diumenge, 23 de desembre de 2012

En un país uniformador


Això era una vegada en un país uniformat, en una de les seues zones perifèriques, un xiquet que va vindre al món i que ben aviat -com tots- va començar a aprendre paraules amb les que anomenava allò més pròxim i que li servien per iniciar-se amb les primeres frases. Així, deia: pare, mare, ulls, nas, mans, peus, taula, menjar... amb tota normalitat. El xiquet es va fer una mica més gran i va haver d'entrar a l'escola, lloc necessari per al seu futur com a persona, però l'escola estava dirigida per les autoritats del país uniformador i, per tant, era uniformadora, i tenia per missió impedir que cap diferència alterara la uniformitat pàtria.

Amb cara d'estranyesa, el xiquet va veure com, de sobte, tot allò que coneixia tenia altres noms. Calia aprendre'ls per poder referir-se a totes les coses que ja havia aprés abans. Ara hauria d'usar mots diferents per dir les mateixes coses: padre, madre, ojos, nariz, pies, mesa, comida... amb la qual cosa va pensar que allò que havia estat aprenent era com un argot per anar per casa, com la roba informal que hi usava, però que quan arribava diumenge s'havia de vestir més formalment. A l'escola així li ho feien saber i també li insistien en el fet de tenir la gran sort d'haver nascut a aquest país on  temps enrere no s'amagava mai el sol de tan gran com era, i que constituia la reserva espiritual del món occidental, i que tot plegat, era una unitat de destí en eixe món mundial. Per això havia d'usar eixe altre llenguatge que agermanava a no sé quants milions de persones arreu del món i que era també la llengua que uniformava tothom

El xiquet va aprendre aquestes coses per inèrcia, sense parar-se a pensar-hi, doncs encara era massa menut. Ho acceptava i prou. El mateix li passava quan entrava a l'església, uniformadora també de consciències i creences i que anava agarradeta de la mà amb les polítiques d'eixe país, reserva espiritual  d'occident i del món, que per això havien guanyat a les forces del mal uns quants anys abans. D'aquesta manera aprenia coses i misteris de la religió, entre altres, com que Déu eren tres persones en una sola: un home amb melenes blanques i bastant major, un altre de més jove, amb cabells llargs, però rossos, amb una creu a la mà, i un colom amb les ales desplegades, que igual haguera pogut ser un ànec, per què no?. Açò de la Trinitat els agradava als uniformadors per allò de la triada d'Una, Grande y Libre. També, en algunes ocasions, el "Padre Eterno", que així era anomenat l'home major, estava representat per un ull gegant que pareixia anava observant i anotant totes les accions dolentes dels humans. Aprenia, també, moltes més coses, totes misteris sense cap explicació, i quan resaven, sempre ho feien en la llengua que deien era important, perquè semblava ser l'únic llenguatge amb el que s'hi podia entendre amb Déu i amb sa mare, que en la llengua uniformada es deia "Virgen", sense saber ni gens ni mica què significava eixa paraula. 

Però, tornem a l'argot que parlava el xiquet. El fet d'abandonar la seua llengua i adoptar la uniformada si que era important i tenia futur. Ell mateix podia observar com els grans que sabien llegir i escriure sempre ho feien usant l'altra, la del país uniformador, mai la pròpia. Per tant, tots ells parlaven una llengua que no sabien escriure i escrivien en una llengua que no sabien parlar. Per això mateix, va arribar a pensar que la seua, la que havia aprés a casa, al carrer, de boca de pares, familiars i amics, la mateixa que havien usat els pares dels pares, i els pares dels pares dels pares, i així successivament fins a remuntar-se als origens d'aquest territori diferent que formava part del país que volien uniformat, no tenia llibres ni res que poguera ser llegit, és a dir, que era una llengua per anar al camp, dir paraules malsonants, i poca cosa més. Tot açò, clar, no ho pensava, perquè ja hem dit que era massa menut; tan sols ho assumia de forma natural.

El temps passava i passava en eixa espècie de nirvana mental respecte a la llengua dels seus, fins que transcorreguts alguns anys va descobrir, per pura casualitat, un llibre que era escrit en la seua llengua. Era una gramàtica que, com totes les gramàtiques, dictava les normes per usar la llengua correctament. Devia de ser un llibre escapat a la foguera a la que tan aficionats eren els uniformadors d'idees i creences, i que s'havien passat anys i panys cremant llibres i persones. Ara, no ho feien així; tanmateix usaven altres mètodes més sibil.lins, però que també resultaven

Això li va produir un gran impacte emotiu respecte a la  identitat del seu poble, posant en qüestió la tan repetida uniformitat i pensant si era quelcom diferent i calia, doncs, reclamar el que els pertocava. Aquesta troballa va estar com obrir els ulls a un sentiment pel que lluitar, com una reivindicació d'allò que els era propi, com un saber-se diferent a la uniformitat pretesa. Calia tenir ben present que allò transmès pel seus pares i pels pares dels seus pares i pels pares dels pares dels seus pares, fins remuntar-se als orígens, devia ser conservat,  millorat i usat amb dignitat i valentia davant la pressió que s´hi feia des del poder central per fer-ho desaparèixer.

Ara, passats molts anys, i sent les coses d'un altra manera, i tot i estar la seua llengua a l'escola i als organismes oficials, s'adona amb tristesa que molta gent ha anat caient en les xarxes uniformmades i han anat abandonant l'herència cultural transmesa de pares a fills representada per la llengua del poble. Veu, també, com força gent té a menys usar-la i se n'avergonyeix i se'n passa a l'altra, que -pensen- és com anar amb jaqueta i corbata per la vida, o com tindre pedigree, com els gossets. Observa com el territori d'ús va minvant i reduint-se, i com, de manera inexorable, va contaminat-se el lèxic fins a ser quasi irrecognoscible. I el més trist de tot, com les autoritats locals la menyspreen, l'arraconen i la fan servir de forma dolenta en temps i en forma.

Això no obstant, encara hi pot veure que existeix gent que pensa com ell, que l'estimen, que la usen i que la defensen per damunt de tot i de tots els que la maltracten i  la persegueixen, des de dins i des de fora, que això és en realitat llur intenció perquè el país reste uniformat. Sembla que nous aires uniformadors bufen des de Ponent i amenacen tornar a un passat de consignes, trist i descolorit que creiem -ingenus de nosaltres- ja superat.

Qualsevol paregut amb la realitat, no és pura coincidència, és real.


dimecres, 19 de desembre de 2012

Estranyes coincidències


De vegades, se t'hi presenten unes situacions rares, estranyes, com sorgides de no sé on, però que guarden alguna relació amb el que t'ocupa el pensament en eixos moments, o ho ha fet una estona abans.

Ho dic perquè anava jo passejant i fotografiant escenes i raconets per la zona de la Llotja, a València, quan vaig aprofitar uns bancs de pedra que hi ha a la plaça de la Mercé per seure'm i visionar les fotos que havia estat fent fins al moment.

Com deia, minuts abans havia estat recorrent eixos carrers -més bé, carrerons- i placetes força encantadores amb acollidores cafeteries que són un agradable reclam per recrear-te tastant algun aromàtic café o refrescant-te amb alguna espumosa cervesa. Allí prop, l'elegant gòtic de la Llotja sempre hi és per a mi un focus d'atracció del que no me'n puc defugir. Pel seus voltants s'alcen també unes esglésies que són les que em van dur a uns pensaments més enllà de llur arquitectura.

En efecte, anava pensant amb el poder de l'Església, més bé en el de la jerarquia eclesiàstica, tan pomposa ella al llarg dels segles. I, clar, la religió en el rerefons n'era objecte obligat. La meua conclusió radicava en que si les religions estaven en consonància amb Déu -donat per assentada la seua existència, que açò seria un altre tema- o, més bé al contrari, serien quelcom que ell rebutjaria, doncs totes elles, segures de ser les úniques vertaderes, imposen certes normes que, sovint, resulten autèntics esperpents que res tenen a veure amb la relació que hi puga haver entre els humans i Déu. I una cosa molt important: el Ser Suprem deu estar-ne tip perquè amb el seu nom han comés i cometen autèntics actes vandàlics i salvatges contra tot aquell que  se n'isca  de les normes que hi imposen.

Acabat de pensar en tot això, i  capficat ara amb les meues fotografies, i descansant en eixe banc de pedra,  una dona es va seure al meu costat, i educadament em digué amb un castellaà del sud, encara que no arribava a ser andalús: ¿Le puedo hacer una pregunta? ".  "Por supuesto", li vaig contestar en castellà també (El nostre amic Wert i tota la colla uniformadora centralista deurien de saber que el castellà no ens fa nosa, que la nosa ens la fan ells).  "¿Creee usted en Dios, en Jesucristo, que vino al mundo para librarnos del mal y salvarnos?" així, sense circumloquis, disparant directament a porteria.

Perplexe em vaig quedar amb aquesta pregunta. Mai ningú no m'havia plantejat una qüestió així de manera tan directa, com una escopetada de la que no te'n pots escapar. En altres circumstàncies i amb algun altre tipus d'interlocutor igual m'hagués abellit seguir-li el corrent i entaular un diàleg sobre aquest tema, que vullgues o no, ha estat sempre present en els humans des del moment en què van ser capaços de raonar. No va ser aquest el cas, doncs vaig pensar que aquesta persona estava convençuda  d'estar en possessió de la veritat més absoluta i aportaria un tipus de raonaments -si és que s'hi poden dir així- replets d'irracionalitat sentimental, amb la qual cosa, seria incapaç de filtrar amb la raó qualsevol creença religiosa. En cavi, jo hagués preferit xafar aquestos territoris amb esperit crític i racional. D'haver entrat de ple en aquestes qüestions, hauria estat un diàleg de sords sense cap punt de coincidència. No obstant això, i per desentendre'm una mica del tema, li vaig contestar: "Mire, señora, a  estas alturas de la vida, ya no creo en nada ni en nadie; sólamente creo en mi, y a veces, ni eso."

La dona em va mirar una mica amb cara de sorpresa per la meua resposta i continuà sermonejant-me i recalcant-me l'obligació que tenim de penedir-nos, amb frases com les  que Déu ens jutjarà quan la nostra ànima es presente al seu davant, que Jesucrist ha mort per nosaltres i que si ..., en fi, discursos d'aquest tipus àmpliament coneguts.

Reprenent els pensaments tinguts una estona abans, li vaig comentar, sense ànims de convéncer-la, que les religions no són bones, que volen dominar la gent i que si creiem en Déu, no necessitem intermediaris per a relacionar-nos amb ell. 

Com a conseqüència, la dona va tornar a insistir en la seua idea d'avindre'm amb ella i continuà endavant amb les seues reflexions. Em va saber greu deixar-la i no fer-li cas, però ja no hi podia més i li vaig dir que si ella hagués nascut al Marroc o a l'India, ni pensaria el mateix ni estaria dient-me eixes afirmacions, perquè si som d'una o d'altra religió, no és, generalment, per convenciment, sinó més bé, per naixement. Li ho dic amb la idea de fer-li veure que les nostres veritats no són la Veritat. 

Així que es degué quedar sense arguments o ja no va tindre més ganes de parlar-ne, perquè, tot seguit, es va alçar, es va acomiadar, i se'n va a anar.

Em vaig quedar tot sol amb la meua càmera fotogràfica i pensant en  quines situacions més estranyes ens trobem de vegades per la vida.

dijous, 13 de desembre de 2012

Que vinga la llum


Estem en els dies de més escassedat de llum solar. A mitjan desembre, un petit raig d'esperança tanca les vesprades: comença a allargar una mica -tan sols una mica, quasi una imperceptible guspira- la llum del dia (a València, el 13, el sol es pon a les 17:38 i el 14, a les 17:39) Per Santa Llúcia (13 de desembre) un pas de puça. Encara que no coincidisca amb el dia que comença a allargar per la vesprada, aquest deu de ser el motiu perquè siga la patrona de cecs i malalts de la vista, podent incloure-hi els polítics que no són capaços de veure la realitat del país i actuen com si això no anara amb ells. 

En aquests dies, les ciutats estan en plena efervescència preparant les properes festes de la Llum a mode d'arbres, panels lumínics, estreles, pares noels i reis mags que ornamenten carrers, balconades i aparadors. Tot un esclat lumínic en dies tan enfosquits. Estreles amb llargues cues i sense elles pengen per tot arreu volent representar l'estrela de Betlem,  que en el món cristià, anuncia el naixement de Jesús, que no és més que la continuació de les celebracions que ja des de bell antuvi s'hi celebraven.

Els betlems que hi pul.luen fan les delícies de grans i menuts. La seua representació plàstica és tota una exhibició d'artesania popular. No hi falta de res. La imaginació popular no té límits en aquestes representacions rurals: poblets amb les seues casetes cobertes de neu -encara que a Betlem, diuen, neva quan neva, però ací, als betlems, ho fa tots els anys-,  pouets amb el  poalet i la cordeta per extraure'n l'aigua -perquè, què faríem si no anara el poal darrere la corda?-, rius cabalosos amb la corresponent vegetació riberenca per on solquen uns simpàtics aneguets seguint l'estela de  la mamà ànega i aliens al que passa una mica més enllà. Tot açò seria el que s'ha fet sempre per donar-li una miqueta de vida i que la part principal -el pesebre- no quedara tan escarida. Però resulta que cal afegir-ne més, de figuretes, per tal que hi haja més animació, més espectacle, més distracció. A tal efecte, no han de faltar bugaderes que van cap el riu amb les corresponets bugades, fusteries, ferreries,  alfareries, llauradors i... aquella que està convertint-se en clàssica  (ja ho és de sempre al Principat): el caganer, si senyor, eixe que espera la plantada del betlem per alleujar-se d'alguna urgència. De vegades se'l reserva per a algun personatge públic.

Així podríem anar mencionant figuretes i més figuretes: gallines, porquets, ovelles, cabres i tota mena d'animals domèstics escampats per bancals i ribassos, arbres i matolls, fins arribar al  portal i tot allò que l'envolta. No sé si aquesta part central -el portal- serà la més atractiva o, si més no, les mirades aniran dirigides cap a eixes figuretes escampades pel betlem. 

El que tenim al portal és eixe nen, tot ros, amb posició orant, en un bressol que li ha fet son pare, no sabem quan, però que el portaria des de Natzaret d'on procedien. Els bolquers, també els haurien dut en l'equipatge. La burreta deuria d'haver anat ben carregada amb tant de pertret i amb la mare al damunt, perquè en l'estat en què es trobava, no era qüestió d'anar a peu. La tradició ens diu també, i així ho reflecteixen aquests muntatges, que hi havia una mula i un bou. Ara, però, Sa Santedat ens diu que no hi havia res de tot això i ens deixa perplexos sense saber que fer-ne, si guardar-los al calaix o baixar-los al riu i que vagen pasturant fenàs. Sembla una mica penós haver de degradar-los i traure'ls de la cova o del portal on han estat sempre. No és just. Em negue a traure'ls d'ahí ho diga Sa Santedat o el Sumsumcorda.


I per a completar la representació plàstica tenim l'altra: la musical. Tot un repertori de melodies tradicionals amb lletres al.lusives al naixement i a escenes del portal, barrejades amb elements folklòrics i costumistes, i que, tot plegat, són un autèntic exponent etnogràfic d'allò mé complet.

Tanmateix, pense que per a la xicalla que contempla el Betlem, els personatges més importants en són els Reis Mags. Almenys per a mi ho eren, i, sobre tot, era emocionant eixe avançament de posició que els hi féiem cada dia que passava fins arribar al portal, que coincidia amb el 5 de gener, dia tan esperat per allò dels regals, però que no sempre podia ser,  perquè eren uns temps de penúries i no com ara que a tot s'hi té accés, això si, mentre la situació econòmica no ens aboque altra vegada a èpoques en blanc i negre com aquelles. A propòsit dels Reis, Sa Santedat també ens ha obsequiat enguany amb novetats: ja no venen d'Orient, més bé hi van. M'explique: pensàvem que aquestos personatges venien de països llunyans, però, no, Sa Santedat ens diu que procedien de Tartessos, eixe mític i riquíssim territori situat al sud de la península Ibèrica.  Sa Santedat sabrà, que per això és infalible, i no se'n parle més.

Siga el que siga, celebració cristiana o pagana, la llum  acaba d'iniciar el seu periple. Es veritat que l'hivern encara no ha començat i queden tres mesos per a la primavera. No obstant això,  hem vist en aquestos dies motius per celebrar el seu naixement, el de la Llum i el de Jesús. Cadascú que commemore el que vullga, sense manies.


dimarts, 4 de desembre de 2012

Un pont de dos pilars


Desembre és arribat, i amb ell, un pont construït l'any 78, afegint un pilar a la ja existent festa del dia huit. El resultat: el pont de la Puríssima o de la Inmaculada, o el de la Constitució, segons hom preferisca. Hi ha qui l'anomena el pont de Desembre, que tampoc està malament.

Bé, doncs com veiem, resulta un pont  a les portes de les festes nadalenques i que deuria de ser-ne l'arranc i no fer com  el comerç, que  cada any ens les avança més. No m'estranyaria que qualsevol dia ens feren cantar nadales l'endemà d'haver acabat l'estiuet de Sant Miquel. De tota manera, ahí està, per a gaudi de la classe treballadora (dels qui encara siguen afortunats en tindre  algun treball)

Aquest pont ens presenta dos pilars ben definits: un civil i l'altre religiós, és a dir, el dia de la Constitució i el dia de la Puríssima o de la Inmaculada -tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando, com deien al regne de Castella-. Per a les agències de viatge, cap problema. 

Però a mi m'agradaria escarbar en aquests dos pilars per vore com de consistents són, vull dir, si realment el material amb què estan construïts és sòlid o s'hi poden provocar fissures o escletxes que acaben derruint-lo. De fet, sóc una mica escèptic i hi tinc els meus seriosos dubtes  sobre la veritat del que volen commemorar, i així, em provoquen un desig de reflexió sobre el contingut d'ambdós. 

El primer pilar, el del dia 6, està dedicat a la Constitució, la Carta Magna, diuen, amb la que està basada la nostra convivència com a país. I vistes les coses, 34 anys després de la seua promulgació, no pareix que satisfaga tothom, doncs alguns dels seus postulats són producte d'aquells anys en què els sables militars, guardians d'una pàtria que era considerada una “unidad de destino en lo universal”- així, en castellà, no podia ser d'altra forma- amenaçaven el coll de qui insinuara quelcom diferent. Se'ns va imposar una monarquia borbònica, de tan nefast record, perquè així ho va voler "el gran batracio de los pantanos", que ho va deixar tot lligat i ben lligat fins els nostres dies, que si el Nostre Senyor i la Maedéu no ho remeien -i tal com està el pati, no crec que siga el cas-, anem a tindre unitat de destí en l'universal per a temps

Ara, estem donant-nos compte -alguns, clar, perquè altres jo ho veiem- que esta democràcia ha estat construïda en falç, com l'estat al que pertany. Un estat  -no em resigne a dir-li nació, perquè per a mi no ho és- que no vol contemplar la pluralitat nacional que el conforma, i una democràcia que impedeix que ningú no puga definir-se sobre el que vullga ser. Tenim una Constitució que alguns -precisament els qui més s'oposaven a la seua aprovació- volen donar-li categoria de llibre sagrat, com la Bíblia, que no se'n pot tocar ni una coma perquè és revelació divina. I aixi, clar les modificacions de fons no s'hi poden dur a terme i quedem com Camot.

En quant al segon pilar, què he de pensar sobre la Puríssima o Immaculada Concepció? El que pogués dir podria ferir les sensibilitats d'alguns i hauria d'anar amb molta cura. Les fibres religioses, ja sabem, desperten passions irracionals i amb les quals no convé anar jugant si no volem entrar en inútils i acalorades discussions. Allà cadascú amb el que en pense. El que si que tinc clar en aquest dia, és la felicitació a les Conxes, Conxetes, Immes, Immetes, Pures, Purins i demés variants onomàstiques que celebren el seu dia, no sé si per molt de temps més, o què. Queda ben palés que el dia de l'aniversari va deixant fora d'ús la celebració del "dia de su santo", com deien abans en les emissors de ràdio quan dedicaven un disc a aquells  que  el  celebraven.

Bé, Ja tenim el pont construït. Ara,  a traure-li profit de la millor manera possible fent algun viatge, eixint al camp o quedant-se a casa, que potser, degut a l'època de l'any en què estem, li pega per ploure i no podem fer altra cosar. Tant de bo no siga el cas, com l'AEMT pronostica.