontrolats, "però que quan el riu està net, quan té les vores virginals, és un dels paisatges més paradisíacs. Encara hi ha raconades en el riu que estan més o menys intactes, tot i que l'aigua no ho està mai. Si una persona va a la gola de l'Encantada pot fer-se una idea del que seria el riu si es prengueren quatre o cinc mesures, no en fa falta més, per a recuperar les vores i la puresa de l'aigua. Aleshores la gent si que baixaria al riu perquè el riu el seduiria". En efecte, l'Encantada vessa les seues cristal.lines aigües mes enllà de la presa aportant-li una glopada  de puresa aqüífera que ben bé podria ser la seua si deixàrem de considerar-lo com a un “poal d'escombraries”.

A l'esquerra de la foto, Beniarrés amb la seua “ermita marinera” de blanca figura entre aguts xiprers alçant  les seues verdes copes que contrasten amb el blau intens del cel, encara que en aquesta ocasió, tapat per negres nuvolades.

L'Orxa, al fons de la foto, tanca el curs alt del Serpis que s'esmuny entre els últims contraforts de la serra de Benicadell i el massís de la Safor, que, amb els seus 1.013 metres, tanca el Comtat per la subcomarca de Perputxent, impedint la influència marítima temperar la climatologia comarcal.

Darrere d'aquesta línia muntanyenca, i amagada per ella, la verdor tarongil saforenca per on contínua transcorrent el riu, pràcticament enfonsat en trinxera i buscant la mar, la qual encara podem presenciar des d'ací dalt, en una gran extensió. Pobles i pobles de l'Horta de Gandia, contemplant el majestuós circ que ofereix la Safor per la seua vessant nord-oriental, acompanyen el riu  ja quasi sec, però que, de tant en tant, s'hi presenta com "un xicotet gegant, perquè te uns esclats tardorals i unes avingudes, que li donen una seriositat impressionant".

Aquesta seria una petita descripció d'un riu que per a mi és especial, no per la seua grandària -tan sols 75 kms- ni pel seu cabal -més bé minso, però constant- sinó perquè és el "meu  riu", el que he conegut sempre, el que m'ha servit per fer els primers cabussons en algun dels seus tolls quan encara no hi havia piscines municipals i el més paregut era alguna que altra bassa de reg, i que, ara, ací a la Safor, està de bell nou amb mi, però que no sempre hi és, no perquè no vullga ser-hi, sinó perquè no el deixen, segrestant-lo abans d'arribar a la seua destinació final en aquesta mar llatina.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada