dimarts, 5 de febrer de 2013

Futbol i simbologia

Que algun equip de futbol lluïsca els colors de la bandera pròpia d'una nacionalitat o d'una regió, és un fet que em produeix una certa perplexitat, màxim quan eixe equip està compost per onze jugadors forànis o, encara pitjor, estrangers. És el cas, posem per exemple, del València C.F de la present temporada. Sóna una mica a burla, pense jo. Com pot ser que deu o onze individus de diferents nacionalitats vagen, de vegades, per eixos estadis d'Espanya o d'Europa amb els colors de la quadribarrada, que encara que porten la banda blava, no deixa de ser quadribarrada? Aquest fet em recorda massa els exercits mercenaris que no tenen cap afecte al païs pel qual -diuen- lluitar. A ells els dóna igual. Pensen que els diners no tenen color i tan s'hi val vestir uns colors com uns altres.  I quan un exercit està compost per mercenaris, ja sabem el que pot passar. Doncs a un equip de futbol li pot passar el mateix: desafeccció, desmotivació, derrotes

Tanmateix, no és aquest fet el que m'ocupa. Tampoc és el recordar el cúmul d'errades arbitrals que ens han privat d'obtenir millors resultats quan hem visitat l'estadi-símbol del centralisme. Més bé n'és un altre: és la reacció que produeix a certes esferes centralistes, sobre tot de la “Capital del Reino”, quan el VCF acudeix a l'estadi Santiago Bernabeu -vaja, cognom valenciano-català, sense que molts d'ells se n'assabenten- a enfrontar-se al RMCF vestint els colors de la senyera. 

Al blog Vent de Cabylia, de Vicent Baydal, apareix el post http://www.ventdcabylia.com/2013/01/el-blau-en-lescut-del-valencia-club-de.html, que m'ha donat peu a escriue aquestes paraules per fer palesa l'estima que per nosaltres tenen des de la Meseta. Com per a sentir algun tipus de sentiment amorós cap a tota eixa caterva de catetos centralistes. Julián García Candau, ja en el 77 publicava al País un article comentant les reaccions del públic quan va veure el VCF de Kempes vestint eixos colors. Entre altres coses, narra que van esclatar amb una gran xiulada, perquè no els va sentar gens bé que lluïren les quatre barres roges. Més actualment, temporada passada, en Twitter, i arreplegat al blog http://ombraiclaror.blogspot.com/2011/11/futbol-i-pell-fina-o-la-meseta-front-la.html, poden llegir-se  comentaris molt ofensius cap a nosaltres, que tot i provindre de caps de suro, no deixen de ser elocuents del que pensen de nosaltres. Pot ser no siga opinió generalitzada, però ahí estan, com a reflexe de l'estima que ens deuen de tindre. No sé si a algú després de llegir-los li quedaran ganes de cantar allò de les glories a no sé qui. Jo, legint-ho i sense llegir-ho, ganes no en tinc, ni gens ni mica.

Ja sé que nacionalismes i futbol no tenen res a veure, però ho sembla, a la vista del que s'hi pot obsevar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada