dissabte, 28 de desembre de 2013

Passejada pel Serpis perputxentí

Aquests dies nadalencs, curts, d‘oratge sovint poc agradable, no són obstacle per apropar-se vora riu, d‘eixe riu curt de recorregut -tan sols poc més del mig centenar de quilòmetres-, l'espai que uneix Alcoi amb Gandia, dues de les ciutats més importants de les Comarques Centrals, que en alguns llocs apareix amb el suggeridor nom de Diàna. Eixe riu, l'entranyable Serpis o riu d'Alcoi, no presenta en aquesta època la millor cara per gaudir-ne, tanmateix sempre hi pots trobar detalls que vagen més enllà d'una natura morta, descolorida, seca, adormida. 

Aquest matí s'hi presentava un sol escassament brillant. Unes fines nuvolades impedien mostrar la seua esplendor. Ben aviat, eixa altra icona d'aquestes comarques de Diàna, el Benicadell, que vist des de la vessant oriental, és com un far que il.lumina l'horitzó quan t'apropes a la Vall de Perputxent, en el Comtat, anava cobrint-se de fina boirina, i això, com diuen els habitants dels seus voltants, era sinònim de pluja. “Boira a la Penya, aigua a l'esquena” és una de les dites populars sobre aquest fenomen atmosfèric, tenint en compte que la Penya és el nom familiar que solem usar per referir-nos al Benicadell.

Unes garces remuntaven el vol i es dirigien cap a mi, sobrevolant-me. No vaig tindre temps de preparar la càmera de manera escaient per fotografiar-les. Més enllà, un grup d'aus abandonava les branques on estaven posades, esglaiades pel tro d'una escopeta que, no lluny d'allí, anava disparant impunement a tot animalet que trobava al seu camí. No he entés mai, ni crec que entendré, aquesta afició, que diuen esportiva, a matar éssers vius, simplement pel fet de matar.

Poc anava a durar-me la passejada amb què pretenia passar el matí de dissabte. Les gotes d'aigua començaven a fer acte de presència. El Benicadell era completament tapat i ja no s'hi veia, i per precaució havia de pensar en la tornada. Però, com era de preveure, aquest pas de núvols anava a durar ben poc. Eren les restes d'una borrasca que havia entrat abans per Galícia, i, ja sabem, quan arriba a aquests latituds, si és que arriba, està completament buida, tan sols alguna gota que altra, que et pot mullar, sense més problema.

Tot plegat, encara vaig tindre oportunitat de regressar amb  algunes instantànies.











dilluns, 23 de desembre de 2013

La festa de la llum

De bell nou, ja estem immersos en les festes de Nadal. Un any més s'hi repeteix la tradició i litúrgia nadalenca: ornamentació de places i carrers, cançonetes pels altaveus instal.lats per a l'ocasió, propagandes comercials amb les corresponents compres compulsives, que, sovint són les de comprar i comprar no sé què per a qui siga, i si no n'hi havia prou, ens inventem l'amic invisible.

A banda de la frenètica activitat comercial, tenim el no menys clàssic desig de què tothom passe unes bones festes. I anem repetint-ho per tot arreu, a qui se'ns presente nostre pas, sense fer-ne massa distincions, la qual cosa està molt bé, i tant de bo durara tot l'any, aquesta manera d'expressar els desitjos.

Un altre aspecte dels nadals, són les reunions familiars, que no són sempre el mateix. Van canviant a mesura que passa el temps. Van produint-se altes i baixes, com a qualsevol societat o agrupació de persones. I en aquest canvi anem recordant i enyorant temps passats, que no sempre han de ser millors, però si diferents. Ens vindran a la ment records que mai més hi tornaran. Es farà més palesa l'absència d'alguns  que ja han marxat. Pot ser certes nostàlgies ens envaïsquen, tanmateix pensarem que la vida segueix i segueix, i va presentant-nos diferents escenaris als que haurem d'acoblar-nos. Arribaran moments que seran melangiosos, tristos, nostàlgics, barrejats, però, amb altres de gaudi i d'alegria.

Tot plegat, passem tots unes bones festes i que la llum que comença en aquestos dies ens guie pels camins més escaients per aconseguir el màxim de felicitat


dissabte, 14 de desembre de 2013

Unions forçades, mai no són bones.

En 1826, el mestre valencià, Gaietà Ripoll, és executat a la forca per menjar carn el divendres i retirar el crucifix de l'aula on impartia classes. Va ser l'última víctima de la Inquisició. Aquesta institució, que venia actuant des de l'època dels Reis Catòlics, era l'encarregada de vetlar per la puresa de fe entre la població. Ni jueus, ni moros eren ben vistos entre la població cristiana. En aquests regnes tan sols havia d'haver-hi una religió. Més tard actuarien també contra els protestants. Les diversitats no tenen bona cabuda entre nosaltres. Religió, rassa, pensament únic, tot plegat ha de ser del mateix color.

Quan arriba el Borbó, i després de guanyar la guerra de Succeció, eixa diversitat de furs, franquícies i llengües no li agraden a Felip V, i després de la seua victòria, passa factura als territoris que havien anat en la seua contra, que no eren altres que els territoris de la Corona d'Aragó: Aragó, Catalunya, València i Mallorca. Per la força, doncs, els suprimeix tot allò que els era propi, fins i tot la llengua. A partir d'ara tot és Castella, i Espanya es regeix per les lleis castellanes. El nacionalismo catalán todavía respira por la herida que le infringió el primer Borbón, diu Juan Eslava Galán en el seu llibre “Historia de España contada a escépticos” El nostre nacionalisme també respira per la mateixa ferida, per molt que s'encabote el govern del PPCV en atorgar-nos una identitat que no sé quina és.

Des de llavors, els successius governs d'eixa Espanya nascuda d'un conflicte no ha defallit en la idea d'unificar tot el territori nacional sota la llengua i cultura castellanes, no dubtant en perseguir i impedir el normal desenvolupament de qualsevol manifestació lingüística i cultural diferents. Es vol puresa racial, religiosa, ideològica i lingüística. La monarquia i l'oligarquia han fet i desfet al seu gust, sense cap altra opció. La història de l'heterodòxia espanyola dorm al fons dels calaixos o ha estat passada per la foguera.

