divendres, 4 de gener de 2013

La Font dels Òlbits


Hi ha indrets que no per massa coneguts deixen d'ésser visitats una i altra vegada, perquè, encara que cregues que te'ls saps de memòria, sempre t'ofereixen algun detall que en anteriors visites havien passat inadvertits o no t'hi havies fixat tot el que calia.

Un d'aquests paratges és la Font dels Òlbits, al terme municipal de L'Orxa, allà on s'acaba la comarca del Comtat i comença la de La Safor. Algú des de la capital provincial situada més al sud, i en castellà, el més segur, diria, “allà donde termina la provincia de Alicante y comienza la de Valencia”. Que em perdonen, si és que açò és matèria perdonable, que passe per alt eixa terminologia provincial tan obsoleta i fora del sentit identitari més elemental i l'obvie totalment.

Aquesta vegada l'he visitada l'últim dia de l'any 2012, un dia radiant  amb temperatures quasi primaverals, fins i tot a l'altura en què s'hi troba, 500 metres i escaig.

L'anada va estar tranquil.la, però sense pauses, tot d'una tirada, deixant la sessió fotogràfica per a la tornada, costera avall i amb el temps al meu favor. Així que, només arribar, un bon glop de la reconfortant aigua que allí brolla durant tot l'any amb un fi cabal, però que difícilment s'acaba. Hem de pensar que estem en una de les zones de més alta pluviometria del País Valencià on freqüentment els registres pluviomètrics alcancen i superen els 1.000 mm.

Uns quants cartells de la Conselleria de Medi Ambinet van recordant-te la cura que cal tenir per no fer malbé a la natura del lloc. Un d'aquests cartells crida l'atenció per eixa nota de “purisme lingüístic” del que presumien els components d'Unió Valenciana, que en el seu afany de deslligar-se de tot allò que fera olor a catalanisme, i ocupant com ocupaven la titularitat d'algunes conselleries, aplicaven el seu “valencianismo”, en castellà, per descomptat, perquè per a eixos dirigents el valencià era alguna cosa així com un ornament floral que usaven únicament en membrets oficials i en monuments fallers. Com deia, crida l'atenció eixe rètol de la conselleria en qüestió, que no s'atrevia a dir de Medi Ambient, doncs això suposaria, almenys en teoria, aplicar-se per complet a la natura, i es quedaven en Mig Ambient, així tenien excusa per dir que algunes qüestions no entraven en les seus comeses, quedant-se-hi, per tant a mitges.

Una vegada acabada la visita a l'àrea recreativa i contemplada la vista a aquesta part del Comtat limitada pel Benicadell i la Mariola, inicie la tornada, no sense abans desviar-me uns metres de la ruta per contemplar la vista de les platges i pobles saforencs que des d'ací dalt apareixen com extenses taques blanques en mig de la catifa verda dels tarongers.

Un mica més avall, un despistat ametler llueix unes flors avançades al temps, i una balconada ens mostra la vista del Serpis encaixonat entre els últims contraforts de la serra de Benicadell i la de la Safor, obrint-se pas en direcció a la mar, junt a la plataforma ferroviària del que fóra el seu company de viatge,  aquell entranyable trenet Xitxarra.

Uns esquellots em fan girar la vista cap a l'altra part del barranc. Són uns centenars de blanques cabres exercint de brigada forestal en tasca de neteja de la muntanya al costat d'uns erosionats bancals quasi desapareguts per l'abandó dels seus propietaris i pels efectes de les pluges. Una parella de pastors  -pare i fill-  descansant al peu d'una olivera i en un dels nombrosos marges de pedra, estan a cura d'elles, sense preocupar-se'n massa.

A la part final de la baixada, el camí comença un zigzagueig per evitar el fort pendent que hi ha per arribar al poble. Una parella de ciclistes està posant tot el seu esforç per véncer la pujada amb força dificultats. No sé si seran coneixedors de la ruta, però encara els hi queda moltíssim per arribar al més alt de la mateixa.

Finalment arribe a L'Orxa, que s'esten als meus peus entre unes naus industrials i un poliesportiu, per un costat, i per l'altre, el cementiri amb uns eterns xiprers, a l'alt d'un tossal jalonat per un “Calvari” i una imatge d'un “Cor de Jesús” presidint-lo al més amunt, com el “Cristo Redentor” de Rio de Janeiro, salvant les diferències












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada