dimarts, 27 de novembre de 2012

Cap a la Sarga


Per una inacabada via  de ferrocarril, direcció a les pintures rupestres de La Sarga, que són Patrimoni de la Humanitat, podem realitzar una agradable, fàcil i saludable caminada que tothom pot fer com una activitat lúdica, esportiva i cultural, gaudint d’impactants indrets a través d’emocionants incursions per foscos i llargs túnels que salven una difícil orografia que ens porta de la intricada ciutat d’Alcoi a la part més oriental de la Foia de Castalla, on podem admirar unes de les més importants manifestacions de l’art rupestre llevantí.

El nostre recorregut va començar a la part alta de la ciutat, on comença el Parc Natural de la Font Roja. Cal incorporar-se a l’antiga via d’eixe inconclús ferrocarril que devia unir aquestes terres amb les de la comarca de l’Alacantí, a la població d’Agost, en la via fèrria que va a Madrid.

Només iniciar la marxa ens trobem amb el primer túnel, no massa llarg, però que, una vegada superat, ens tornem a endinsar en el següent, no sense abans gaudir de la primera balconada al barranc de la Batalla i a la comarca del Comtat, amb el Benicadell al fons i la població de Beniarrés amb la seua ermita al més amunt (la terreta, com estira).

En uns 150 metres, el següent túnel ens engoleix, i a través de 900 metres, sols amb un petit forat que il·lumina un curt espai  de l’interior, ens aboca a un altre espai obert d’una setantena de metres. Aquesta vegada ens situa al bell mig de l’antiga N-340 i la A-7. Cal parar uns moments i contemplar les figures de moros i cristians que ornamenten les entrades dels túnels de la autovia i, com no, l’estructura del pont sobre la nacional.

De seguida, l’últim túnel. Aquest de 1.000 m d’intensa obscuritat, sense la més mínima escletxa per on s’hi puga filtrar-se un xic de llum exterior, que ens guiarà a la foia entre pinedes i camps de conreu.

Al fi, La Sarga -llogaret contra natura pertanyent al municipi de Xixona-. Als afores del caseriu, i ja en terme municipal d’Alcoi, ascendim per un fàcil camí als abrics rocosos on podem contemplar les meravelloses manifestacions d’art rupestre prehistòric. Tota la zona d’accés està protegida per una tanca metàl·lica que dificulta l’entrada de desaprensius. Afortunadament la nostra visita va coincidir en dia d’obertura oficial amb guies proporcionats per l’ajuntament d’Alcoi que explicaven tot el contingut i característiques d’aquest santuari -més que habitatge- prehistòric. Ens va cridar l’atenció les representacions d’arbres, figura molt escassa en aquest tipus de manifestacions rupestres.

Com hom pot comprovar, una manera de gaudir de la natura barrejant esplai i cultura.
















dijous, 22 de novembre de 2012

Historieta virtual



Un record antic a mode de foto en blanc i negre, aparentment innocu, va ser el motiu perquè les seues vides es creuaren de manera casual. Es que la vida està feta de petites coses que provoquen situacions inesperades, unes voltes positives i d’altres no tant, però que tot plegat, provoca un canvi en el rumb de les existències humanes adoptant direccions inesperades i conduint-nos a destinacions, fins eixos moments, molt allunyades del propi sentir

Què va passar en aquells moments de trobada virtual? És difícil d'explicar les reaccions emotives provocades per un intercanvi de simples comentaris sobre eixa imatge. Res feia pensar que això seria motiu suficient per començar una amistat profunda, com de molts anys adquirida i que, tanmteix, tan sols tenia escassos minuts d'existència. Va ser com eixes llavors transportades pel vent i dipositades en un terreny amb exel.lents condicions per esdevindre  un gran, robust i frondós arbre.


Des d'aquell dia tot va començar a ser diferent. Res ja  era com abans. Existia una necessitat mútua de coneixement, de vivències compartides, de saber un de l'altre, sense que tot açò interferia en les pròpies vides particulars, en les que seguien immersos. Una gran sensació de felicitat els envaïa quan s'hi produïa alguna comunicació. I és que els nous temps, amb les noves tecnologies, provoquen en la psicologia humana unes reaccions fins ara desconegudes i que els experts hauran d'anar estudiant i actualitzant.


Ara, ja són interdependents, feliçment interdependents. Noves fonts d'empatia els hi aporten cabals emotius provocant-los moments de gaudi i fent-los conscients de què sempre hi ha algú esperant a l'altra part, àvid de saber del dia a dia. Ja es coneixen un a l'altre, saben què els agrada i què no. Comparteixen moments d'alegria i de tristesa, i sempre hi troben les paraules escaients per a cada situació. 

Si ens parem a pensar veurem que tot en la vida es producte de casualitats, de circumstàncies aleatòries que fan que siguem el que som i que no siguem altres coses. Si qualsevol de les circumstàncies que hi han intervingut hagués variat, res seria igual,  ni nosaltres,  ni els demés, seriem o no seríem al món, viuríem en aquest cercle o en un d'altre,  tindríem unes idees o unes altres ben diferents.

Així doncs, aquest petit record en forma de foto en blanc i negre, aparentment sense implicacions, va fer que les seues vides es creuaren i s'enganxaren una a l'altra esdevenint quasi una unitat emocional, fruint mútuament en aquest món virtual. Des d’aleshores, aquesta foto roman al seu àlbum sentimental com una icona propiciadora d'una amistat plena i satisfactòria, això si,  sempre  virtual.


dijous, 15 de novembre de 2012

Movember


Buscant esdeveniments que se celebren durant el mes de novembre, me n'he trobat un del que no hi havia sentir parlar fins l'altre dia. Es tracta del moviment anomenat Movember, curiosa contracció anglesa dels mots Moustache (bigoti) i November. L'activitat de la que pren el nom consisteix en el fet que els homes se'l deixen créixer durant aquest mes. La finalitat no n' és altra que conscienciar sobre els problemes de salut propis del gènere masculí, com poden ser els càncers de pròstata i de testicles, i la depressió. 

Bé, doncs també tenim el nostre dia (19 de novembre), tot i que més d'una pensarà –amb motius- que no feia falta que ens en dedicaren un perquè ja en tenim 364 (365, si és bixest) front a l'únic dia que tenen elles. 

Tot plegat, el que més em crida l'atenció és això de deixar-se bigoti. No m'imagine tots els meus amics lluint de tal ornament davall del nas. Encara que, ben mirat, això seria un bon motiu de festa. Ai! el bigoti, signe de virilitat en eixos països on el masclisme és més exacerbat, com tots sabem. Com si això fos essencial. Això, i altres coses, que igual o més encara.

Aquest món masclista viu cregut en la seua superioritat i, això és, també, un dels objectius d'aquest dia de l'home: pensar que ambdòs gèneres som iguals, amb els mateixos drets i amb els mateixos deures. 

Així doncs, tenim un dia, encara que en siga un, per pensar en nosaltres i, sobre tot en elles, no com a inferiors -que de cap de les maneres ho són, ans bé, moltes vegades, diria el contrari-  sinó com a persones iguals, amb els mateixos drets i les mateixes obligacions. 

Mira per on, gairebé he convertit el dia de l'home en dia de la dona. De tota manera, s'ho mereixen.


dimarts, 13 de novembre de 2012

Pluja


M’encanten els dies de pluja. Veure com cau l’aigua, escoltar el soroll de les gotes sobre les persianes, la suau carícia del vent fresc sobre la cara. Sensacions totes molt esclarissades en aquestes terres mediterrànies on allò més habitual és veure els cels nets i blaus, els camins i sendes coberts per la pols d’un estiu recent acabat, de calors sufocants, i on les pluges han passat de llarg preferint quedar-se en terres atlàntiques on tenen extenses praderies que regar.

Ací, en aquestes latituds, aquest fenònen s’agraeix, doncs tot hi està ressec: camps, barrancs, torrents i, fins i tot, les fonts llangueixen, si no són mortes ja, a hores d’ara.

Tardor seductora, regeneradora d’aqüífers i prenyadora d’embassaments. Aquesta és l’estació de l’any on s’assenten les bases per a l’inici d’una nova vida en la natura.