Al temps que vivim, encara subjau la mateixa idea. No només en els partits considerats conservadors, també en els que s'anomenen progressistes d'àmbit nacional. Es pretén que la “nació” siga una, que ningú puga decidir a soles perquè tot és de tots. Vulgues o no vullgues, hi has de pertànyer. No pots decidir separar-te. No pensen que les unions no poden ser forçades. És per això tanta desafecció vers els himnes i banderes imposades.

Amb aquesta fixació unitària, el que han fet és llançar gasolina a un foc que semblava quasi adormit, avivant-lo i provocant unes flames que veurem com acaben, si sufocades per la força o cremant la falla nacional. I no és de rebut carregar les culpes als qui sofreixen les conseqüències de pertànyer a una nacionalitat que no siga castellana, a la qual ells diuen espanyola.

No vull dir que la Inquicició haja tornat, però si que dic que alguns tics d’ella encara romanen en la mentalitat espanyola, i que fan que la convivència siga difícil, per eixe afany que s’hi té de mirar els territoris i la gent des d’una òptica  unitarista.



dissabte, 7 de desembre de 2013

Una reacció de perdedor

No sé si són dies per a lamentacions, si són dies per a enfurir-nos, o són dies per a eixir al carrer i botar-li foc a més de quatre coses, siguen personatges, institucions o situacions. El cas és que res va com devia d'anar per a una tranquil.la vida en aquest territori al que li han caigut damunt les set plagues d'Egipte en forma de polítics inútils, corruptes, lladres i llepons, als qui se'ls ha sumat la sensació de estar en fase terminal i volen acabar amb tot, com si pensaren que se n'anem, però no anem a deixar-vos res del que teniu.

Des que decidiren tancar la RTVV, l'opinió pública i aquells que tenien comprats per cantar-los les seues glòries, se'ls han tornat en contra, sobre tot des del moment en què feren efectiu eixe tancament. No saben com explicar eixe fet per al que no tenen explicacions. No saben què dir, no saben com actuar, estan perduts, viuen tancats amb la vergonya -que crec que no tenen- com una llosa que els impedeix traure el cap. Allà on va el Molt Honorable -titol que caldria reconsiderar- l'amotinen, li diuen de quin mal va a morir. Una sorollosa coral de xiulets i crits els segueix com la cort del faraó.

Un fet, tanmateix, ha resultat d'allò més esperpèntic i que els ha fet reaccionar com en una baralla de pati de col.legi, quan algun xiquet se sent objecte de burla dels companys i comença a perseguir uns i altres, pegant patades sense encertar ningú. Això mateix han fet davant els crits de la canalla -aquest terme utilitzat per ells en sentit qualificatiu, no com a substantiu- d'uns escolars al seu pas, pensant que tenien la coral una mica allunyada, però que els va ploure pel seu damunt tota una altra coral infantil que no s'esperaven exigint-los el dret a una televisió i a una llengua.

Davant de tal fet, la consellera del ram educatiu ha iniciat un expedient al col.legi, al.legant que els alumnes, en horari lectiu, han de romandre en classe i no se'ls pot utilitzar. Vist així, sense més, podria tindre raó la dona, tot pensant que han estat els o alguns professors els qui han promogut tal desconsideració cap al Molt Honorable. No obstant això, hauria fet el mateix, si en lloc de dexigir-li a crits els seus drets l'hagueren aplaudit i cridat vitols al seu pas? Ja podem imaginar-nos quina hagués estat la seua reacció.


dijous, 28 de novembre de 2013

L'enemic a casa

Quan el mal ve d'Almansa, si, ja sabem el que passa, però, i quan el mal el tenim dins? Si ve de fora, el veiem, podem fer-li front d'alguna o d'altra manera, podem atrinxerar-nos o plantar-li cara obertament. No passa el mateix quan l'enemic el tenim al costat, fent cara de bona persona, enganyant-nos, dient-nos que som els millors, que som irrepetibles, tot afalacs hipòcrites que enganyen incautes i pocpensants.

Aquesta mala pesta dels malament anomenats populars, perquè, tot just, hi són el contrari, antipopulars, han estat l'enemic principal d'aquest desgraciat país. De manera enganyosa han manipulat la gent furgant en allò més sagrat que pot tindre una nacionalitat: els seus símbols. Han jugat amb els sentiments, han assenyalat com a enemic principal un poble germà, el català. Han fet creure -als incautes- que ells eren la salvaguarda dels trets identitaris valencians. S'han fet els amos de tot, perquè el poble els ha donat carta blanca per fer i desfer al seu capritx. A poc a poc, una vegada establerts al més amunt, han anat destapant-se i mostrant la vertadera cara, la d'una gent que té entre cella i cella acabar amb el poble valencià, diluir-lo en una espanyolitat anodina, despersonalitzada i dòcil. Eix és l'autèntic rostre de l'enemic més perillós. Oblidem-nos de vore el perill al nord o de pensar que procedeix de ponent. El tenim assegut al nostre costat, moltes vegades parlant com nosaltres, fent-nos creure que és el nostre salvador, que amb ell serem més forts i poderosos, que amb ell la nostra identitat estarà sana i estàlvia. Tanmateix, porten amagada la faca que ens clavaran quan menys ens descuidem.

Diu la dita que a tot porc li arriba el seu Sant Martí, i no hi ha cosa que desitge més que el Sant Martí d'aquesta gentola siga la punyalada que ens han assestat en forma de tancament de la nostra RTVV, que tot i ser el que ha sigut, era nostra i ens l'havien prostituïda, saquejada, destrossada, manipulada, posada al seu servei com a instrument propagandístic d'ingenus i confiats.

Tot el menyspreu que hi teníem, no era cap a ella, la RTVV, sinó cap a l'ús que se'n feia tan barroer, tendenciós propagandístic. Abjuravem de les seus informacions, per això ens desconnectàvem. Era el que volien, per una banda usar-la com a instrument propagandístic, i, alhora, anar fent minvar l'audiència per així tenir una excusa de clausurar-la i vendre-la als seus amiguets, l'altra vessant de la classe dominant en una Espanya que, per estar en mans d'ells,  no em desperta el més mínim afecte.

No sé si haurà servit per obrir els ulls a molts dels qui els tenien closos, aquest fet. Tant de bo siga així i els fotem fora i, sent benèvols, que se'n vagen més enllà de Contreres, encara que el meu desig seria que la gavina de les seues sigles els menjara el cervell i tot seguit el vomitara en el racó més fondo d'un terrorífic infern  on porgaren les penes per haver fet tant de mal al nostre país i a la gent, tant la d'ací com la de la resta, a mode de fam, misèria, atur, famílies arruïnades, xiquets famolencs, joves sense treball i sense esperances, sanitat i ensenyament públics de pena i amenaçats de privatizacions...

Eixos, i no altres, són els nostres enemics.



dijous, 14 de novembre de 2013

Cafés al melic i altres consideracions

Si mires el mapa de la península Ibèrica, t'adonaràs de seguida on està el melic. Allí va tot, i des d'allí ix tot. Si vas d'un extrem a l'altre hauràs de passar per eixe punt. I clar, vivint allí creuràs que res no té importància si no és d'allí.

A eixe punt vaig anar fa uns dies i, des d'allí estant, tot semblava lluny o sense importància. El meu petit país era tan sols un pensament en un raconet de la meua ment. La realitat era aquella: Cap d'Estat, Govern, Parlament, Banc d'Espanya, kilòmetre 0, autovies radials, AVEs radials, Real Madrid...Com un heliocentrisme, aquest Madridcentrisme donava vida a una perifèria que no era res sense ell. Era com la casa central d'una finca on viu l'amo i la resta són terres de la seua propietat.

Al marge d'aquestes consideracions personals, si que va ser una espècie de revival de tot allò que l'actualitat ens ha anat oferint durant  els dies i setmanes passades, des de'l relaxing cup fins a la vaga de neteja de carrers.  Muntons i muntons de desperdicis vora les papereres embrutaven voreres i espatlaven la vista. Això si, he de reconéixer que en cap lloc vaig vore residus orgànics escampats pel terra com ens informen en la tele. Tal vegada no vaig passar pels llocs on si que n'hi havien, tot i que les distàncies recorregudes van ser moltes.

La visita a la Plaza Mayor si que va ser un fet doblement intencionat: Per una banda, l'atractiu que de per si aporta, i per l'altra, el valor afegit del famós relaxing cup of café con leche que l'esposíssima va amollar i es va quedar tan satisfeta. Les terrasses per al relaxing cup eren per totes les vores de la plaça, però el seu interior em recordava eixos establiments cutres amb olors a cuina i tapets d'hule, encara que no en tingueren. Si que vaig voler un relaxing café, encara que, el relaxing no va ser tant, doncs en l'interior de l'establiment amb eixe escenari de mala mort i amb una qualitat més que dubtosa del producte, el preu del mateix va ser, ni més ni menys, que 3 euros de velló. Supose que a la terrassa en valdria quatre, perquè anava pujant de barra a taula i a exterior. Anita Botella no hi deu anar massa per allí, pense jo.

Ai, els cafés!  Molt a prop, però en la província del costat, vaig voler-ne un i vaig haver d'especificar-hi com el volia. Obviament, no era el que s'oferia en una tassa de cul ample, de gran capacitat, com el preparen per als americans. Tampoc la mateixa tassa, però un xic més petita. El vaig voler com el prenem ací: tasseta menudeta, de bon gruix i café curtet. Això és el que li vaig dir a la cambrera, i ella em va preguntar d'on era, perquè això era un café a l'estil italià. Vaig dubtar amb la resposta. Li diria que sóc del Levante Feliz on acudeixen a torrar-se a les platges? Li diria, tal vegada, que vinc de la Comunitat Valenciana, lloc que tenen catalogat com a cova de balafiadors públics, corruptes i prevaricadors? No, res d'això. Vaig decidir dir-li que era del País Valencià, i amb aquest nom, quedava implícit que som un poble amb personalitat i característiques pròpies, molt diferent al castellà, que no en tinc res contra, però que som diferents, i qui no vullga veure-ho així, és el seu problema.

Res, que un cafenet pot ser polititzat  a poc que et descuides; tanmateix, no va ser la meua intenció, que no era altra que escalfar una mica el cos i combatre la frescoreta que hi feia assaborint un bon café. No va estar malament, però no era el que m'agrada. La meua preferència és la del café servit en tasseta grossa, menudeta i de test, i amb un café que tinga aroma i cos que li done  sabor. Els qui em coneixen, ja ho saben.



dimarts, 5 de novembre de 2013

Una tardor estranya

No sé quina maledicció de l'oratge ha caigut damunt nostre, però que endinsant-nos en el mes de novembre tinguem encara unes temperatures tan càlides i, alhora, la pluja s'haja oblidat de nosaltres, em fa pensar el que no voldria que fóra un avanç del tan repetit canvi climàtic.

Siga el que siga, el cas és que la natura segueix el seu programa i en aquests dies tardorencs, els caducifolis van canviant el color de les fulles i desprenent-se'n sense fer cas de les temperatures del moment. És un fet que sembla estar fora de lloc, doncs el que pertocaria seria que, degut a les temperatures, encara les aguantaren, igual que els mesetaris hi venen en vestits de bany i atapeeixen les nostres platges com en un més d'agost.

Tammateix, la natura és sàvia, i no fa cas de momentanis episodis d'altes temperatures que no corresponen al moment. Ella segueix el seu ritme i ens ofereix els ocres, grocs i rojos del moment. Així, qualsevol eixida al camp es converteix en una visió d'aquestes tonalitats, que ben aviat desapareixeran deixant pas al nudisme arbori hivernal, tot seguint el procés que tenen assignat i que, tot i un possible canvi climàtic, trigaria en fer-los canviar els costums, bé adaptant-los a les noves circumstàncies, be fent-los desapareixer donant pas a altres epècies arbòries.

En aquestes comarques litorals, la monocultura cítrica fa que l'espectacle cromàtic quasi com es note, havent de ser necessari visitar indrets molt concrets per adonar-te'n. No ocorre així en terres més interiors, més fredes i amb més varietat arbòria.

El massís de la Safor separa dues comarques paradigmes d'aquestes descripcions. Així, travessant-lo i entrant en terres del Comtat per la Vall de Perputxent, tenim a la nostra vista un conjunt de grogs, verds, marrons i alguna que altra tonalitat, que ens diuen que ben prompte el fred s'hi quedarà instal.lat durant uns mesos i la natura restarà amagada fins la primavera vinent.

Ens trobem en unes terres encaixades entre la Mariola, que cau verticalment sobre elles, i el Benicadell i la Safor que impedeixen la suavització del clima per part de les brises marítimes.






dilluns, 4 de novembre de 2013

Ara fa cinc anys

Per aquests dies farà cinc anys que vaig iniciar la meua singladura per les aigües blogaires. En un principi, com és natural, un mica insegur i temorós del que açò em pogués reportar, o de les dificultats que sorgiren, com els marins que salpen amb les seues naus i s'endinsen en  mars desconeguts.

No hi era un món quelcom en què m'hagués fixat gaire, o sobre el qual tingués especial interés en entrar-hi. Tanmateix, algun fet m'hi va conduir i captivar. Ara, són diferents motivacions les que em retenen i em fan escriure, opinar, narrar o dir alguna que altra ximpleria.

Durant el meu periple he conegut diferents blogs, alguns són dels qui em llegiu, o em teniu entre les amistats blogaires. He de dir que he aprés moltíssim de vosaltres i, també, he gaudit, i gaudisc, llegint-vos. De tot el llistat, a algú -pocs- vos coneixia personalment. A uns altres he tingut el plaer de conéixer-vos gràcies a aquests mitjà de comunicació. La resta -la majoria- tan sols esteu de manera virtual, però hi esteu.

Com deia, cinc anys fa ja. Han estat quasi quatre-centes entrades. Moltes més del les que m'imaginava en podia escriure. Algunes, la majoria, no tenen massa interés per als qui em llegiu, tanmateix, a mi, personalment, m'han servit gaire per diferents motius que no venen al cas.

Diferents i variats són els temes exposats: personals, opinió, política, ensenyament, viatges, experiències, etc. Tot plegat, mai han estat escrits a través de l'òptica d'un especialista, perquè ni ho sóc, ni ho pretenc. Només tenen el caràcter d'opinions, visions i anàlisis personals, experiències viscudes, observació de fets i comentari dels mateixos, sempre a través del meu exigu criteri.

No sé el temps que hi puga romandre, però siga el que siga, procuraré que seguisca divertint-me i, alhora, que siga motiu d'adquisició de nous coneixements, doncs és un activitat en la que sempre necessites anar cercant informació per ampliar el poc que pugues conéixer.








dimarts, 22 d’octubre de 2013

Mil euros de merda

Pregunta en classe d'anglés: What would you do with 1.000 € ?  Anar  a Madrid, que al cap i a la fi tan sols són 1.000 euros de merda. Això és el que degué pensar el primer edil de la meua localitat -defensant-se d'alguna que altra corruptela- que amb eixos diners es pot passar un dia a la capital del Reino. Una ganga.

Posats a analitzar el fet, a mi, mil euros em suposen un import amb el que puc fer un viatge molt apanyat en dies i distàncies. És a dir, que donen per a molt més que per a un dia. I és que, com tot en la vida, té la seua relativitat. Tot depén dels nivells que exigisques.

Quan algú va a Madrid revestit del càrrec d'alcalde d'una de les colònies madrilenyes establertes a les platges de “Levante”, deu fer pensar que no s'hi pot anar de qualsevol manera. Caldrà viatjar en classe preferent, ben atés. Caldrà allotjar-se en els millors i més cèntrics hotels. Caldrà tenir un cotxe d'alta gamma amb xòfer. No, no és pot fer d'altra forma, perquè no seria digne. Total, què són mil euros? A quant ix cadascun  dels contribuents? No mereix cap consideració. Això són menuderies.

Quan tenim la desgràcia de ser administrats per gent d'aquesta classe hem de patir els seus capricis i les seus maneres de vore els assumptes monetaris. 400 euros  nit, no és car per ad ell. 295 euros de lloguer de cotxe, són una ganga. 224 euros bitllet d'AVE, tampoc són excessius.

Vistes les coses així, 1.000 euros, són, això que diu ell: merda. ¿Pensaran el mateix aquells que durant tot un mes de treball no hi arriben, o es queden molt lluny, o ni tan sols tenen una miserable entrada?

Aquests governants de la dreta més insultant devien ser una mica més mesurats en el que diuen i en el que fan, doncs amb la seua conducta ofenen les classes necessitades. Pensar que amb 1.000 euros una família tindria per a cobrir moltes necessitats primàries i que aquesta gent diga que la quantitat és un no-res, insulta, denigra, enutja  -i tot un llarg seguit de sinònims- les persones més necessitades.

https://www.youtube.com/watch?v=NsMNRYEuzGk

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Un riu de curta vida.

A la vessant sud-oest de la serra de Mariola naix aquest riu, el Vinalopó, que amb el Clarià i el Serpis, formen el trio fluvial amb què ens obsequia aquesta serra, punt referent en les terres de Diània.

Ja fa temps que tenia programada aquesta visita, i, per fi, he pogut realitzar-la. Tot i que el seu inici el podem situar molt a prop de la carretera que uneix Bocairent i Alcoi,  el seu naixement efectiu cal establir-lo en la Font de la Coveta, a escassos quilòmetres de la població de Banyeres de Mariola, que és d'on realment s'abasteix el seu cabal. .


Arribem a una bassa redona abandonada amb el seu mecanisme eòlic per a l'extracció de l'aigua. Deixant la ruta principal, un camí ens porta a les Fàbriques i al molí de la Campana. Seguint el riu cap amunt, un pontet rústic ens permetrà l'accés a l'altra banda on està situat el molí de Blanes, també abandonat i en ruïnes


La vegetació, en aquesta època de l'any, quan faig la visita, va començant a canviar el seu color, i els primers inicis de tonalitats groguenques i marrons van barrejant-se entre els verds que han estat dominant fins uns dies abans. 

Aigües pures i cristal.lines baixen per aquest estret i frondós paratge amb musical soroll, saltant desnivells i formant algun que altre bassal que les aqueta momentàniament.



