diumenge, 20 de maig de 2012

Entre dues riberes


Sens dubte un dels llocs amb més càrrega emocional del món pot ser aqueix punt on s'uneixen dos continents, dues civilitzacions i, conseqüentment, dues maneres de viure i d'interpretar la vida. És Istambul aqueix punt calent, ple d'història, de conflictes i de lloc de pas per on ha circul.lat tota mena de pobles des de la nit dels temps. El punt geogràfic on està situat ha fet d'ell porta de comunicació entre aquests dos mons i tothom n'ha volgut tenir la clau de les seues portes.
Quan navegues al llarg del Bòsfor vas contemplant les dues riberes i mentalment vas viatjant per la història imaginant-te tots els pobles i civilitzacions que hi han passat o hi han estat.
Actualment, tot un seguit de viles i mansions, residències de les classes benestants i que són un insult a les necessitats que les envolten, van ornamentant les seus ribes. Al mateix temps, enormes transatlàntics hi romanen ancorats .
Quan ja t'hi veus abocat a l'extrem nord, una altra sensació t'envaeix. Estàs a punt d'entrar en el món fins fa a penes dues dècades anomenat Europa del'Est, aqueixa altra divisió en dos bàndols que ha estat imperant durant cinquanta anys, hui, afortunadament, ja desapareguda.
El mar Negre ha estat escenari d'esdeveniments bèl.lics en les darreries del XIX i primeries del XX. El Bósfor sembla el forat del pany que obri i tanca les portes al mar Negre. Ja ho va tenir en compte l'emperador Constantí quan va refundar l'antiga ciutat grega de Bizanci posant-li el nom deConstantinopla el 330 d.C. Al 1553, el otmans li canviarien el nom per l'actual Istambul.
La vida en aquesta ciutat es desenvolupa dins de l'anomenat Corn d'Or. Quan t'hi endinsestravessant pel pont Gàlata, desenes de pescadors s'alineen a les seues vores, de peus, colze amb colze amb llurs canyes de pescar, i una vegada acabes de passar-hi un gran mercat de carrer sembla voler engolir-te.
És Istambul, amb el seu caràcter de ciutat oriental, seu de mercats on hi pots trobar tota mena de productes, i en algun d'ells, ensumes varietats de flaires de mil i una espècies.
Ací, els venedors han aprés les tècniques de màrketing al llarg de milers d'anys i han anat transmetent-ho de pares a fills sense necessitat de fer cap màster al respecte. És increïble la facilitat que tenen d'adaptar-se a les diferents llengües que s'hi barregen entre els turistes. Entres a les botigues i regateges amb els venedors, i si eres expert en aquesta tècnica pots eixir havent pagat un preu bastant inferior al que t'hi havien proposat.
- Españoles? -Criden
- Com ho sabeu? -Contestem una mica estranyats.
I com ho hem dit en valencià, ens pregunten:
- Catalans?
- Quasi. Som valencians. -Els aclarim
- Ah! Paella, naranjas, arroz...
I continuem passejant i mirant. No paren de reclamar en espanyol:
- Pasen, pasen. Más barato que en el Corte Inglés.
Sempre t'hi pots trobar alguna agradable sorpresa, com la d'un venedor que m'oferí una tassa de té:
- No vull comprar res. - Li vaig dir
- No es mi intención venderle nada. -Em contestà en castellà. -Soy alumno del Instituto Cervantes y sólo quiero hablar un poco en español.
I així, durant una bona estona, vaig romandre conversant i assaborint el delitós te que el venedor- estudiant em va oferir.
És Istambul una ciutat allargassada, de kilòmetres i kilòmetres de zona habitada. Quan creues un dels dos ponts que uneixen les dues parts de la ciutat –part europea i part asiàtica- et fa la sensació que has traspassat el teu hàbitat europeu per endinsar-te en un altre món totalment desconegut. No és que la zona europea siga quelcom al que hi estigues habituat, però és Europa i el nom et fa sentir com a casa, encara que la realitat hi siga ben diferent.











dijous, 10 de maig de 2012

Aires de canvi


“May your hands always busy,
May your feet always be swift,
May you have a strong foundation
When the winds of changes shift”
            “Forever youg”, Bob Dylan



Poc més o menys vol dir: Tin les mans sempre ocupades,  camina ràpid,  i agarrat fort quan bufen aires de canvi.
En efecte, estem vivint una època de profunds canvis i si no ens agafem i adaptem a ells, ens tombaran i no podrem seguir-los.
No és fàcil conviure amb ells, doncs com un  vendaval ens arrosseguen i ens trauen del nostre ritme vivencial. I tot en una mateixa generació, sense donar-nos temps a pensar-hi. O t’adaptes o mors. Tecnologies com internet i telefonia mòbil, cadascuna amb capacitat per si mateixa, estan transformant la societat i l’economia. Ja quasi res és igual a uns deu anys enrere. Són massa avanços i massa canvis com per a no veure'ns apartats de la nostra ruta si no hem sabut agarrar-nos fort i resistir la seua espenta.
En l’informe “La Sociedad de la Información” publicat per Fundació Telefónica, es diu que quasi el 64% de les llars espanyoles tenen ja accés a internet, amb 11 milions de línies de banda ampla i 14 milions de banda ampla mòbil. Res ni ningú poden parar aquest huracanat fenomen que se ho emporta tot per davant.
La societad de la informació és un fet hui en dia. Uns anys enrera era només una quimera d’uns quants visionaris que prompte s'hi van veure secundats per altres que, moguts per la curiositat, no van dubtar a acceptar aquestes noves tecnologies i adoptar-les en la seua vida quotidiana. Hui, ja és un fet que ens ha caviat els nostres hàbits de vida.
La manera que tenim de relacionar-nos ens ha transformat substancialment. Hi ha una vida digital paral·lela a la nostra vida habitual, no sent, per a res, antagòniques l’una amb l’altra, més bé, enriquidores entre sí. El continu ús de les xarxes socials fa que el món cada vegada siga més petit i més pròxim. Intercanviem informació en temps real i ampliem el camp de la relacions humanes. 
L’e-book, la televisó, les tauletes i els smartphone han sigut claus en la digitalització de les llars espanyoles: naveguem, juguem, llegim i ens relacionem amb uns mòbils que cada dia van superant-se a ells mateixos.  Realitzem activitats productives, ens formem i ens relacionem amb l’Administració Pública en format digital. I tot açò va en constant augment i deixant en la cuneta  tot aquell que no siga capaç d’adaptar-se a la seua empenta. No fa gaire anys, els qui no sabien llegir i escriure eren considerats analfabets. Hui, en canvi, almenys al món occidental, que és on vivim, podrien considerar-se, en certa manera,  analfabets tots aquells que viuen al marge de la digitalització, bé per ignorància, bé per pròpia decisió.
Els avanços en aquestes noves tecnologies -noves per a nosaltres, els més madurets, però no per a les noves generacions que ja han nascut entre elles- fan que no ens puguem adormir si no volem veure'ns tirats a la vora del camí, incapaços de seguir el ritme de la vida. Però és tal l'avanç, l'aparició de nous aparells, l'allau de prestacions, que és molt difícil mantindre's al dia i no ens és permés la més mínima relaxació si volem,  no ja ser capaços d'usar-los, sino, simplement, assabentar-nos de la seua existència.

dimecres, 2 de maig de 2012

Temple ortodoxe o manifestació de poder


Feia temps que passava junt a ella. Estava en un raconet al costat de la carretera nacional que condueix a les poblacions turístiques de la comarca de la Marina Baixa.  La seua presència crida molt l’atenció del viatger perquè resulta totalment fora de lloc que quelcom com allò faça acte de presència en aquestes latituds del Mediterràni occidental, en concret a estes terres del País Valencià, on hom suposa que el tipus de construcció no té absolutament res a veure amb allò, tan estrany, tan recarregat, de cúpules daurades i parets de fustes siberianes importades per a l’ocasió.
M’estic referint a una església rus-ortodoxa que apareix en plena zona turística repleta d’eurpoeus occidentals amb gran poder adquisitiu que no fa gaire anys van trobar en aquestos indrets el lloc escaient per a passar la resta de les seues vides, entre paradisos terrenals banyats pel blau mar i reguardats pel vessant sud de la serra de Bèrnia que els protegeix dels gèlids vents procedents de les terres que van deixar enrera. Aquesta construcció -rèplica exacta d'un temple rus del segle XVII i dedicat al Arcàngel Sant Miquel- és una barreja d’exotisme eslau i de demostració de poder de les noves classes socials russes eixides de l’enriquiment postsoviétic. Va estar construïda per operaris siberians que treballaven amb manéga curta en els dies més freds de l'hivern, posats com estaven a fer-ho a 50º sota zero allà per les seus terres.
En aqueix racó paradisíac i discret, fins a cert punt, ja que es troba totalment exposat a les mirades sorpreses dels usuaris de la carretera, han alçat eixa bellesa oriental, característica dels cristians ortodoxos, que des de fa segles ens ofereixen com a tret inconfusible de la seua arquitectura religiosa.
Davant la mostra de tal poder econòmic no puc menys de pensar en què la colònia russa per aquestes llars deu de ser abuntant i poderosa, doncs aquest tipus de construcció no són producte de les minses aportacions que puguen oferir els residents russos, sinó que, més aïna, tot el contrari:  una manifestació del poder econòmic amb el que compten. En aquest cas, el d'un empresari rus amb promocions immobiliàries en Altea i Calp.
El temple constitueix un lloc de reunió de l'extensa col.lònia d'antics soviètics composta per russos, bielorussos, ucraïnesos, georgians, etc, etc, que en els seus països d'oritge no es poden ni veure, però que ací, troben un pun d'unió al voltant del temple.