dimecres, 31 d’octubre de 2012

Novembre


Com aquell que diu, l’any està arribant al seu final. Fa un no res estàvem celebrant el seu cap. Entre nosaltres, els que parlem català en qualsevol de les seues variants, acostumem a dir algunes coses diferent a com ho expressen els castellans. Així, en aquest cas, no diem fi d’any, sino cap d’any, com cap de setmana i no fi de setmana. Són aspectes diferents d’interpretar la vida, segons en la llengua en què cadascú viu. Això ens dona visions diferents de la realitat, encara que els espanyolistes, els centralistes, els uniformadors, els separadors o com vullgueu dir-los, s’encaboten en dir que tots som iguals perquè formem part d’un mateix estat, que ells volen que siga la “nación española”.  Pense que no és així, i la llengua de cadascú fa que certs aspectes de la vida es vegen de manera diferent.

Tanmateix, no és d’aço del que vull escriure. La meua intenció es fer-ho sobre novembre, aquest més de tan poques simpaties. En efecte, novembre és eixe mes en què tot, o quasi tot, sembla ser tristor. Ja el seu començament és d’allò més descoratjador: ens tallen una hora per la vesprada i ben aviat la llum desapareix i  la nit ocupa el lloc que no fa massa era dia radiant encara. I si açò fora poc, comença el dia primer amb visites als cementeris, que vullgues o no, et recorden la brevetat de la vida, que, com diu el poeta, és com els rius que van a la mar, encara que hi ha rius que el seu cabal no hi arriba mai perquè els extrauen tota l’aigua per regar camps de conreus. Almenys en això han servit per quelcom abans de morir a la mar. Ara que, els que si que ho fan, acaben la seua existència aportant cabal ecològic, que tal i com està l’actitud en aquesta matèria, no és poca cosa, tot i que, força vegades siga merda en lloc d’aigua el que hi arriba.

Perquè tot no siga negatiu, podem gaudir de la meravellosa col.leció de colors que la natura ens hi ofereix. Les fulles pareixen fàbriques químiques en miniatura que funcionen amb llum. La fulla canvia de color, i passa de produir fècula a produir altres substàncies, com sucres. Aquestes substàncies són emmagatzemades en els botons i en les branques i fan possible que les fulles canvien de color oferint-nos eixos grocs, taronja i rojos per al nostre delit visual. L'olfacte també gaudeix amb eixa meravellosa flaire automnal procedent de les substàncies volàtils resinoses que omplin l'aire dels boscos. La fulla es torna marró i se seca. La planta llavors s'ocupa que la tija de la fulla es puga trencar per la formació d'una capeta de suro i que les fulles caiguen al sòl formant atapeïdes, càlides i agradables catifes de fullaraca que  es descomponen en nous aliments gràcies a l'acció de fongs i bacteris. Una mostra brillant de reciclatge!

Com tot en la vida, novembre també té aspectes possitius. Haurem de fixar-nos en aquestos i extraure’n  tot allò que hi puguem per gaudir-ne al màxim i que tot no siga foscor, tristesa i malenconia pensant en la llum primaveral i en els càlids dies estiuencs, i més en aquestos darrers mesos tan calorosos com els que ens ha obsequiat l'estiu.






dimecres, 10 d’octubre de 2012

Que decidisca el poble




Algarabia, quimeras...són alguns dels qualificatius –i cada dia te’n desdejunes amb algún de nou-  que des de Madrid han estat llançats contra el moviment independentista català. Quan dic des de Madrid, incloc també tots aquells d'ideologia centralista que pul.lulen arreu de l'estat espanyol. Es refugien sota la closca de la Constitució -encara que sovint se la passen pel forro en altres temes- i disparen pura artilleria contra qualsevol que intente desfer la, per a ells,“unidad patria”.
Veient com aquesta macro manifestació -desenvolupada tranquil.lament i amb caràcter festiu- és posada a parir pel centralisme, pense en eixos moments en què ETA, amb accions terroristes, reivindicava la independència d'Euskalerria, deien que per les armes, res; amb democràcia i bones maneres, tot. Tanmateix, ara que van de bones maneres, se'ls demonitza i se'ls nega el pa i la sal. Sempre hi haurà alguna manera de negar el desig independentista, que, per cert, augmenta cada cop que governa el PP a Madrid o que algun dels seus components obri la boca, com ara el tal Wert, amb la idea d'espanyolitzar els catalans 
Sóc de l'opinió que els pobles han de ser ells mateix els qui decidisquen el seu futur. Tot, això si, democràticament. Nigú té dret a impedir la lliure manifestació.
No ho entenen així des de Madrid i la raó al.legada per tal d'impedir-ho no és altra -de moment- que la Constitució. Aquesta carta magna, redactada en un temps especial i sota la por al soroll de sables, seria hora d'anar actualitzant-la. Res tenen a veure aquelles circumstàncies amb les presents. Ni els ciutadanst ni el marc polític són els mateixos.
La indepèndencia d’alguna que altra nacionalitat peninsular, si més no, és un tema que cou en les esferes centralistes, doncs per a ells, qualsevol territori dins de l’estat és com un “cortijo” que no té més drets que els  que li atorga el senyoret de torn, negant-los les decisions pròpies. No tenen en compte que Espanya, eixe nom que tant els agrada i que exclou totes les altres nacionalitats, reduint-les a simples territoris autònoms, està formada precisament per aquests territoris, els quals, en molts casos, tenen forta personalitat nacional i històrica. Els  seus ciutadans són posseïdors de sentiments de pertinença a nacionalitats propies. Això tan simple, ni s’entén ni es comprén des del centralisme.
Per poder saber que en hi pensa la ciutadania, caldria fer un referéndum, que per cert, també el neguen, adduint la seua inconstitucionalitatl. Quina constitució és aquesta que nega allò més important en democràcia?
Arribats a tal grau d’intransigència, hauran d’anar pensant en una solución, perquè el problema hi és, i gros. No hom pot acallar aquesta demanda a base de anomenar la Constitució. Caldrà que miren una mica la història i vore que aquesta Espanya que tenim està mal construïda des del principi i cal reinventar-ne un altra que satisfaga tots. Fòrmules, hi deuen d’haver-ne, altra cosa és que siguen capaços de trobar-les i que estiguen disposats a aplicar-les, que vistes les actituds tan negatives  per tot arreu, força complicat sembla.




dimarts, 2 d’octubre de 2012

Once upon a time


Érase una vez
un lobito bueno
al que maltrataban
todos los corderos.
Y había también
un príncipe malo,
una bruja hermosa
y un pirata honrado.
Todas esas cosas
había una vez
cuando yo soñaba
un mundo al revés


Que la dreta és la “dreta”-amb la càrrega ideològica que conté aquest mot- ja ho sabíem, encara que alguns sembla que cauen ara de la figuera veient la quantitat i la qualitat de les reformes laborals, socials, econòmiques i de tota mena que están duent endavant i que tenen la intenció de posar en pràctica. No valen les lamentacions de tots aquells que l'han posada al més alt del rànquing electoral. Açò és la democràcia que fa que puguen accedir al poder ideologies i persones de la més dubtosa ascendència i, com no, llops, xacals i tota la parentela faunística  disfressada de mansos corderets, d’angelicals criatures i de persones de bé, amb la ferma promesa de resoldre’ns els problemes causats per altres.

A poc a poc van estrenyent el cargol de les seues idees totalitàries i fascistoides, que ells tant critiquen als demés, fent creure -als incautes, clar- que estan en possessió de l'autèntica democràcia i que permeten la llibertat de pensament, d'informació i d'acció  (sempre que no vages tocant-los les castanyetes).

Entre altres actuacions, volen modular el dret de manifestació amb l'excusa de la racionalització dels espais públics i impedir la retransmissió de protestes per tal d’evitar les  temptacions d'unir-nos a elles. Qualifiquen d'algaravies qualsevol manifestació contra el govern o contra el sistema, oblidant, però, que ells, abans, havien fet el mateix en contra d’allò que altres havien elegit. Amb l'excusa dels drets individuals porten el sistema educatiu a aigües no massa clares. Fan reformes laborals per beneficiar descaradament el capital del que ells formen part o tenen importantíssims lligams. Ens donen una informació sesgada o distorsionada dels esdeveniments o ens priven d'ella, segons els cassos, etc, etc.

Que diferents són ara, quan ocupen el poder, a quan formaven part de l'oposició. Com enganyaven, com mentien, com feien demagògia... i, el més trist de tot: la ciutadania els creia, els donava la seua confiança i dipositava en ells tota la seua esperança. Vull pensar que la majoria dels vots per ells aconseguits hagen estat, més bé, fruit de la desesperació del que s'agarra a un ferro cremant per salvar-se i no que hagen estat convençuts pel seu discurs tan prometedor amb el que s'hi presentaven. Això últim seria la trista realitat de veure com un poble hagués caigut en el borreguisme més patètic que impediria que les persones pensaren per elles mateixes.

Dit tot açò, no ens en queda altra que acceptar les coses com són i pensar que això és la democràcia, encara que de vegades no n'estiguem d'acord amb els resultats.