Per fi arribem a la Coveta. Un modest cabal surt de la profunditat de la cova, petita, però amb espai suficient per poder entrar-hi. L'aigua que d'allí brolla invita a beure i refrescar-se.



El camí de tornada no el fem pel mateix lloc. Continuem amunt per fer el circuït i passem pel mas de les Torretes, als peus de les restes del castell islàmic de Serrella, on un grup de gent acampada està fent exercicis de tai-xi. 

Aquesta ruta de tornada transcorre per paratges més muntanyencs i amb desnivells pronunciats.

Hem vist tan sols la part inicial del riu, la més agradable i més frondosa, però el seu llit continuarà sec apenes abandonar Banyeres; tan és així, que a la següent població, Beneixama, diuen que el riu està, però que no passa. De tota manera, seguirà el seu camí quan les pluges ho permetran, buscant la mar -que no la vorà- a través de les valls que porten el seu nom, havent estat testimoni, en 1294, del tractat d'Almisrà, entre Jaume I i el seu gendre l'infant Alfons de Castella, més tard anomentat Alfons X el Savi.

Aquest riu té també un recorregut bilíngüe. Naix en terres de parla valenciana, però després, tocant la castellana Villena, va escoltant els dos idiomes per cadascuna de les seues vores fins el Camp d'Elx, encara que, per aquestes terres de més al sud, tret dels camperols il.licitans, cada cop s'escolta menys la nostra llengua.


diumenge, 13 d’octubre de 2013

Territoris i noms

En qüestió de noms, els valencians anem d'allò més embolicat. Tot comença al principi de la fundació del regne, quan no se'ls ocorre altra cosa que posar-li el nom de la ciutat que n'era cap i casal a tot el territori pensant que tot anava  a ser el mateix.

Mentre va durar l'existència d'aquest regne, no hi va haver-ne problema Tothom hi era valencià i prou. Arriba, però, el segle XIX i la cosa canvia. S'estableix la divisió provincial i, amb ella, comencen les diferències. A poc a poc, alguns se senten més d'allò altre artificial, i el terme valencià els hi ve una mica forçat. Que els ho pregunten, sobre tot, als habitants de la ciutat d'Alacant. Des d'allí es consideren capital d'un territori, poc més o menys, independent de la resta del territori valencià.

Tanmateix, hi ha un espai amb personalitat pròpia, que històricament va rivalitzar amb el cap i casal, que en la primera divisió provincial va estar partit en dos: una part va estar adjudicada a la província de Xàtiva, i l'altra va passar a formar part de la d'Alacant. Aquesta quarta província valenciana va estar suprimida al poc de temps, i tot el seu territori va passar a formar part de la de València.

“Quant a la delicada i àrdua qüestió del nom del territori considerat, de la macrocomarca que ens convida a viatjar, del minúscul i singular bocí de planeta Terra que ens té enamorats, delimitat, si fa no fa, com una illa en forma de punta de fletxa apuntant devers la mar i el sol naixent, pel riu Xúquer a tramuntana, el Vinalopó a ponent, el riu de la Vila a migdia i la mar nostra a l'est, i que enclou les comarques de la Marina, l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida, la Costera i la Safor, ens hem decantat, atenent raons de pura sonoritat i fonda enyorança, per la denominació de Territori Diànic o, senzillament, Diània, ja utilitzada per autors de gran prestigi científic i intel·lectual com Oriol de Bolòs, Folch i Guillén o Daniel Climent, i sense cap llei d'imposar-la sobre d'altres d'igualment escaients i qüestionables, avantatjoses i limitades o tan belles i plenes d'evocadores ressonàncies com Contestània o les Valls, Comarques o Muntanyes alacantines o alcoianes, o simplement Comarques Centrals Valencianes i, encara, Tugur Tudmir i Yibal Balansiyya, si volguérem fer reviure els noms dels temps del Xarq al-Andalus, del qual tantes belles i abundoses mostres toponímiques ens resten.” (Introducció al llibre de Joan Pellicer “Meravelles de Diània”)

Aquesta Diània està formada per diferents valls, totes elles en direcció nord-est, en disposició de rebre els humits vents de gregal que fan d'ella la zona més humida de tot el País. En elles s'assenten tot un seguit de petites i mitjanes ciutats capçaleres de comarca, i, al voltant d'elles, nombroses poblacions de petit tamany i escassa població.

Els qui habitem aquest territori ens sentim valencians al marge de qualsevol altra divisió territorial, estimen les seues muntanyes, els seus rierols, els seus cingles i penyassegats, els seus dunars, les seus platges, i, com no, els tòtems del Benicadell i el Montcabrer, l'Aitana i la Serrella, la Safor i el Montdúver, el Puig Campana i Bèrnia, el Montgó i Ifach, i tants altres noms propis que jalonen el territori en forma d'indrets locals encisadors.

Diània, petit país desconegut que encara atresores les essències valencianes, si és que encara en queden













divendres, 4 d’octubre de 2013

Si jo fóra

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Teniem un estatut votat per majoria. Des de Madrid ens el van refusar via Constitucional.

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Les mentalitats enrocades en unions forçades ens volen empresonar, ens volen suprimir l'autonomia.

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Creuen que Catalunya els pertany i que els qui habitem som tan sols usufructuaris.

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Quan han volgut ens han boicotejat els nostres productes.

Si jo fóra català, no ho dubtaria. Intenten, des de sempre, acabar amb la llengua i diuen que som nosaltres els qui ho volem fer amb la seua.

I més, i més històries de menyspreus...


Si jo fóra català, no ho dubtaria. No ho sóc; tanmateix, totes aquestes “malifetes” contra el poble català, considere que estan fent-li-les també al meu poble, i, per tant, no ho dubte: millor la separació que una convivència forçada i sempre amb inferioritat.

dimarts, 17 de setembre de 2013

La Via Catalana i la meua identitat

Estem assistint a uns debats i confrontacions ideològiques d'allò més enquistat, on sembla que no siga possible cap solució pactada amb amplitud de mires i bon trellat. És una llàstima, perquè mogut el tema, podríem construir una casa on cabérem tots.

Em referisc, com no, a la Via Catalana, a eixa legítima aspiració que un poble té a ser amo del seu destí malgrat a veure's obstaculitzat per unes posicions estatals totalment unitàries, imperialistes i que, més bé, són pròpies del senyor amo del cortijo, com és aquesta Espanya segrestada per la oligarquia sociopolíticoeconòmica central, hereva de l'imperi castellà. Alguna cosa així deia Tarradellas, que, segons ell, el problema, més que Espanya, era l'herència castellana. Jo hi estic totalment d'acord.

Estic sorprés de com, des de la posició dels grans partits estatals, i des de la mentalitat nacionalista espanyola, consideren que la postura catalana no puga tindre sentit ni cap validesa. Emparats en la idea de la sacrosanta unitat territorial i de la monolítica Constitució (adaptada quan han volgut i sense demanar opinió), que semble ser dictada per Déu i gravada amb foc sobre unes pètries taules, ningú no puga decidir, ni tan sols opinar, sobre el seu destí perquè això ni hi figure (cámbiese, pues, coño!)

No sóc català, però com el meu país -el Valencià- hi comparteix llengua i història, això em fa sentir al seu costat.. Els entenc perfectament perquè patim similar problema. La diferència rau en què el poble català ha mantingut encesa la flama identitària de ser un poble arrelat a la història i que no vol perdre eixa condició. Nosaltres, en canvi, no sabem ni qui som ni d'on venim, encara que alguns pretenguen fer-nos veure que som “espanyols” i res més. Unicament som, o diuen que som diferents, quan algú vol fer de la paella el seu plat identitari.

No es pot solucionar un problema quan una de les dues parts es posiciona en la creença d'estar situat en la part de la veritat absoluta. Per molt que l'altra intente adoptar mesures de diàleg i enteniment, mai es podrà arribar a una solució pactada. I aquesta pareix la postura d'un nacionalisme -l'espanyol- que no vol vore cap postura divergent envers aquesta nacionalitat única per a tots els habitants d'aquesta vella península, on mai hi ha hagut consciència de ser un poble únic i uniformat, com pretenen que siga.


Jo no tinc cap problema de ser espanyol, però si que el tinc quan m'imposen la classe d'espanyol que he de ser. Aleshores, em rebel.le i hi sóc únicament perquè ho diu el DNI i el passaport. Mai, però, de sentiment. Això serà tan sols quan em deixen ser el que sóc, i, sent el que sóc, seré el que volen que siga, però mai a la seua manera. Espanya, per a mi, si, però no aquesta que ens imposen.

divendres, 13 de setembre de 2013

Velocitat no percebuda

La velocitat, eixa magnitud física que amb caràcter vectorial ens mostra el desplaçament d'un objecte per unitat de temps, solament és perceptible quan tens altres objectes en posició estàtica. De la mateixa manera, l'esdevenir de la vida, el procés de desenvolupament vital en el que estem immersos, ens passa desapercebut si no mirem enrere i ens adonem de com era la nostra vida en un temps passat. Anirem evolucionant nosaltres i tot el que ens envolta fins arribar a situacions i moments  totalment nous i impensables en temps pretèrits.

Fa només algunes dècades, els coneixements i la tecnologia passaven de pares a fills sense quasi modificacions o millores tecnològiques destacables. Tot semblava que estava fet i poques innovacions calia introduir. La realitat actual, però, ens ha demostrat que aquell aforisme de què “nada nuevo hay bajo el sol”, no és totalment cert. Al seu favor direm que si, que hi ha situacions i comportaments humans que semblen repetir-se una i altra vegada, i crec que ha de ser per allò de què estem dissenyats d'una determinada manera.Tanmateix, l'espai físic que habitem, i tot allò que ens fem servim per fer-nos més fàcil l'existència,  ha començat una carrera de velocitat que, com he dit abans, no percebem si no mirem al darrere.

Aquesta activitat que estic fent ara, la d'escriure, i la seua inclusió al blog, amb la possibilitat de ser llegida arreu del món al moment de publicar-la, fa tan sols una dècada era inimaginable. I és que tot s'hi precipita d'una manera rapidíssima. No li donem importància a res. Els nous avanços en aquesta tecnologia ens semblen d'allò més normal. Ens imaginem retornant a la vida qualsevol persona desapareguda només l'any 90 del segle passat? Li semblaria quasi màgia tot el que hi veuria.

Si pensem en el fenòmen de la comunicació, ens adonarem que els mitjans per transmetre-la, premsa, ràdio, televisió, llibres, etc, eren uns instruments totalment d'informació unidireccional, es a dir, que la informació ens venia, però no la podíem tornar. Ara, en canvi, açò que estic fent és una informació d'anada, però també té la possibilitat de tornada. Qualsevol de vosaltres -cosa que no s'hi produïa abans- pot comentar, rebatre el que he escrit, o manifestar que hi està d'acord.


Internet és hui la principal i més important eina d'informació i de democratització de la societat, sent un fenomen totalment diferent a la resta de mitjans de comunicació. Internet proporciona velocitat a l'actualitat i és motor ràpid de canvi social. Res serà com abans. Agarrem-nos fort al seient que aquest viatge supersònic de canvis de tota mena no ha fet més que començar.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Adéu a un despropòsit

Madrid, (quan dic Madrid, dic Espanya) desmuntat. Madrid, apagat. Madrid, que se sent el melic de tot, no entén el que li han fet. Madrid, ama i senyora de les colònies peninsulars, pensava que amb un café amb llet tenia guanyada l'adjudicació olímpica. M'alegre el que ha passat. No pot ser que hi hagen diners per al lluïment, fastos i fanfàrries i, en canvi, la sanitat, l'educació, la dependència, la investigació, les infraestructures viàries locals, etc, etc, siguen desateses per manca de diners.

Adéu, doncs, a aquest "panem et circenses". M'alegre que no tinguen un motiu per distraure el personal i que s'obliden dels autèntics problemes. Pense que un estat castigat amb l'austeritat i l'atur, no pot albergar uns jocs olímpics que impliquen la despesa de milers de milions d'euros. 

Madrid, assabentat: el poble té altres prioritats. No vullgues menjar el coco a la gent dient que això haguera reportat beneficis. Beneficis, per a qui? Per a les empreses de construcció? Si, pa per a hui, i fam per a demà. Més valdria que et dedicares a  I+D i pensares en activitats de llarg recorregut i no en focs d'artifici.

Diuen -gent pròxima als cercles del comité que ha donat els vots- que, entre altres factors negatius, han estat els discursos casposos de la Botella i Rajoy, i la minsa actitud del Ministeri d'Exteriors. No serien els únics, clar. Hem de destacar també, el tema d'infraestructures olímpiques, la crisi econòmica espanyola, el descrèdit com a país solvent, els assumptes de dopatge.

Hem sap greu, això si, pels esportistes que tenien la gran il.lusió de participar en uns Jocs que se celebrarien a casa, davant del seu públic, rebent el reconeixement als seus esforços en multitudinària ovació. Ells han estat els vers perjudicats. Els altres, els directius, polítics i demés fauna paràsita, tan sols esperaven els beneficis econòmics per a les seus butxaques que es vorien repletes de sobres amb bitllets de gros format.

I mentrestant, la vida continua. Setembre avança amb dies de quasi tardor, i els últims estiuejants aprofiten els darrers moments d'una càlida mar, oblidant la parafernàlia muntada al voltant d'una adjudicació frustada.

.




dimecres, 4 de setembre de 2013

Reflexions al voltant d'una diada

L'11 de setembre és una data que posa molt nerviosa l'elit de l'espanyolisme i de tots aquells que creuen fermament en la unitat de destí d'Espanya des de temps remots, diria jo, que com a mínim, des que el personal d'Atapuerca anava caçant cérvols i altres espècies animals bones per fer una bona barbacoa. Aquesta deu de ser la creença de la immensa majoria d'espanyols adoctrinats durant dècades i dècades pels successius governs, que amb premeditació i traïdoria, han anat formant una consciència nacional totalment artificial, doncs Espanya és un invent del segle XVIII, amb el borbó al capdavant de l'abús i de la desfeta de les Espanyes.

Simplement, parant-se a llegir una mica d'història, però d'història no oficial i tendenciosa -encara que açò de la història és un tant complicat de saber qui conta la veritat- ens adonarem que aquest país no existeix més enllà de la guerra de Secessió. En allò que els romans anomenaven Hispània, quan el borbó que està penjat cap per avall a Xàtiva, Felip V, ens ve de París de la France, els catalans, tenien  sobirania pròpia, ambaixadors, i establien tractats amb les potències europees. Els valencians també teníem la nostra sobirania. Altres, també la tenien. Els austries eren obligats a jurar els furs de les respectives nacionalitats. Castella, n'era una altra, com les demés.

Però, ai!, el borbó era francés, absolutista i centralista, i com a tal, no li pareixia bé que els seus regnes anaren cadascú al seu aire. Pega un cop damunt la taula, publica els Decrets de Nova Planta i acaba de manera violenta amb totes les sobiranies hispanes.

A partir d'aquest moment -per voluntat del monarca- açò s'anomena Espanya, i tots a regir-se com ho fan els castellans. Castella, com és la meua predilecta, serà l'ama de tot, així que tots a parlar castellà i que no senta ningú parlar o escriure en altra llengua. Aquelles ciutats que han estat en contra meua, que siguen cremades i que se'ls canvie el nom. No se'n parle més!

Açò és, a grans trets, com ha nascut l'Espanya actual: amb violència. Com volen que respectem la marxa reial o que estimem, respectem i besem  la “rojigualda”? Per cert, aquesta bandera naix copiant els colors de la nostra quadribarrada.

Des d'aleshores, tot mira cap a Madrid. Les vies de comunicació es converteixen en radials abandonant les vies romanes que eren transversals. Madrid és el melic. Allí s'assenyala el punt zero. Felip V volia ser el rei Sol d'Espanya i que tot i tots miraren cap a ell.

Durant els següents segles, XIX i XX, continuen els successius governs amb la tasca d'espanyolitzar-ho tot, es a dir, de castellanitzar-ho, doncs Castella s'apodera del nom d'Espanya i actua com a tal. Torne a dir: com volen que estimem Espanya?

Divisions i més divisions territorials artificials van desdibuixant tots els territoris històrics perquè no quede entre la gent constància del seu passat,  creen províncies, que són ens antinatura, i separen municipis i comarques d'on havien estat ubicats històricament, etc.

Ja en el XX, el nostre gallec invicte, s'acarnissa de manera despietada amb tot allò que no siga “espanyol” i s'encabota en instruir i formar generacions i generacions d'espanyols -Wert n'és un clar exponent- amb la creença de ser hereus d'una Espanya eterna, imperial, de puresa racial, de montañas nevadas i banderas al viento, de cubre tu pecho de azul, español, d' Isabel i Fernando el espíritu impera... Quant adoctrinament!

Sentint la gent del poble, sentint informadors, sentint polítics, tot fa pensar que ningú no coneix la història, i que han aconseguit crear una consciència d'espanyolitat, i tot aquell que diga que Espanya és un estat il.licit, creat a partir de retallar soberanies traumàticament en lloc d'integrar-les totes formant un estat plurinacional, està delirant.



dimarts, 27 d’agost de 2013

Quan la pluja cau fora de lloc

Estem a les acaballes del mes d'agost. Després d'uns dies calorosos, no tant com altres voltes, encetem una setmana plujosa i amb davallada de temperatures. Ens agrada així, doncs la xafogor pròpia dels dies inacabables de l'estiu et deixen  sense esma.

Amb aquest escenari estiuenc, és d'agrair un oratge més suau, més suportable, que encara que plujós, trenca la monotonia de sol i platja, para-sols vora mar i gentades quasi impossibles de sofrir en els passejos sobre l'arena. Tot sembla diferent en aquest marc pretardorenc.

Ara, però, amb un rerefons marí de boires i cortines d'aigua, la, en altres dies, primera línia de mar atapeïda de gent i ombrel.les multicolors, es mostra deserta, plena de bassals nascuts d'ones viatgeres que volien alcançar l'últim granet de sorra vora el mur del passeig i no ho han  aconseguit. Algun que altre passejant no ha pogut fer-se l'ànim de quedar-se a casa i ha acudit a la cita diaria amb la mar, encara que de manera diferent.

Els estiuejants no poden resistir quedar-se immòbils als apartaments i, a poc a poc, malgrat els trons i la pluja, van sorgint com fongs multicolors ocupant els espais públics, això si, sense força tropell, resignats a no poder fer altra cosa.

