divendres, 1 de febrer de 2013

Pel Buixcarró


En el punt geogràfic on es donen la mà les serralades ibèriques i les prebètiques, formant un nexe d'unió entre les comarques de La Vall d'Albaida, La Costera i La Safor, es troba la serra de Buixcarró, topònim ibèric que significa punt elevat d'observació -si més no, això diuen els entesos-. Allí, per un dels camins que uneixen el llogaret de Pla de Corrals (Simat de la Valldigna) i la localitat de Pinet (Vall d'Albaida), vam realitzar una excursió senderista en un plàcid diumenge del més de gener.

La iniciàrem en Pla de Corrals i, només eixir-ne, el camí ens presentà un fort pendent per salvar el gran desnivell que té la serra en aquest punt. De seguida, una pedrera de marbre rosat ens va mostrar els grans blocs de roca escampats per tota l'àrea d'extracció. Aquest marbre ha estat explotat des de molt antic. Se'n té constància ja a l'època romana. Entre els anys 27 A.C i 14 D.C, apareix en construccions al Forum d'Illici, o siga, l'Alcúdia d'Elx. (Quanta cosa arribem a saber gràcies a internet)

Entre vegetació pròpia de les ombries d'aquestes serres va transcórrer la pujada. Els amants de la botànica poden gaudir de nombroses espècies vegetals, com carrascars, gal.lers, aurons, fleixos, espinals, cambroneres, salvions, esteperes, etc. i algun que altre endemisme, com la silene del Buixcarró. Tot un munt d'espècies vegetals que als profans en la matèria se'ns escapen. De tot açò ens ha deixat bona constància el Joan Pellicer, coneixedor com a pocs de la natura d'aquestes Comarques Centrals del País Valencià.

Una vegada aconseguida la part més alta, una pineda de la varietat de pi roig ens va servir per descansar una mica alhora que ens va donar la possibilitat d'admirar la seua bellesa i fer-ne alguna que altra foto. Molt a prop, unes tanques de fusta protegeixen els senderistes, caçadors, cercadors d'esclatasangs i demés  passejants de caure al fons d'un dels nombrosos avencs que s'hi troben.

El descens cap a Pinet va ser entre uns pocs conreus d'oliveres i arbres fruiters, pinedes i tota mena de vegetació abans mencionada. A les rodalies de la població, el camí conflueix amb el que ve de la localitat de Barx i pel que podem arribar al Pla dels Suros, pla on abunden  petits boscos de sureres, restes d'altres  més extensos, que tenen la particularitat d'habitar sobre sòls calcaris. Tot i ser l'alzina surera una espècie pròpia de sòls silicis, la seua presència aquí s'explica pel rentat dels sòls, degut a l'alta pluviometria de la zona, que provoca la  descarbonatació i acidificació, permetent el seu desenvolupament (Una alte coneixement aprés en aquesta eixidaPer aquests indrets - com ja he dit abans- podem trobar abundants avencs, alguns dels quals superen els 100 metres de fondària.

Una vegada a Pinet, junt a l'església i la plaça de l'ajuntament, es troba el bar del poble, on vam dinar i descansar una mica. Esperem que una altra vegada hi haja més  sort i no ens trobem a aquestes hores -que pense no ho són les de costum- algun grup de paisans, amargant-nos l'estada, jugant al truc amb estridències vocals passades de volum.  Això si, la xica que el regenta va ser tot simpatia, amabilitat i dedicació vers nosaltres. Des d'ací li ho agraïsc. Algun altre dia hi tornarem i li ho direm, tot demanat-li que ens prepare eixe pastís de poma que estava tan bo, però que degut a què quasi com li'n quedava, els trossos que ens va servir eren una mica minsos.









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada