dissabte, 9 de març de 2013

Al-Mathquba (La Foradada)



Març, dia 9. Acaballes de l'hivern i un dia amb oratge primaveral. Destinació: la Foradada, a la Vall de Gallinera,  talaia de llum, arc tibant i ben traçat per l'atzar, ull fitant la mar, portal obert als solixents, les llunes i les brises marineres... (Joan Pellicer)

A l'eixida de Benitaia, camí de la serra, una pista ben asfaltat inicia l'ascens a la muntanya. Als pocs metres, una tanca de paret de pedra acull un atapeït espai de xiprers i les caselles d'un calvari. És el lloc on hi hagué un antic convent manat construir pel duc de Gandia el 1612, a penes expulsats els moriscs de la zona. Aquest lloc va ser elegit, no a l'atzar, sinó perquè des d'ací hom podia comprovar l'alineació solar a través del forat que hi ha allà dalt de la serra, permetent el pas del raig solament els dies 8 de març i 4 d'octubre, dies abans i dies després. 

Grans garrofers i antigues oliveres en bancals de marges de pedra ens fan pensar en els moriscs que habitaren aquests paratges i que foren expulsats sense pietat de les seues cases i dels seus pobles, deixant totes les pertinences i éssent assaltats pels camins que els portaven als diferents ports per ser embarcats rumb al nord d'Àfrica. Això si que va estar un vergonyós desnonament de cases, de pobles i de vides. Una pàgina mal contada i gairebé amagada als manuals d'història. Un fet històric que algun dia caldrà rehabilitar, si més no, com a reconeixement d'una pàgina infame de la nostra història. La cova i font de'n Moragues ens acullen a la vora del camí. Poc després, la ruta presenta una plataforma empedrada que encara perdura des d'aquells temps.

L'itinerari ha quedat transformat en un senderó cavat en les roques i zigzaguejant cap amunt fins mostrar-nos al davant uns grans abrics, un dels quals ha estat tapiat (la cova del Moro) Des d'aci, ja tenim la vista a l'altra vall, la d'Alcalà (Al-qal'a). Un agraïment a la tasca del meu paisà, Justo Sellés, que en el seu blog http://laslunasdeperputxent.blogspot.com.es/ ens aporta la nomenclatura musulmana de tots els indrets d'aquetses terres i evita que anem buscant-la per ací o per allà. 

Una vegada en aquest punt, continuem, ara però, planejant pel llom de la muntanya i, finalment, acabem costera amunt fins el gran forat que la natura ha fet al més alt, a 737 m d'alçada, obrint finestra cap a l'omnipresent Benicadell, senyor d'aquestes terres d'Al-Azraq, per un costat, i la mar per l'altre, mostrant tot l'esplendor de la Vall de Gallinera (Ghallinayra), Alcalà i la seua vall, i al llunyedar, l'altra icona d'aquestes terres: el Montgó.

Tot un espectacle d'alineacions muntanyoses orientades de SO a NE, formant, entre d'altres, les valls d'Albaida, Perputxent, Gallinera i Alcalà, totes elles receptives als vents de Gregal que aporten l'humitat necessària per provocar els famosos episòdis de pluja tan abundants i característics d'aquestes comarques, que als informatius són anomenades com Sud de València i Nord d'Alacant, però que haurien de tindre un nom propi més enllà del genèric Comarques Centrals que no diu res.











2 comentaris:

  1. Magnífic treball i magnífiques vistes, Carles!!! M'han vingut ganes de tornar aviat a la germana vall de Gallinera, per a recorrer els seus camins, per beure les seues fonts, per olorar les seues serres.
    Salut i terra!!!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Justo, però de tu, s'aprenen moltes coses

    ResponElimina