Amb aquest oratge, les meues passejades en bici cap a Barx, lloc on m’encanta pujar travessant la Valldigna, simplement pel plaer que dóna la davallada, tot gaudint de l’aire de la muntanya acaronant-te les galtes amb la seua frescor, es veuen ajornades per a altres ocasions, i optem per aconseguir instantànies fotogràfiques del moment, llegir escrits publicats als blogs amics, participar en les publicacions de les amistats virtuals i reals del Facebook, o, simplement posar-te davant del teclat i escriure bogeries com aquesta, que si no diuen res a ningú, a mi em serveixen per mantenir la ment activa.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Músiques que fan vibrar

Per què els espanyols, si més no, una gran part d'ells, no vibren quan sona l'himne nacional? És una pregunta que he escoltat moltes vegades, i els qui la fan envegen aquells països que si que ho senten, i de quina manera!. Molts esportistes, amb la mà al pit, rostres desencaixats pel sentiment manifest i bramant de manera convulsiva, canten -en alguns casos, això de cantar seria fer-los un favor- lletres, no sempre idíl-liques, sobre els seu país exltant-ne els ideals i les accions.

Pot ser tinguen un sentiment ben arrelat de pertinença a una nacionalitat que els aboca a manifestar-ho. Entre nosaltres, no és el cas. Pertanyem a un ens nacional d'escasa consistència, gestat i nascut de manera poc convincent, on cadascú és d'on és i “a ti te encontré en la calle”. A més a més, l'himne que hauria d'unir-nos i ser emblema representatiu de tots els pobles hispànics, resulta que ha estat l’himne de l'Espanya dominant representada per unes classes socials despòtiques recolzades per monarques i dictadors. I, clar, en el subconscient de tothom roman aquesta percepció i conseqüent desafecció, pot ser això, en siga la causa.

L'altre dia assistía a un concert de banda de música i, entre les peces interpretades, hi havia algun que altre pasdoble. Doncs bé, alguns d'ells provocaven un sentiment entre els quasi dos mil assistents que els feia alçar del seient, cantar de manera emotiva, i proferir alguns sentits olés. Al marge de la procedència dels assistents -que al ser zona turística, era variada- observaves unes sensacions comunes generals.

Posats a elucubrar, i a ironitzar una mica, pense jo si no seria convenient, en els esdeveniments esportius de caràcter internacional, i per implicar la gent en músiques representatives de tots, en lloc d'interpretar la marxa reial o himne nacional, entonar el  No te vayas de Navarra, La Dolores, o algun que altre similar, o, per què no, fer vibrar el públic amb els solos de En er mundo o Amparito Roca o fer l'ona amb Paquito el xocolatero. Seria l'única manera d'unificar criteris i deixar el “lala lala lalalalalalala lala la la la...” Posariem un poc de divertimento al despetorre himnístic nacional.


dimarts, 20 d’agost de 2013

Paisatges argentins


Un programa de la TV2, d'eixos clàssics en aquesta cadena, allunyats del xafardeig i de tertulians repetitius i, moltes vegades, adotzenats, un d'eixos que ens fan recórrer el món sense moure'ns del selló, em va fer reviure un viatge que vaig fer a l'Argentina no fa massa anys i del que encara retinc a la retina records meravellosos en forma de terres quasi verges, i també d'una megalòpolis que, tot i Recoletos, Palermos, Boques, Puertos Maderos, llibreries ben assortides, teatres, avingudes immenses, xerraires professionals que teoritzen i no avancen, tangos nostàlgics i navallers, i més possibles al.licients, resulta d'allò més inhòspita, si més no, per a mi.

Un país tan gran que alberga tot tipus de climes i paisatges sempre té algun racó especial que t'ha calat més i del que t'has enamorat, i on voldries tornar i romandre llargues temporades per recórer-lo pam a pam fins conéixer-lo profundament, per sofrir-ne les inclemències climàtiques i gaudir-ne tota la áctivitat que ens ofereix.

Bé podria ser el nord, amb clima tropical i posseïdor d'un dels salts d'aigua més grans i bonics del món, de vegetació exuberant i fauna abundant, d'aus acolorides. Però, no. No és eixe l'objecte de la meua estima, com tampoc ho són aquelles terres de més al sud d'infinits paisatges alpins, de llacs enormes amb tranquil.les aigües on queden atrapades les siluetes de les muntanyes emblanquinades dels voltants, i on encara pots trobar la població autòctona -maputxes- quasi extingida per les actuacions d'un estat que sols veu el rendiment econòmic de les terres, i on els nadius, com deia un d’ells, són només folklore d'eixe estat opressor i exterminador (Quanta coincidència hi ha entre tots els estats del món a l’hora d’eliminar nacionalitats que els hi fan nosa!).

Aquestes terres tenen el seu encant, el seu atractiu, així com també les altres encara de més al sud, de llacs d’aigües gèlides, solcats de grans blocs de gel que es desprenen de les colossals glaceres que els alimenten i que aguaiten entre muntanyes abocant entre boires tota la sòlida gelor que hi transporten. Tots aquest indrets són grandiosos, bells, atractius, impressionants, misteriosos, recóndits, però encara no arriben a ser la nineta dels meus ulls com si ho fa aquell altre, el més estimat.

El sud del sud, (http://enelmeulloc.blogspot.com.es/2010/09/al-sud-del-sud.html)la Terra del Foc, l'extrem sud d'Amèrica, eixe és el punt que més em va captivar. Pensar que més avall tan sols era l'Antàrtida; que estaves al lloc adient per salpar o volar cap a eixe punt final i, alhora, d’inici d’altres rutes, i que amb un abraç podries copsar tots els meridians terràquis sense distinció de races, creences o ideologies; que estaves a la Fi del Món, com no es cansen de repetir-te per tot arreu, era tot un cúmul de sensacions que em feien sentir i vore els paisatges d’una manera diferent.

Després d'haver recorregut aquestes terres, el programa en qüestió m'ha paregut pobre. M'he quedat amb ganes de més. He notat a faltar moltes més coses. Altres no han tingut l'explicació escaient. El programa, però, m'ha despertat grats i inoblidables records que sempre estaran presents.