dimecres, 16 de gener de 2013

El castellà, quan siga una necessitat


Una vegada passada i satisfeta l'ocurrència d'escriure en castellà, he de dir que m'ha resultat d'allò més estrany. Això d'escriure per a mi en la llengua de Cervantes -perquè si escric, és per a mi, encara que sigueu altres els qui em llegiu- tot i que semble mentida, no m'ha resultat gens fàcil. M'he trobat d'allò més estrany. És que ja són molts anys de no usar-lo com a llengua habitual. No per res en concret, sinó perquè he cregut que havia de fer-ho en la meua, per respecte a ella, per estima i per anar contra l'oficialisme, per què no?

Pot ser alguns penseu que exagere al dir que m'he sentit estrany. No és el cas. Són moltíssims anys escrivint en valencià, millor o pitjor, però en valencià. Des que sóc lliure per poder fer-ho en la llengua que més m'ha abellit, no ho he dubtat. La meua elecció ha estat en la llengua d'Ausiàs March. Únicament he utilitzat la cervantina quan hi ha hagut autèntica necessitat perquè el destinatari així ho exigia. Quelcom així com per exigència del guió, com deien en aquelles pel.lícules en l`època de la transició política en què, per tindre més ganxo, volien que l'actriu mostrara alguns del seus encants més íntims. Allò era una trampa. En el meu cas, és autèntica necessitat -fer-ho en castellà- doncs el meu interlocutor hauria d'esforçar-se molt per entendre'm o perquè el document anara dirigit a alguna entitat de caràcter estatal, que ben mirat, tampoc hi hauria de ser així. Per qué no puc usar la meua llengua en tot el territori estatal?

Jo m'identifique més amb mi mateix usant la llengua nativa. No és que em faça nosa fer-ho en l' altra. Tan de bo ho pugués fer en moltes més. Això seria riquesa lingüística i motiu d'orgull per la meua part

Sóc conscient de què les persones pertanyem a àmbits lingüístics diferents i de què les llengües són instruments per entendre'ns. Per tant, les hem d'utilitzar per a eixa finalitat. No pensar que siguen instruments polítics i fer-ne un ús equivocat, com passa, per desgràcia, molt sovint. Cada territori té la seua i els seus habitants han d'estar obligats, no per llei, sinó per necessitat i per respecte, a conéixer la llengua pròpia del lloc d'on són i on viuen.

És per això que he d'usar el castellà només en aquells casos en què l'interlocutor siga incapaç d'entendre'm. Mentres no existisca eixe problema de comunicació, la meua llengua d'expressió serà el valencià.

2 comentaris:

  1. Cap problema
    Tenir una llengua pròpia no significa que hagis de menysprear-ne d'altres
    això n'hi ha que no ho entén

    salut i peles

    ResponElimina
  2. Efectivament, Gregori. No hem de menysprear-ne cap, començant per la nostra, que això si que hi ha gent que ho fa. Quantes més llengües sapiguem, millor. La nostra, però, per davant, sempre que hi siga possible.

    ResponElimina